Observar, llegir, escriure

«La prosperitat tecnològica farà més factible mantenir i alimentar les masses inútils, i alhora produirà en aquestes una angoixa existencial com mai no ha tingut la humanitat. Més que en l’Edat Mitjana, la gent es preguntarà la raó de la seua existència. Engendrats en el si fred i impersonal d’una màquina, plens de salut, però nascuts sense amor. L’amor d’una mare pel fruit de les seues entranyes és diferent de qualsevol altre afecte conegut, i és l’única cosa segura d’aquest món, l’única irreemplaçable, que segueix il·luminant els nostres dies fins i tot quan ella no és present. L’amor d’una mare és l’argamassa vital de la nostra existència, és l’únic bé que no pot proporcionar una màquina.» («Mater» de Martí Domínguez, Proa, 2022, pàg. 154-155).

Si heu llegit algunes altres ressenyes meues de les novel·les d’en Martí Domínguez, sabreu que és un escriptor que m’agrada, que, al meu gust, conjuga molt bé art i ciència, bellesa i saviesa, ètica i estètica, que m’adelita aprenent, amb un estil fluid, sensible amb els sentiments humans i la natura, d’arguments colpidors que van més enllà de la distracció, perquè obrin interrogants sobre la complexa condició humana, tractant de posar llum a les contradiccions que ens empaiten, pulsions de vida i de mort, de construcció i destrucció, de suport mutu i egoisme, on les segones, cíclicament i dissortada, renaixen i malden per fer-nos malbé entre nosaltres, arrossegant-hi a l’abisme persones, cultures i territoris, el subtil equilibri de Gaia, la Terra que ens acull.

«Mater», IV Premi Proa de Novel·la, és una novel·la de ciència-ficció, que no té res a envejar a les millors obres del gènere, pense en Huxley, Orwell o Le Guin. Un relat escrit en primera persona per la protagonista; una dona millorada genèticament i gestada en una màquina; una biotecnòloga que li dona versemblança a la veu narradora. Una història dramàtica que s’esdevé en una societat posthumana, eugenèsica, cibernètica, on la seguretat prima sobre la llibertat, una distòpia orwelliana, un altre al·legat seu contra el feixisme, en una època en què aquest monstre sembla renàixer de les cendres, atiat pels abassegadors mitjans d’intoxicació que el blanquegen. Però és també una història exquisidament enriquida per la biologia, per les admirables descripcions de la fauna i la flora presents en el camí dels personatges; qualitat a què ens té acostumats l’autor i que tant m’agrada, amb trets inequívocament poètics. I és també una nova defensa dels bons llibres i la seua lectura reposada com a font de saviesa i alliberament; i un necessari elogi de la raó il·lustrada, l’esperit crític i l’ètica com a antídots contra la manipulació de les consciències i el totalitarisme de qualsevol tipus.

Certament, mes enllà d’una bona novel·la d’aventures, de supervivència en la natura feresta, en un context d’enfrontament a mort entre espècies humanes; més enllà d’una trama ben composta, que et manté l’interès fins al final, la narració ens mostra tot de valors i contravalors morals que justifiquen aquest desgavell fanàtic i sagnant, que posa en perill l’existència dels humans que resten apartats d’una societat posthumana, imperant en la vida dels principals protagonistes, la biotecnòloga Zoe i el biòleg Charles, ciutadans d’aquesta nova societat, però transgressors dels seus dogmes: la primera pel sol fet d’estar embarassada i el segon pel seu esperit crític i compromís insubornables, que el mouen a acompanyar-la i ajudar-la. Com anant d’Herodes a Pilat, tractant de sobreviure entre dos mons que els assetgen.

Per una banda, tenim els uns, els posthumans, amb la seua ciutat emmurallada i robotitzada, la seua democràcia vigilada, les seues lleis eugenèsiques obligatòries, amb tot de mitjans electrònics de propaganda, esports com a diversió, pocs llibres, corrupció econòmica i moral al servei de la casta dirigent; súbdits amb la vida assegurada, sense dolor ni malalties materials greus, però amb problemes mentals creixents; una societat on substitueixen l’antic Déu per la immortalitat cibernètica i una promesa de colonització espacial de la seua espècie divina; on consideren els humans com a primitius i enemics, i els van matant i espoliant, maltractant i esclavitzant les seues dones, colonitzant brutalment les terres conquerides, com ara fan els sionistes a Palestina…

Per altra, els altres, unes petites colònies aïllades d’humans supervivents, obligats a viure amagats al bosc, de forma humil i senzilla, sempre a la defensiva dels cyborgs assassins, aprofitant el que els ofereix la natura; però desnaturalitzats per la superstició, necessitats d’orgull, cohesió i esperança, que troben en bíblies i llibres religiosos, els únics permesos, desesperadament recolzats en les solucions màgiques que lògicament no arribaven, en minoria i afeblits com estaven…

Dos fugitius rebutjats per dos mons separats per la força, fanàtics de la puresa, que despersonalitzen l’altre considerant-lo, no pas l’adversari dialèctic, sinó l’enemic a batre. Dos desertors de la ciutat fortalesa, del seu règim que podríem qualificar d’ecofeixista, posterior al col·lapse del capitalisme desenfrenat, però que no ha abandonat pas, sinó que s’hi ha adaptat al servei d’uns pocs privilegiats i els seus servidors robotitzats. Dos exmembres d’un món cibernètic amerat d’un cientisme generador d’una nova espècie d’homínid, com a solució brutal i classista al col·lapse energètic i consumista insostenible, a què els humans estaven abocats segles abans, instaurant un nou ordre social totalitari, de presumpta perfecció genètica fallida, perquè és incapaç de contrarestar l’epigenètica; un món sofisticat per les màquines i els estris electrònics, però d’autèntics bàrbars. Dos companys expulsats d’un món mentider, corromput pel poder i el diners, la cobdícia, els privilegis, l’eterna i lamentable xacra humana. Un plantejament d’en Martí Domínguez que ens mena a la reflexió sobre els perills de la manca d’ètica i el fanatisme, siga religiós o científic, per a un futur possible, projectant cap endavant els avenços en ciència i tecnologia que ara s’albiren.

Però la ciència i la tecnologia també poden salvar el planeta, si es posen al servei del benestar de la majoria, en una civilització tolerant, basada en el respecte al coneixement i la diversitat, el repartiment de la riquesa, la igualtat d’oportunitats, el suport mutu; basada en una informació genètica pública, respectuosa amb la decisió personal, en una perfecta comunió amb la natura… Zoe i Charles n’havien sentit parlar i volien marxar cap allà, cap al Comtat de la Llibertat.

“La ciència ens fa esclaus de la realitat i la religió de la ficció. Has de triar entre una o l’altra, entre la llum més enlluernadora o les tenebres més fosques i hipnòtiques. No hi ha terme mitjà, perquè totes dues reclamen submissió absoluta. Quan la ciència s’imposa és impossible posar-li fre. És del tot absurd bregar amb les dades i voler imposar una ètica, perquè els algoritmes computeritzats no saben de moral, ni atenen les conseqüències que se’n deriven. […] La religió és una creació de l’esperit que malda per fer-nos millors persones i sovint ens fa molt pitjors; la ciència és un producte primigeni de la nostra ment que ens fa més humans i, de vegades, monstres...” (p. 57-58, op. cit.).

“Per a ell, l’única manera de sortir del pou de la naturalesa humana no era amb la tècnica, sinó amb la il·lustració, és a dir, amb la simbiosi de raó i ètica. […] la ciutat trau el pitjor dels homes, m’advertia sempre, i va viure amb desesper la Segregació, l’inici de la separació dels humans. L’arribada d’un nou ordre, cruel i destructor, que havia partit la humanitat en dos.” (p. 70).

“Es parla de nosaltres com a Homo deus, Homo omnipotens, Homo civis, Homo creator. A mi m’agrada aquest darrer terme, Homo creator. Perquè pense que el que ens distingeix del sapiens és que ens hem creat a nosaltres mateixos. El sapiens és fruit de l’atzar genètic, nosaltres no.” (p. 135).

“Es buscava que el ciutadà portara la millor vida possible i alhora aquest parany feia d’ell un ésser aclaparat per la vida resolta. Es manipulava la memòria, el temperament, la paciència, l’empatia i, per descomptat, els trets físics. Els fills ja no eren fruit de Déu, o de l’atzar genètic, sinó de les decisions dels progenitors, més o menys guiades pel Protocol. Estàvem tan sans del cos que quèiem malalts de la ment, aquesta era la gran paradoxa. Un cercle viciós i un laberint sense una sortida clara, que ens tenia tenallats en un dubte irresoluble.” (p. 160).

“Una religió és una arma, un poderós instrument que tenalla les voluntats individuals i que guia el col·lectiu cap a un fi comú, és una eina multiús que governa els sentiments de la població. […] Però, com pots articular un relat religiós quan tens a les mans la clau de la vida i de la mort? Com pots imaginar que hi ha hagut un Ens Totpoderós que ha propiciat aquest disseny intel·ligent? La religió naix de la incertesa, de la foscor, dels fangs de les tenebres. Com li hem de parlar de l’ànima a un suport informàtic que conserva la nostra ment i ens fa gairebé immortals? Quin sentit té creure en el Cel si estem conquerint l’Univers?” (p. 252).

“Quin sentit tenia tot allò? Com s’havia arribat a aquell món hòrrid, a aquella realitat ferotge? […] Durant unes dècades tindrem la possibilitat d’elegir què volem ser. Si déus o fills de Déu. Cap de les dues opcions serà fàcil… Totes impliquen renúncies. Però, qui vol ser fill quan pot ser pare?” (p. 277).

“També havia sentit parlar de Liberty County, i de com allí es conciliava un equilibri entre el desenvolupament tecnològic i la preservació de la naturalesa humana, un humanisme ecotecnològic. […] Fins i tot vàrem començar a coquetejar amb la idea de poder arribar a aquell lloc i establir-nos-hi.” (p. 360-361).

Aquestes frases que he triat són serioses i importants, però es copsen millor al bell mig de les múltiples escenes de natura que les embolcallen, que les fan més digeribles, tan ben embastades pel coneixement naturalístic de l’autor i la seua bona traça narradora, que fan d’aquesta «Mater», i de tota la seua obra, una experiència excepcional i irrepetible.

Bona lectura!