Observar, llegir, escriure

“Les condicions d’ara són molt diferents, però propose a qualsevol [lector] que s’embarque en un periple semblant. A poc que es lliure a viure, a confiar en els altres, tornarà ple de coneixements, d’experiències, després d’haver fet les seues singladures.” (“Singladures”, Francesc Aledón, L’Eixam Edicions, 2013, epíleg).

Com ha fet amb les seus famoses auques per a formació d’infants, el mestre en Francesc Aledón també ens ha lliurat algunes obres literàries per a adults, les que li va deixar compondre la seua curta vida de jubilat. A més de cinc poemaris, tres dels quals vaig ressenyar en aquest blog, també ens ha llegat el relat curt que vull presentar-vos ací, un capítol ben significatiu de la seua joventut que, feta la primera lectura del text, m’atreviria a qualificar de joia en brut literària i vital. Tenien raó, tant el mestre llibreter de la Fira de Llibres de l’Ateneu de Bétera com l’editor de l’obra, quan me’l van recomanar.

Es tracta d’un relat autobiogràfic de l’autor, que s’esdevé durant un viatge estiuenc al voltant de la península Ibèrica fent autoestop. Un argument ben seductor i universal en la literatura de tots els temps, des de l’Odissea fins a les “road movies” del cinema estatunidenc. Un clàssic de la novel·la d’aventures i una al·legoria de la vida amb gran capacitat identificadora per a tothom. Un gènere narratiu on el tema fonamental és el fet de l’escapada de l’entorn habitual del personatge, entès com a metàfora del camí iniciàtic, de realització, de cerca o de fugida d’un mateix. Un argument que enllaça, per altra banda, amb un altre patró novel·lesc, que ací s’ajustaria millor al títol triat: la del mariner que té un amor o una aventura a cada port.

En el meu cas, a més, la identificació amb el personatge i l’autor va més enllà, perquè beu en ullals més profunds, en coincidències personals i alguna breu amistat de joventut, precisament del barri on també visqué l’autor, un dels Pobles de la Mar del cap i casal valencià. La clau d’aquest enyor es troba en aquest Cabanyal íntim i la seua gent; perquè hi fou l’escenari de les meues primeres experiències sexoafectives i sobretot perquè hi vaig fer una coneixença de tracte breu: un xic agosarat que vivia al carrer Lluís Peixó —aquest marí català del segle XV que fou tresorer de Joan el Sense Fe— i vaig conèixer quan em trobava dolgut per un mal d’amor, qui me’l distreia contant-me les seues aventures estiuenques per Europa, talment com les que descriu l’obra que comente. Vista la coincidència, em demane si aquesta audàcia cabanyalera serà pura xamba o un tret envejable del seu llinatge d’homes de mar.

Aquest relat, doncs, ha obert una finestra de la memòria d’aquest lector i també, com per a qualsevol de vosaltres, encarna l’al·legoria més pregona, la del camí vital, un viatge ple de coneixences, cap a l’Ítaca desitjada, camí cíclic, el de l’etern retorn però sempre endavant; amb plors i rialles, plaers i dolors, amb un esforç constant i petits recers de tant en tant, cercant la llum, cercant afectes per construir camins i compartir estones de benestar.

En llegir les paraules del que ens ha volgut contar en Francesc Aledón en aquest relat biogràfic poc corrent ―bo i disculpant-se de bon començament per si algun pobre d’esperit s’arribàs a ofendre de la seua eròtica diferent―, estic convençut que el va triar perquè fou la seua millor aventura i descoberta de joventut. Al pròleg ens el mostra com una necessitat vital, de dignitat, i un cant a la llibertat, la diversitat i el respecte mutu. Un relat autobiogràfic ben colpidor, clau en la seua vida, viscut entre la por i l’esperança que s’hi albirava, amb circumstàncies històriques encara ben difícils. Llavors tenia trenta anys i en feia un parell que havia mort el genocida dictador, sense que les seues lleis repressores haguessen canviat, i durant les vacances d’estiu i amb un mínim bagatge i alguns diners, es va arriscar a fer autoestop, recorrent el País Valencià cap al sud i fent breus estades en indrets sobretot urbans, seguint un itinerari fixat, passant per Múrcia, Andalusia, Portugal, Galícia, Astúries, el País Basc, Aragó i, ja de tornada a casa, per Barcelona i Tarragona. Fou una experiència pregon que, sense bandejar el gaudi de paisatges i pedres de valor històric per allà on passava, la va viure sobretot assedegat de contacte humà, físic i emocional, homoafectiu; perquè aquesta darrera en fou la intenció principal i ens la hi vol encomanar. Perquè ens hi fa veure que cal anar més enllà, creuar amb coratge els límits del nostre confinament dissident, sabedors de la nostra opressió, personal i social, siga per raó de gènere, ètnia, cultura o classe social.

Com en altres obres seues i d’acord amb el seu tarannà, l’estil literari d’aquest relat és ben a l’abast, amb una estructura senzilla, cronològica, i un llenguatge clar, planer i discret, amb fragments més lírics i inspirats; on de vegades se’ns hi mostra tímid, de vegades eixut i, malgrat la dissidència sexoafectiva, viril; una closca que embolcalla un esperit sensible, decidit i ardent, con ho demostren les seues dènou singladures que, si bé les va recórrer a prop de mar, foren ben terrenals. A l’epíleg ens fa palès que hi ha prioritzat l’eficàcia del missatge, el seu valor testimonial per a l’esdevenidor —com un episodi més de “l’armari” de la memòria LGTBIQ+ al País Valencià— més que no pas altres pretensions literàries més enllà. Potser amb un text una mica més extens i treballat, aquesta obra d’art podria haver resultat més excelsa, potser més excepcional; tanmateix ausades ma vida quina joia en brut que ens ha regalat! I quin testimoni tan colpidor i revelador!

Una obra que té l’acompanyament ben remarcable dels dibuixos d’en Gabriel Alonso Marín, pintor amb qui ha col·laborat en algunes de les seues auques; làmines que en aquest cas recreen alguns dels instants de l’aventura, fent un bon concert amb el text; dibuixos de traç més aviat tosc i gruixut, però ben expressiu, suggeridor, que trobe situats entre el còmic atrotinat i el grotesc de la pintura negra de Goya. Un maridatge ben interessant!

I vet ací alguns dels llampecs que il·luminen aquesta ruta particular, aquesta “road movie” gai valenciana que us recomane intensament:

“Mentre una vegada més esperava, xafant l’asfalt sota el sol, que algú s’aturara i m’agafara, no podia evitar pensar en tot quant m’estava succeint, en l’allau d’emocions que estava vivint en aquest viatge. Cada vegada més savi, més ple de vida, amb més ganes d’estimar.” (p. 47).

“Al matí ens acomiadàrem amb una abraçada. Darrere les seues ulleres, els ulls el delataven; jo tenia un nus que m’oprimia la gola. Ell tornaria, com sempre, amb la seua família; jo, malgrat les aventures que vivia, a la meua solitud.” (p. 50).

“Així, famolencs de luxúria, ebris d’emoció, els nostres cossos, lliurant-se l’un a l’altre, es deixaren posseir per la nit. Ell era l’amalgama de mil herències antigues, era terra que es feia fang i es feia roca. Tenia el color fosc de la història. La seua abraçada era com fer un combat cos a cos amb un gladiador de l’antiga ‘Emèrita Augusta’. […] No recorde el seu nom. Però la luxúria que aquella nit ens va posseir encara torna al meu record.” (p. 56).

“El matí era humit i gris, o jo així ho sentia. Més experimentat, potser més savi i una mica trist, alhora que travessava la Baixa, recordava les tonalitats, les textures, els sons, les llums, el perfum de la nit… Tot quant havia experimentat. També el comodí, on emmarcada en plata, darrere el vidre badat hi havia la fotografia amb dedicatòria d’aquell jove. M’havia trobat amb una ànima errant i havia estat per a ella la seua quimera.” (p. 63).

“Ens vam encotillar. No sabérem donar a la nostra relació la naturalitat i la sinceritat que calia. A ambdós ens va vèncer el temor a la nostra veritat. Aquella nit va guanyar la falsa moral, la mediocritat, els prejudicis, la falta de llibertat. No vam ser dignes i ens vam privar l’un de l’altre. Aquella covardia, aquella timidesa, l’he recordada moltes vegades. Els dictadors, els de la doble moral, els intolerants guanyen quan nosaltres ens autocensurem.” (p. 66).

“Porto coincideix en el moment aquell en què, sacsat de sobte, sembla que tot tremola, la por s’apodera dels sentiments, el fred glaça les petites flors que podrien nàixer, un plany interior belluga per eixir, i la tristesa, desmesuradament, s’imposa. En circumstàncies semblants, havent passat ja l’equador del viatge, arribava jo a aquesta ciutat.” (p. 69).

“Ha estat llarg i difícil alliberar-se’n, arribar a tindre la mirada decidida i clara, la dignitat i l’orgull de ser. Ells, els de sempre, continuen, encara amb la seua porfídia castradora, eternament mesquins i miserables, sense redimir-se’n, inamovibles en la seua intolerància. En nosaltres està la decisió d’ésser lliures. Jo, malgrat perdre batalles, aquesta decisió ja l’he presa.” (p. 82).

“Quan tornava cap al centre, darrere meu el sol declinava. Volia anar a Las Siete Calles, però abans em vaig quedar en un petit jardí, assegut a la vora d’un quiosc, atrapat per la ciutat, contemplant-la, sentint aquella música que potser fóra la seua pròpia melodia. Allí va ser que ens vam trobar amb la mirada i em va preguntar d’on venia. El vaig desitjar. […] Encara sent la carícia que el meu cos, àvid del seu, li regalava. Encara sent els meus dits sobre la seua blanca pell que, coberta de pèls, càlids i suaus, com una prada de tendra herba escalfada al sol, on jo hagués anat a satisfer-me, se m’oferia. […] El crit que naix d’un plaer profund, atàvic, latent de segles, com el de la natura joiosa quan als arbres els naixen les arrels. Un crit de goig i de dolor, un crit d’afirmació, mentre les seues mans em premien amb força. Després d’aquest abraç, eixírem a la ciutat. Era com si volguérem fer palès al món la nostra felicitat, la nostra immensa alegria.” (p. 90-91).