Blocs de VilaWeb

Sí, després de Mercè Rodoreda i de Joan Fuster, la nova obra literària que m’he de llegir per a llatí és aquest clàssic. Ja aniré informant de com va la lectura. Interessant? Divertida? Entretinguda? No ho se! Havia llegit algun capítol altres anys, però tota sencera no. Mai és tard, diuen. De totes maneres, els clàssics s’han de llegir tard o prompte. I a veure si així aconseguisc desemboirar-me la ment. L’últim episodi sobre el llibre ací, al bloc, serà una mena de resum que em servirà per tenir una base a l’hora de l’examen oral.

Vaig a aventurar-me al costat d’Enees per fundar una nova pàtria, i per cagar-me en la mare que ha parit la reina Dido i tots els cartaginesos.

L’exposició s’ha portat a terme d’11 a 12. Estava feta per a ser explicada durant un poc més de deu minuts, però la professora m’ha donat pressa i he hagut d’anar a corre-cuita, per la qual cosa en alguna frase l’elocució no és que haja sigut d’allò més correcta. De totes maneres, m’he quedat en un bon sabor de boca, no perquè haja sigut bona o dolenta, sinó perquè era del senyor Joan Fuster i Ortells, un dels nostres pares.

De la resta del dia, demà en parlaré més detingudament, ja que requereix moltes lletres i mots. Només avançaré que l’homenatge a l’Ovidi ha estat, simplement, extraordinari.

No sé pujar powerpoints a Internet, així és que deixe el mini-estudi…

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va ser un advocat, un historiador, un lector fugaç i un escriptor audaç, que va destacar en el camp de l’assaig. I dins d’aquesta parcel·la literària, en l’aforisme. En les seues pròpies paraules, els aforismes són “papers –paperets–, minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos. Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajuden a demostrar-les o a justificar-les; són clausules redones, llampants, frases aïllades que poden produir un efecte no sempre previst: unes vegades obvietat pura i simple; d’altres, impertinència procaç. Totes dues, en part, deliberades.”

Consells, proverbis i insolències (1968) és un recull d’aforismes conformat per dues parts: la primera, “Judicis Finals”, amb una estructura significativa: una obertura, quatre capítols temàtics i una conclusió; i la segona, “Proposicions deshonestes”, que en té sis, de seccions temàtiques, una de les quals plena de consells.

Però, com molt bé diu Vicent Salvador, hi ha dos tipus de consells: els de recepta i els de fons. Fuster segueix aquests últims, els quals no són ordres, sinó consells en el sentit estricte de la paraula. Ara bé, per a saber donar-ne cal tenir una certa autoritat, que només es pot aconseguir després d’haver llegit molt, moltíssim. I Fuster ho va fer.

En primer lloc, tractarem la temàtica dels aforismes. L’índex del llibre ens dóna moltes –massa diria jo– temàtiques. Per això, des de la més absoluta modèstia, en faré una una mica més senzilla i sintètica. Els classificaré en cinc grans grups: Filosofia, Crítica, Art, Consells i Polítics. Aquest últim bloc serà, lògicament, el més ampli.

Dins del primer, el de la Filosofia, trobarem uns subgrups clarament diferenciats: a) Contra la Filosofia i la Metafísica (“Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina”), b) Dialèctica, com a mitjà per a arribar al saber (“Reflexionar –sembla que la mateixa paraula ho diga– és tant com reflectir. O com reflectir-se?), o c) Escepticisme (“Negueu-vos a tot allò que, per principi, es defineix com a inefable, o misteriós, o merament esotèric. De nit, totes les vaques són negres”).

Pel que fa a l’apartat de la Crítica, n’observem bastants, i tots aquells tractats amb la ironia fusteriana que després tractarem. A més, el mateix escriptor ja diu en alguna ocasió que escriure és parlar contra algú. Així doncs, no és gens estrany que ens trobem alguns com “ (Frase dita per Leibniz, metafísic) Ni jo tampoc –i vostés dispensen.”, “Eugeni d’Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francés de dreta!” O “Llegir Kafka és una masturbació sense plaer”.

El tercer grup esmentat, l’Art, ve a ser una mescla entre admiració cap a escriptors, músics o pintors, i aforismes que parlen d’algun tema artístic: “Joan Miró té un no sé què d’Esperit Sant. (O: Si l’Esperit Sant pintava, ho faria com Joan Miró)” o “Els llibres no supleixen la vida, però la vida no supleix els llibres”.

Al grup de Consells, inclourem aquells que ho són en el sentit estricte. Si ens hi fixem, són consells introduïts per imperatius o perífrasis d’obligació, però que no ens obliguen, sinó que ens recomanen fer allò que indiquen. A més, alguns es tanquen amb l’expressió “dic jo”, “pense jo” o “diuen”, és a dir, sense assegurar plenament el contingut. Per exemple: “Cal saber arribar a temps a tot: a l’amor, a l’èxit, a la desgràcia, a la mort. Una precipitació o un retard insignificants poden frustrar-vos en el profit”, “Us acusen? No en feu cas. De segur que és en nom de normes o de mites de què, tàcitament o expressa, ja havíeu abjurat” o “Diu Mauriac que el fi de la literatura novel·lada és <>. De l’home que l’escriu, en tot cas –pense jo.”

I, finalment, el bloc dels aforismes polítics, on clarament deixa veure les seues idees i ideologies: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar” o “Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”.

També hi hauria alguns aforismes a part, però si els haguérem d’ordenar tots, faríem una llista semblant a la que hi ha en el llibre.

A continuació parlarem de l’estil fusterià. Aquest conté sarcasme (“M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!); ironia (“Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’ún i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia”); interrogacions retòriques (“I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu no era de ser cornut?”); citacions i matisacions personals (l’aforisme anterior contra Leibniz); els jocs de paraules (Poe –ho deia ell mateix– era artificial per naturalesa. La majoria de nosaltres, pobres!, intentem ser, o aparéixer, naturals a força d’artifici”); les converses extretes d’altres textos o personals; i tot una sèrie de recursos tipogràfics, on hi destaquem la cursiva, les cometes o els matisos, amb els quals emfasitza o li lleva força significativa a la paraula o expressió destacada (“Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?”).

Tots aquestos recursos, els quals no tothom ha sabut utilitzar en el moment que els pertocava, més el contingut ajuden a la sentenciositat de les expressions lapidàries que van ser escrites gràcies a la influència d’un calendari eclesiàstic que tenia l’escriptor de menut. El seduïen i li van despertar la vocació.

D’altra banda, haurem de recordar que a Joan Fuster se l’ha considerat anacrònic, ja que feia un assaig més pròxim al dels clàssics (Montaigne) que no pas als de la seua època, malgrat tenir entre els seus referents el mateix Josep Pla. És un assaig –o aforismes, posats a que estem tractant-los– sense la càrrega retòrica pròpia del seu temps. Utilitza en cada moment l’adjectiu, el substantiu, el verb o l’adverbi adequats per a expressar el que pensa. Tot té un per què en la seua obra, i res pretén aproximar-se a la senzilla estètica i retòrica. És, en aquest sentit, el que molts estudiosos de l’escriptor de la Ribera, com l’abans esmentat Vicent Salvador o Francesc Pérez i Moragón, han definit com a laconisme dialèctic. Laconisme, perquè s’expressa breument i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyosament; i dialèctic, perquè ell mateix dialoga interiorment, oposant i complementant arguments, per a arribar a una determinada conclusió.

I hem dit amb les paraules justes i enginyoses. No es pot llegir Fuster sense tenir un diccionari a prop, per allò que hem dit que tot val i conta. La veritat és que per a aprendre lèxic i mots enrevessats, va bé fullejar les pàgines de l’escriptor de Nosaltres, els valencians. No obstant això, aquest aprenentatge morfològic seria més bé una cosa secundària. Allò realment important és la cultura i la intel·lectualitat que destil·len les seues oracions. És per això que, també de gran ajuda, convindria una enciclopèdia al costat per tal d’entendre si un era de dretes i l’altre d’esquerres, si un era metafísic i l’altre humanista… És el que té la ironia: si no s’entén, pot crear errades de magnituds insospitades.

Per a finalitzar, parlaré dels quatre aforismes que més m’han agradat, encara que la tria és molt difícil:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Aquest és una adaptació de la frase que escrigué Protàgores, filòsof grec, i que era pròpia del pensament antropocentrista (“L’home és la mesura de totes les coses”).

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

En aquest hi veiem clarament la paradoxa, és a dir, un sense-sentit aparent que, quan és analitzat, acaba sent raonable.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Si som odiats, no canviem la nostra forma de ser, perquè ens odien i prou. En canvi, si som nosaltres els que odiem, actuarem de diferent manera a com ho féiem abans.

–    Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

Moltes vegades ens callem les coses per educació, àdhuc, quan ens fan alguna cosa dolenta. El que Fuster vol dir és que no ens ho callem quan creiem que tenim el dret de parlar. De vegades, dir un “no” implica no tornar a agenollar-se davant ningú.

Bé, fins ací la meua exposició. Si algun dia llegiu els aforismes, i creieu que no sabeu què volen dir, no vos poseu nerviosos. El mateix Fuster vos disculpa i afirma que podeu inventar-vos una interpretació benèvola. Perquè recordeu: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La seua professió, en canvi, era de ser Joan Fuster.”. Era únic!

Moltes gràcies per la vostra atenció, i espere no haver-vos provocat massa badalls!

Hi ha formes i formes de literatura: parrafades extensament descriptives que avorreixen, versos hiperbòlicament lligats, narracions matemàticament fetes, i un llarg etcètera. Però ens centrarem en un gènere poc usual -més bé particular- que hom coneix com a aforismes. Són “proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncien normes científiques, filosòfiques o morals sense argumentar-les”, diu l’Enciclopèdia Catalana.

Joan Fuster els defineix com a petits assajos. No són invents fusterians, aquestos: Montaigne, Baudrillard, i més intel·lectuals ja els van conrear. Però sent sincers, quants han conegut aquesta minúscula parcel·la literària gràcies al suecà? I, per què no dir-ho, quants s’han inspirat en l’estil irònic i extremadament sarcàstic del mestre?

Consells, proverbis i insolències és un recull de sentències conselleres -o no- en què l’autor de Nosaltres, els valencians s’hi deixa part de la seua ànima i del seu saber. Aplega moltes temàtiques, que van des de la condició humana fins a definicions de la filosofia (sempre en contra), sense oblidar-nos de les admiracions cap a altres artistes o les crítiques contra nombrosos intel·lectuals, les pautes que ha de seguir un bon escriptor o la defensa d’una terra en perill d’extinció.

Hi ha molts que requereixen enciclopèdies i diccionaris al costat per a ser entesos. És el que ja vaig nomenar en un altre escrit: com que ell tenia un nivell ilimitat d’erudició, escrivia conseqüentment. No passa res, gràcies a la xarxa, hui en dia no costa gaire buscar les referències. De l’estil i lèxic, ja en parlaré demà quan acabe el mini-estudi que em valdrà per a l’exposició oral. Vos deixe els aforismes que més m’han agradat:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

– Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

– Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

– -Què passa?
– El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.

– Ego dixi: dii estis (Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure.

– Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.

– Qui suportaria la idea d’una duplicitat de si mateix?

– Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

– Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.

– Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?

– Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

– Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

– Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

– El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.

– LITERATURA DIRIGIDA. – Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable ensenyar-li solfa.

– Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

– Aprofiteu la primera ocasió que se us presente per erigir-vos en acusadors abans que els altres: amb això ja tindreu mitja partida guanyada.

– El vinagre encara és vi.

– Tot demana entrenament. Fins el dolor.

– El poble diu: “Fer com fan no és pecat”. O siga: “Com més serem, més riurem”.

– Les persones felices no tenen memòria.

– L’amor ens pemet de ser imbècils impunement.

– El perill atrau perquè altera la rutina.

– La ironia necessita còmplices.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

– M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.

– Llegir Kafka és una masturbació sense plaer.

– Un bon llibre sempre és una provocació.

– Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d’escriure?

– No faces de la teua ignorància un argument.

– Estima, però no tant.

– Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.

– RACISME. – Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.

– Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos “abandonat”, i no un gos “lliure”.

– No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.

– Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi. 

Sé que vaig dir que posaria una mena de segona part, però he pensat posar directament el mini-estudi (“mini” ja què està escrit perquè l’exposició dure 10 minuts). Sé, també, que l’etiqueta d'”estudi” només hi és per anomenar-ho d’alguna manera. Però ja dic, que el temps estiga tan limitat…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies és una obra de postguerra, publicada el maig de 1966 i escrita per la novel·lista catalana –la més llegida i traduïda de la literatura catalana– Mercè Rodoreda. Sempre s’associa el nom d’aquesta escriptora amb la seua opera prima, La plaça del Diamant, però no hem d’oblidar que també en té d’altres d’igual qualitat o, potser, millors.

Com he de destacar alguna cosa de la novel·la, evidentment parlaré del personatge femení, de la seua protagonista: la Cecília Ce. A més, també té molta importància l’abundant simbolisme de les flors, els vestits o els espais. Cecília Ce és abandonada quan és menuda al peu d’un reixat. Ja des del primer moment veiem la relació que, imprescindiblement, hi ha entre el personatge principal i les flors, o en una visió més general, amb la vegetació. El mateix dia de la seua troballa passa un fet màgic i inimaginable: d’un cactus que tots donaven per mort naix una flor molt bonica. Aquest esdeveniment es repetirà cada any, però durarà breument. A trets majors, podríem considerar aquest el dia del naixement de la Cecília, ja que no se sap d’on prové. Trobem la primera relació flor-vida.

D’altra banda, en contraposició a aquesta aparició “agradable”, hi ha una imatge que predirà el futur negatiu i dolorós que li espera a la protagonista: un gos està prop d’ella quan el vigilant la troba. Segons Goethe, i en paraules de Carme Arnau, aquest representa la mort. La veritat és que Cecília no mor, però motius no li’n falten.

Sense identitat, sense arrels, sense cognoms, de joveneta surt de casa per a anar a buscar el seu pare. A més, per aquests motius, mai encaixarà socialment enlloc. Quan viu amb els pares adoptius, ja sent una necessitat d’alliberar-se i eixir de casa, però el senyor Jaume i la senyora Magdalena no li ho permetran. Finalment, com hem dit abans, se n’escaparà amb l’Eusebi i anirà a unes barraques. Tampoc acabarà d’adaptar-se i s’hi sentirà incòmoda, ja que tampoc pertany a la classe social dels “xarnegos” com ella anomena. Després, viurà tres dies reclosa amb un mariner mallorquí, però no podrà suportar-ho més i també l’abandonarà.

Fins ací, en termes generals, podríem dir que arriba la vida innocent i sense gaire problemes de la protagonista. Sent eixa necessitat d’estar en contacte amb el carrer, d’alliberar-se d’ella mateixa, perquè té vergonya de ser una inadaptada, per definir-ho d’alguna manera. És per això que decideix fer senyors o, dit amb unes altres paraules, fer-se prostituta. Però, serà a partir d’anar-se’n a viure amb el Marc quan començaran les dissorts.

Allí comença a sentir-se angoixada i assetjada, sobretot quan veu que la senyora Constància li fa la guitza amb l’estoreta de l’entrada i el veí sastre l’observa cada dos per tres. No obstant això, el punt àlgid del sofriment esdevé quan Eladi se l’emporta al seu pis i li dóna conyac perquè no sàpia què fa. Durant un mes tindrà somnis que confon amb fets reals, possiblement produïts per les consumicions alcohòliques. En aquests, hi haurà tres homes que la violaran. No sabrem mai qui són eixos personatges ni si era un somni o realitat; el que és cert és que Cecília queda embarassada i abandonada –de nou– al carrer. Serà acollida per una clínica i ajudada econòmicament i socialment per Esteve, a qui compara amb un àngel.

Aquest podria ser el seu renaixement, l’assolició de maduresa després d’haver sofrit tant. Ho demostra el fet que és mira a l’espill i ens transmet eixa força vital, eixes ganes de viure. Ara té diners i una casa pròpia. És la primera vegada en tota la novel·la que pot no dependre de ningú, que té alguna cosa pròpia, però seguirà buscant senyors.

Al meu parer, i també analitzat i estudiat per Carme Arnau, aquesta nova recerca de senyors és conseqüència de la soledat que sent constantment; pot estar bé de salut, pot estar bé econòmicament, però mai deixarà de sentir-se sola ni marginada. D’ací a que en alguna ocasió diga que vol estar malalta, perquè recorda que de menuda la gent anava a veure-la. Ara bé, ja no sent eixa vergonya d’estar desencaixada en els llocs, encara que, quan arriba al Liceu gràcies al Marc, veu que no pot estar-hi, que necessita respirar i que el seu lloc és el carrer.

La visita a casa del vigilant que la va trobar tanca l’obra, ja que li explica algunes coses del seu passat i de la seua infantesa (que el nom va ser cosa d’ell, que els seus pares adoptius no hagueren hagut de ser els que va tenir, sinó la senyora Rius i el marits…). Cecília té en ment, ara, una infantesa agradable, bonica, on s’acaba de retrobar del tot amb ella mateixa. Si al llarg de tota la novel·la havíem vist riure la protagonista amb un sabor agredolç per tots els esdeveniments, en aquest darrer capítol la podem veure somrient plena d’alegria, per haver fet uns descobriments que no sabia. La figura del vigilant té més importància de la que aparenta. Aquest no la va parir ni la va portar al món físicament. En canvi, sí que és aquest el que li dóna un nom i la porta a la casa on iniciarà la seua aventura. Ara bé, la resta de la història ja depén dels seus actes, no de ningú més.

Els objectius de Cecília Ce, en resum, són dos: el viatge iniciat (d’ací el nom de novel·la iniciàtica) per a buscar el seu pare i, inconscientment, paréixer-se a la Maria-Cinta, model a seguir des que és xicoteta. Si recordem, de menuda és queda bocabadada quan veu el luxe que rodeja la cosina dels seus pares adoptius: joies, un cotxe bonic, riquesa, les visites al Liceu… Açò intentarà aconseguir-ho durant tota la vida, per això vol comprar-se vestits i, en el moment del seu reviscolament (quan ix de la clínica), es tornarà a posar el collar de brillants que li va regalar. Ara bé, quan siga convidada al Liceu i estiga bona estona veient l’actuació, notarà que allí s’asfíxia i que el seu vertader lloc és el carrer.

Si ens atenem a aquesta última explicació, podrem entendre millor el títol, el qual és més simbòlic del que pensem. El carrer de les Camèlies no és només el lloc de partida de la protagonista, ni el lloc on la troben. És, a més d’això, el resum de la vida de Cecília, lligada al carrer i a les flors, perquè, com hem esmentat amb anterioritat, tot té un per què en les obres rodoredianes. També és, d’una manera molt allunyada, el final de la novel·la, perquè el vigilant, fent-li memòria de la seua infantesa, la retorna a aquest indret.

Al principi, he esmentat la primera relació flor-vida que apareix al llibre, però hi ha d’altres, com quan es troba amb els til·lers i la tranquilitat que semblen transmetre-li a la protagonista. Hem de recordar que, quan de menuda està malalta, li donen til·la. Ja coneixem el sentiment de soledat i marginació que sent Cecília constantment, per la qual cosa, recordar l’olor a til·la la fa sentir-se bé, ja que, d’una manera inconscient (no s’explicita), retorna a aquella casa que la va acollir sent un nadó.

Caldria destacar, com parlem de la personalitat femenina, la descripció d’altres personatges femenins. Aquests, que també són més abundants que els masculins, estan molt més aprofundits físicament i psicològica, encara que ningun d’ells té una vida fàcil i agradable. Maria-Cinta, model a seguir per la protagonista, acaba morta sola a l’hospital com a conseqüència de la guerra. Paulina, primer serà minyona i, després, una “entretinguda”.

Com a curiositat, podem veure com Rodoreda introdueix el complex d’Èdip en l’obra. La Cecília sent un gran afecte i, m’atreviria a dir que amor, pel senyor Jaume, el seu pare adoptiu. Accepta tot el que fa i l’acompanya freqüentment a la torratxa. Per un altre costat, sent rebuig i, gairebé, odi cap a la senyora Magdalena.

Finalment, parlarem una mica de l’estil. El carrer de les Camèlies està escrit en primera persona, on la protagonista narra el fets autobiogràfics com ella els comprén. Seria allò que en diuen “realisme subjectiu”. Açò porta a que no apleguem a comprendre molts interrogants, puix que veiem el que passa amb els ulls de la Cecília, no d’un narrador omniscient. És per aquesta raó per la qual no sabem si de veritat arriba a la follia quan és violada, encara que ens ho puga paréixer. No diu “estic boja”, sinó que descriu com se sent, que no dorm, que té els ulls tristos, etc.

En conclusió, aquesta és una novel·la de recerca vital, on la protagonista realitza un viatge amb molts paranys i desgràcies, a través dels quals va creixent i madurant, fins que aplega a casa de l’home que la va trobar. Mai s’havia sentit bé en cap lloc; sempre hi estava incòmoda i tenia ganes de caminar, de passejar, d’estar-se al carrer. Podria acabar afirmant, en el mateix llenguatge rodoredià, que l’ocell que va volar del carrer de les Camèlies per buscar el seu pare, acaba en la gàbia adequada.

Sé que fa uns quants dies que vaig dir que em posaria a llegir aquesta obra rodorediana, però no havia tingut el cap per a capficar-me en aquella Barcelona llunyana dels anys de la postguerra. Després de gairebé mitja novel·la llegida i amb algunes anotacions puc fer-me una idea de qui i de com era la Cecília Ce: una jove atractiva, abandonada a la sort d’uns senyors amables i simpàtics de menuda, que odia quedar-se en casa tancada i que, quan té uns setze o dèsset anys, se’n va amb un xic una mica més major que ella a unes barraques.

Ja de petita es pot comprovar que voldrà lluir i que no es conformarà a tenir un sol marit: com molt bé diu, s’enamora cada vegada que un home li agrada, i sofrix -fins on he llegit- tres avorts. No obstant això, té vital importància la nombrosa i abundant descripció que Rodoreda fa del paisatge i, sobretot, dels diferents tipus de flors i colors.

En fi, supose que encara quedaran dues entrades més sobre aquest llibre: la “segona” part, és a dir, parlar una mica fins al final; i el mini-estudi (potser un resum) que servirà com a exposició oral. I ara, seguiré per on em vaig quedar ahir: “Mai no havia pogut portar sostenidors perquè tenia el pit petit…”

Tres llibres per triar-ne dos: El carrer de les Camèlies (Mercè Rodoreda), Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders) i Consells, proverbis i insolències (Joan Fuster). He elegit Rodoreda i Fuster per a fer sengles exposicions. Per què aquests dos? Mercè Rodoreda em va transmetre tranquil·litat i calma, em transporta a un món nou on mai plou, ni fa fred i sempre s’està bé. La plaça del diamant, analitzant-ho ara, trobe que sí que va influenciar en mi. No ja per la trama, que també -amb la Colometa i els coloms-, sinó pels setze anys que tenia i per llegir-me’l el dia de Sant Jordi. Psicologisme o no-sé-què, però m’apeteix endinsar-me en belles i velles lletres rodoredianes. Potser, aquest estiu rellegisca la seua opera prima; ja se sap que Mercè no canvia, però nosaltres sí.

Després de sopar, obriré el llibre i n’analitzaré els interiors. Comença amb un “Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada”, i aquesta nit seguiré veient què passa.

La gent sol relacionar ‘clàssics’ amb els grecollatins o, si més no, amb Llull, les gran cròniques, Anselm Turmeda, Ausiàs March… Però s’obliden de la barcelonina, possiblement (o sense l’adverbi de possibilitat) la millor novel·lista catalana. Ja aniré comentant com va el desenvolupament de la història i acabaré el (mini)estudi afegint-hi el treball que em valdrà d’exposició.

La segona elecció, Joan Fuster. Bé, d’ell ja en parlaré en el seu moment. Caldrà més d’una entrada per a tractar-lo.