Blocs de VilaWeb

Sé que fa uns quants dies que vaig dir que em posaria a llegir aquesta obra rodorediana, però no havia tingut el cap per a capficar-me en aquella Barcelona llunyana dels anys de la postguerra. Després de gairebé mitja novel·la llegida i amb algunes anotacions puc fer-me una idea de qui i de com era la Cecília Ce: una jove atractiva, abandonada a la sort d’uns senyors amables i simpàtics de menuda, que odia quedar-se en casa tancada i que, quan té uns setze o dèsset anys, se’n va amb un xic una mica més major que ella a unes barraques.

Ja de petita es pot comprovar que voldrà lluir i que no es conformarà a tenir un sol marit: com molt bé diu, s’enamora cada vegada que un home li agrada, i sofrix -fins on he llegit- tres avorts. No obstant això, té vital importància la nombrosa i abundant descripció que Rodoreda fa del paisatge i, sobretot, dels diferents tipus de flors i colors.

En fi, supose que encara quedaran dues entrades més sobre aquest llibre: la “segona” part, és a dir, parlar una mica fins al final; i el mini-estudi (potser un resum) que servirà com a exposició oral. I ara, seguiré per on em vaig quedar ahir: “Mai no havia pogut portar sostenidors perquè tenia el pit petit…”

Tres llibres per triar-ne dos: El carrer de les Camèlies (Mercè Rodoreda), Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders) i Consells, proverbis i insolències (Joan Fuster). He elegit Rodoreda i Fuster per a fer sengles exposicions. Per què aquests dos? Mercè Rodoreda em va transmetre tranquil·litat i calma, em transporta a un món nou on mai plou, ni fa fred i sempre s’està bé. La plaça del diamant, analitzant-ho ara, trobe que sí que va influenciar en mi. No ja per la trama, que també -amb la Colometa i els coloms-, sinó pels setze anys que tenia i per llegir-me’l el dia de Sant Jordi. Psicologisme o no-sé-què, però m’apeteix endinsar-me en belles i velles lletres rodoredianes. Potser, aquest estiu rellegisca la seua opera prima; ja se sap que Mercè no canvia, però nosaltres sí.

Després de sopar, obriré el llibre i n’analitzaré els interiors. Comença amb un “Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada”, i aquesta nit seguiré veient què passa.

La gent sol relacionar ‘clàssics’ amb els grecollatins o, si més no, amb Llull, les gran cròniques, Anselm Turmeda, Ausiàs March… Però s’obliden de la barcelonina, possiblement (o sense l’adverbi de possibilitat) la millor novel·lista catalana. Ja aniré comentant com va el desenvolupament de la història i acabaré el (mini)estudi afegint-hi el treball que em valdrà d’exposició.

La segona elecció, Joan Fuster. Bé, d’ell ja en parlaré en el seu moment. Caldrà més d’una entrada per a tractar-lo.