Observar, llegir, escriure

“Les protagonistes d’aquestes pàgines es bellugaven pel subsòl fins a fer-se fortes. I quan agafaren potència per passar de la realitat imaginada a la tangible, crearen mons paral·lels a la societat dominant i antagònica que les calumniava, excloïa i represaliava. Gràcies al seu coratge, moltes de les seues alternatives les gaudim a hores d’ara. Des de la perifèria demostraren que persistint en les utopies, tard o d’hora, acaben per fer-se realitat.” (traduït de la contraportada de “Rebeldes periféricas del siglo XIX”, Ana Muiña, La Linterna Sorda, 1ª edició, 2008).

Aquest assaig historiogràfic d’Ana Muiña és una obra força important per conèixer una part fonamental de la nostra història, la que representa a més de la meitat de la població, menystinguda i amagada pel poder dominant, al servei del capitalisme i el patriarcat. Una joia densa i ben documentada que, cronològicament i contextual, va presentant-nos fins a tres centenars i mig de dones rebels contra l’statu quo explotador i opressor de cada època històrica, fonamentalment de l’estat espanyol però també de la resta del món, des de finals del segle XVIII fins a començaments del XX. Una obra que ha esdevingut un referent internacional dels col·lectius feministes i les universitats, per a estudis i recerques posteriors, i que l’any 2021 ha conegut una segona edició actualitzada; si bé ara en ressenyaré la primera, que és la que tot just he llegit.

S’hi tracta de personatges que han estat precursors dels moviments socials més combatius, impulsors del progrés social i l’alliberament personal que, a còpia d’anys i lluites, hem aconseguit arrabassat al Poder usurpador. Corrents de pensament i d’acció posteriorment reconeguts com a molt positius per a gaudir d’una vida bona per a tothom: feminisme, pacifisme, laïcisme, naturisme…

S’hi tracta de personatges dignes de lloança i reconeixement, més encara en temps tan difícils i violents com aquells que hagueren de viure, dominats per poders fàctics ben reaccionaris, pel masclisme i el fanatisme religiós més pregons, rabiosament intolerants al seu missatge alliberador; sotmeses a persecució, tortura, empresonament i assassinat completament injusts, que, per altra banda, diuen molt de la vilesa dels dictadors i executors d’aquelles sentències criminals.

La causa més important de les revoltes populars, a càrrec dels més desposseïts i desesperats, sempre ha estat l’apropiació del gruix dels bens materials per uns pocs espoliadors i el poder exercit de forma absoluta i violenta, per tal de protegir aquests privilegis abusius, és a dir, la desigualtat brutal. I aquesta fou també la raó profunda dels aixecaments populars i les vagues generals que s’esdevingueren durant el segle XIX, alhora que impulsaren l’associacionisme i l’acció política alliberadora de la classe proletària, que feren cap, entre d’altres, a la —curta— Primera República de l’Estat espanyol o a la creació de la Primera Associació Internacional de Treballadors. Un organisme aquest darrer que finalment agruparà sols els anarquistes, també anomenats socialistes o comunistes llibertaris, una vegada escindit el corrent socialdemòcrata, que va crear la Segona Internacional, i el comunista o socialista autoritari, agrupat en l’anomenada Tercera Internacional.

Període on també hi trobem un gran activisme contra les guerres, cementeri d’obrers i camperols, i, lligat amb això, la lluita contra l’imperialisme, el colonialisme i l’abolició de l’esclavitud. Temps d’ascens de la maçoneria popular, igualitària, lliurepensadora i laica, de les escoles laiques i racionalistes, de la premsa solidària, lliure i alternativa, revolucionària; que feien atenció a combatre les supersticions repressores i reaccionàries, difoses per les poderoses xarxes religioses, protegides pels usurpadors del poder popular. Època també dels primers congressos feministes, per combatre els rols de gènere imposats a les dones, per la llibertat sexual i reproductiva, el control de la natalitat, l’amor lliure, contra la divisió sexual de la feina: per una nova moral sexual al servei d’una dona nova; i de la lluita alliberadora interseccional de dones racialitzades de classe obrera, especialment activa als EUA. Estat on destacava la figura incommensurable d’Emma Goldman, lituana emigrada per raons polítiques que, a causa del seu incansable activisme contra el Poder, fou perseguida per l’FBI, deportada, repetidament empresonada i prohibides les seues obres; llibertària internacionalista, pacifista i antimilitarista, escriptora, oradora i directora de publicacions, partícip de tres revolucions: la mexicana, la russa i l’espanyola.

Al bell mig d’aquesta revifada associativa, que volia canalitzar i reforçar les energies revolucionàries i, doncs, l’eficiència de l’acció dels moviments de dissidència contra aquell sistema esclavitzant, que mantenia un intolerable règim de privilegis, es trobava una bona colla de dones lluitadores que, injustament, encara resten pràcticament anònimes. S’hi entén la seua reacció apoderadora, si tenim en compte la seua condició subalterna dins d’aquells Estats, sotmeses a un doble o triple menyspreu i esclavatge: a la família, a la feina fora de casa i a la vida social: tiranitzades pels marits, pel patrons i pels homes manaires de la resta de la societat; pràcticament sense drets, relegades a la misèria moral i material, a la violació sistemàtica del seu cos i dels seus drets com a persones. Enquadrades en diversos corrents alternatius, a la perifèria del sistema llavors imperant, com el lliurepensament, l’anticlericalisme, el republicanisme, la francmaçoneria, el socialisme, etc.; al seu coratge, tenacitat i sacrifici devem moltes de les conquestes socials de les qual gaudim a hores d’ara.

Vist en perspectiva, podem afirmar de bell nou que el seu esforç va ser clau en la construcció de la societat moderna que, en part i malgrat la continuació actual dels sistemes autoritaris —disfressats de democràcia formal, per a impedir que els canvis necessaris arriben més enllà—, ha millorat la nostra vida i, doncs, no mereixen aquesta injusta desmemòria. Però, com hi escriu l’autora, en aquest imperdonable oblit intervenen diversos factors, com el fet de ser dones en una cultura que continua sent patriarcal, però també el fet de ser revolucionàries i no reformistes. El seu feminisme i, en molts casos, el seu ideal anarquista resultaven i resulten incòmodes per al masclisme i l’autoritarisme dominants.

Hom acostuma a datar la lluita feminista començant pels moviments sufragistes anglosaxons que aparegueren a mitjans i finals del segle XIX, però la realitat és que aquests corrents que reivindicaven la igualtat de drets personals entre gèneres —sense eixir-se’n del binarisme imperant—, tot i la seua importància, foren sobretot moviments burgesos i benestants, que no solucionaven ni de bon tros les desigualtats més importants, que mantenien la major part de les dones sotmeses al jou capitalista i patriarcal. Es tractava, doncs, d’un feminisme liberal o individual.

El feminisme social, el més important, el que manté una doble lluita d’alliberament, de gènere i classe social, el que naix per l’impuls de les dones de les classes més desafavorides, de què parla el llibre, surt abans i amb més força, posant l’atenció en el moll de l’os del problema de la desigualtat. Hi reivindica els drets de ciutadania per a tothom, sense distinció de gènere, origen o condició: igualtat davant la llei, llibertats d’expressió, reunió, associació, creences…, dret a l’educació, a l’assistència sanitària, a l’habitatge, dignes…; la llibertat de la dona per a fer feina fora de casa, amb sou equiparable al de l’home i altres millores al lloc de treball —com escoletes infantils a les fàbriques—, el sindicalisme, el cooperativisme, el pacifisme i l’antimilitarisme, les unions civils davant el matrimoni eclesiàstic –o la seua abolició– i la dels corresponents drets d’herència, la reforma agrària per a retornar la terra a les comunitats que la treballen, la propietat dels mitjans de producció per a les associacions obreres… Passats els anys, aquella empenta coratjosa i incansable, fins al sacrifici personal, d’aquell munt de dones anònimes, les nostres admirables avantpassades, ens ha permès avançar, si més no, en alguns d’aquests objectius. Per això, hem de fer-ne difusió i, sobretot, continuar el seu camí alliberador de debò.

“Condemnades des que naixem al vil servilisme i a l’explotació, puix som esclaves, siguem fadrines, casades o vídues, del pare, del marit o del burgés; mai no pensem en espolsar-nos aquest pesat jou per por a les preocupacions que ens transmeteren els qui volien tenir-nos sempre sota els seus peus. […] Estan tan acostumats els homes a mirar-nos com a esclaves que no poden fer-se a la idea que algun dia podem ser considerades com els seus iguals i en totes les relacions de la vida estar al mateix nivell, i així, qualsevol plantejament que ajude a reconèixer-nos drets, necessàriament ha de ser una utopia.” (traduït de “A las proletarias”, 1986, assaig de Soledad Gustavo, pseudònim de Teresa Mañé; fragment citat a “Rebeldes periféricas del siglo XIX”, pàg. 36).

“En l’ordre moral, la força es mesura pel desenvolupament intel·lectual, no pas per la força dels punys. Si és així, per què hom ha de continuar anomenant-nos sexe dèbil? Aquest qualificatiu sembla que inspira menyspreu, a tot estirar compassió. No, no volem inspirar tan menyspreatius sentiments; la nostra dignitat com a éssers pensants, com a mitja humanitat que som, ens exigeix que ens interessem com més va més per la nostra condició en la societat. Al taller se’ns explota més que a l’home, a la llar hem de viure sotmeses al capritx del ‘capità manaies’ del marit, que pel sol fet de pertànyer al sexe ‘fort’ es creu amb el dret d’esdevenir el reietó de la família. Hom dirà que la nostra intel·lectualitat és inferior, mentre se’ns manté en un cercle reduït, donant-nos com a única instrucció un grapat de nicieses, sofismes i supersticions que més aviat atrofien la nostra intel·ligència, no pas la desperten.” (traduït de “A la mujer”, 1899, article de Teresa Claramunt; fragment citat a “Rebeldes periféricas del siglo XIX”, pàg. 106).

“Sí, soc una Amant Lliure. Tinc el dret inalienable, constitucional i natural d’estimar qui jo vulga, de triar el temps que ha durar aquest amor i de substituir-lo cada dia si això és el que em plau. I davant aquest dret intrínsec ni vostès ni les seues lleis poden interferir-hi.” (traduït d’un article de Victoria Clafin Woodhull, 1873; fragment citat a “Rebeldes periféricas del siglo XIX”, pàg. 150).

PS.: Moltes gràcies, Ana, per la feinada tan merescudament acollida. Però he de fer-te una observació final, que no desmereix pas el valor de l’obra: Quan hi fas referència als moviments socials del País Valencià d’aleshores, empres el corònim “Levante”, com molt probablement apareix en els documents que has consultat de l’època; però, si hi pares atenció, es tracta d’una despersonalització per efecte del devastador imperialisme espanyol, posterior a les imposicions brutals del decret borbònic de Nova Planta, que capgirà les consciències adoctrinades dels intel·lectuals de tots els signes polítics. Llavors, fora bo tractar d’emprar-hi una denominació més precisa per al meu poble, que contribuís a retornar-nos la dignitat perduda per la força de les armes i les lleis d’una nació veïna, però al capdavall prou aliena. Gràcies.