Observar, llegir, escriure

“Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espès amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intens i profund.” (Manel Alonso, “Fusta de carrasca“, Edicions del Bullent, 2022).

Fa uns anys que vaig compartir-vos ací un apunt (“De la mina a la guerra…”) tractant de resseguir el camí trasbalsat dels meus avis paterns, a qui no vaig arribar a conèixer, emigrats per força des de terres d’Andalusia fins a un racó de l’Horta Nord —La Creu o Pobla de Farnals—, i ho vaig fer amb les poques dades que en recordava la mare, perquè el pare mai no en volia contar res —sembla que això li portava emocions massa punyents. Us podeu afigurar, doncs, amb quin interès vaig rebre la notícia que el poeta en Manel Alonso havia tret una obra sobre la nissaga de la seua dona, filla també d’emigrants afamats, que des de la Castella manxega havien anat a raure en un poble de l’Horta, situat ben a prop del de destinació dels meus avis, uns cinc quilòmetres més al nord: Puçol.

Aconseguida l’obra a la Fira de Llibres de l’Ateneu de Bétera, me la vaig llegir en un tres i no res. Una narració no gaire extensa escrita en nom de la companya de l’autor, que es biogràfica i etnogràfica alhora, memòria d’una nissaga i dels seus costums portats ací des de l’extremor ambiental de les planures manxegues, a prop del naixement del Guadiana. Costumari que, a poc a poc i sobretot a partir de la segona generació, encarnada en la protagonista, s’anava acostant al del país d’arribada. Una dura i penosa existència la dels desplaçats per la misèria, viatjant en carro, carregats amb andròmines velles i la seua força de treball com a única fortuna. Aquests dissortats en cerca d’una millor vida van haver d’agafar una mísera caseta de camp com a primer habitatge, van fer de jornalers del camp, treballant de sol a sol barat a poder menjar i sobreviure; feina que malgrat tot agraïen. I pas a pas milloraven les seues condicions materials i també aprenien la llengua i els costums dels nous amos i de la gent que els hi feia costat; un canvi de llengua que mostrava l’estima per la nova terra d’acollida. Un fet aquest darrer no gaire habitual, perquè molts nouvinguts castellanoparlants encara s’encaparren a mantenir a tort i a dret la seua llengua d’origen, malagraïts sabedors del poder de les lleis imperials espanyoles i del nostre conformisme amb la condició de terra conquerida.

Com al seu poemari “Quadern per al meu fill Arnau” (Neopàtria, 2020), “Fusta de carrasca” també té el mateix fil conductor, la desaparició sobtada del fill, i n’amera tota la trama, malgrat el canvi d’intenció de l’obra a què hi hagué de plegar-se l’autor, malauradament i inevitable, com ens compartia en Manel Alonso a la presentació a l’Ateneu. Aquelles memòries íntimes, pensades per al fill malaguanyat, que en el futur li servissen de recordança de les seues arrels a l’altiplà castellà, van esdevenir, mutatis mutandis, amb més o menys sort, un relat públic, per a tothom qui ho lliga. Encertat el coratge que ens hi transmet mitjançant el títol, en el dolorós context que s’hi narra: dones fortes com la fusta de carrasca, àvia, mare i filla, capaces de reeixir sense diners davant un canvi de país, les primeres, i de fer-se càrrec de la família, dels ascendents en els últims anys de vida i de la mort extemporània del fill, la tercera. Encertats els versos que encapçalen cada capítol, que diuen molt del seu bon ofici de poeta. Potser aquesta experiència lírica, amb la seua necessària condensació expressiva, li puga fer sentir com a sobrers certs elements compositius o connexions entre fets. Potser el doll d’emocions, de vivències tan corprenedores a encabir en un text més aviat breu, en facen ressentir la fluïdesa. En qualsevol cas i per a aquest lector, l’obra manté al llarg dels seus nou capítols un gran interès, social i personal alhora, que mereix la seua lectura, i sobretot apreciar com cal aquesta nissaga de companys emigrants tan agraïda i tan lluitadora que hi hagueren de fer el cor fort com la fusta de carrasca.

“El dolç silenci convida
els espectres a esmorzar.
La gran taula és abastida
amb l’enyor trist del cantar.
S’esbossa tota una vida,
es plany a colps el pesar,
la llarga lluita ablanida.
La dèria del recordar.” (p. 9).

“I se’ns escapa la vida
entre els dits tous de les mans
i en la seua agra fugida
ja no ens valen crits ni clams.
Assumim la solsida
i al camí obrim trams
que alleugen, ai, la ferida
i amb goig creem nous lligams.” (p. 181).