Observar, llegir, escriure

«—Pobres puces que només els queda la dolçaina i el tabal —rialles al rogle.

—Puces? Què voleu dir?

—És clar, amic, les puces, els nostres… inferiors, la gent baixa… Parlem clar, què no els donem treball, els ajudem a tirar endavant i de vegades encara no en tenen prou? Les puces se’ns posen enutjoses, ens piquen…» («Les puces», Manel Hurtado, Bromera, 2023).

Gran goig he sentit llegint la novel·la que vull ressenyar avui. Un gaudi doblement trobat, per l’obra mateixa i per la descoberta de l’autor, el qual em disculparà per no haver-ho fet abans d’aquesta quarta narració que publica; en el benentès que, sortosament, l’oferta literària en la nostra estimada llengua, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és tan àmplia que no és possible conèixer tots els títols que a hores d’ara es publiquen. A més a més, l’autor, Manel Hurtado, és bonreposí, gentilici del meu poble de naixença i de vida fins als quaranta anys. Ara, des d’uns kilòmetres més amunt del Carraixet, que uneix el meu passat i el meu present curricular, m’agradaria engrescar-vos des d’ací a la lectura d’aquesta obra, perquè ha estat guardonada amb el Premi Isabel de Villena de Narrativa, dins dels XL Premis Ciutat de València; però sobretot perquè, al meu gust, s’ho val de debò. Enhorabona, Manel!

Perquè conjumina un bon argument, una trama tan ben ordida que et manté l’interès fins al final, una escriptura fluïda i entenedora, una versemblança històrica del període en què es desenvolupen els fets, una lliçó social enriquidora i un final optimista que s’agraeix.

Certament, l’estructura narrativa de la novel·la revela l’expertesa de l’autor en el camp del guió audiovisual, que forma part de la seua formació superior: personatges realistes que inspiren interès i compassió, descripcions de llocs i d’emocions pregons, credibilitat del context històric que no sols decora sinó que s’integra en la ficció, escenes amb transicions ben resoltes, dosificació de la informació per no desvelar elements clau, embolics que es reforcen i no s’esclareixen fins prou més avant, alguna sorpresa final, etc.

Amb tres veus protagonistes que alhora ens descriuen els fets —la serventa, la més extensa, en tercera persona com a narradora omniscient, i el llaurador desnonat i la jove abusada, tots dos en primera persona—, l’obra ens mostra fragments de la seua vida com a marginats socials, producte de la injustícia social que, en haver-los fet nàixer al cantó més desprotegit de la societat, els aboca a saltar-se de vegades la llei per a sobreviure; una llei que, com sabem, ha estat creada ad hoc per emparar sobretot els més rics i poderosos, en fer una defensa implacable de la propietat privada. Tots tres, llavors, esdevenen puces que xuclen una mica de sang als vampirs tirànics, que, aquests sí, dessagnen la generalitat de la gent sotmesa al seu servei. Vampirs terratinents prepotents, que igual ofeguen els seus arrendataris com abusen de les seues dones fent ús d’un nou dret de cuixa. Vampirs capitosts en un sistema militaritzat de castes o privilegis que esdevenen púrria masclista, maltractadora de dones, siguen esposes, serventes o prostitutes, o d’altres homes que consideren inferiors. O vampirs esbirros seus tan rebordonits com els seus amos. Però la sort ajuntarà tots tres desgraciats i hi faran pinya per surar, ajudats per altra bona gent, mostrant-nos com el suport mutu i no pas l’individualisme és la clau per a poder eixir de situacions difícils.

Endemés, l’obra és un cant a la importància de la formació cultural com a facilitadora de l’ascens social, ni que fos una mica, per aconseguir i exigir dignitat en aquest sistema tan advers i injust, i també com a font de gaudi vital. Tots tres protagonistes participen d’aquesta estima per les lletres i hi són conscients del gran valor que tenen per a la vida en societat. En aquest sentit, per l’obra desfilen personatges com Teodor Llorente o Constantí Llombart, se citen poemes d’Ausiàs March o Jacint Verdaguer, entre d’altres, i llibres com el Tirant lo Blanc. També m’agradaria destacar que, com a resposta a una cita de Llorente al seu diari Las Provincias —on, amb la seua habitual visió conservadora, demanava, per alliberar-se de la violència del proletariat ignorant, el restabliment de l’ordre, el que vol la seua classe, a totes passades—, l’home protagonista hi raona que, efectivament, a obrers i camperols no els deixen saber de lletra i això els té més dependents dels amos, però també suposa el perill de fer-los més desraonats en saltar algun conflicte. Aquesta novel·la té, doncs, el gran valor afegit d’encomanar-nos l’interès per la cultura, siga literatura, ciència o art en general, com a font de plaer intel·lectual i element necessari d’apoderament i millora personal i social.

Quan al marc històric de l’obra, la seua part més important se situa al voltant de la revolució cantonal que s’esdevingué l’any 1973, durant la Primera República Espanyola, sobretot al País Valencià i, de la banda castellana, a Múrcia i Andalusia, amb l’objectiu de demanar més autonomia dins un estat federal, i en el cas valencià per reclamar la vella qüestió nacional no resolta, i millores socials per part d’un moviment anarcosindicalista en expansió, que cercava frenar la intolerable explotació de la classe proletària empobrida. Uns alçaments populars dels quals precisament enguany fem els 150 anys i que m’atrevisc a pensar que, potser per això, l’autor els ha triat per recrear-ne uns bocins, com una mena de celebració d’aniversari d’aquella insurrecció popular, contra el monstre de l’estat centralista espanyol que encara patim, genocida de la nostra cultura i defensor brutal de la burgesia explotadora, que llavors ho era fins a límits inhumans. A més del d’Alcoi en segon pla, hi apareix sobretot l’alçament cantonal de València, durament reprimit per l’exèrcit del General Martínez Campos que, una vegada més, demostrava de quina part estava la seua institució repressora, i no era pas la defensa del poble ni la del bàndol de la llibertat, igualtat i solidaritat, sinó la de la restauració borbònica i la seua comparsa agraïda. La d’Alcoi, llavors la ciutat valenciana més industrial, amb la seua sagnant «Revolució del Petroli» fou la més revolucionària i la que va rebre la repressió més salvatge, pel domini d’obrers en la revolta; mentre que a València, la direcció del Cantó per part de l’anomenada petita burgesia, la feu més moderada. En definitiva, un altre dels valors col·laterals de l’obra és l’obertura d’una finestra a un passat no tan llunyà, que mereix la nostra atenció i valoració; una obertura engrescadora per a saber-ne més, per tal d’obtenir-ne lliçons per al present.

I acabaré amb un petit tast de cites de la novel·la:

“Els carrers li ensenyaren a subsistir, a tirar endavant per sobre de tot, li ensenyaren a estar alerta; els bordells li mostraren que angoixós pot arribar a ser despertar cada dia, li ensenyaren a desconfiar, i pitjor encara, a odiar. Amb la formació que va rebre de la senyora Josepa, va aprendre que hi havia un món pel qual sí que valia la pena lluitar, que canviar i avançar era possible, que la vida podia ser amable, que despertar cada dia podia significar un nou repte, una il·lusió nova. Els llibres l’ensenyarien a enfrontar-se als problemes amb serenitat, a analitzar les situacions i actuar en conseqüència.” (p. 158).

“T’adones que per molta gent dolenta, n’hi ha més de senzilla, amb bons sentiments. De sobte, reviscoles i les aigües es tornen braves, valentes. Sures de nou i aprens a gaudir del bany. Quan em van dir això de les puces, que et xuplen la sang i te les has d’espolsar, em vaig revelar. Amb el temps ho he pogut reflexionar amb deteniment, és cert que les puces xuplen la sang, però qui la xupla a qui? O qui són les puces en realitat?” (p. 195).

“Jo no em movia ni per avarícia ni per ànsia de canviar de classe social a tota costa, simplement era una puça perduda, que m’havia quedat sense un llom d’on poder xuclar uns remitjons que em permeteren tirar endavant. Tot va vindre rodat per accident, o per casualitat. Al poble havia conegut com de dura pot fer-se la vida quan depens d’un senyoret dèspota. […] Els jornalers, segons qui, som les puces que els xuclem la sang als senyors, però, […] Qui xucla la sang a qui? […] Em vaig veure al carrer, sense sostre, sense massa diners ni mires de poder aconseguir-ne a l’emprompte.” (p. 228).

“Jo, al poble, no havia conegut cap altra cosa més que treballar com un ruc per un rosegó. Sabia llegir i escriure perquè mon pare es va entestar que no fora un ignorant com ell, però en el moment d’agafar l’aixada definitivament vaig deixar de banda els llibres. El cultiu de la ment prompte deixava pas al cultiu de la terra, per necessitat, perquè no ens calia res més que treballar en pau. A nosaltres, els bracers, no ens poden deixar que puguem arribar a raonar, per això ens tenen agafats amb horaris inacabables a les fàbriques, i provocant que al camp tinguem de treballar de sol a sol per un escarit salari que amb prou faenes ens deixarà subsistir.” (p. 233).

Bona lectura!