Observar, llegir, escriure

«Molts pàries d’Europa foren traslladats a les colònies americanes per la força, per la necessitat de mà d’obra. En algunes zones i fins a la declaració d’independència dels diferents països, els desplaçats suposaren la major part de l’emigració. […] Tot i que el mot francès ‘engagé’ es puga traduir com a ‘compromès’, més aviat significava estar lligat a una feina forçada contra la pròpia voluntat. De bell antuvi es pretenia que els condemnats passaren la resta de les seues vides en aquesta situació, però en veure que, amb el pas del temps, aquests esdevenien més conflictius i menys productius, hom va preferir que produïssen amb una llunyana promesa de llibertat. En diversos països europeus s’establiren terminis de condemnes a treballs forçats. Aquests anaven de cinc a vuit anys.» («Malditos de tierra y mar. Comunidades y resistencias contra la explotación colonial» de Rodri Robledal, Txalaparta, 2022, p. 26-27, en versió catalana).

Enllestida la lectura de l’assaig que us volia compartir avui i del qual he triat la cita de capçalera, una barreja d’emocions plaents i desplaents m’omple el cap. Hi he sentit por, impotència, ràbia, fàstic! I no pas de l’obra, tan necessària, sinó de tant de dolor com ens hi mostra, dolor però també esperança.

De feia anys que volia saber-ne més de les històries que hi ha darrere la senyera pirata, que s’ha emprat com a símbol de rebel·lia contra el sistema imperant. Vaig assabentar-me que hi teníem un expert a casa nostra, que feia poc hi havia publicat un llibre en una editorial de confiança, i em vaig engrescar a llegir-lo, tot i la meua poca tirada als temes històrics. L’autor, Rodri Robledal, nascut a l’Uruguai, és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, on coordina diversos cursos, entre els quals un que es titula «Bucaners, cimarrons i mariners amotinats». De fet, el llibre que ara us presente és bàsicament el manual d’estudi d’aquest curs, a més d’un resum d’articles seus sobre la qüestió, publicats a la revista Ekintza Zuzena.

L’assaig analitza uns episodis de la lluita d’unes colles de rebels contra la brutalment explotadora societat colonial dels segles XVI al XVIII. Els protagonistes eren insubmisos i desertors d’aquelles societats d’inici del capitalisme, quan es desfermava la cobdícia dels capitostos armats i beneïts pels bisbes cristians, que s’omplien les mans d’or tacat de sang, quan s’esdevenia l’eufemísticament anomenada «acumulació originària». Hi mostra històries de resistència de persones mobilitzades forçosament cap a les noves colònies dels Estats, aquests constructes institucionals muntats al servei del poderosos, la minoria de nobles i burgesos enriquits a costa de la majoria empobrida. Hi veiem desfilar tant eurodescendents de classes subalternes castigats per no voler ser esclaus, com afrodescendents esclavitzats com a animals i indígenes del nou món espoliats. Bucaners, cimarrons, pirates, taverneres, mariners amotinats… en seran els col·lectius dissidents, compostos per les persones, entre les empobrides i explotades, menys dòcils, menys conformistes, més valentes o espavilades a la força. Rebels que ací i allà creaven bosses de resistència de centenars de desertors d’aquell tracte inhumà, que sobrevivien en espais naturals feréstecs de difícil accés i curulls d’aliments naturals, com els boscos de les illes del Carib, per períodes de temps variable fins a desenes d’anys, vivint de la natura i dels productes elaborats per ells mateixos o decomissats en l’activitat pirata. Amb l’interès afegit, i focus central de la reflexió de l’autor, d’haver engegat projectes d’organització més democràtica, igualitària i autònoma que la que portaven dels seus indrets d’origen, en la mesura que les circumstàncies violentes i la ideologia patriarcal imperant —el masclisme— els ho permetien.

Al meu parer, l’autor hi fa una anàlisi prou imparcial d’aquestes bosses d’espai, temps i gent, rebutjant l’èpica d’uns fets que, per un i altre costat combatent, mereixen el desgreuge de les seues víctimes innocents. I, malgrat que el relat oficial sobre la qüestió acostuma a decantar-se cap a un maniqueisme a favor dels Estats, deshumanitzant els dissidents com a enemic a batre, el dels pirates i els seus germans de lluita és un altre exemple de relat manipulat al servei dels opressors, que hem de rescabalar. El relat maniqueu del pirates dolents que venien a furtar-nos-ho tot amaga la realitat que no hi ha bons ni dolents, sinó necessitats, objectives o subjectives, i aspiracions a satisfer, partint dels pocs mitjans que els acumuladors —uns altres pirates però beneïts— deixaven a l’abast de tothom.

Mantenir l’ordre dels Estats, és bo o dolent? Hem de ser conscients de l’enorme poder dels relats per a manipular les opinions i no refiar-nos-en ni un pèl d’aquells que justifiquen el poder usurpat, que són els que omplen la majoria dels mitjans formatius i informatius. Hem de ser conscients que els relats i les opinions no són els fets que es pretenen narrar. Aquests els copsarem amb les dades reals, no manipulades. Vivim en societats molt complexes on massa vegades els arbres no ens deixen veure el bosc i, si a més no ens adonem de la publicitat permanent dels falsos relats, fàcilment perdrem el fil o errarem el camí cap a allò que volem saber.

Historiadors ens mostren com aquesta bogeria acumuladora començà remotament amb l’agricultura i la ramaderia, amb el canvi de la caça i la recol·lecció pel sedentarisme, i l’entronització de la família nuclear com a base de la societat, amb els drets d’herència familiar i la imposició de la propietat privada de cases, terres i altres bens. Un robatori social que necessitava administracions superiors per a defensar-la contra els atacants interiors i exteriors, a més de vetlar per la pròpia vida dels seus habitants. Però els més forts, els capitostos armats, els qui hi podien oferir més protecció a la gent, veieren el poder esclavitzant que això els atorgava sobre el poble pla esporuguit i a poc a poc dissenyaren els Estats per a assegurar i augmentar els seus privilegis, inventant una jerarquia que els situava al cim de la piràmide social, mantinguda per la força de les armes, la benedicció de la superstició religiosa atiada pel clergat i la ignorància popular; fent així un ús mafiós de la por, real o induïda, en vida de la gent i després de la seua mort.

Però l’embranzida de l’acumulació s’esdevingué a partir de l’espoli descarat que va suposar la privatització de les terres comunals que encara restaven, per a poder viure dels fruits del conreu de la terra i dels boscos, la qual cosa va provocar l’exili de molts camperols cap a les ciutats, per omplir de mà d’obra barata les noves fàbriques dels burgesos i també acréixer el nombre de pidolaires, rodamóns i gent de mal viure, que preferien això abans que haver-se d’esclavitzar. Aquesta ruptura forçada de la comunitat, mitjançant la privatització de la terra, s’esdevingué sobretot al vell món, tot i que també de forma incipient en algunes civilitzacions precolonials com inques i maies, però brutalment imposada pels conqueridors castellans. [Per ampliar aquesta qüestió a casa nostra us recomane “El comú català. La història dels que no surten a la història” de David Algarra (Potlatch, 2016) i també “Komun. Assemblearisme i Comunalisme Populars a Euskal Herria” de Pablo Sastre (Col·lectiu Bauma, 2018).

La necessitat d’assegurar aquesta privatització de la terra i la seua progressiva venda als enriquits i explotadors de sempre va necessitar de la violència d’uns regnes-Estats segrestadors del poder popular, que imposaven una corrupta ideologia classista que interpretava que el millor per a tothom era deixar les decisions col·lectives en poques, expertes i beneïdes mans. I d’ací fàcilment s’arribava al despotisme, el terror i l’opressió. Així, hom va perdre la relativa llibertat primitiva. Terror i lleis per imposar la feina assalariada. La privatització de les terres comunals portava a la proletarització obligada dels camperols, sota amenaça de càstig i mort per les lleis antimendicitat. Per això molts van decidir fugir i provar sort a les noves colònies americanes, uns per eixir de la pobresa, atenent els cants de sirena d’una nova terra promesa, i altres per eixir del tracte inhumà de la presó, amb mires a la seua desitjada rehabilitació i dignificació. Però, les històries reeixides al nou món foren ben poques i ornades de llegenda; perquè la colonització va portar sobretot patiment als colons i genocidi als indígenes i esclaus africans. I un enriquiment immens i immoral d’una minoria pocavergonya.

Certament, llegint aquest “Malditos de tierra y mar”, hi he sentit fàstic moral dels Estats i les institucions religioses que armaven i protegien tanta barbàrie contra els indígenes americans i africans, éssers humans com ells —i durant més de tres segles!—, per defensar l’acumulació capitalista d’unes elits desnaturalitzades, cruels, sense entranyes, de què els seus capitostos en formaven part; acumulació que encara perdura. Episodis històrics genocides, sagnants i inhumans, que també es desenvolupaven contra els seus mateixos súbdits estatals. Llavors, amb aital passat històric, voleu dir que té cap sentit sentir-se ufanós de cap Estat-nació, de les seues institucions o dels seus símbols? O d’institucions religioses tan perverses? Vergonya me’n faria. A tot estirar, podríem considerar-los com un mal menor. Però ho dubte que en siga, de menor. La seua opressió violenta la justifiquen per protegir-nos, però ja sabem a qui han protegit i protegeixen de debò: als enriquits a costa dels empobrits.

Però també hi he sentit esperança en la resistència col·lectiva contra aquests opressors, abillats amb sumptuosa maldat, autors d’unes regles del joc tan infernals, que a ells mateixos arrosseguen a fer mal. Perquè els protagonistes de l’assaig són els grups de valents que s’hi oposaren a tanta injustícia, exercint boicot i violència per defensar-se’n, fent assalts i furts per sobreviure, amb nombroses víctimes col·laterals, que fartes de tanta violència col·laboraven amb els esbirros del poder; sense oblidar el masclisme i el racisme que ameraven aquelles societats, violències de les quals ningú no se’n salvava, enterbolint la justa lluita dels dissidents. Resistències anticolonials que finalment foren bé destruïdes bé absorbides per la implacable hidra estatal; sempre amenaçant, sembrant terror i guerra: assassins astorats però aixoplugats sota la capa cuirassada d’un Déu malvat i d’un Estat opressor que ostentava i ostenta el monopoli de la violència; ben lligada, no ho oblidem, al patriarcat.

Finalment, per sobre de tot allò dit, la conclusió més important que he tret d’aquesta lectura ha estat una vegada més que la violència mai no és solució de res, sinó part del problema. La violència ofensiva o defensiva apuntala les jerarquies i la deshumanització. Per exemple, els pirates llibertaris foren sotmesos a persecució creixent per les forces armades dels Estats d’aleshores, institucions jerarquitzades i deshumanitzades. Però tal pressió sobre els rebels va fer que tard o d’hora aquests també hagueren de jerarquitzar-se i deshumanitzar-se per defensar-se’n millor. Les guerres, la violència en general apuntala la jerarquia i el sotmetiment de la gent als capitostos que manegen les regles del joc inventat per ells mateixos. Aquest és el parany que ens té esclavitzats. Ells, els usurpadors del poder popular, ho saben bé. Per això, mai no s’aturen de fer-nos por d’una o altra manera —fabricant enemics, dividint-nos, anunciant amenaces de guerra, organitzant o provocant atemptats, criminalitzant i deshumanitzant els dissidents, inflant problemes menors: ocupes, immigrants…— per a forçar i justificar el nostre sotmetiment al seu jou, a la seua violència com a mal menor. La violència sempre és mala peça al teler.

Com que el meu profund rebuig a la violència m’ha desviat del tema principal de l’obra, les històries del pirates d’ofici o de renom que s’enfrontaren als pirates de benefici o de fet, tractaré d’esmenar-ho en una segona part.