Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d’Empar Moliner
I és que Moliner, una “cronista mordaç”, no es mossega la llengua davant de cap circumstància. Crítica amb tot allò que l’envolta, és capaç d’apostatar per avorriment, de telefonar a una sèrie d’empreses per a escoltar el fil musical o d’anar a tres activitats literàries en una sola nit. Tot això, sempre, a través del filtre de la ironia, de l’humor, del cabreig en una societat plena d’hipocresies. Com per exemple, la crònica amb Hadisha, una magrebina que necessita tornar a ser verge perquè no la maten, però, amb el cas paral·lel, d’uns immigrants (homes) demanant llibertats. O el que li falta al tramvia, experiment per al qual requereix l’ajuda d’un adolescent que, sense pensar-ho gaire, li diu que hi falten els pobres, com un objecte necessari en qualsevol escenari.
Però també ens permet somriure amb cròniques com aquella en què li pregunta a un tarotista pel futur del català o en la que acudeix a una agència matrimonial i demana, públicament i per escrit, que si aquell home que la màquina ha escollit per a ella, la llig, que la busque (i no haver-se de gastar la gran quantitat de diners que li exigeixen). De la mateixa manera, hi ha una crítica a l’Esglèsia i els seus dubtes contra els preservatius, que poden deixar passar la SIDA. Per a desemmascarar-ho, se’n va a les fàbriques de condons per esbrinar unes estadístiques que, alhora, serveixen per a demostrar com menteixen els adolescents quan van a planificació familiar i diuen que se’ls ha trencat.
Podria comentar moltes més coses de les dites ací, però ja ho hauran fet altres persones molt millor preparades que jo. Només es pot dir que cal llegir aquest recull, que no és cap “tractat de psicologia”, però sí una mostra de com, si tots rascàrem una mica, descobriríem les mil i una falsetats que la societat ens vol amagar.
Per cert, a la crònica “Paraulotes”, Moliner parla dels isoacrònims i explica que sap dues de les emes de la literatura catalana contemporània (Monzó i Moncada), deixant obert aquell buit. Jo reconeixeré que no he llegit Moncada, però sí a Monzó. I, també, a Pàmies. Tampoc diré qui són els tres millors escriptors de la literatura catalana contemporània, però sí que acabaré aquesta entrada confessant que, per a mi, els tres millors contistes, cronistes o articulistes del Principat són la MPM: Monzó, Pàmies i Moliner (l’ordre dels factors, com ja se sap, no altera el producte).