Observar, llegir, escriure

“Sols existeixen dues coses: ciència i opinió: la primera engendra coneixement, la segona ignorància.” (Hipòcrates de Cos, segle V- segle IV a.n.e.).

*D’entrada i si hi pensem una mica, veurem que el qualificatiu “alternatiu” aplicat al camp de la medicina remet a algun mètode curatiu l’eficàcia del qual no estaria plenament demostrada fins ara; perquè, en cas contrari, hom l’hauria incorporat a la medicina convencional, que aplica o hauria d’aplicar mètodes basats en l’evidència.

*Una advertència inicial: si penseu que la medicina basada en l’evidència, és a dir, en proves científiques, no té cap valor per a vosaltres, no cal que seguiu llegint aquestes ratlles, perquè tracten de resultats obtinguts en posar a prova la medicina “alternativa” amb mètodes científics de qualitat contrastada.

En aquest apunt tractaré un tema que m’apassiona, però que, en soc conscient, desperta força rebuig, tant per part dels “terapeutes” practicants de mètodes curatius anomenats “alternatius”, amb interessos professionals evidents, com dels pacients que n’han rebut millores, que en són molts i mereixen comprensió i respecte. Però el meu deure com a amant i practicant de l’esperit crític, és acudir a obres, autors i mitjans fiables que ens mostren evidències basades en el mètode científic, que no és pas perfecte, però ha demostrat al llarg de la història ser el més objectiu i útil possible per a tothom, si se’l manté prou allunyat d’interessos econòmics o personals, és a dir, de gent delerosa de conservar o augmentar el seu poder.

Certament, la imparcialitat és un dels punts febles d’aquest assumpte demostratiu i llavors és aprofitat a bastament pels defensors de les contrapropostes curatives, arcaiques o exòtiques, a la medicina moderna, les quals basen les raons de la seua bondat no pas en proves contrastades i fefaents, sinó en anècdotes o proves de baixa qualitat provadora i estadística. Per a vèncer els seus adversaris científics, en malauradament massa casos, aquests xerraires sense arguments de pes cerquen desacreditar-los, despersonalitzar-los i transformar-los en l’enemic a batre. Ho fan amb paranoies conspiranoiques com les que omplen les xarxes socials d’avui dia, acusant la medicina basada en la ciència de plegar-se als interessos de les multinacionals farmacèutiques i del corporativisme de la professió mèdica oficial, quan aquest gremi acusador fa el mateix en el seu sector d’influència, perquè també belluga una enorme quantitat de diners, incloses les farmacèutiques que fabriquen píndoles de sucre amb noms ben extravagants, amb què volen fer-nos passar bou per bèstia grossa. La medicina-negoci, tant si és oficial com “alternativa”, participa d’una mateixa i real conspiració, que es diu capitalisme. De fet, ben sovint ambdues opcions terapèutiques van de la mà en moltes clíniques privades, perquè els guanys monetaris són el que, per a ells, més hi compta. Per això, no resulta sobrer reivindicar ací una sanitat pública i de qualitat per a tothom: perquè la salut no és un negoci!

Ara, però, em centraré a comentar el llibre de divulgació científica que avui us volia compartir: “¿Truco o tratamiento? La medinina alternativa a prueba”, de Simon Singh i Edzard Ernst, editat per Capitán Swing Libros el 2018. Aquest llibre, els seus autors i l’editorial que el publica me mereixen prou confiança com per a fer-los cas en la qüestió que ens hi plantegen: Són les medicines anomenades alternatives o complementàries un engany o són un tractament de debò per al pacient?

La lectura de l’obra, malgrat el tema i l’extensió, m’ha resultat força amena i agradable, perquè les qüestions tractades estan molt ben explicades, sense tecnicismes innecessaris, està plena d’anècdotes i exemples ben interessants, en una temàtica, la divulgació científica, que d’altra manera esdevindria massa feixuga per a lectors corrents. Enhorabona també per als traductors.

Els autors són especialistes en el tema que s’hi tracta: un catedràtic de medicina, recercador especialitzat en medicina alternativa i professor d’aquesta especialitat ―dels pocs que n’hi ha a l’Acadèmia― a la Universitat d’Exeter, n’Edzard Ernst ―que, a més a més, va començar com a metge homeòpata, fins que va demostrar la ineficàcia real d’aquesta pseudoteràpia, i també va dissenyar unes agulles placebo retràctils que li van permetre estudiar l’acupuntura―; i un periodista científic i doctor en física de partícules, en Simon Singh.

L’obra s’estructura en sis gran capítols, més un apèndix-guia i bibliografia. Comença per una introducció a les proves científiques que s’empren en medicina: els anomenats assajos clínics. Continua comentant extensament els resultats d’aquestes proves en quatre de les teràpies “alternatives” de més anomenada: acupuntura, homeopatia, quiropràctica i fitoteràpia, cadascuna en un capítol. Segueix un altre capítol de conclusions, on els autors prenen partit sobre la conveniència o no de recolzar oficialment aquestes pseudoteràpies, el valor de l’efecte placebo i l’anàlisi d’una llista dels deu principals responsables de la promoció d’aquestes medicines no provades o, en alguns casos, fins i tot desmentides. Completa l’obra una guia ben pràctica on valoren fins a una trentena d’aquestes teràpies no convencionals.

La conclusió de les metaanàlisis —integració de la informació obtinguda en diversos assaigs clínics— de més qualitat presentades al llibre ens indiquen alguns resultats positius per a les teràpies “alternatives” ―millors que el placebo― sols en alguns casos relacionats amb patiments en què està implicat el sistema nerviós —com el dolor, les nàusees, l’insomni o la depressió—, però inferiors als que s’obtenen amb els mètodes curatius convencionals; però el seu major valor rau en el limitat —quan a poder guaridor del conjunt de malalties existent— però significatiu —quant a poder de mitigació d’alguns dels símptomes— efecte placebo.

*Hom anomena placebo a qualsevol mena de medicina o tractament que s’administra com a teràpia, però que no té cap valor curatiu real demostrat. L’efecte placebo seria l’efecte curatiu promogut per l’administració d’un placebo, que s’explicaria per una combinació de condicionament inconscient i expectativa conscient en el pacient, amb efectes psicològics i també fisiològics reals demostrats.

El meu context personal pel que fa a aquest tema tan polèmic mostra una experiència negativa com a pacient de teràpies no convencionals —sobretot quiropràctica, però també acupuntura i homeopatia— i la confirmació de l’efecte placebo negatiu ―“nocebo” en diuen― que va tenir en el desenvolupament del meu sortosament passat dolor crònic i la seua curació en part per efecte placebo ―en aquest cas positiu―, gràcies a la fisioteràpia de base científica. Una experiència que és compartida per desenes de companys de tractament que ens apleguem en un grup d’expacients.

Partint de la base de les limitades bondats de les teràpies no convencionals i el seu poderós valor com a efecte placebo, citades abans, per què els autors del llibre recomanen no fer-ne cap ús ni normalitzar-les, com es fa sovint, amb el qualificatiu de “complementàries”?

Obviant l’important cost econòmic que això suposaria per als pacients —o per a la Sanitat Pública en cas que es fes general—, abocant-los a provar teràpies sense efectivitat demostrada, al seu entendre això obriria la porta a acceptar el valor de les mentides “pietoses” en la pràctica mèdica rutinària, és a dir, a normalitzar una cultura de l’engany a la medicina, amb conseqüències desastroses per a la credibilitat de la professió mèdica i, al capdavall i més important, per a la salut pública en general. Amb una raó addicional ben poderosa: els pacients que reben els tractaments provats, també estan rebent —alhora i de franc— un efecte placebo!

Però els autors de “¿Truco o tratamiento?” van més enllà, posant el dit a la nafra de la molt millorable atenció als pacients que van a les consultes dels metges “oficials” —sobretot de la Sanitat Pública, assetjada per les retallades dels governs corruptes que afavoreixen la sanitat privada. De fet hi citen enquestes que mostren com una gran quantitat de pacients d’arreu del món arriben a la medicina “alternativa” per alguna decepció cap a la convencional. Aquestes enquestes confirmen, com a factors decisius per a la tria, tant el temps dedicat en les consultes com la simpatia i empatia percebudes pels pacients. De fet, en les consultes de la medicina no convencional —sobretot durant la primera visita i amb terapeutes que són del país i en parlen bé l’idioma—, normalment acostumen a ser molt amables i a fer-nos moltes preguntes, més de les que ens fan a ca els metges convencionals, la qual cosa ens dona la sensació de ser ben atesos i els ajuda a posar en valor el mètode curatiu receptat.

En resum, els autors hi remarquen que l’efecte placebo també el procura la medicina convencional, però hauria d’incrementar-se amb un millor tracte als pacients, dedicant-los els temps i la comprensió que necessiten per a encertar millor el diagnòstic i deixar-los satisfets. Amb una recomanació afegida: que, en cas d’haver de recórrer a un placebo, no en trien un de “pur” —per exemple, una píndola de sucre sense medicament: com fan a l’homeopatia—, sinó un dels anomenats “impurs”, que tenen algun efecte positiu demostrat per a la salut —com la suplementació amb magnesi—, tot i no haver estat provats directament contra el problema manifestat pel pacient.

Per acabar, torne a fer insistència sobre el fet que el mètode científic és clau per a aproximar-nos a la veritat, tot i ser conscient que les revolucions científiques sempre han començat a contracorrent i sols són acceptades posteriorment, quan són descobertes les noves teories que les sustenten i superades les proves científiques que ho demostren. Per altra banda, aquest mètode científic aplicat a la medicina ha fet evident històricament la seua enorme vàlua social salvant moltes vides, descobrint nous tractaments i rebutjant-ne d’altres de la medicina llavors considerada oficial, perquè no eren pas efectius o resultaven ser fins i tot mortals (sagnies, medicines amb metalls pesants…). D’exemples sobre això mateix en podrem gaudir si llegim el llibre.

No vull allargar-me més. Tan sols us deixaré un petit tast de frases ―traduïdes― que he seleccionat de l’obra. Bon profit!

“La prova o assaig científic és no sols el millor camí per a establir la veritat en la medicina sinó també el millor mecanisme perquè aquesta veritat siga reconeguda. […] Sense els assaigs mèdics, […] els metges continuarien actuant d’acord a un cos de coneixement corrupte basat únicament en la tradició, el dogma, les modes, la política, el màrqueting i les anècdotes. […] De fet, no sols la comunitat mèdica ha tingut que rendir-se davant la medicina basada en l’evidència, sinó que també ha obligat els Governs a canviar les seues polítiques i les corporacions a alterar els seus productes a la llum del resultats de les proves.” (p. 44-45).

“Aitals heroïcitats portades a terme per persones rebels esguiten la història de la medicina i actuen com a poderosos models per als qui avui dia es consideren també rebels, fins i tot per a terapeutes de medicina alternativa. […] Aquestes persones prediuen que, un dia, la comunitat científica reconeixerà les seues idees aparentment estranyes. […] Dissortadament, han d’adonar-se que sols una minoria d’inconformistes acaben tenint raó. La majoria són simplement idealistes amb idees que resulten equivocades. […] una frase de George Bernard Shaw […]: ‘Totes les veritats comencen com a blasfèmies’. Tanmateix […] ‘No totes les blasfèmies arriben a ser grans veritats’.” (p. 52).

“En resum, cap d’aquestes crítiques resisteix el correcte anàlisi. Són el tipus d’arguments febles que podríem esperar de professionals que instintivament volen protegir una teràpia en la qual tenen una inversió tant professional com emocional. Tals professionals no es mostren en disposició d’acceptar que l’assaig clínic siga, sens dubte, el millor mètode disponible per a minimitzar el biaix. Tot i no ser perfecte, l’assaig clínic ens permet acostar-nos el més possible a la veritat.” (p. 106).

“En resum, la comunitat mèdica no acceptarà evidències anecdòtiques, ja siguen basades en pacients humans o animals, com a prou fiables per a justificar l’homeopatia o qualsevol altre tractament. Cap quantitat d’anècdotes no pot ocupar el lloc de l’evidència ferma o, com acostuma a dir-se a la comunitat científica: ‘el plural d’anècdota no és dades’ (p. 149).

“Als capítols anteriors examinàrem les quatre teràpies alternatives principals, i les seues conclusions revelen que aquests tractaments alternatius ofereixen un benefici decepcionant. […] La conclusió és que cap dels tractaments anteriors està recolzat per l’evidència necessària segons els estàndards actuals de recerca mèdica. Els beneficis que hi podrien portar són simplement massa petits, massa inconsistents i massa polèmics. A més a més, cap d’aquests tractaments alternatius (tret d’unes poques herbes medicinals) es compara bé amb les opcions convencionals per a les mateixes malalties. Aquest trist patró es repeteix a l’apèndix, on examinem moltes més teràpies alternatives.” (p. 268-269).

“Dylan Evans al seu llibre ‘Placebo: el triomf de la ment sobre la matèria en la medicina moderna’, suggerí afegir a les etiquetes dels remeis homeopàtics el següent text: Advertiment: aquest producte és un placebo. Funcionarà sols si vostè creu en l’homeopatia i sols per a certes afeccions, com el dolor i la depressió. Fins i tot llavors, no és probable que siga tan poderós com els medicaments convencionals. És possible que reba menys efectes secundaris d’aquest tractament que d’un de convencional, però també és probable que n’obtinga menys beneficis. […]” (p. 322).