Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders
Ací, però, no les citaré (encara les hi tinc marcades de quan ho va explicar a classe), perquè aquesta tasca ja la porta fent infatigablement i contínua l’ontinyentí Moisés Llopis les últimes setmanes. He de reconéixer que ha sigut gràcies a ell -i al fet del centenari- que m’he decidit a agafar amb ganes aquesta obra. A primer, havíem de triar dos llibres entre El carrer de les camèlies, Consells, proverbis i insolències i Cròniques de la veritat oculta, i em vaig inclinar pels dos primers, ja que eren els autors que coneixia. A Calders me’l vaig deixar per a un estiu que s’ha allargat fins a aquestos darrers dies. I ho exclame d’allò més content: m’ha encantat la ironia, la gràcia, la reflexió, el diàleg amb el lector i la trama de la majoria de relats. Potser, en destacaria “La consciència, visitadora social”, “La revolta del terrat”, “Els catalans pel món”, “L’arbre domèstic”, “Fet d’armes”, “O ell, o jo”, “Coses aparentment intranscendents”, “Raspall (Conte infantil)” o “Un crim”. Com observeu, me’n quedaria amb molts.
El que he fet durant aquesta lectura ha sigut subratllar aquelles frases, aquells paràgrafs o aquells fragments que m’han cridat l’atenció i dels quals algun dia -no sé quan- es pot extraure quelcom de profit. Veureu que, perfectament, podrien ser contes en ells mateixos:
– “És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments.”
– “És estrany com un canvi, per petit que sigui, de vegades ens presenta l’altra cara de les coses que ens són familiars.”
– “Vaig dir-li que tothom ha desitjat de volar amb el propi impuls una vegada o altra, però que si algú, batent els braços, aconseguís elevar-se uns quants metres, voldria tornar a terra de seguida.”
– “Com cada vegada, a desgrat de trobar-ho ell mateix estúpid, se li acudeix un qualificatiu francès que li sembla el més definidor de tots: és un àngel démodé.”
– “La vida ens sacseja, i, quan un matí ens llevem feliços, ja ens fa mal la por que a la tarda no ens colpeixi la dissort.”
– “I podria demostrar-li que jo, ben per sota seu, segons ell, puc prescindir airosament de coses que, perdudes per ell, li farien l’efecte d’una gran desgràcia.”
– “El jardí del ric atreu els pobres perquè en l’opulència dels poderosos els indigents emmirallen llurs il·lusions.”
– “Però heus ací que tot això de les gràcies al paladar ha tingut, des de temps remotíssims, uns greus inconvenients que estalvien d’engrescar-se massa amb els avantatges.”
– “Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites.”
– “- ‘Abans’, ciutadà, l’Estat no hauria pogut ajudar-vos perquè us hauria fet cremar prèviament per bruixot.
Des d’aleshores, el desencís m’ha fet comprendre per què hi ha al món tantes coses que rutllen desballestades.”
– “Els edificis han de rebre una expressió particular que els lligui espiritualment al país al qual pertanyen, i aquesta expressió ha de provenir de l’ús dels materials més peculiars que el país produeixi.”
– “Era un gos notable per moltes circumstàncies, d’un intel·lecte que, tard o d’hora, tothom que feia la seva coneixença acabava per envejar-li.”
– “Però hi ha designis que fan tossudament la seva via, i no se sap mai si la carícia d’una calma servirà per a congriar amb més força una tempesta, o bé quina placidesa protegeix la cara fosca de les agitacions.”
– “Vaig contestar-li que jo no ho creia així, que sovint ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants i que si la gent no exagerés tant tot tindria millor mesura.”
– “Hi ha un equilibri entre la manera que tenim de comportar-nos a cada moment present i la manera com ens haurem de moure en cada moment futur.”
– “L’home s’aferra a les seves esperances amb una puixança única. Això, ja ho han dit tots els novel·listes i és absolutament cert.”
– “- L’han matat les il·lusions, no us sembla? (…)
– No ho cregueu pas. Les il·lusions no maten ningú.”
– “Hi ha qui diu, amb l’assistència del seny, que sovint negligim les coses d’aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum.”
– “Estava sòlidament establert en el centre d’una idea fixa, i li era precís resoldre els problemes secundaris d’una manera perdurable.”
– “La vida dóna capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre.”
– “Meditar com sovint el destí juga amb nosaltres per posar-nos damunt el camí que ens escau.”
– “Perquè està bé que la Providència munti aquests escenaris espectaculars perquè anem allí on hàgim d’anar, però d’això a escombrar altres persones perquè nosaltres puguem fer via…!”
– “He sentit que, amb freqüència, l’home s’atrapa en els paranys que estén per als altres, i això és el que m’ha passat a mi.”
– “Era un escèptic, sabeu? I la raó no m’assistia pas.”
– “Ella, amb l’abusivitat que dóna l’exercici d’un poder sense límits, olorà les flors, tot somrient.”
– “Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns.
Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada.”
– “- Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci. (…)
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?”
– “- Què passa?
– Sóc jo.
Era un esperit, és clar. Carregat de prejudicis, espieta, amb l’aire de no tocar de peus a terra que tenen tots els esperits.”
– “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç que m’ensopia. El cel em queia al damunt, el món se’m feia petit i no tenia aspiracions d’impossible realització ni contrarietats que m’ajudessin a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conèixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut.”
– “He dit que era igual que jo, però amb això no n’hi ha prou; és que s’assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meva imatge fora del mirall, dotada d’independència.
Quina cosa més intolerable!”
– “Perquè un pot tenir les creences que vulgui i arribar a cloure’s dins dels cercles més hermètics, però l’espectacle de la democràcia no ha desfilat d’una manera vana davant dels nostres ulls, i ens ha quedat un respecte íntim pels símbols i les representacions d’allò que creuen els altres.”
– “(…) un xicot treia d’una gàbia un canari i li tallava el coll incomprensiblement, amb una fulla d’afaitar.”
– “La llum de la nit, en el cel dels cristians, devia ésser com aquella.”
– “Era lletja? Bonica? No ho sé pas. Vaig comprendre de seguida que es tractava d’una dama russa.”
– “Tenia el posat hieràtic de les gates menopàusiques, i encertava a preparar el te i els accessoris conservant l’aparença de la immobilitat més absoluta.”
– “El nostre esperit nacional està impregnat de supervivències heroiques remotíssimes. Estic autoritzat per a afirmar que unim als meravellosos dots d’improvisació que tenen els llatins una major profunditat de previsió.”
– “Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que d’on podia traure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi.”
– “El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la gent gran i la seva manera absurda de viure.”
– “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho.”
T’he pillat! S’havien de triar dos llibres per als comentaris, però tots tres eren matèria d’estudi (d’examen, per entendre’ns). Per sort, el delicte ja ha prescrit i tu has sabut rectificar i esmenar la falta. Calders, no te’l podies perdre!