Un tros de cel, d’Isabel-Clara Simó

Divendres de matí, com gairebé sempre que vaig amb temps, que acostume a parar-me per alguna de les llibreries que hi ha des del pis fins a l’Estació del Nord, vaig comprar, entre altres llibres, Un tros de cel, de l’alcoiana Isabel-Clara Simó. La idea era que fóra per als viatges Xàtiva-València, València-Xàtiva, les estones entre classe i classe sense classe i abans de dormir (enguany hi ha moltes lectures i l’horari és una mica apretat com per a poder llegir altres coses que no siguen de la carrera). Dic la idea perquè, de camí a casa, ja me’n vaig llegir un terç. I, abans de dormir, ja l’havia acabat.

És una novel·la que s’arriba a quedar curta, en què l’escriptora d’Alcoi ens posa en la pell de la innocent Wing, venuda des de menuda a les xarxes de prostitució xineses. Un retrat del tràfic infantil, de com a la Xina es menysprea el fet de tenir filles i no fills, de com els pares, per tal de guanyar-se la vida, són capaços d’enviar una xiqueta amb uns remalparits que la tractaran com a objecte de desig sexual. En alguns moments de l’obra, Wing m’ha recordat a la Cecília Ce rodorediana: un viatge vital que comença amb un cert color gris (Wing naix en una família pobra, en una cultura masclista, en què els pares l’enviaran a la tia Wong perquè li faça les tasques domèstiques; Cecília és orfena i la seua mare adoptiva no l’acaba de voler del tot fins que decideix anar a fer homes). En ambdós llibres, inicien un camí ple de desgràcies, fins que toquen el fons. Wing, després d’una odissea en vaixell en unes condicions inhumanes, de ser maltractada pel seu proxeneta i violada i humiliada per molts clients, tindrà la sort de caure en les mans de Llorenç, un altre “xulo” que porta els serveis d’unes “superputes”, com la protagonista mateixa ens conta. Com a Rodoreda, però, tindrà un final feliç, ja que, en ser major d’edat (o això diu el seu DNI), la deixarà lliure i podrà refer la seua vida.

Potser, ací l’única contra que hi afegiria és que Isabel-CLara Simó és massa tendra, tova, en el final. Permet que la protagonista perdone el pare i que tot, radicalment -tal vegada, per la breu extensió de la novel·la-, gire i siga ideal. En qualsevol cas, és una obra que convida a la reflexió sobre un tema tan antic però tan tabú com és la prostitució. L’ofici més vell, diuen. M’atreviria a dir que tan vell com l’esclavatge, tan antic com el poder. Caldria que estiguera més perseguit, que no s’oferira cap vida per obligació com a diversió o instrument per a ningú. He sentit odi, ràbia, ira i tots els substantius que van en la mateixa direcció d’observar les circumstàncies en què es desenvolupa la jove protagonista; he desitjat que s’extermine la prostitució; he volgut fer un clam per la llibertat. I, lamentablement, demà al telenotícies ningú contarà les situacions a què Wing es troba sotmesa.
 

Isabel-Clara Simó, Un tros de cel, Bromera, 2012. 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent