Observar, llegir, escriure

“Després de posar-te les mans al cap, et treus la bena dels ulls, te’ls fregues, i veus que […] les que trobàvem que ‘només’ eren mares, les de l’equip perdedor, les de l’aplaudiment escarransit i domèstic, les extirpades del relat oficial, els mers receptacles, les subalternes, les que no existeixen, les que no ostenten l’autoritat, les mai honorades enlloc… Elles: no és que sempre ens cedissin el tall de coca més flonjo, no, és que ens van cedir la seva empenta, la seva gosadia i la seva llibertat senceres. Perquè i tant que tenien potències, les nostres mares. I per alimentar totes les centrals elèctriques del planeta.” (“Les nostres mares”, Gemma Ruiz Palà, pàg. 285, Raval Edicions-Proa, 2023).

Les novel·les de Gemma Ruiz són joies que mai no deceben, com aquesta darrera de la qual he manllevat la cita de capçalera, que, a més a més, ha estar guardonada amb el Premi Sant Jordi del 2022, un reconeixement ben merescut. Perquè, al meu entendre, les millors obres d’art combinen emoció i compromís social, bellesa i saviesa, distracció i transformació, i les seues obres van ben proveïdes d’aquests valors.

A la seua primera, “Argelagues” (2016), basada en personatges reals de la seua família, hi feia un bell i colpidor homenatge a les dones fortes que van viure una època tan regirada i perversa com la rereguarda de la guerra contra les forces del colp d’Estat feixista del 1936 i la postguerra franquista; dones que venien de pagès i hagueren d’adaptar-se al dur món urbà que voltava les indústries tèxtils del Vallès; dones fortes com les argelagues. A “Ca la Wenling” (2020) també les dones eren les protagonistes. Ens hi mostrava una bona colla que es trobaven a un saló de bellesa d’un barri barcelonès, regentat per un matrimoni xinès, que esdevenia quelcom més que un servei d’estètica: es tornava un espai intercultural on compartir afectes i experiències, on fer servir el suport mutu; dones esforçades i singulars, d’origen divers, que s’havien obert camí en una societat tan masclista i capitalista com encara és la nostra i molt més en altres indrets del món. 

“Les nostres mares” (2023), la que volia ressenyar ací, ha estat la seua darrera novel·la i, de bell nou, un cor de dones en són les protagonistes. En aquesta, també hi deixa traspuar a bastament la reivindicació feminista i intercultural amb un enginyós argument i un estil literari fresc i inconfusible de l’autora. Una obra de fons ben ric, que combina amenitat i esperit crític, barreja la qual, he de confessar-ho, sempre m’ha seduït. Una novel·la que esdevé un altre merescut homenatge a les dones, especialment les mares, sotmeses a una triple i injusta discriminació i explotació per mor del seu gènere: a casa, la feina i la societat; marginació que es multiplica en el cas de les dones migrants, que hi afegeixen la seua ètnia, cultura i llengua diferents. Una novel·la que, més enllà de les malifetes de la vida subjugada, sap mostrar-nos les escletxes per on eixir-nos-en i poder gaudir d’una vida bona: el valor dels afectes, el plaer que podem trobar compartint una bona taula per menjar o fer petar la xerrada amb qui sentim prou afinitats.

Com en obres anteriors, es tracta d’una tragicomèdia sobre les tribulacions d’una desena de dones de diverses generacions en aquesta societat classista, sexista, masclista, racista, capacitista… ―és a dir, sota el jou del patriarcat capitalista― que els ha tocat viure, des del segle XX fins ara, presentada de forma llegívola i ben construïda, amb el seu llenguatge particular, que combina estil directe i indirecte als diàlegs, profusió de modismes de la seua àrea dialectal, mots col·loquials, llicències pròpies, referències i ocurrències enginyoses; on tot plegat li dona un to i un ritme encertadament desimbolts, de caràcter sobretot urbà i cosmopolita, amb presència d’estrangerismes i referències ben encertades i expressives. Un estil compositiu propi, amb una enorme capacitat d’evocació, que em captiva des de les primeres novel·les. Tot i tractar-hi qüestions molt serioses, ho fa amb tanta gràcia i fluïdesa que dona gust llegir-la. Amb un llenguatge planer i creatiu, emotiu i sarcàstic quan cal, fins i tot divertit, i feminista al màxim, esdevé una sàtira saludable, canyera i deliciosa!

Interedadista i intercultural, component fragments d’històries i escenes que s’encreuen amb molt d’encert, fent-nos-hi acompanyar les protagonistes, que alhora ens faran bona companyia durant unes hores, Gemma Ruiz els hi fa costat en la seua rebel·lia, ens els seus anhels de llibertat i igualtat, en el seu notable suport mutu, és a dir: la seua decisiva sororitat. I ho fa mostrant-hi la injustícia d’aquest sistema socioeconòmic, polític i cultural cisheteropatriarcal, que imposa el binarisme de gènere i menysté les dones davant els homes ―i també qualsevol dissidència de la cisheteronorma: el món LGTBI+ també hi és present en alguns dels personatges. Una anomalia flagrant si tenim en compte la importància cabdal de les cures en el manteniment i reproducció de la vida, tasca ben feixuga assignada quasi en exclusiva a les dones.

Com ens hi hauria anat sense les nostres mares? Agrair-los-ho és poc i això és el que fa, una vegada i una altra, i amb bona traça, la Gemma Ruiz a les seues obres. Perquè les nostres mares es mereixen un monument, prou més que molts homes! El seu missatge, però, va més enllà: cap a la necessitat de canviar l’statu quo, d’aconseguir una igualtat de debò per a tots els éssers, de rebel·lar-se contra qualsevol privilegi, tracte discriminatori o abús de poder que fan servir per sotmetre’ns-hi.

Per guixar una mica més l’argument, la novel·la comença amb una colla d’amigues que va a ser entrevistada durant un sopar de germanor i fan petar la xerrada per concretar-hi la cita que els vindrà millor a totes. Els capítols posteriors, encapçalats per un nom de dona, ens van presentant les diverses protagonistes:

– una dona que ha de fer doble feina, a casa i a la fàbrica, i a més aguantar-se un marit massa calent;
– una dona castrada pels pares que es desviu pel fill drogoaddicte del marit;
– una dona que pateix per la doble vida a què la porta la seua orientació homoeròtica i ha d’avortar fora del país;
– una dona llatinoamericana amb marit fugit i dos fills petits que els ha de pujar treballant fora del seu país, llogant-se com a curadora de nens i gent gran;
– una dona de carrera universitària que ha d’aparcar-la per atendre la seua filla i es divorcia del marit;
– una dona de l’est d’Europa amb estudis superiors que ha de fer feines de cures per sobreviure i a més és assetjada sexualment;
– una dona que vol ser pintora a desgrat del pare i del marit;
– una dona que és violada de molt jove i ha de donar el fill per ordre del pare i més endavant serà l’hereva de la fonda familiar;
– una dona aragonesa, aficionada a cantar, que ix del poblet on va nàixer i fa cap a Barcelona per casar-se amb el nuvi que hi ha trobat feina i amb qui tindrà dos fills;
– una dona mestra que s’adona de la ideologia patriarcal que guia els contes i llibres que es publiquen i lluita per posar-hi remei…

Hi ha mares, filles, amb històries encreuades i reeixides, ajudades per altres dones de dins i fora de la família, recolzades pel seu “clan de la cicatriu”, on hi conviuen molts dels personatges. Però no us n’avançaré més detalls perquè en gaudiu més llegint-la. Si de cas, us en deixaré una tria de frases perquè en feu un bon tastet:

“Ai, si la Lali hagués estat aquells quatre dies de maig a les Jornades! Si els diaris ho haguessin fet gros com perquè tothom n’hagués pogut tenir notícia i s’hi hagués pogut escapar. La Lali hauria sabut que el que li passava era ben natural. Hauria sabut que el Quico no tenia el dret que es pensava que tenia sobre el cos d’ella. I que ella sí que el tenia tot: el dret al propi plaer. I d’haver-ho sabut, ni li hauria costat gens rebatre-li que el sexe no pot ser mai ‘deberes conyugales’ que una hagi de fer per força. D’haver-ho sabut, no li hauria costat tant, agafar l’aplom de la Palmira i pronunciar la paraula.” (p. 28-29).

“Havia trobat el seu ‘clan de la cicatriu’, l’Anita. Aquella escletxa de l’espai-temps que les dones esberlen amb les seves mans i convoquen quan estan juntes. Aquella escletxa de l’esplai-temps on s’entra amb el cor obert i la potència es multiplica. Aquella escletxa de l’espai-temps on emergeix la marea que inunda els deltes. Aquella escletxa de l’espai-temps on una pot sentir-se algú sent una mateixa.” (p. 57-58).

“Doncs que aquell dia no es va poder aclarir qui es casava. Si la parella de nois que ja havien tombat la quarantena. O la parella de noies que rondaven la setantena. Els uns ja es van ben aposentar a les trones entapissades del Saló de Cent de cara a l’alcaldessa, ja. Que les altres… Les altres van passejar el seu amor a la faç de cada foto. De cada conversa. De cada copa enlaire. De cada ball. I aquell orgull feia molt de temps que s’esperava per estarrufar-se. Massa. Tant, que no hi podia fer més: empetitia automàticament tota alegria que li gosés fer ombra.” (p. 100).

“La Gabriela es va estar desvetllada les quinze hores que va durar el vol. No hi ha res que pugui apagar una escalfor com aquella. I cremava, com cremava! Perquè veia que un món així no és món. No ho és, un que no et deixa ser mare més que d’aquesta manera. Un que t’aparta dels teus fills i et fa ser-ho dels d’una altra dona. Un món que perquè unes esbotzin el sostre de vidre n’hi ha d’haver moltes més que recullin la trencadissa.” (p. 115).

“Amigues, cosines, companyes de l’estudi, mares de l’escola… Per no dir les de fora de la bombolla daurada de la Bet. Les que tenien canalla hi vivien totes, dins del ‘malentès’. […] I se’n dolien en els mateixos termes. Escenificaven les mateixes situacions, calcades. Es revelaven les mateixes batusses, retret per retret. I arribaven a la mateixa conclusió, idèntica: Quan una criatura entra per la porta, la igualtat salta per la finestra.” (p. 131)

“Ves quin remei. Ja sabien que les paraules enginyera, mestre, pianista, matemàtic, infermera o filòloga aquí no es volien entendre. Aquí es traduïen per paleta, temporer i segurata si venies de l’est i eres home. I per cangur, cambrera o treballadora de la neteja, si venies de l’est i eres dona. I ves-te’n a ensenyar diplomes al riu. O torna-te’n per on has vingut.” (p. 158).

“Es va donar per fet que el destí ja decidiria qui seria artista i qui no. I el destí havia decidit que… ‘Sorpresa!’ Que l’artista seria Santiago Bach, no Isabel Ferreras Vall. I tu ja trobaràs hores mortes per pintar, dona. Bé que es pot fer, amb una mà al pinzell i l’altra remenant l’escudella, oi? Amb un ull al llenç i l’altre a la criatura. Que no ho heu fet sempre així, ‘vosaltres, les dones’?” (p. 193).

“Gloria Steinem va escriure: ‘Com tantes altres dones abans que ella –i com tantes altres encara avui-, la meva mare mai va emprendre el seu propi viatge. M’hauria agradat tant que hagués pogut seguir el camí que ella desitjava… Però perquè nosaltres nasquéssim, elles no ho van fer’.”

“A partir d’aquell dia queden que faran el sopar un dia cada un. El sopar. No el dinar, ni els entrepans, ni la robada, ni els terres, ni la pols, ni les rajoles de la cuina, ni el vidres… Ni un pam de net, per més del comitè que siguin. Per més d’esquerres que es diguin.” (p. 247).

“I sí, sí, definitivament, si ho pots evitar, tu no seràs de l’equip de les nostres mares. No pas. Tu no seràs el mer receptacle, la subalterna, la que no existeixi, la que no ostenti l’autoritat, la que no s’honori mai enlloc. La que sempre es quedi amb el cul sec de la coca, tu? De cap manera.” (p. 284).

Bona lectura!