Observar, llegir, escriure

Continuant amb la ressenya de «Malditos de tierra y mar. Comunidades y resistencias contra la explotación colonial» de Rodri Robledal (Txalaparta, 2022), la lectura del qual us recomane i que començava a l’anterior apunt, ara em ve de gust fer-vos un resum d’una de les històries de pirates més interessants que ens ofereix l’obra, la de la «Confraria dels Germans de la Costa»:

Alguns dels fugitius de l’esclavitud colonial van cercar la utopia vivint emboscats en algunes illes del Carib. Aquests blancs assilvestrats primer foren terrestres i actuaven de forma pacífica, però més endavant, per defensar-se dels atacs de les tropes dels Estats, esdevingueren filibusters, uns pirates de trets anarquistes que actuaven a prop de les costes. A aquests s’afegiren també esclaus africans fugits de les plantacions. Una barreja de fugitius de la religió, la fam, la servitud, la repressió i la guerra, que, a diferència dels conquistadors oficials, van mostrar col·laboració amb els indígenes d’aquelles terres tropicals.

Es concentraven als boscos del nord-oest de l’illa La Espanyola i vivien dels conreus i cacera. Però aviat foren perseguits pels soldats de la Corona i hagueren de fugir i dispersar-se per altres illes de la vora. A la més propera, l’illa Tortuga, declarada inútil pels conqueridors en no trobar-hi or, aquests eurodescendents van acampar i a poc a poc hom els va conèixer com els bucaners, per la seua carn curada tan buscada; una tècnica apresa dels indígenes, que també els havien mostrat com autoorganitzar-se de forma no jeràrquica. La carn la cuinaven, assecaven i fumaven damunt unes graelles de fusta verda, anomenades «bucan» i així es conservava força temps.

La fama de l’indret feia que molts mariners hi fessen escala per aprovisionar-se de carn fumada per a diverses setmanes, que pagaven amb productes que els mancaven als bucaners, com armes i munició entre d’altres. S’hi afermava una societat sobretot de pagesos i caçadors, però també d’altres oficis artesanals. Les dones hi eren escasses i amb un estatus secundari, perquè no volien formar famílies estables pel seu possible origen de conflictes. Caçaven els animals que inicialment hom havia portat de la península Ibèrica i que s’hi havien multiplicat en no haver-hi depredadors; carn que també cercaven els vaixells oficials, carregats de l’or robat als indígenes, que hi feien escala per proveir-se’n de tornada a casa.

Com que els qui s’hi havien establit no pagaven impostos ni restaven sotmesos a la Corona, en 1638 van patir diverses ràtzies infligides per quarantenes (40 soldats armats a cavall) on, segons les cròniques, en van arribar a matar la meitat dels 600 habitants que hi havia, per tal de recuperar el control de l’illa. De la carnisseria sols es salvaren els caçadors que eren als boscos de l’interior o en d’altres illes properes.

Els sobrevivents tornaren a Tortuga i, reunits a la platja, juraren venjança, llibertat i botí, a l’acte que hom considera l’origen dels bucaners filibusters —filibusters pel tipus de vaixell que feien servir a les seues accions— o pirates de la «Confraria dels Germans de la Costa», que així es van anomenar, i van actuar del 1640 al 1670.

A partir de llavors lluitaran al mar, perseguint i atacant les vil·les i els vaixells espanyols com a venjança, i qualsevol altre vaixell per furtar-ne queviures i altres productes d’interès, fent-ne abordatges per sorpresa, normalment de nit, obligant-los a la rendició. Així aconseguiren fer-se amb un galió militar espanyol que en acabant empraren com a buc insígnia.

Foren uns pirates apàtrides amb una organització més igualitària que els del segle anterior o posterior. Una mena de cooperativa de pirates. «Venjança, llibertat i botí» fou la seua consigna principal, però «Ni pàtria ni amo» també la feien servir a bastament. Parlaven diverses llengües i n’hi havia de creients i d’ateus.

En saber d’aquests pirates, molts europeus, normalment mariners amotinats i esclaus afroamericans fugats de les plantacions feien per unir-se’ls. Hom parla d’almenys un 20 % d’africans per expedició pirata. També hi eren presents nadius que col·laboraven en les tasques en què eren més experts. Podem dir que aquests pirates foren internacionalistes.

El seu caràcter llibertari va durar fins al 1670 aproximadament. A partir de llavors les noves colònies van tenir prou força com per transformar-los en corsaris al servei de la Corona, és a dir, pirates mercenaris del bàndol contrari.

De la pirateria en general ens resta una petjada vergonyosa i sagnant: sobretot el terror dels corsaris sense moral i el brutal tràfic d’esclaus, amb l’objectiu aconseguit d’accelerar l’acumulació capitalista. Tanmateix, la Confraria dels Germans de la Costa fou el primer assaig anarquista i com a tal va influir notablement en posteriors revolucions i moviments de caràcter anarquista, humanista i socialista.

Les expedicions pirates eren voluntàries i les normes a seguir s’establien en assemblea. Els vaixells i totes les terres eren comunes. De cadascú eren tan sols els fruits que hi conreaven. Es triava un capità per torn rotatiu. Però passat el temps acostumaven a triar sempre els mateixos, els qui obtenien els millors resultats, cosa la qual era lògica, però serà el germen de la jerarquització posterior i consegüent decadència de l’esperit fraternal del grup.

La manera com va acabar aquesta cooperativa pirata va conjuminar tant l’augment de soldats regulars per a vigilància de les colònies com les pròpies limitacions del mètode emprat pels filibusters, que atemoria els pobladors atacats i els posava en la seua contra i els denunciava. Així com l’enginy d’un emissari de la Corona francesa, que els va oferir la protecció de Lluís XIII en un moment en què estaven patint molts atacs espanyols, oferint-los construir-hi un fort amb la corresponent dotació armada, amb la condició de nomenar-lo governador. Aquest personatge va aplicar una política de creació de famílies, portant-los dones de fora (prostitutes, preses, deportades), aconseguint una domesticació d’aquells nòmades del mar. Els qui no estigueren d’acord amb aquesta tramposa empara francesa van marxar a altres illes, tractant de fundar-hi confraries semblants, però això fou sense l’èxit ni la continuïtat d’aquesta.

En la «Història general dels pirates» de Charles Johnson es recull la conversa entre Samuel Bellamy i Beer, qui la va transcriure per a la posteritat. El pirata Bellamy, que no volgué acollir-se al perdó de la Corona si esdevenia corsari a sou, cridava a Beer, capità d’un vaixell corsari al qual havien assaltat. La conversa s’iniciava quan la tripulació de pirates, en acabar de saquejar el carregament del vaixell de Beer, estava decidint si li’l tornaven. Beer els ho demanava, però la majoria dels pirates no ho volien, tret de Bellamy i el seu company Williams, que tenien compassió del capità i del seu petit balandre. Llavors, Bellamy li va etzibar a Beer:

«Condemnat sigues! Ets un gos servil, com tots els qui accepten ser governats per les lleis que els enriquits han fet per la seua pròpia seguretat. Car aquests covards no tenen el coratge de defensar d’altra manera el que han guanyat amb les seues malifetes. Condemnats hi sigueu tots! Ells com una colla de bruts brivalls i vosaltres que els serviu com un tros de carn amb ulls i cor de gallina. Aquests canalles ens critiquen, quan entre ells i nosaltres no hi ha més que una diferència: ells roben els empobrits emparant-se en la llei i nosaltres ho fem amb la sola protecció del nostre coratge. No faríeu pas millor passant-vos al nostre costat, en lloc de rebaixar-vos per un sou davant aquells malvats?»