Blocs de VilaWeb

L’estiu s’ha convertit en l’època de l’any propícia per a descobrir autors que tenies per la prestatgeria agafant pols. De vegades, aquests autors poden sofrir alguna al·lèrgia; de sobte, esternuden i et criden l’atenció. Saps que la llista de lectures pendents és interminable, però necessites guarir-lo abans que la malaltia vaja a més. I això és el que ha passat amb Paul Auster. M’ha agradat, aquest autor. M’ha agradat la manera que té de contar els fets, els jocs amb la realitat i la ficció, la maniobra de noms, com entrellaça tres històries aparentment independents. Trilogia de Nova York està compost, al seu torn, per: La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada. No sabria dir amb quin em quede, perquè de tots hi ha alguna cosa que m’atrau. Són novel·les curtes que es deixen llegir, que han fet més amenes les hores avorrides dels matins de juliol, que et capten immediatament.

Ara bé, potser els d’Edicions 62 -l’edició que tinc jo és de laButxaca, però l’edició original en català prové de la magna editorial- s’haurien d’haver mirat millor el traductor que contractaven. No dic jo que aquest desconega l’anglés i que no sàpiga traduir al català, però hi ha errades imperdonables. Així, per exemple, en un parell d’ocasions he llegit ‘mansana’ per a referir-se al ‘conjunt d’edificacions contigües les unes a les altres, delimitat per tres o més carrers’ (‘manzana’, en castellà), que en català s’anomena ‘illa’. És més, si a l’Optimot -i a l’assignatura de Traducció ha estat gairebé la nostra Bíblia- escrius ‘mansana’, hi ha una fitxa en què està tot explicat i diu que la forma correcta en català és ‘illa’. O l’apostrofació dels pronoms febles, com a ‘ens en anem’, quan la forma correcta és ‘ens n’anem’.

Igualment, i ja no sé si és culpa del traductor o de l’editorial, quan apareixen uns mapes significatius per a entendre una part d’una de les narracions, s’equivoquen i posen el mateix que anirà tot seguit. No és un error crucial per a comprendre la història, però és un més dels xicotets detalls que un lector gens avesat pot observar.

Per la resta, m’ha semblat un dels millors llibres que he llegit aquest estiu. I, compte!, també cal reconéixer al traductor l’encert d’haver volgut permetre’ns, a nosaltres, els catalanoparlants, descobrir un Auster en la nostra llengua. Només cal demanar una mica més d’atenció, d’interés en el que s’està fent, perquè els traductors també tenen l’obligació de cuidar el nostre bé més preuat.

Si no fóra perquè la llista de lectures no para d’incrementar-se, m’aturaria en una altra novel·la del nord-americà. Però, com deia aquell, the show must go on, i hi ha llibres que tampoc porten massa bé allò de recollir pols. A continuació, vos deixe algunes de les cites que hi he destacat:

– “L’essencial era el desplaçament, l’acció de posar un peu davant de l’altre i deixar-se arrossegar per l’impuls del seu propi cos. A força de vagar sense objectiu, acabava que tot ho veia igual i tant se li’n donava on fos. Els dies més aconseguits s’arribava a sentir com si no fos enlloc. I això era, al capdavall, l’únic que demanava: no ser enlloc.”

– “[…] i ell sabia que recordar coses tendia a subvertir les coses recordades.”

– “Sé que encara sóc el ninot que enraona. […] De moment encara sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. Demà no sé qui seré. Cada dia és un dia nou i torno a néixer. Veig esperança pertot arreu, inclús a les fosques, i quan em mori potser em convertiré en Déu.”

– “Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari.” (E. A. Poe)

– “I llavors, el més important de tot: recordar qui sóc. Recordar qui representa que sóc. No penso que això sigui cap joc. En canvi no hi ha res clar. Per exemple: qui ets? I, si et penses que ho saps, per què no dius la veritat? No tinc resposta. L’únic que puc dir és això: Escolteu-me. Em dic Paul Auster. Aquest no és el meu nom autèntic.”

– “Dir mentides és molt mal fet. Et fa arribar a penedir d’haver nascut. I no haver nascut és una maledicció. Estàs condemnat a viure fora del temps. I quan vius fora del temps no hi ha dies ni nits. No tens ni l’oportunitat de morir-te. […] Una mentida no es pot reparar mai. Ni tan sols la veritat no és suficient. Jo sóc pare i sé com van aquestes coses. Recorda el que li va passar al pare del nostre país. Va tallar el cirerer, i en acabat li va dir al seu pare: ‘Jo no puc dir mentides’. Poc després va llençar la moneda al riu. Aquestes dues històries són fets decisius en la història d’Amèrica. George Washington va tallar l’arbre i després va llençar els diners. Ho entens? Amb això ens deia una veritat essencial, a saber: que els diners no es fan als arbres. Això és el que ha fet gran aquest país, Peter. I ara, el retrat de George Washington és a tots els bitllets de dòlar. De tot això, se’n pot treure una lliçó molt important.”

– “Ara Quinn no era enlloc. No tenia res, no sabia res, sabia que no sabia res. No sols havia tornat a anar a parar al principi sinó que ara es trobava abans del principi, i tan enrere que era pitjor que cap final que es pogués imaginar.”

– “Baudelaire: ‘Il me semble que je serais toujours bien là oú je ne suis pas.’ Dit d’una altra manera: em sembla que sempre estaré bé allà on no sóc. O, fent menys embuts: qualsevol lloc on no sóc és el lloc on sóc jo mateix. O si no, agafant el toro per les banyes: qualsevol lloc fora del món.”

– “Va reflexionar sobre això. Era ‘destí’, realment, la paraula adequada? Semblava una opció massa feixuga i passada de moda. Però, en canvi, com més hi aprofundia, més veia que era aquest precisament el terme adequat. O, si no precisament, almenys s’hi acostava més que cap altre que se li pogués acudir. Destí en el sentit d’allò que era, o d’allò que resultava ser. Era com el subjecte de frases per l’estil de ‘plou’ o ‘és de nit’. Quinn no havia sabut mai qui era, aquell subjecte. Potser una condició generalitzada de les coses, l’essència que constituïa el fonament sobre el qual tenien lloc els fets del món. No podia ser més definit que allò. Però potser era que en realitat no buscava res definit. Era el destí, aleshores.”

– “Un àpat no era més que una fràgil defensa contra la inevitabilitat de l’àpat següent. Els aliments, en si mateixos, no podien mai resoldre el problema del menjar; només retardaven l’hora en què el problema s’hauria d’afrontar obertament.”

– “La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar, i gairebé res no es queda amb nosaltres. Mor quan nosaltres morim, i la mort és una cosa que ens passa cada dia.”

– “Les històries només passen a qui és capaç d’explicar-les, com va dir no sé qui. De la mateixa manera, potser, les experiències es presenten només a aquells qui són capaços de viure-les.”

– “Va resultar que el lloc que realment em corresponia en el món era més enllà de mi mateix, i, suposant que hagués estat a dintre meu, hauria resultat igualment il·localitzable. Era el forat minúscul entre el jo i el no-jo, i per primera vegada a la vida vaig veure aquest enlloc com el centre exacte del món”.

– “Només l’obscuritat té el poder de fer que un home obri el seu cor al món, i l’obscuritat és el que m’envolta sempre que penso en el que va passar. Si es necessita valentia per escriure-ho, també sé que escriure-ho és l’única oportunitat que tinc de fugir. Però dubto que això passi, ni tan sols suposant que aconsegueixi dir la veritat. Les històries sense final no poden fer altra cosa que continuar indefinidament, i si quedes atrapat en una vol dir que et moriràs sense haver interpretat tot el teu paper.”

– “Havíem entrat en la paradoxa del desig. La nostra necessitat mútua era inexhaurible, i com més la satisfèiem més semblava augmentar.”

– “Qualsevol vida és inexplicable, m’anava repetint. Per molts fets reals que ens expliquin, per més detalls que ens donin, l’essencial es resisteix a ser explicat. […] Tots volem que ens expliquin històries, i ens les escoltem amb la mateixa actitud que quan érem petits. Ens imaginem la història real a dins de les paraules, i per fer això ens posem en el lloc de la persona de la història, fent veure que entenem aquesta persona perquè ens entenem a nosaltres mateixos. Això és fals. Potser sí que existim per nosaltres mateixos, potser sí que de vegades arribem a intuir qui som i tot, però al final no en podem estar mai segurs, i, a mesura que avança la nostra vida, ens fem cada vegada més opacs a nosaltres mateixos, cada vegada més conscients de la nostra pròpia incoherència. Ningú pot travessar la frontera que el separa d’un altre, per la senzilla raó que ningú pot accedir a si mateix.”

– “El que es desprèn de tot això, al capdavall, és que una vida no es redueix a res més que a ella mateixa. Que és el mateix que dir: les vides no tenen sentit.”

– “La mort no és solament l’únic àrbitre de la felicitat (un comentari de Soló), sinó que és l’única mesura amb la qual podem jutjar la mateixa vida.”

– “La història no són les paraules; la història es troba en la lluita.”

 

Es compleixen 21 anys de la seua mort física. I recalque l’adjeciu: física. Feia anys que se sentia cansat d’esperit; als setanta ja hi havia les primeres queixes, i després de veure el transcurs de l’eterna transició, digué prou. I es féu el silenci -que, d’altra banda, coincidí amb la seua entrada a la Universitat com a professor-: “I morir deu ser deixar d’escriure”. Sí, això explica l’aforisme. Però, posats a jugar, un altre també diu: “La meua posteritat serà de paper”. I en això estem; seguim mantenint-lo viu, dia a dia, llegint-lo, comentant-lo, estudiant-lo, analitzant-lo, alguns, fins i tot, criticant-lo. Però Joan Fuster hi és present; no s’entendria un altre tipus de país sense la seua presència.

Tanmateix, i a part de la seua faceta d’ideòleg, la riquesa que ens llegà en forma d’articles i dietaris, d’assaig en general, és immensa. La millor manera de conéixer-lo és a partir d’aquestes línies: un Fuster personal, però no íntim. 21 anys després, encara el recordem i el llegim. “Alto!”, i els que queden. 

[2. ELS ESTUDIS DE VICENT SIMBOR]

[2. ELS ESTUDIS DE VICENT SIMBOR]

2. ELS ESTUDIS DE VICENT SIMBOR

A partir d’aquesta informació, el professor Vicent Simbor (Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable, 1999) inicia un estudi en la mateixa direcció: considerar Bearn o la sala de les nines i altres novel·les de Llorenç Villalonga com a novel·les ideològiques. Per a tal fi, recorre tota la trajectòria de Villalonga i s’hi fixa en els autors que el mateix escriptor ha confessat que l’han influenciat. Ara bé, com veurem, també ens mostra una de les paradoxes del mallorquí: proposar una novel·la psicològica i acabar fent una novel·la ideològica. D’altra banda, pel que fa a la temàtica, ens aporta la seua visió, a més d’altres temes recurrents que faran d’aquesta una novel·la molt complexa.

2.1. Model teòric psicològic contra model pràctic ideològic

Llorenç Villalonga era un amant de la cultura i de la literatura francesa. Una mostra és que, el 1929, segons confessà més tard[1], els seus autors més admirats eren France i Proust. És més, com recorda Simbor, fins que llig Marcel Proust, Anatole France serà considerat per ell com l’escriptor més brillant de la novel·lística europea. Però, una volta ha llegit Proust, en queda meravellat i aquest serà el model a seguir en els seus treballs teòrics.

Villalonga reivindicarà, en detriment de la ‹‹novel·la narrativa›› (aquella en què l’interés rau en la intriga, en el relat d’esdeveniments), la ‹‹novel·la inefable››, o, en paraules de Vicent Simbor, ‹‹la novel·la bastida sense les crosses de l’argument›› (1999: 70), una novel·la subjectiva, que se centra en la psicologia dels personatges. Per a l’escriptor, el punt culminant del model, l’aporta Marcel Proust, que ‹‹el supera en penetració psicològica, en esprit››, perquè ‹‹l’anècdota s’esfuma casi per complet. […] La sensibilitat de Proust es projecta sobre la vida quotidiana sense necessitat de cercar embulls anecdòtics ni haver de recórrer al melodrama››[2]. A més, és també en Proust on la novel·la ha de reflectir com varien o es contradiuen els personatges contemplats en el transcurs del temps: ‹‹Creo que fue Proust quien mejor superó el conflicto inherente a la novela y a la psicología, examinando a los personajes bajo el influjo del tiempo››[3].

Així doncs, en defensar la novel·la inefable, subjectiva o psicològica, criticava la novel·la realista (Realisme Social), en què es reduïa l’entitat psicològica dels personatges als seus parlaments, a les seues accions, i l’únic que es feia era copiar objectivament (la cursiva és de Simbor, (1999: 73)) la realitat. El que calia, com en qualsevol manifestació artística, era el filtre subjectiu. Villalonga, a sobre, ‹‹veu en el Realisme Social un dels símptomes inequívocs de la desfeta de la civilització occidental, tal com l’havia construïda la seua Europa, és a dir, l’Europa ‹‹coherente, civilizada, liberal y católica›› (1999: 74).

Des d’aquest punt de vista, l’objectivitat no té cabuda en aquest model de novel·la (‹‹La objetividad es un fantasma. Nosotros creamos la realidad eligiendo, en ese gran caos que es el universo, lo que más nos agrada, porque somos limitados y no podemos abarcarlo por entero››[4]). No s’ha de reproduir la realitat; l’art el que fa és transposar-la, i, per això, cal la imaginació

Com acabem de veure, Llorenç Villalonga defensava la novel·la psicològica. Ara bé, caldria analitzar quin tipus de novel·la psicològica és la que el mallorquí feia seua. Simbor dóna dues alternatives: o la novel·la freudiana subterrània, és a dir, aquella basada en ‹‹el capbussament en les sinuositats del desordre preconscient›› (1999: 78), o la novel·la psicològica segons Proust. Si tenim en compte, malgrat que es posava del costat de la intuïció i de l’inefable, el seu tarannà clàssic que es recolza sobre l’ordre, normes, harmonia i, sobretot, raó, hem de descartar la primera, ja que Marcel Proust, per a Villalonga, és l’autor que ha pogut sistematitzar i racionalitzar millor la interioritat dels personatges.

D’altra banda, tot i les nombroses crítiques al Realisme Social, Simbor ens presenta un Villalonga realista, que té per model Flaubet, un dels mestres arxireconeguts del Realisme. No obstant això, i després de diferenciar realisme/Realisme, arriba a la conclusió que el mallorquí pertany al primer realisme, el genèric i en minúscula, ja que la seua obra prové d’una realitat pròxima viscuda, encara que passada pel filtre de la subjectivitat (‹‹L’obra literària ha de tenir els fonaments ben assentats en la realitat quotidiana i, a partir d’ací, enlairar-se –la famosa transposició– sense rompre el contacte››, 1999: 80). També cal destacar que Flaubert es va negar a ser inclòs en l’escola realista o la naturalista. Per a tots dos, la realitat era un trampolí per a la creació literària.

Ara tornem al principi d’aquest punt, on déiem que Marcel Proust seria el model a seguir en els treballs teòrics, però, i a la pràctica, quin model va emprar? Efectivament, el de l’altre autor admirat, Anatole France: la novel·la ideològica. Ambdós estan ideològicament marcats per un pessimisme en el destí de la nostra civilització; ambdós han viscut l’experiència de la guerra (la Primera Guerra Mundial, en el francés; la Guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, en el mallorquí), que els ha agreujat i els ha consolidat la desconfiança en la raça humana. Per això, senten la necessitat de despertar els lectors, de mostrar-los les respectives realitats, pessimistes, catastròfiques. Segons Simbor, ‹‹les seues novel·les responen als models de la novel·la de tesi i la novel·la d’idees›› (1999: 85).

Recordem que la proposta teòrica defensada per Villalonga (novel·la psicològica) es caracteritzava, bàsicament, per l’eliminació de la intriga i la concepció dels personatges com a elements centrals. El primer punt, tot i que amb la puntualització que no pot desaparéixer o no parlaríem de novel·la, sinó d’assaig, no és incompatible del tot amb la novel·la ideològica. Pel que fa als personatges, en la pràctica, res tenen a veure amb els descrits per Proust o per Flaubert; són rics perquè ens mostren la ideologia. Per posar l’exemple del protagonista de Bearn o la sala de les nines, Don Toni, no sabem gairebé res dels sentiments, dels dubtes o de les pors a l’hora d’enfrontar-se a fets com la fugida a París amb la neboda Xima o la separació de la dona. En canvi, podem esbrinar fàcilment quines són les seues idees.

Algú ens podria comentar, però, que el personatge de Don Joan sí que és psicològicament ric: com que actua de narrador-personatge, ens mostra quines són les seues pors, què sent en determinats moments, l’admiració que desprén cap a Don Toni, etc. Tanmateix, és l’únic personatge transparent psicològicament, i no és el protagonista.

Dins de la novel·la ideològica, com hem avançat, podem agrupar les seues obres en dos models, el de la novel·la de tesi i el de la novel·la d’idees. Inclourem Bearn o la sala de les nines en la primera, d’acord amb les tres condicions que Suleiman dóna perquè una novel·la siga considerada de tesi (presència d’un sistema de valors inambigu, dualista; una regla d’acció, i una doctrina de referència) i que tractarem més avall.

La novel·la que estudiem, d’altra banda, també ‹‹inicia un model de la novel·la d’aprenentatge o formació, el basat en un joc dual entre el personatge-mestre major, culte i experimentat i el personatge-deixeble, jove i mancat encara de la suficient cultura i experiència›› (1999: 91), model descobert en l’autor de referència, France, a La Rôtisserie de la reine Pedauque. Tenim, per tant, una novel·la que pretén alliçonar i adoctrinar per mitjà d’unes idees.

La presència de Proust en l’obra de Villalonga se centra més aviat, i com comenta Simbor, en diverses referències puntuals. Per exemple, la concepció de la literatura com a recuperació del passat i supervivència (posem per cas, quan es disposa a escriure les memòries), el convenciment que ‹‹els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut›› i la idea de Don Toni de Bearn sobre la infidelitat. En paraules de l’estudiós, ‹‹Villalonga hi havia descobert unes idees que compartia. I una concepció de la literatura amb què s’identificava: atac al realisme, a l’objectivisme i a la literatura engagée›› (1999: 96).

Tanmateix, els autors que més han influït i que més present han estat en l’obra de Llorenç Villalonga han sigut Anatole France i Ortega y Gasset, no només quant al model novel·lístic, sinó també al contingut de les idees (el punt màxim de la civilització europea en el segle xix i la desintegració aportada pel xx).

Dins l’assignatura de Gèneres Contemporanis III, hem hagut de fer diversos treballs per a cadascun dels llibres que ens havíem de llegir. Dins d’un grup més gran en què ens ocupàvem de la temàtica a Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, vaig haver d’explicar per què Vidal Alcover i, sobretot, Vicent Simbor (qui aporta el tema central però, a més, altres motius secundaris) la consideren una novel·la ideològica, al contrari d’altres autors, com Molas, que afirmen que es tracta d’una novel·la psicològica. Així, durant aquests dies hi adjuntaré la part que em va tocar fer i que em va servir per a fer-ne l’exposició:

NOVEL·LA IDEOLÒGICA

1. UNA PRIMERA APROXIMACIÓ: LA VISIÓ DE JAUME VIDAL ALCOVER

En primer lloc, parlarem del que Jaume Vidal Alcover explica al seu Llorenç Villalonga i la seva obra (1980), sobretot, de la negació que es tracta d’una novel·la psicològica; ell és el primer a considerar-la una novel·la ideològica i, tot i que de passada, n’apunta alguns arguments. A més, també arrepleguem ací la temàtica segons aquest estudiós, que res té a veure amb l’explicada anteriorment.

1.1. Model novel·lístic

Jaume Vidal Alcover, després d’unes primeres pàgines en què narra l’admiració i l’agraïment que sent cap a Villalonga, comenta:

 

‹‹No he cregut mai en cap preceptiva literària ni he pactat amb cap doctrina crítica, d’avui ni d’ahir, que determini, en nom d’uns principis, com ha d’esser una narració, un poema o una comèdia, i, així, no em cap recórrer a –com diria Joan Fuster– l’evangeli segons sant Lukács ni a la necessitat de la trituració del text, proposada com a excel·lència per una novel·lística més o menys recent, ni tan sols a la fidelitat als interessos de la novel·la psicològica, tan aferrissadament defensada pel mateix Llorenç Villalonga, per sospesar i avaluar l’obra del nostre escriptor.›› (1980: 8)

 

Amb aquesta declaració d’intencions, l’estudiós ja ens avança que la lectura que ell ha fet no segueix les pautes imposades per la crítica marxista, la qual, d’altra banda, ha influenciat la majoria de comentaris, pròlegs, etc. Hi ha ajudat, a més, l’opinió d’una ploma de prestigi com Joaquim Molas, que va escriure el pròleg al primer volum de les Obres completes de Llorenç de Villalonga que Edicions 62 va publicar el 1966[1]. Però, continua Vidal Alcover, ‹‹Mallorca no s’explica amb les quatre pinzellades, per mestrívoles que siguin, d’unes narracions costumistes sobre uns barris o uns estaments menestrals››. (1980:13).

Tornem ara al paràgraf citat: ‹‹no em cap recórrer […] ni tan sols a la fidelitat als interessos de la novel·la psicològica, tan aferrissadament defensada pel mateix Llorenç Villalonga, per sospesar i avaluar l’obra del nostre escriptor››. Vidal Alcover, a més de fer una interpretació lliure de dogmes, també ho fa sense tenir en compte que el mateix Villalonga proposava que el seu model teòric era la novel·la psicològica, el model del seu admirat Marcel Proust. I és que, per a l’estudiós, ‹‹Llorenç Villalonga mai podrà fer una obra com la de Proust, mai podrà fer novel·la psicològica, perquè és un intel·lectual apassionat. (…) un home en perpetu estat de contradicció amb el món que l’envolta›› (1980: 16). Les raons que hi argüeix són que l’obra de l’escriptor defensa unes idees en detriment d’unes altres: ‹‹la novel·la de Llorenç Villalonga és una autèntica novel·la de bons i dolents›› (1980: 17). Per tant, i ací és on hi ha la contradicció que detallarem més avant de la mà de Vicent Simbor, l’autor que més el va influenciar, malgrat que ell diga que és Marcel Proust, va ser Anatole France, mestre de la novel·la ideològica.

1.2. La temàtica

Dins d’aquestes idees que defensa, trobem, en paraules de Vidal Alcover, ‹‹una aversió contra la classe dominant›› (1980: 21). En efecte, Villalonga va contra els senyors, contra l’aristocràcia. De fet, que tant Don Toni com Donya Maria Antònia de Bearn, per a sobreviure, hagen de talar pins o vendre trossos de terra, però, que així i tot continuen amb una gran autoritat sobre els habitants del poble, és una visió de la pagesia molt ciutadana, ‹‹un concepte burgès de l’estratificació social i del seu contengut econòmic›› (1980: 22). Ara bé, Villalonga no era ni camperol ni aristòcrata i tenia, com era lògic en l’època, el menyspreu del burgés il·lustrat cap a una aristocràcia que ell veia prepotent, altiva, insolent (només cal observar com a Bearn o la sala de les nines el marqués de Collera sempre es troba ‹‹lluny›› de Don Toni, i l’odi que aquest li té).

Per aquesta raó hi apareix el mite de l’aristocràcia rural, que viu en una possessió de muntanya (Bearn-possessió), aïllat i amb totes les virtuts del burgès il·lustrat: cultura, interés pel progrés científic, intel·ligència, refinament. ‹‹I revestit alhora d’un prestigi, atorgat gratuïtament, que és la virtut aristocràtica per excel·lència›› (1980: 24), afegeix Jaume Vidal Alcover. Per tot això, és un error creure que l’obra és autobiogràfica, o, com afirmava Joaquim Molas, que és una epopeia sobre la decadència de l’aristocràcia rural mallorquina.

A l’obra de Villalonga, el món aristocràtic que hi configura no decau, sinó al contrari, hi renaix. El que decau és el seu propi món. Per posar l’exemple de Bearn o la sala de les nines, al final de l’obra moren els senyors de Bearn i la possessió també acaba en mans alienes. Però l’aristocràcia no decau; és més, a l’hora de morir-se Don Toni, encara s’acusa d’haver-li tingut enveja al marqués de Collera. Igualment, a Mort de dama, que desaparesca la baronessa de Bearn no significa l’enderrocament de cap món, ja que, tant ella com Donya Obdúlia representen una manera de veure l’aristocràcia amb ulls de burgés o d’esnob. No tenen cap representativitat de classe. Com tampoc la té Maria Antònia de Bearn, la qual, en paraules de Vidal Alcover, ‹‹no representa estrictament una classe social, sinó, si de cas, una actitud, una manera de viure i de comportar-se›› (1980: 26). Aquesta actitud o manera de viure, Villalonga l’atribueix a una senyora de la pagesia de Mallorca, però serviria per a una senyora que visquera, diu ell, a un pis de Barcelona.

D’altra banda, no hi ha coherència novel·lesca, segons el vell principi de versemblança; només hi ha coherència ideològica. Per exemple, i seguint l’esquema que hem esmentat dels bons i dels dolents, Maria Antònia de Bearn s’ha presentat des del principi amb el concepte ‹‹el-costat-agradable-de-la-vida››, mentre que al marqués de Collera se li assignaren la buidor i el prestigi de les aparences. Aquests conceptes no han variat al llarg de la producció villalonguiana, ‹‹només que als marquesos de Collera ha continuat veient-los de lluny, i Maria Antònia va tenir la sort de conéixer-la de prop[2]: per això va tornar diferent, va esser una altra››. (1980: 27)

Així, Vidal Alcover ens ha aplanat el terreny i, lliurat de tot tipus de dogmes literaris, ens ha proposat que la novel·la de Llorenç Villalonga és més aviat una novel·la ideològica o d’idees[3]que no una novel·la psicològica, com s’havia assenyalat en els altres apartats fins ara tractats. Igualment, ha desestimat l’opció temàtica expressada per Joaquim Molas sobre ser un cant sobre la decadència de l’aristocràcia, perquè qui decau és el món dels personatges, en aquest cas, dels protagonistes.

 

A continuació, hi adjunte el discurs o l’explicació (en un principi, no tenia forma de discurs en el sentit estricte) que vaig fer el passat dissabte 8 de desembre al Cine Goya en motiu del 80é aniversari de les Normes de Castelló:

“Bona vesprada a totes i tots!

En primer lloc, moltes gràcies per vindre-hi. Dins d’aquestos actes organitzats pel Col·lectiu l’Olla i per Muntis Oci, i abans del concert que tots esperem d’Andreu Valor, intentaré fer-vos una breu explicació del que van ser les Normes de Castelló i del que van significar, ara que fa 80 anys.

Aprofitant que també acaba aquest Any Fuster, hi empraré fragments del discurs que ell va utilitzar el 1982, també a Castelló:

“Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells. Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.”

Abans d’explicar què eren les Normes, cal remuntar-se a uns anys abans del 1932. Al País Valencià, hi havia un grandíssim caos ortogràfic: hi trobem autors que empren diverses ortografies i un mateix autor pot, fins i tot, emprar diferents grafies per a una mateixa paraula en un mateix text, amb la qual cosa s’arriba a la incoherència més absoluta.

Ara bé, també hi eren els ociosos –com en totes les èpoques. Així, passada la primera etapa de la Renaixença, que al País Valencià fou vacil·lant i confusa, hi hagué la necessitat d’arribar, almenys, a una unificació ortogràfica. D’aquesta manera, s’aprofitaren les Normes que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per mitjà de Pompeu Fabra, havia configurat el 1913. Només calia adaptar-les, mínimament, a les particularitats valencianes.

Ací destacarem la figura de l’oblidat professor Lluís Revest, qui proposava que cadascú donara a la seua parla el nom que més sentiments li despertara. En l’obra La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, ja partia de la catalanitat del valencià. No obstant això, ell era partidari d’una adaptació de les Normes de l’IEC als casos valencians. Per exemple, hi diu, i resumisc, que no és legítim reduir la llengua literària a un dialecte o a un grup de dialectes, en aquest cas, el barceloní o el català oriental en general. A més, quan coexisteixen formes equivalents, cap tenia més preferència que l’altra, cosa que hom tendeix a pensar i, potser, per això escriu “meva” per “meua” o “digui”, “tingui” per “diga”, “tinga”.

D’altra banda, ja hi havia aleshores els contraris a les Normes, com Alcover o l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, amb noms cm Antoni Griera o Francesc de Borja Moll, tots ells autoritats de pes.

Malgrat açò, el 1932, la revista Taula de Lletres Valencianes, amb Adolf Pizcueta al capdavant, fa una crida als escriptors i personalitats perquè unifiquen ortografies, i proposa a les publicacions valencianes, com el “Butlletí” de la Societat Castellonenca de la Cultura, Cultura Valenciana, L’estel, Acció Valenciana i La Taula, que s’encarreguen d’aquesta tasca, de fomentar-la. Hauria de ser, doncs, un esforç comú en benefici de la nostra llengua, una unitat ortogràfica per a acabar amb l’esmentada anarquia.

Per això, el 1932 s’arribarà a la fórmula unitària, que ja havia estat acceptada arreu del país mitjançant acords, sense imposicions ni autoritats. Els vehicles més representatius seran, per tant, aquestes plataformes periodístiques i editorials.

Hem de contextualitzar, però, aquest esdeveniment durant la Segona República, quan el valencianisme polític està en augment. Es proposà a la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana la redacció de les bases. Així, hi hagué dues direccions convergents: les futures Normes de Castelló, redactades per Lluís Revest, i el Vocabulari Ortogràfic, per Carles Salvador, ambdues iniciatives totalment necessàries. Finalment, van ser publicades a: El Camí, Anales del Centro de Cultura Valenciana i al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. A més, l’Ajuntament de València edità un fullet i fomentà el servei de correcció o traducció de rètols, prospectes, programes, documents i altres etcèteres. Entre els firmants, hi ha des de “pancatalanistes” com Martínez Ferrando o Gómez Nadal, fins a personalitats que ni tan sols admetien la catalanitat del valencià, com el pare Fullana, passant per altres que sí que declaraven la unitat de la llengua, com Guinot, Revest, Llorente, Mateu i Llopis, Carles Salvador, Sanchis Guarner o Josep Giner. També entitats com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat (fins que se l’apoderaren els “blaveros”, cap a 1977), o els centres valencianistes de la Mariola (el de Bocairent, Alcoi o Cocentaina).

Però ara tornem a Fuster:

“Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià -el català que parlem al País Valencià- és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (…) Bo és que, ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible.”

El discurs de 1982 ja parlava de l’acorralament al “reducte folklòric” de la llengua, cosa que no ha canviat des d’aleshores. I és que la història de la nostra llengua s’ha d’entendre des de la resistència: primer, la castellanització dels Trastàmara; després, l’abolició dels furs per Felip V; més tard, el colp d’Estat de Primo de Rivera; la Guerra Civil i la dictadura franquista; les falses esperances de la Transició i, ara, els Manifiestos dels intel·lectuals espanyols i les recents declaracions del ministre Wert.

De veritat pensen que eliminaran la llengua? De veritat un ministre tan mediocre creu que exterminarà la voluntat de tot un poble? De veritat pensen que tant el bipartidisme com les altres “maniobres hostils” acabaran amb una feina feta durant dècades, pels firmants de les normes, pels hereus, per Estellés o per Fuster, per Raimon o per Ovidi, per Al Tall o per Obrint Pas, per Bausset o per Iborra, per tots aquells lluitadors que mai abandonaren la seua eina de comunicació pròpia? Potser, a la mal anomenada batalla de València, ens guanyaren els símbols i la ciutat –no ha sigut nostra des d’abans del conflicte bèl·lic, ni amb el PSPV(?)–, però no la llengua, que és del poble, que és de tots nosaltres, que és de tot aquell que la vulga parlar. Hui fa 80 anys d’aquelles Normes de Castelló, i hui, per molt que ens vulguen fer creure el contrari, comptem amb molta, moltíssima gent que no vol deixar de ser hereva d’aquell acord.

Per exemple, hui tenim el gran Andreu Valor, que torna a un dels pobles que el va veure nàixer. I ni Wert, ni cap Manifiesto, ens impedirà que l’escoltem en la seua llengua, que també és la nostra i la dels germans del Principat i de les Illes Balears. No oblidem qui som i què volem ser. Perquè:

“Personalment, crec que no tot és una qüestió de divergència d’ortografies; en realitat, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”

Moltes gràcies!”

 

Enguany, que fa 80 anys de les Normes de Castelló, potser és el moment de rescatar de la memòria alguns dels oblidats d’aquell moment. Més que d’oblidats, tal volta, caldria parlar de menys mediàtics. Tothom hi veu la mà de Sanchis Guarner, del pare Fullana -malgrat les seues pensamentades-, d’algunes associacions que hi ajudaren i altres etcèteres, però molts pocs coneixen Lluís Revest (València 1892-Castelló de la Plana 1963), un arxiver, professor, bibliotecari, membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (1919), llicenciat en Història, coneixedor del català, castellà, italià, francés, anglés, alemany, grec, llatí i hebreu. Poca broma! Resulta, que fou aquest valencià l’encarregat de redactar les bases de les anomenades normes, tot adaptant les de l’Institut al cas valencià. Abans de posar per escrit les normes que acabarien acceptant totes les publicacions valencianes del moment, va escriure aquest programa de restauració lingüística que pinta molt i molt bé: 

“1) No existeix una llengua valenciana independent de la catalana. Existeixen, sí, varietats d’una sola llengua anomenada catalana pels catalans, i per nosaltres, seguint la tradició literària i popular del nostre Reine, valenciana.

2) Com a conseqüència tant són clàsics valencians lo benaurat Llull i Bernat Metge, com Jaume Roig, Corella o Auziàs March.

3) No és llegítim reduir la llengua literària a un dialecte o una agrupació de dialectes tal i com són en l’actualitat.

4) Lo punt inicial de la restauració de la llengua són los textes clàssics estudiats sense cap prejuí.

5) Cap forma clàssica deu donar-se per morta si no és que és morta en realitat. I si hi ha possibilitat de fer reviscolar eixa forma morta sens fosilisar la llengua deu mamprendre’s discretament l’obra per los escriptors.

6) Respectant les formes clàssiques deuen portar-se sens temor a la literatura les formes populars formades segons les lleis de la llengua.

7) Quan, segons eixos principis, coexistixen formes equivalents, no hi ha raó qui done preferència a l’una sobre l’altra; totes son igualment llegítimes i contribuïxen a la riquesa i flexibilitat de la llengua.

8) Cal fer una replega intel·ligent i acurada del llenguatge parlat, sots pena de que siga substituït per formes exòtiques lo cabdal llegítim de la llengua i cal que la literatura faça circular eixe llenguatge parlat.

9) L’obra dels escriptors valencians deu tendir a la reintegració de les veus i formes dels nostres parlars en la llengua literària [catalana] de la qual, moltes d’aquelles, solament conservades ací, han bandejat los escriptors sens raó ni motiu posat que són les pròpies i castisses de la llengua.”

Les Normes de Castelló, de Francesc Pérez Moragon. Editorial 3 i 4 (València, 1982).

Gràcies a aquest invent del twitter, vaig saber que estava enganyat, molt enganyat: Busco senyor per amistat i el que sorgeixi no és un recull de contes, sinó de cròniques. M’ho va assenyalar la mateixa autora, la catalana Empar Moliner. I jo que vaig comprar el llibre pensant-me que eren relats… És igual; si haguera escrit qualsevol altre gènere, m’ho hauria passat igualment d’allò més bé.

I és que Moliner, una “cronista mordaç”, no es mossega la llengua davant de cap circumstància. Crítica amb tot allò que l’envolta, és capaç d’apostatar per avorriment, de telefonar a una sèrie d’empreses per a escoltar el fil musical o d’anar a tres activitats literàries en una sola nit. Tot això, sempre, a través del filtre de la ironia, de l’humor, del cabreig en una societat plena d’hipocresies. Com per exemple, la crònica amb Hadisha, una magrebina que necessita tornar a ser verge perquè no la maten, però, amb el cas paral·lel, d’uns immigrants (homes) demanant llibertats. O el que li falta al tramvia, experiment per al qual requereix l’ajuda d’un adolescent que, sense pensar-ho gaire, li diu que hi falten els pobres, com un objecte necessari en qualsevol escenari.

Però també ens permet somriure amb cròniques com aquella en què li pregunta a un tarotista pel futur del català o en la que acudeix a una agència matrimonial i demana, públicament i per escrit, que si aquell home que la màquina ha escollit per a ella, la llig, que la busque (i no haver-se de gastar la gran quantitat de diners que li exigeixen). De la mateixa manera, hi ha una crítica a l’Esglèsia i els seus dubtes contra els preservatius, que poden deixar passar la SIDA. Per a desemmascarar-ho, se’n va a les fàbriques de condons per esbrinar unes estadístiques que, alhora, serveixen per a demostrar com menteixen els adolescents quan van a planificació familiar i diuen que se’ls ha trencat.

Podria comentar moltes més coses de les dites ací, però ja ho hauran fet altres persones molt millor preparades que jo. Només es pot dir que cal llegir aquest recull, que no és cap “tractat de psicologia”, però sí una mostra de com, si tots rascàrem una mica, descobriríem les mil i una falsetats que la societat ens vol amagar.

Per cert, a la crònica “Paraulotes”, Moliner parla dels isoacrònims i explica que sap dues de les emes de la literatura catalana contemporània (Monzó i Moncada), deixant obert aquell buit. Jo reconeixeré que no he llegit Moncada, però sí a Monzó. I, també, a Pàmies. Tampoc diré qui són els tres millors escriptors de la literatura catalana contemporània, però sí que acabaré aquesta entrada confessant que, per a mi, els tres millors contistes, cronistes o articulistes del Principat són la MPM: Monzó, Pàmies i Moliner (l’ordre dels factors, com ja se sap, no altera el producte).

Si Amèrica Llatina parlara, tindria accent uruguaià. Concretament, de Montevideo, ciutat natal de l’intel·lectual -dels de veritat- Eduardo Galeano. El meu primer contacte amb Galeano va ser a partir de la primera lectura d’Històries del Paradís, de Xavi Sarrià. En un conte, hi apareix, de cita, uns versos de “Los nadie”. I vaig voler descobrir més bé qui era aquell autor (el llibre del cantant d’Obrint Pas és una porta a l’univers cultural que no ix a cap notícia). I vaig voler tenir un llibre d’ell, exactament el que conté aquell poema: El libro de los abrazos. Després van venir Patas arriba i Los hijos de los días, obres que encara estan per llegir. Però, més recentment, vaig trobar Vagamundo y otros relatos (a la xarxa està, tot i que jo preferisc palpar i olorar els fulls), i vaig decidir tirar per aquest costat. L’única cosa que puc dir una volta he fullejat els contes que hi ha és que no puc dir res. M’ha deixat sense paraules: la crueltat de les conquistes i de les dictadures, les tristes alegries dels pobres, l’idioma dels morts, les tradicions sud-americanes, els episodis d’amor en plena guerra. A la contraportada, hi ha tres frases que bé resumeixen el contingut:

“Un libro pequeño para tanta vida ancha que corre por sus páginas.” (Osvaldo Soriano, La Opinión)

“Los gritos y susurros de América Latina.” (Marcelo Pichon-Rivière, Panorama)

“Voces subterráneas, mundos escondidos: una pasión extraordinaria.” (Gabriel Saad, Le Monde Diplomatique)

Però Galeano és molt més que això: és l’adjectiu adequat, el vers fet prosa col·locat perfectament ací, el mot o la frase feta adherida allà. Reconec que hi ha narracions que m’han costat de seguir; en primer lloc, perquè hi ha moltes paraules pròpies d’Amèrica del Sur que desconeixia, com també trossos de cançons o rituals que he hagut de buscar per Internet. També els avanços i retrocessos obliguen a una segona lectura en moltes ocasions. Però m’agrada. M’agrada l’estil punyent d’Eduardo Galeano. Com veu el món, com descriu magníficament xicotets objectes quotidians, com dóna importància als fets més banals i banalitza allò més transcendental. Seguirem amb Galeano, i intentarem aconseguir la trilogia de Las Venas Abiertas de America Latina ara en tenir una mica més de temps. Com ve sent costum, he subratllat algunes frases que, si s’estiraren, donarien lloc a novel·les, assajos, poesies o pintures:

– “Coisa ruim, nâo morre.”

– “Y sólo entonces (…) descubriste, extenuado y sin asombro, que la primera vez de la violencia es igual a la primera vez que se hace el amor.”

– “El diamante es un espejo profundo donde los muertos de hambre creen que encuentran sus verdaderos rostros.”

– “El diamante es un recién nacido que se ofrenda a las putas colombianas de la zona roja o se evapora en ron o whisky escocés o cae en la emboscada de los naipes marcados en las tiendas de los tahúres.”

– “Años sin saber que también se podía estar en esto por la sonrisa triste de una mujer y por la cintura libre de revólver.”

– “Tenía que volver. Uno no puede quedarse sentado en su propia seguridad como si fuera un gran culo.”

– “¿Qué sería de todos ustedes -preguntaban lentamente sus corazones- si nosotros no hiciéramos salir el sol todos los días?”

– “Hoy soy lo que ayer no fui y lo que puedo ser no soy, pues este día de hoy es cuanto digo de mí.”

– “Malditos amantes de Zumpa que no me dejan dormir.
Me levanto, en mitad de la noche. Salgo al balcón, respiro hondo, abro los brazos.
Y los veo, traicionados por la luna, en algún punto del aire o del paisaje. Veo a los hombres desnudos que se arrastran en silencio por el manglar y acometen armados de puñales de piedra negra o filosos huesos de tiburón. Veo el sobresalto de ella y la sangre. Después, veo a los verdugos colocando sobre los cuerpos las pesada piedras traídas desde lejos. Los primeros agentes del orden o los primeros sacerdotes de un dios enemigo ponen una piedra sobre la cabeza de él, otra sobre el corazón de ella y una piedra sobre cada sexo, para bloquear la salida de ese humito, que se fuga, humito mareador, humito de locura que pone al mundo en peligro -y sonrío sabiendo que no hay piedra que pueda con él.”

Ressenya sobre Begudes, perbeures, barreges i beuratges, d’Álvaro Albiñana

“No podia faltar el vi damunt la taula”. Així comença un poema d’Estellés. I és veritat, no hi pot faltar. Aquesta barreja d’història, de màgia, de cultura i de classe. De classe, perquè els “senyorets” no es conformaven amb el vi. Però tampoc la gent del poble s’hi conformava i, a més, sabien fer les seues pròpies begudes. I prova d’aquest fet és el recull de receptes tradicionals i modernes, locals i estrangeres, que ha fet l’ollerià Àlvaro Juan sota el títol Begudes, perbeures, barreges i beuratges.

Juan, que en un primer moment fa un recorregut per la història de l’alcohol a través d’Alexandria, dels alquimistes, dels àrabs, d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull, dels monjos medievals, de la cort francesa de Lluís XIV o d’Edouard Adam, ens fa, amb una estil planer i pròxim al lector, sense superficialitats ni artificis, encara que amb algun que altre barbarisme, una xicoteta introducció amb els termes que ens ajudaran a entendre la major part del llibre. Quines són les fases de l’elaboració dels licors clàssics (destil·lació, digestió, maceració i precol·lació), quins són els ingredients de què consta un licor (aigua, alcohol, sucre), quina és la procedència de cada aroma o quins són els elements necessaris per a poder degustar aquestos líquids, són els passos inicials, els preàmbuls, per a endinsar-nos en l’elaboració d’unes begudes màgiques, tocades pels poders de Dionís.

L’autor, però, també ens recorda que cal anar en compte amb aquestos licors, amb la moderació i la prudència, però sense allunyar-nos gaire de l’hedonisme a què volem aspirar amb un got. Productes tan nostres com l’herbero de la Mariola o la misteleta són explicats detalladament, amb les quantitats exactes d’anís dolç (7’5 litres) i de cassalla (8’5 litres) per a un, i de most de raïm moscatell per a l’altre (15 litres per a una garrafa de 16 litres). També hi apareixen noms ben curiosos com el licor de “Tia Marucha” (no se’ns explica l’origen d’aquest nom) o la quarantamaula, feta amb vi vell, mel, una branqueta de canyella, una clau d’espècia, mitja pell de taronja i mitja pell de llima. I, en l’apartat “Còctels, Barreges i Beuratges”, begudes que no podríem considerar com a locals, tenim, des de l’aigua de Sevilla, a l’American Club, la cervesa dolça, el Manhattan, la queimada o el zurracapote. Finalment, hi ha unes poques pàgines dedicades als granissats, on trobem el mig i mig (ordiat o aigua de civà i orxata) o el sorbet de maduixes.

Com observem, més enllà de les begudes saboroses que ens explica Àlvaro Juan, també podem fer un recorregut cultural pels licors d’altres zones, com Galícia (la queimada) o la Rioja (zurracapote). I tot això, acompanyat d’unes fotografies de gent del poble natal de l’escriptor i d’unes il·lustracions fetes pels artistes Diego Albinyana, Jordi Albinyana i Julio Sanchis, capaces de despertar un cert cuquet en la gola per a transformar-nos en alquimistes i mesclar tots els ingredients i utensilis per a fer aquestos elixirs de vida.

He començat amb aquell vers del poeta de Burjassot, però hi torne: no pot faltar el vi damunt la taula. Però, veieu, una volta hem llegit aquestes receptes, ho podem ampliar: no pot faltar ni el vi, ni la mistela, ni l’herbero, damunt la taula. O a cas no vos heu quedat en ganes de tastar totes aquestes begudes, aquestos perbeures, aquestes barreges i aquestos beuratges?

Divendres de matí, com gairebé sempre que vaig amb temps, que acostume a parar-me per alguna de les llibreries que hi ha des del pis fins a l’Estació del Nord, vaig comprar, entre altres llibres, Un tros de cel, de l’alcoiana Isabel-Clara Simó. La idea era que fóra per als viatges Xàtiva-València, València-Xàtiva, les estones entre classe i classe sense classe i abans de dormir (enguany hi ha moltes lectures i l’horari és una mica apretat com per a poder llegir altres coses que no siguen de la carrera). Dic la idea perquè, de camí a casa, ja me’n vaig llegir un terç. I, abans de dormir, ja l’havia acabat.

És una novel·la que s’arriba a quedar curta, en què l’escriptora d’Alcoi ens posa en la pell de la innocent Wing, venuda des de menuda a les xarxes de prostitució xineses. Un retrat del tràfic infantil, de com a la Xina es menysprea el fet de tenir filles i no fills, de com els pares, per tal de guanyar-se la vida, són capaços d’enviar una xiqueta amb uns remalparits que la tractaran com a objecte de desig sexual. En alguns moments de l’obra, Wing m’ha recordat a la Cecília Ce rodorediana: un viatge vital que comença amb un cert color gris (Wing naix en una família pobra, en una cultura masclista, en què els pares l’enviaran a la tia Wong perquè li faça les tasques domèstiques; Cecília és orfena i la seua mare adoptiva no l’acaba de voler del tot fins que decideix anar a fer homes). En ambdós llibres, inicien un camí ple de desgràcies, fins que toquen el fons. Wing, després d’una odissea en vaixell en unes condicions inhumanes, de ser maltractada pel seu proxeneta i violada i humiliada per molts clients, tindrà la sort de caure en les mans de Llorenç, un altre “xulo” que porta els serveis d’unes “superputes”, com la protagonista mateixa ens conta. Com a Rodoreda, però, tindrà un final feliç, ja que, en ser major d’edat (o això diu el seu DNI), la deixarà lliure i podrà refer la seua vida.

Potser, ací l’única contra que hi afegiria és que Isabel-CLara Simó és massa tendra, tova, en el final. Permet que la protagonista perdone el pare i que tot, radicalment -tal vegada, per la breu extensió de la novel·la-, gire i siga ideal. En qualsevol cas, és una obra que convida a la reflexió sobre un tema tan antic però tan tabú com és la prostitució. L’ofici més vell, diuen. M’atreviria a dir que tan vell com l’esclavatge, tan antic com el poder. Caldria que estiguera més perseguit, que no s’oferira cap vida per obligació com a diversió o instrument per a ningú. He sentit odi, ràbia, ira i tots els substantius que van en la mateixa direcció d’observar les circumstàncies en què es desenvolupa la jove protagonista; he desitjat que s’extermine la prostitució; he volgut fer un clam per la llibertat. I, lamentablement, demà al telenotícies ningú contarà les situacions a què Wing es troba sotmesa.
 

Isabel-Clara Simó, Un tros de cel, Bromera, 2012. 

La professora Gemma Lluch ha penjat al seu bloc aquell powerpoint que vaig fer per a l’assignatura Culura i literatura per a infants i joves sobre el llibre de Xavi Sarrià, Històries del Paradís. Hi analitzem els paratextos, els escenaris, les relacions entre els contes i els Obrint Pas, els personatges o per què pot resultar interessant per a ser llegit a l’aula i etcètera. Vaig gaudir moltíssim -i ja era la tercera volta que ho feia- llegint aquest magnífic llibre i realitzant-ne el treball posterior. Si vos ve de gust, hi esteu convidats!

Pere Calders va nàixer el 1912 i, per tant, enguany se celebra el centenari d’aquest fet grandíssim per a la literatura catalana. Al català, el vaig conéixer en el primer curs de la carrera -a l’institut no ens en van parlar- de la mà de la professora Carme Gregori, la qual és autora de Pere Calders: tòpics i subversions de la tradició fantàstica, un estudi centrat, segons la contraportada, en “les relacions que l’obra de Pere Calders estableix amb la literatura de tradició fantàstica, amb la intenció de trobar una de les principals claus de volta de l’escriptura caldersiana”. Això és, com el barceloní li pega la volta als tòpics literaris amb elements sobrenaturals i els parodia, com trenca amb el realisme imperant de l’època i ho transforma en un realisme màgic. Gregori, a més, ens dóna unes pautes de lectura que el mateix autor deixa ocultes al llarg dels contes.

Ací, però, no les citaré (encara les hi tinc marcades de quan ho va explicar a classe), perquè aquesta tasca ja la porta fent infatigablement i contínua l’ontinyentí Moisés Llopis les últimes setmanes. He de reconéixer que ha sigut gràcies a ell -i al fet del centenari- que m’he decidit a agafar amb ganes aquesta obra. A primer, havíem de triar dos llibres entre El carrer de les camèlies, Consells, proverbis i insolències i Cròniques de la veritat oculta, i em vaig inclinar pels dos primers, ja que eren els autors que coneixia. A Calders me’l vaig deixar per a un estiu que s’ha allargat fins a aquestos darrers dies. I ho exclame d’allò més content: m’ha encantat la ironia, la gràcia, la reflexió, el diàleg amb el lector i la trama de la majoria de relats. Potser, en destacaria “La consciència, visitadora social”, “La revolta del terrat”, “Els catalans pel món”, “L’arbre domèstic”, “Fet d’armes”, “O ell, o jo”,  “Coses aparentment intranscendents”, “Raspall (Conte infantil)” o “Un crim”. Com observeu, me’n quedaria amb molts.

El que he fet durant aquesta lectura ha sigut subratllar aquelles frases, aquells paràgrafs o aquells fragments que m’han cridat l’atenció i dels quals algun dia -no sé quan- es pot extraure quelcom de profit. Veureu que, perfectament, podrien ser contes en ells mateixos:

– “És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments.”

– “És estrany com un canvi, per petit que sigui, de vegades ens presenta l’altra cara de les coses que ens són familiars.”

– “Vaig dir-li que tothom ha desitjat de volar amb el propi impuls una vegada o altra, però que si algú, batent els braços, aconseguís elevar-se uns quants metres, voldria tornar a terra de seguida.”

– “Com cada vegada, a desgrat de trobar-ho ell mateix estúpid, se li acudeix un qualificatiu francès que li sembla el més definidor de tots: és un àngel démodé.”

– “La vida ens sacseja, i, quan un matí ens llevem feliços, ja ens fa mal la por que a la tarda no ens colpeixi la dissort.”

– “I podria demostrar-li que jo, ben per sota seu, segons ell, puc prescindir airosament de coses que, perdudes per ell, li farien l’efecte d’una gran desgràcia.”

– “El jardí del ric atreu els pobres perquè en l’opulència dels poderosos els indigents emmirallen llurs il·lusions.”

– “Però heus ací que tot això de les gràcies al paladar ha tingut, des de temps remotíssims, uns greus inconvenients que estalvien d’engrescar-se massa amb els avantatges.”

– “Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites.”

– “- ‘Abans’, ciutadà, l’Estat no hauria pogut ajudar-vos perquè us hauria fet cremar prèviament per bruixot.
Des d’aleshores, el desencís m’ha fet comprendre per què hi ha al món tantes coses que rutllen desballestades.”

– “Els edificis han de rebre una expressió particular que els lligui espiritualment al país al qual pertanyen, i aquesta expressió ha de provenir de l’ús dels materials més peculiars que el país produeixi.”

– “Era un gos notable per moltes circumstàncies, d’un intel·lecte que, tard o d’hora, tothom que feia la seva coneixença acabava per envejar-li.”

– “Però hi ha designis que fan tossudament la seva via, i no se sap mai si la carícia d’una calma servirà per a congriar amb més força una tempesta, o bé quina placidesa protegeix la cara fosca de les agitacions.”

– “Vaig contestar-li que jo no ho creia així, que sovint ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants i que si la gent no exagerés tant tot tindria millor mesura.”

– “Hi ha un equilibri entre la manera que tenim de comportar-nos a cada moment present i la manera com ens haurem de moure en cada moment futur.”

– “L’home s’aferra a les seves esperances amb una puixança única. Això, ja ho han dit tots els novel·listes i és absolutament cert.”

– “- L’han matat les il·lusions, no us sembla? (…)
    – No ho cregueu pas. Les il·lusions no maten ningú.”

– “Hi ha qui diu, amb l’assistència del seny, que sovint negligim les coses d’aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum.”

– “Estava sòlidament establert en el centre d’una idea fixa, i li era precís resoldre els problemes secundaris d’una manera perdurable.”

– “La vida dóna capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre.”

– “Meditar com sovint el destí juga amb nosaltres per posar-nos damunt el camí que ens escau.”

– “Perquè està bé que la Providència munti aquests escenaris espectaculars perquè anem allí on hàgim d’anar, però d’això a escombrar altres persones perquè nosaltres puguem fer via…!”

– “He sentit que, amb freqüència, l’home s’atrapa en els paranys que estén per als altres, i això és el que m’ha passat a mi.”

– “Era un escèptic, sabeu? I la raó no m’assistia pas.”

– “Ella, amb l’abusivitat que dóna l’exercici d’un poder sense límits, olorà les flors, tot somrient.”

– “Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns.
Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada.”

– “- Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci. (…)
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?”

– “- Què passa?
    – Sóc jo.
Era un esperit, és clar. Carregat de prejudicis, espieta, amb l’aire de no tocar de peus a terra que tenen tots els esperits.”

– “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç que m’ensopia. El cel em queia al damunt, el món se’m feia petit i no tenia aspiracions d’impossible realització ni contrarietats que m’ajudessin a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conèixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut.”

– “He dit que era igual que jo, però amb això no n’hi ha prou; és que s’assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meva imatge fora del mirall, dotada d’independència.
Quina cosa més intolerable!”

– “Perquè un pot tenir les creences que vulgui i arribar a cloure’s dins dels cercles més hermètics, però l’espectacle de la democràcia no ha desfilat d’una manera vana davant dels nostres ulls, i ens ha quedat un respecte íntim pels símbols i les representacions d’allò que creuen els altres.”

– “(…) un xicot treia d’una gàbia un canari i li tallava el coll incomprensiblement, amb una fulla d’afaitar.”

– “La llum de la nit, en el cel dels cristians, devia ésser com aquella.”

– “Era lletja? Bonica? No ho sé pas. Vaig comprendre de seguida que es tractava d’una dama russa.”

– “Tenia el posat hieràtic de les gates menopàusiques, i encertava a preparar el te i els accessoris conservant l’aparença de la immobilitat més absoluta.”

– “El nostre esperit nacional està impregnat de supervivències heroiques remotíssimes. Estic autoritzat per a afirmar que unim als meravellosos dots d’improvisació que tenen els llatins una major profunditat de previsió.”

– “Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que d’on podia traure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi.”

– “El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la gent gran i la seva manera absurda de viure.”

– “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho.”

i jo crec en l’amor i no en la vida

l’amor és dins de mi com una terra
insaciable, lúcida i sonora
com una fe o un cos o senyoria

l’amor és una ràbia precisa
és entre totes les parets imperdonables
és sota l’arc de les paraules sàvies
és en la cuixa esplendorosa i tensa
que es deixa transitar pels nostres besos

amor fam vàlida i teler d’escuma

l’amor és aquest signe aquesta fura
la vida és una fosca que ens escanya

jo no sé què és la vida i no m’agrada
deu ser aquest afany d’escriure versos
els versos a recules per l’arena

i jo crec en la mort i no en les passes 

Joan Fuster, del llibre Ofici de difunt. Recitat per Ovidi Montllor al disc A dos de val: Ovidi Montllor diu Joan Fuster. Hi canten Hugo Mas i Batà.