Blocs de VilaWeb

INTERPRETACIÓ: En el mateix fragment, se’ns dóna la pista interpretativa: “Es coneixen el camí com l’alcova de casa o més.”, és a dir, que “guiar a ulls clucs” és guiar per un indret que hom se sap molt bé. Tan bé que, fins i tot, amb els ulls tancats hi podria arribar. Així, doncs, es forma una metonímia, ja que entenem els ulls –que, en aquest cas estan closos– com la persona (la part pel tot) que coneix alguna cosa perfectament.

La poetessa saforenca Àngels Gregori, a New York, Nabokov & Bicicletes, escriu que dir aigua és dir memòria. De la memòria, del record, està impregnat aquest primer recull de relats de l’escriptor otosí Joan Olivares. Setze contes que ens desperten sensacions contraposades: l’alegria de viure, però la misèria de la postguerra; l’esperança de construir un futur millor, contra les imposicions d’un règim que odiava la llibertat; la il·lusió per tirar endavant enfront de les hòsties rebudes. Ultratge és tot això i més.

I aquest més és el resultat de l’observació, de la recopil·lació, de les cròniques, de les experiències. Joan Olivares, magnífic mestre de l’ofici d’escriure, sap com alterar-nos els sentiments amb relats com “La maleta”, “Tant va el cànter a la font”, “Mimi”, “La millor oloreta del món”, “El sostre de palla” o “Ultratge”. Bé, per citar-ne uns pocs, perquè no sabria ben bé quins agafar. Potser, el del pare que, mort el fill, decideix carregar amb la maleta de la nostàlgia i de la culpa; potser, el de l’home que viu en un cabàs i que, malgrat el seu mal geni, és estimat per tot el poble; potser, el del descobriment del bidet, amb el tema lingüístic de rerefons; potser, el de la dona que s’està morint però que no vol ser cap molèstia per ningú; potser, el del mecanisme que engega el fet de menjar unes faves pròpies; potser, el d’un mestre estimat, respectat i vanagloriat per un poble, metàfora del que són els grans pares per al nostre; potser, el que ens exposa que les banderes arqueològiques només serveixen per a torcar-nos el cul.

Ja des de la primera pàgina, se’ns barregen les llàgrimes i el somriure agredolç de pensar que allò que llegim és la nostra història com a país, com a poble. Però allò que fa màgic aquest recull és que tots els contes sobresurten pel que fa a la qualitat, amb un lèxic riquíssim, propi, no només de la Vall d’Albaida, sinó de totes les comarques catalanoparlants. Un lèxic que bé ens valdria un treball detallat, amb les “isetes” i la varietat de frases fetes, així com, moltes voltes, la representació de la llengua parlada, amb el “mos” que tant emprem. Llegir Joan Olivares, ja ho he escrit en alguna ocasió, és veure el llegat d’Enric Valor perfectament reflexat.

Obviant la part de ficció que, lògicament, hi haurà, molts d’aquestos setze relats prenen un to íntim, autobiogràfic, que, en moltes situacions, trenquen la distància entre el narrador i l’autor. Per exemple, l’afecció a la lectura del protagonista del conte “Qu’est-ce que c’est?”, a partir dels “retalls del diari que l’oncle Joan enviava des de Barcelona, on feia de militar, a l’avi Enric. (…) D’ací o d’un volum de tapes roges titulat Genoveva y Mariana que hi havia en una lleixa de l’habitació fosca”. O el mas històric, de llegenda, que troben passejant pels camins d’una vall que, tot i ser meua també, encara fa que la senta és meua, que em senta més orgullós de pertànyer-hi.

Ara bé, al llarg d’aquestes pàgines –que es queden molt, molt curtes–, hi ha una sèrie de frases que no me n’he pogut estar de subratllar, per dolces, per tendres, per punyents, per veraces i per poètiques. Entre elles, destaque una del conte “L’últim mas: II. Consciència (Hivern)”. Concretament, la que exclama la dona del mas: “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència.” I no s’enganya. Gràcies a la consciència, ells, estretament lligats per un respecte envejable hui en dia, aconsegueixen salvar aquell mas perdut i que, com si d’un temple de peregrinatge es tractara, es transforma en l’objectiu de moltes excursions. Però també gràcies a la consciència, aquest llibre aconsegueix fer-nos sentir orgullosos de ser qui som, de mantenir-nos vius, d’utilitzar la nostra llengua, de tenir una història que, fixeu-vos-hi!, es pot convertir en literatura en mans de la persona adequada, de pensar que sí, que podem fer possible un canvi, de comprometre’s en la terra i en el país, de voler ser aquell mestre que de veritat sent la vocació. Aquest és, en definitiva, el paper del professor i escriptor Olivares, el d’intentar ser un mestre necessari i imprescindible per al País, el de recordar-nos les arrels i els orígens i el d’aplanar un camí amb molts d’obstacles.

Feia temps que no gaudia tant d’un llibre i, per això, l’única cosa que se li pot dir és que moltes gràcies. Dir aigua és dir memòria. Però dir Joan Olivares és dir record, esperança, optimisme, lluita, llengua, país, estima per la terra, saber, experiència. Crec que de major, com explicava Núria Cadenes sobre Jaume Cabré, jo vull ser com Joan Olivares i, si cal, em deixe la barba i tot. 

_{Web del llibre: http://triallibres.com/llibres/ultratge.html}

Començaré aquest comentari definint la poesia d’Ausiàs March amb l’etiqueta que li posà Joan Fuster de “megalomania amorosa” (Misògins i enamorats, 1995). La raó és senzilla: hi trobarem constantment aquesta mania, aquesta insistència i, gairebé, obsessió de presentar-se com el millor amador. Ho comenta als poemes XLVI, “io són aquell pus extrem amador”, o LXXV, “Qui és aquell qui en amor contemple”. Però nosaltres ens centrarem en el poema XXII. I tractarem d’explicar el contingut de cada cobla, la mètrica, la rima, els tòpics i, com hem dit, de demostrar que és certa aquesta megalomania.

En primer lloc, analitzarem l’estructura del poema. Es tracta d’una cançó amb cinc cobles de huit versos i una, la tornada, de quatre, tots decasíl·labs amb cesura masculina a la quarta síl·laba. La rima és ABBACDDC CEECFGGF, és a dir, que són estrofes creuades i capcaudades, ja que l’últim vers d’una cobla rima amb el primer de la següent. Cal recordar que, si Ausiàs March és un renovador de la poesia pel que fa als estils anteriors, és perquè, entre d’altres coses, barreja l’estructura típica dels trobadors –la cançó–, amb una nova visió dels sentiments basada en la presència absoluta del “jo”. A més, notem un canvi en la concepció amorosa, possiblement per influència del dolce stil nuovo. L’amor ausiasmarchià serà un amor espiritual, pur, tot i que en certes composicions expressarà que li és difícil no sotmetre’s als desitjos corporals. Ací també entrarà la filosofia escolàstica, la qual teoritzava que l’ésser humà és un compost de cos i d’ànima i que similis similem quaerit, o el que és el mateix, que cada semblant busca el seu semblant. El millor amor serà l’amor honest, on l’ànima pot véncer les passions sensuals. Ara bé, el poeta saforenc acabarà acceptant l’“amor delitable”, que “d’aquest voler los trobadors escriuen”, en el qual hi ha una lluita i un equilibri constants entre ànima i cos.

La primera cobla ja ens presenta aquesta exageració amorosa: “Callen aquells que d’Amor han parlat, / e dels passats deliu tots lurs escrits, / e·n mi penssant meteu-los en oblits”. El “jo” poètic afirma que cal oblidar tots els que han teoritzat sobre l’amor, perquè, comparats amb ell, “degú·s enamorat”. Ací, segons Lola Badia (Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March, 1993), entren en conflicte les opinions de Pagès que diu que March no coneixia Ovidi perquè quan el cita ho fa a través d’un “pseudo” (“Ovidi·l prous”) i les de Riquer que considera que sí que l’havia d’haver llegit, ja que si es considera un mestre de la teoria i la pràctica de l’amor, necessàriament ha d’haver-lo fullejat. En els versos següents, i amb un llenguatge religiós, es compara amb els condemnats per Déu a morir, que tenen un desig sense esperança. Ni aquestos se salvaran, ni ell deixarà de sofrir. És una passió, doncs, dolorosa, la qual també l’aïlla de la resta dels hòmens (“Tal passió jamés home sostench”). Ja ens dóna a entendre que no serà correspost.

En la segona estrofa, es compleix la nostra hipòtesi: l’amor, ací personificat, no li concedeix el dret que li pertoca de ser correspost (“Amor fa tort com se reté mon dret”). Es queixa perquè tant els “folls” com els “pechs” no els fa sofrir i sempre els té en bon estat, sense “fam”, “set”, “fret” ni “calt”. Però ell viu “d’esperança vana”, ja que no és escalfat per l’amor. Amb aquesta metàfora trobem el tòpic de la dama sense mercé, que sí que la proporciona als folls i als necis si la demanen, però que a ell, que es creu amb el dret suara esmentat, no.

La tercera cobla explica els motius del seu amor vers la dama: que no té desplaer, que no li desagrada allò que “los meus hulls hagen vist” i que l’enteniment del “jo” líric és conquerit pel de la dama (similis similem quaerit). Tanmateix, en els darrers quatre versos, torna a queixar-se perquè ella no veu l’amor pur que sent, perquè el “desamor vos enfosqueix la vista” i, per això, està trist. La queixa, ací, sembla que passa a una mena d’odi, ja que li recorda que no es mereix la seua afecció.

Odi, d’altra banda, que es veurà, ara sí, en la cobla quarta, en què arriba a insultar l’estimada afirmant que té “l’ull clus”. El “jo” poètic, després d’expressar que el seu únic pecat és estimar sense esperança de ser correspost, sembla que s’entregue, amb una mica d’ironia, a l’amor sensual, al delitable: “Sia content Amor del cors sens pus, / e la rahó servirà son offici”.

En la cinquena estrofa, opta per sacrificar-se, per morir-se perquè els futurs “leals amadors” tinguen un “spill” per trobar el “remey a totes lurs dolors”. Encara que recorda que cap serà més gran que el seu. El “jo” líric se’ns presenta, novament amb terminologia religiosa, com un màrtir d’amor, disposat a morir perquè no se sent correspost per la dama que estima i per a servir d’exemple als nous que vindran. Per acabar la cobla, torna a atacar el “seny femenil”, que l’ha ofés.

La tornada (o sisena cobla), que comença amb el senyal “Plena de seny”, conclou el poema expressant que se’n va perquè ell vol i “Déu dispensa que per Amor yo fenesqua mos jorns”, però que si tornara a la vida, només buscaria una dona que defensara l’amor veritable i honest.

En resum, en aquesta cançó, Ausiàs March ens presenta un “jo” poètic com el millor amador que mai hi ha hagut, però també com un condemnat a mort, ja que sent un desig sense l’esperança que es complisca. Aleshores, es queixa perquè folls i necis, és a dir, aquells que no entenen “tant” –per dir-ho d’alguna manera– d’amor, reben tots els favors que demanen, mentre que ell viu aquest desig sabent que no serà correspost. Comença, doncs, un atac a la dama, que té la vista tapada pel desamor i que té els ulls closos, per això no pot veure el que té davant. Enfadat i amb sarcasme, exclama que es dedicarà a un amor més sensual, encara que acaba la composició desitjant la mort per a servir d’exemple a les generacions posteriors. Ara bé, si segueix vivint, no buscarà una dona a qui no li interesse aquest ver amor.

La petjada dels trobadors, l’hem trobada en el gènere emprat, la cançó, o en alguns dels tòpics, com la dama sense mercè i els sentiments de tristesa per no ser correspost. Ara bé, com hem explicat al principi, també hi veiem una influència stilnovista, no ja pel contingut (en Dante, la dama sí que tenia mercé), sinó per l’ús de la isotopia referent a la vista, sobretot en les cobles tercera i quarta en posició de rima: “hagen vist”, “la vista”, “l’ull clus”, o, en la cinquena, l’aparició del mot “spill”.

L’autoexigència de cercar un amor pur, espiritual, el fa no acceptar cap dona. Les considera a totes inferiors quant al fet d’estimar; a més, arriba a dir que no són dignes del seu amor, que només té bones intencions. Aquest tòpic, tot i que una mica més amagat que en altres obres, com Lo Crestià, de Francesc Eiximenis, o L’spill, de Jaume Roig, no és un altre que el de la misogínia. Cap dona el mereix a ell ni tot el dolor que ell sent per amar. Tanmateix, a mesura que llegim els altres poemes, ens adonem que ell tampoc és tan “perfecte”, que és humà, al cap i a la fi, i que, com tot humà, anirà acceptant l’amor delitós, l’amor mixt, en què l’ànima i el cos provoquen la guerra i la pau, el dolor i l’alegria, la tristesa i la joia. I això, comprovat objectivament, el converteix en un amador més, la qual cosa no li resta a la magnífica qualitat de la seua obra. En definitiva, que “la carn vol carn, no s’hi pot contradir”.

           Callen aquells que d’Amor han parlat,
    2      e dels passats deliu tots lurs escrits,
    3      e ’n mi penssant meteu los en oblits.
    4      En mon esguart degu ’s enamorat,
    5      car pas desig sens esperanç’aver.
    6      Tal passio james home sostench;
    7      per als dampnats nostre Deu la retench:
    8      sol per aquells qui moren sens esper.

    9      Puys mon afany es entre tots primer,
    10     Amor fa tort com se rete mon dret:
    11     als fals e pechs no·n dona fam ne set,
    12     ne fret ne calt: tots han complit mester;
    13     car no n’es hu no trobe tot son alt,
    14     merce havent si james la demana,
    15     e yo d’amor visch d’esperança vana,
    16     si·m pens haver raho d’esser ne calt.

    17     No so empes ne temptat per desalt
    18     de res qu’en vos los meus hulls hagen vist;
    19     l’enteniment per lo vostr’es conquist:
    20     en gran raho es causat aquest alt.
    21     Vos no veheu ma pura ’ntencio,
    22     car desamor vos enfosqueix la vista;
    23     per ço romanch ab la mi’arma trista
    24     com no meriu la mi’affeccio.

    25     Del pare sant no·m cal haver perdo,
    26     car mon peccat es amar follament;
    27     deman l’a mi, c’ab mon consentiment
    28     he fet d’Amor cativa ma raho.
    29     Sia content Amor del cors sens pus,
    30     e la raho servira son offici;
    31     mon sentiment, qui·s veu prim, sia nici,
    32     que no s’esguart ab qui tinga l’ull clus.

    33     Ffent be a molts a la mort me acus,
    34     car sere spill de leals amadors
    35     prenint remey a totes lurs dolors,
    36     car envers mi tota dolor es jus.
    37     Aytant com he pus alt levada pensa
    38     e netament hay en Amor entes,
    39     seny femenil fora si m’a empes,
    40     ffent a ssi tort e a mi gran offensa.

    41     Plena de seny, yo vull e Deu dispensa
    42     que per Amor yo fenesqua mos jorns;
    43     mas, si m’escap, per null temps dare torns
    44     per dona que ver’Amor se deffensa.

I no, no ho han fet. Tant és així que, fins i tot, en aquesta pàgina web (m’estalviaré els adjectius gratuïts), s’han atrevit a modificar-li’l per por que se sentira ofés i descarregara la fúria en llibres que pogueren fer reflexionar la societat. No, ara de veritat, per què hi ha tanta incultura? Damunt se’n riuen? Ja voldrien ells tenir algun dels seus nobels amb la meitat d’intel·ligència que el mestre Fuster. Ai!

No sabia ben bé si posar dia del llibre, setmana del llibre, mes del llibre o període de compres literàries. Finalment, he optat per posar que era la fira de llibre, però no totes les obres han sigut d’ací. Vos apunte totes les adquisicions d’aquestes tres setmanes:

– Los hijos de los días, d’Eduardo Galeano (Siglo XXI).
– Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, de Vicent Simbor (PUV).
– De Llorente a Marx: estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster, de Pau Viciano (PUV).
– Espill d’insolències, de Toni Mollà (Bromera).
– Els sorolls humans, de Joan F. Mira (Bromera).
– Contracuentos, de Pasqual Mas (Germania). 
– Vitis vinifera cataloniae, de Vicent Palatsí (Onada edicions).
– Inflexions, de Josep Iborra (Bromera).
– Al pas dels dies. Quadern d’entretemps, de Toni Mollà (Perifèric).
– Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes (DeBolsillo).
– El Decameró, de Giovanni Boccaccio (La Butxaca).
– Assaigs. Llibre segon, de Michael de Montaigne (La Butxaca).
– Els nostres objectes de cada dia, de Josep M. Espinàs (Edicions 62).
– Seducció, de Bettina Blumenberg (3 i 4). 
– Donato, 2, 27, de Rafa Gomar (3 i 4). 
– Grams, de Boro Miralles (3 i 4).
– Ciutadà 000000000001, de Guillem Viladot (3 i 4).
– Soroll de fons, de Gisela Pou (3 i 4).
– Llibre de les veritats poixevoles, de Carles Reig (3 i 4).
– Contes feiners, de Maria Fullana (3 i 4).
– Satan estima Berlín, de Gabriel Janer i Manila (3 i 4).
– “Finale”, d’Ignasi Mora (3 i 4).
– Final feliç, de Francesca Duranti (3 i 4).
– Vénen a buscar el senyor Jean, de Jean Tardieu (3 i 4).
– Un silenci sec, de Ponç Puigdevall (3 i 4).
– La cambra insomne, de Ramon Guillem (3 i 4).
– Confesiones de un pecador, de Sant Agustí (Taurus).
– Don Sandalio, jugador de ajedrez, y tres historias más, de Miguel de Unamuno (Alianza Editorial).
– Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (La Butxaca).
– Indagacions i astúcies, de Joan Fuster (Edicions 62). 

Llegenda dels llocs on he comprat les obres:

Fira del Llibre de València.
Llibreria Tirant lo Blanch.
Llibreria Abacus. 
Fira del Llibre de l’Olleria.
Llibreria de vell pròxima a Benimaclet (no en recorde el nom). 

Aquesta és la presentació que vaig tenir l’honor de fer el passat dijous, 26 d’abril. Van estar molt i molt bé, aquells minuts escoltant dos dels millors intel·lectuals d’aquest país…

“Bon dia a totes i tots,

Primerament, voldria donar les gràcies per la seua presència a la professora Maria Conca, al professor Antoni Furió, al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, a la facultat d’Història per prestar-nos aquest saló d’actes i a tots vosaltres per la vostra assistència. Gràcies!

“Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara. (…) Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià -el català que parlem al País Valencià- és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (…) Bo és que, ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment, crec que no tot és una qüestió de divergència d’ortografies; en realitat, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”

Amb aquest fragment del discurs que Joan Fuster va realitzar el 1982 a Castelló per celebrar els 50 anys de les normes, vaig començar a conéixer l’homenot de Sueca. Quan vaig escoltar aquell “Fuster 82-02” del disc Terra, d’Obrint Pas, en vaig quedar enamorat: aquella fermesa en cada paraula, aquell adjectiu inamovible ací, aquell silenci entre les frases més impactants allà. Si va ser un gran descobriment? I tant! En un món, on la majoria de joves es llançaven cap a la dreta, cap a l’àguila o cap a l’odi al valencià, conéixer un savi de la mida de Fuster, amb un discurs tan directe, em va emocionar. Començava l’institut, però vaig haver de buscar pel meu compte informació sobre aquell que “va morir com va viure: sense ganes”. Sueca, 1922-1992. No va eixir d’aquest bell poble de la Ribera Baixa, i va saber arribar arreu de tots els Països Catalans. Va ser l’eix vertebrador de la nostra cultura.

Paral·lelament –dieu-me ingenu si voleu, però no ho sabia–, em vaig preocupar per esbrinar la història del nostre petit país, i una llibretera no dubtà: Nosaltres, els valencians. Amb 13 o 14 anys, em vaig aventurar amb la seua lectura. Només vaig resistir fins a la meitat; hi havia dates i fets que no comprenia. Tanmateix, uns pocs anys després, i havent fullejat Diccionari per a ociosos, Babels i babilònies, Raons i paraules, Combustible per a falles, Consells, proverbis i insolències i altres etcèteres, m’hi vaig atrevir. I ho vaig aconseguir. I hi vaig gaudir. I hi vaig reflexionar… Amb 50 anys de diferència, i amb algunes anotacions i correccions, Fuster continua tan vigent com sempre. Supose que allò deu ser la màgia dels “clàssics”. Les crítiques a una dreta casposa idèntica a l’actual; l’autocrítica a l’esquerra, a qui els cal “un manual”; l’eclecticisme i l’escepticisme que presenta en cada línia; l’omnipresència en gairebé tots els camps culturals (art, música, història, literatura, política…), o la contundència de les seues tesis, tot i que ell defugia els dogmatismes (ja ho deia: “La bona fe, la bona fe… Els fanàtics, veus?, tots són gent de bona fe”) i incitava a la conversa, al debat, a la dialèctica.

I això mateix passa en el llibre del qual se celebren 50 anys. Nosaltres, els valencians haurà sigut criticat, haurà sigut censurat (encara que a la 3a edició; les dues anteriors van aconseguir passar el censor), haurà sigut cremat, però mai, absolutament mai, ha estat refutat. Com he comentat abans, haurà encertat algunes coses i haurà errat en altres, però ningú dels seus “crítics” –si mereixen aquesta etiqueta– ha escrit una obra amb la documentació contrària.

Així, aquell 1962 va suposar un abans i un després per a nosaltres, els valencians, que és una altra forma de dir-nos catalans, però també per als catalans del nord i de les illes. Malgrat que els atacs se centraren primer en el seu País Valenciano, el van titlar igualment de traïdor, el van amenaçar, li feren pintades en la seua casa, van cremar la seua efígie en la falla de davant de l’Ajuntament de València mentre les autoritats exclamaven rialles perilloses i es fregaven les mans amb deler, i li van posar dues bombes que van quedar ràpidament en l’oblit per als que governaven. No obstant això, ell sabia que l’odiaven, però no li va donar importància. Però, al mateix temps, l’obligaven a odiar-los, i això ja va ser més perillós.

Més perillós per què? Perquè va ser capaç de despertar el valencianisme i el catalanisme, entés tot com una unitat; perquè, a pesar de tots els obstacles, no s’amagà mai i treballà per la nostra cultura; perquè, gràcies a ell, entre alguns altres, hui parlem, pensem, estudiem i estimem en la nostra llengua, i tenim clar quines són les nostres arrels i quin és el nostre futur, el qual, amb tanta lluita, ja comença a deixar de ser utòpic per a esdevindre real.

Hui, ací davant de tots vosaltres, tinc l’honor, l’orgull i el plaer de presentar dos dels millors estudiosos de l’obra fusteriana del País Valencià. En primer lloc, comptarem amb la professora Maria Conca. Nascuda a Beneixama, un poble del sud del nostre país, Maria Conca i Martínez és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Crec que tots els filòlegs –i estudiants d’altres camps– hem tingut la sort de passar, si no per les seues classes, almenys per les seues obres, i n’hem aprés un fum: Escola i llengua al País Valencià (1976) o Text i gramàtica: Teoria i pràctica de la competència discursiva (1998), juntament amb les professores Maria Josep Cuenca, Gemma Lluch i Adela Costa. Especialitzada en la paremiologia o l’estudi lingüístic dels proverbis i la fraseologia, Conca ens ha aportat una grandíssima riquesa en forma d’articles en revistes especialitzades, com Caplletra, o en forma de volums, com Paremiologia (1987), orientada al públic universitari, i Els refranys catalans (1988), que ja ha conegut quatre edicions. A més, amb el professor Josep Guia també ha publicat Els primers reculls de proverbis catalans (1996), que els valgué els premis Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular i el Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua Catalana, així com nombrosos treballs i articles de caire filològic, entre els quals destacaria “Un complex d’inferioritat lingüística”), i polític, amb un clar compromís militant des de l’esquerra i l’independentisme.

Tot seguit, tindrà la paraula el professor Antoni Furió, procedent de Sueca –què tindrà aquesta ciutat que trau tantes eminències?–, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i president des de l’octubre passat de la plataforma Valencians pel Canvi. Durant més d’una dècada, fou el director de les Publicacions de la Universitat de Valencià, i dirigeix la revista L’Espill, fundada, al seu torn, per l’homenot a qui li dediquem l’homenatge. És, també, membre del consell de redacció de revistes com Revista d’Història Medieval, El Contemporani, Recerques, Anales de Historia Antigua y Medieval (Buenos Aires) o Continuity and Change (Cambridge). El 2010, i sota el lema “La força de la raó acadèmica”, Furió es va presentar a les eleccions rectorals d’aquesta universitat, sent l’única via realment valencianista. Desgraciadament i encara que no guanyà, sempre s’ha sentit i ha procurat, com ell mateix ha dit en algun mitjà, ser un universitari a temps complet i amb dedicació exclusiva, compromés amb l’ensenyança, la investigació i la política universitària. Però és quan mires la seua obra, que te’n quedes bocabadat: Història del País Valencià (1995/2001) o El rei Conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda (2007), a més de tot el temps que ha dedicat a la figura de Fuster, amb la direcció de la publicació de la Correspondència de Joan Fuster, de la qual ja han aparegut 10 volums, o amb l’edició de l’Obra Completa de Joan Fuster, que ja compta amb tres volums: un de poesia, dibuixos, vinyetes, aforismes i diari; i els altres dos d’assajos i articles d’opinió. Aquesta tasca l’ha compartida amb el també escriptor i hereu de l’obra fusteriana, Josep Palàcios, també suecà.

Com veieu, quasi res porta el diari.

I és que parlar de Joan Fuster és parlar d’ambició, d’il·lusió, de canvis, d’esperança, de coratge, de saviesa, de país, de països, de cultura, de ciència. Parlar de Joan Fuster és parlar de Marx, de Montaigne o de Voltaire, però també d’Eugeni d’Ors o de Teodor Llorente. Parlar de Joan Fuster és parlar de memòria, d’arrels, de senzillesa, d’ironia. Parlar de Joan Fuster és parlar de la Santíssima Trinitat, no la que trobeu a la Bíblia, sinó a la de carn i os, formada per Estellés i Sanchis Guarner. Parlar de Joan Fuster és parlar de Josep Iborra, de Josep Miquel Bausset, d’Enric Valor, de Raimon, d’Ovidi Montllor, de Lluís Llach, d’Al Tall, de Miquel Gil, d’Obrint Pas. Parlar de Joan Fuster és parlar de tots els professors que ensenyen el i en valencià –el català de tots–, de tots els mestres que defensen la llengua dia a dia, de tots els metges que atenen amb un “com està vosté?”, de tots els llauradors que sembren la terra, de tots els panaders que cada dia venen el pa amb un somriure. Parlar de Joan Fuster és parlar d’odi, de feixisme, d’opressió, de racisme, per a uns, però d’estima, d’afecte, de llibertat, d’igualtat, de coherència, per a moltíssims altres. Parlar de Joan Fuster és parlar dels avis, dels que sempre s’han mantingut fidels a aquest poble. Parlar de Joan Fuster són tantes coses…

Finalment, i abans de donar-los la veu, només em queda tornar a agrair als ponents la seua presència ací, ja que és una sort reunir aquesta intel·ligència i aquestos coneixements en una mateixa taula, i de segur que seran capaços de deixar-vos amb el cuquet de curiositat que vos desperte les ganes de llegir el mestre de Sueca; al SEPC, per la lluita que fan cada dia per la llengua, la cultura, els països i la universitat pública; a la facultat d’Història per deixar-nos aquest saló amb un nom tan brillant, i a tots vosaltres, que feu possible que la memòria de Joan Fuster no quede eliminada per aquells que signen manifiestos, per aquells que defensen un fals tri·lingüisme, per aquells que estan més pendents del luxe que dels dèficits, per aquells que volen fer un País Valencià d’artifici i d’ostentació, per aquells que s’empenyen en desvertebrar aquest arbre que formem els Països Catalans. Ell ja ho escrivia: “Ego dixi, dii estis. I no ens ho volem creure”. Creguem, creguem en el canvi, en la volta que la truita pot pegar; creguem en la raó, en el pensament, en la reflexió; creguem en les nostres forces, en el nostre poble, en les nostres lletres, en nosaltres. Penseu que, malgrat els 305 anys, mai no hem perdut: la seua victòria real existirà el dia que deixem de parlar en valencià. Ens tenen por, si no, no ens tallarien les ales ni ens censurarien la nostra expressió. I, si algun dia teniu un baixó i teniu la mala sensació que anem enrere, no vos esglaieu: consulteu qualsevol document amb la signatura de Joan Fuster. Perquè recordeu aquell cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses…

 

Moltíssimes gràcies!”

Fabulós, fantàstic, necessari, imprescindible, meravellós, impressionant, extraordinari, genial, sorprenent… fusterià! Per fi, el discurs íntegre d’aquell 25 d’abril. Sense paraules. Bé, sí: moltes gràcies!

 

Aquest (no em deixa posar-ho tal qual, així és que hi haureu de picar en l’enllaç) és un dels powerpoints que vaig fer per a l’assignatura de Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana, impartida per la professora Gemma Lluch. És un resum de l’article amb el títol que encapçala el post, fet per Teresa Rovira, que es troba al llibre El patrimoni de la imaginació: llibres d’ahir per a lectors d’avui (2007). Espere que vos servisca; a mi, m’ha ajudat a comprendre una mica més la història de la literatura per a infants i joves en llengua catalana, amb dates, fets i anècdotes que desconeixia.

Amb aquesta xarrada, els companys del SEPC inicien una sèrie d’actes per a commemorar, com cada any, el 25 d’abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià. Enguany, a més, recorden la figura d’un dels nostres avis, d’un dels nostres pares, del mestre de Sueca, Joan Fuster. La conferència tindrà lloc demà dijous, 26 d’abril, al saló de graus de la facultat d’Història, la qual porta el nom d’aquest homenot, i es farà a càrrec dels professors Antoni Furió i Maria Conca. Com que els amics del sindicat coneixen la meua dèria per Fuster, em van preguntar si volia fer-ne la presentació. Només puc estar-ne agraït, molt agraït, tant al Xato com al Jordi, per donar-me aquesta oportunitat, tant de parlar de l’autor de Nosaltres, els valencians, com de presentar dos dels millors estudiosos que té aquesta universitat nostra que intenten privatitzar. Vos esperem, doncs, demà a les 12 al saló de graus. Recordem a Joan Fuster, recordem aquell discurs de 1982, recordem que som un poble, que volem tornar a ser lliures i que, malgrat els 305 anys, estem vius, molt vius, extremadament vius.

És temps de llegir; és temps de descobriments, de coneixences, de viatjar per nous horitzons presentats en forma de lletres i paper. Tanmateix, ara en faré la tercera lectura, d’aquestes magnífiques històries ambientades en els diferents paradisos que ens presenta l’escriptor i cantant Xavi Sarrià. 2009, 2010 i ara 2012, i sabeu què? No em canse, no m’avorrisc de la trapezista que es juga cada dia la vida o la mort, ni de la formiga que escala (o descendeix) classes i després ha de combatre una rebelió, ni dels germans que han de creuar un oceà, ni del xiquet que fuig d’un assassí que parlava de la selecció natural, ni dels personatges d’un videojoc que prenen vida pròpia, ni de la mirada crítica d’un mosquit, ni de tants i tants etcèteres. Alguns relats m’han recordat a cançons del disc Benvinguts al Paradís, la qual cosa permet crear una atmosfera musicoliterària ideal per a passejar per cada indret descrit. Novament, d’aquest llibre, n’hauré de fer una exposició per a l’assignatura de Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana. Tot i que la data no està fixada, farem valdre aquella dita de “càrrega a gust, no pesa” -és més, ni pesa ni disgusta, sinó, al contrari, et fa quedar amb ganes de més!- i anirem avançant-ho per anar eliminant tasques de la llista. Serà un passet més, un esglaó més, per no oblidar que, com es diu a La Haine, “el més important no és la caiguda, sinó l’aterratge”.

Si ja tenia una grandíssima dicotomia entre Olivares i Cucarella, anit se m’ocorregué que podia també -per què no?- fer el treball de Semàntica, lexicologia i fraseologia sobre alguna obra de Joan Fuster (més concretament, Diccionari per a ociosos, per exemple). Amb açò, es passava a una tricotomia: Olivares, Cucarella o Fuster. I, per si no estava prou indecís, com que hui hem canviat la lectura per a l’Anàlisi de la narrativa catalana d’El millor dels mons, de Quim Monzó, a Senyoria, de Jaume Cabré, també he pensat que el temps se’m tirarà a sobre i l’aigua m’arribarà al coll, i que seria una altra opció aquesta obra de l’escriptor de Jo confesso. Una tetracotomia: dubtes, dubtes, dubtes, dubtes.

De Joan Olivares tinc la majoria de llibres llegits -fins i tot, de Pell de pruna vaig fer una selecció de vocabulari que desconeixia que m’omplia uns quatre o cinc fulls- i m’han agradat; són amens, simpàtics, molt ben contats, amb un estil magnífic i plens de la riquesa lèxica de la Vall Blanca.

De Toni Cucarella, com ja vaig comentar, només he llegit el boníssim recull de contes Hòmens i fal·lagueres, tot i que L’última paraula i la magna Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts esperen impacients a ser fullejats. A més, les unitats fràsiques hi abunden, el llenguatge planer incita a la lectura i els continguts tenen part de la sang que corre per les venes de l’autor.

De Joan Fuster tinc diversos llibres que podrien servir per al treball: Diccionari per a ociosos, Babels i babilònies, Combustible per a falles, Les originalitats, Raons i paraules, Ser Joan Fuster, Textos d’exili, i etcètera. Vaig pensar el primer assaig que he citat, però la professora, Maria Conca, ja té un article sobre aquest i l’intent d’originalitat per la meua part seria una batalla perduda. Així mateix, també hi ha molta bibliografia sobre el tema, com l’estudi dels aforismes de Carme Gregori, o de la ironia i l’estil. És a dir, dels 4, seria el treball menys innovador. Però m’agrada Fuster, m’encanta Fuster i m’apassiona Fuster. Si no el fera, sí que voldria tenir-ne l’article sobre Diccionari… per a tenir un model a seguir, una base perfecta, per al dia de demà.

De Jaume Cabré he gaudit amb Les veus del Pamano, Viatge d’hivern, La teranyina i Jo confesso. És un mestre, no cal dir-ho. És un referent, tampoc cal explicar-ho. Dóna gust sentir-li en les conferències com fabrica cada novel·la, la passió que hi posa i la dedicació de passar anys i anys revisant i avançant, corregint i narrant. També, tot s’ha de dir, té l’avantatge que he de llegir Senyoria obligat per a l’altre treball i es podria aprofitar la lectura, per qüestió de temps. 

Demà, finalment, tinc la tutoria. Queden hores per a decidir-ho i no ho tinc gens clar. Tic, tac, tic, tac…

Enguany, a part de les nombroses efemèrides fusterianes, també es compleixen 30 anys d’aquell discurs a Castelló a favor de la llengua. Jo, com ja he dit ací alguna volta, vaig conéixer a Fuster a partir de la cançó “Fuster 82-02” d’Obrint Pas, capçalera de tants i tants concerts, quan feia 20 anys d’aquelles paraules. Ara, gràcies al documental Ser Joan Fuster, de la Universitat de València, puc saber-ne una mica més del contingut, tot i que m’agradaria tenir-lo tot al complet. Vos deixe ací el fragment del reportatge i la cançó del grup de Benimaclet. Els dos són esborronadors…

“Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara. (…) Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià -el català que parlem al País Valencià- és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (…) Bo és que, ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment, crec que no tot és una qüestió de divergència d’ortografies; en realitat, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”