Blocs de VilaWeb

2.2. La temàtica central

Seguim de la mà de Vicent Simbor per a parlar de la que ell considera la temàtica central de l’obra. En un primer moment, ens dóna dues postures alternatives: o la recreació elegíaca de la desfeta de l’aristocràcia rural mallorquina (idea exposada per Molas que, com ja havia indicat Vidal Alcover, és un error creure) o la recreació novel·lística de la concepció ideal del món segons l’autor, i acaba acceptant la segona.

‹‹És més aviat una autèntica proposta ideològica reivindicativa de la concepció del món de la vella Europa, la cristal·litzada amb la Il·lustració setcentista, de l’Antic Règim, contra la civilització nascuda en la segona meitat del segle xix, la de la democratització, el socialisme i la industrialització.›› (1999: 199)

Tot seguit, hi aporta una justificació del mateix Villalonga amb una carta a Jaume Pomar, en què el primer li confessa: ‹‹Jo no intent, com saps, pintar la ruïna econòmica d’una família (per altra part no molt rica), sinó la ruïna d’un estil de vida, d’un “prestigi”, d’un nom››.[1] En efecte, creu que l’objectiu primer de la novel·la és mostrar la ruïna de l’estil de vida de la vella Europa estamental i regida en tots els àmbits per una elit, els grans senyors com Don Toni de Bearn. Per això, l’autor es projecta ideològicament en el protagonista, que no és Villalonga, sinó al que Villalonga li hauria agradat ser. Igual, continua, que la civilització real de l’Antic Règim no es caracteritzava essencialment per la ‹‹douceur de vivre›› amb què Villalonga la vol veure i ens la vol fer veure. Per tant, conclourem, després de tot el que hem dit, que la novel·la té dos temes principals íntimament units: aquesta recreació elegíaca del món vell (i no l’epopeia a la decadència de l’aristocràcia) i la conformació de la figura de l’autèntic intel·lectual il·lustrat.

No ens ha de resultar estrany que l’obra acabe el 1890, a punt d’entrar en el segle xx, que consuma la desaparició absoluta de tot rastre significatiu de l’antiga civilització europea. Villalonga ha volgut deixar escrit el seu paradís perdut, una idealització nostàlgica d’un temps i un espai que ja no tornarà.

Per a entendre el protagonista, Don Toni de Bearn, prototipus d’autèntic intel·lectual, cal anar a les fonts doctrinàries en què ell ha begut. Així, d’entre les que s’aglutinaven al voltant de la Revista de Occidente, destaca, en la conformació del pensament politicosocial de Villalonga, la d’Ortega, a partir del seu La rebelión de las masas (1930). Segons l’intel·lectual espanyol, amb la massificació tenim una massa i unes minories. Aquestes estan formades per individus més o menys qualificats, mentre que la massa és el grup de persones sense massa qualificació. D’aquesta manera, el problema vindria quan aquest col·lectiu de gent, la massa, pretén, i aconsegueix, imposar el seu criteri en l’àmbit de la direcció política, en l’intel·lectual i en el de la creació artística.

Tant per a Ortega com per a Villalonga, la Il·lustració té una doble vessant: és la responsable d’iniciar el procés revolucionari que afecta tots els àmbits de les activitats humanes i origina l’embranzida d’Europa, però també ho és de la pròpia destrucció, entre la segona meitat del segle xix i consolidat ja en el segle xx. Per això, Don Toni de Bearn viu en aquest període, perquè ‹‹és testimoni crític de l’ensulsiada de l’autèntica Europa en el precís moment en què aquesta dóna els primers senyals, ja inequívocs›› (1999: 202). Així és, el protagonista ho va advertint al llarg de tota la novel·la, igual que adverteix del perill del socialisme, el qual durà la massificació i la col·lectivització de la vida, i hi prevaldran els gustos de la massa per sobre de les minories selectes.

Don Toni de Bearn té les característiques pròpies de l’autèntic intel·lectual il·lustrat: liberal, racionalista, científic, relativista, antidogmàtic, escèptic, amb sentit de la ironia, classista, elitista (partidari del despotisme il·lustrat), a més de ser epicuri, de tenir una concepció pessimista i conservadora de la Història i d’estar atret pel maniqueisme, que detallarem més avall. Per un altre costat, i com ja hem tractat, allò més important del personatge és la visió que té del món i no la classe social a què pertany. Aleshores, la pregunta seria: per què Villalonga l’ha extret de l’aristocràcia de grans terratinents? Si fem cas del que pensava Ortega quan divideix la societat entre una minoria selecta i la massa, tot i que no és una divisió de classes socials, unes superiors i les altres inferiors, sí que sabem que és més fàcil trobar aquells personatges excel·lents entre la classe més alta. No obstant això, com comenta Simbor, ‹‹no es tracta de lloar les excel·lències de la noblesa de sang […], sinó, sobretot, de les qualitats personals, ajudades, això sí, per l’aurèola de prestigi social del llinatge›› (1999: 203).

Don Toni, doncs, era un senyor i era il·lustrat, ja que, d’una banda, anteposa el prestigi intel·lectual per damunt de tot (‹‹en el fons era aristocràtic i semblava col·locar, com Sèneca, el prestigi intel·lectual per damunt la mateixa fraternitat humana›› (2008: 28)), mentre que, d’una altra, té com a models socials superiors els senyors i els homes de ciència (‹‹Estava convençut que els senyors no tendran raó d’ésser, la propera centúria, que encara que hi hagi rics i homes de ciència, el poble deixarà de considerar-los com a arquetipus i que el marxisme, tal vegada amb un altre nom, serà el sistema del segle a venir, almenys a Europa. Però no cal dir que, als seus ulls, Europa constituïa el Món›› (2008: 268)). L’autor, per tant, ha situat el seu protagonista en la classe social dirigent, en un espai i en un temps concrets, històrics. D’aquesta manera, crea, en un microcosmos a partir de la vida rural mallorquina, un personatge que deu molt més a la concreció de la ideologia de l’autor mateix que no a la representativitat fidedigna dels grans senyors rurals mallorquins. A més, és ‹‹aquesta recreació del món rural mallorquí de la segona meitat del segle xix, passada pel filtre deformador de la nostàlgia, el que permet interpretar també l’obra com una visió elegíaca de la vella civilització›› (1999: 204).

En més d’una ocasió en aquest apartat hem etiquetat Bearn o la sala de les nines com a novel·la de tesi, però sense detallar-ne gairebé les característiques. Perquè hi haja una novel·la de tesi, cal una relació dialèctica de dues posicions alternatives i excloents defensades pels respectius personatges, i una posició de les quals és la que ha d’acabar vencent. En aquesta novel·la, el personatge oposat, amb una visió contrària a Don Toni és Don Joan. No obstant això, no estan en les mateixes condicions: mentre que Don Toni és major i actua de mestre, amb una vida viscuda i en què ha experimentat moltes coses, Don Joan és molt jove, n’és el deixeble i té, en sentit dialèctic, una alternativa més limitada i pobra. En paraules de Simbor:

‹‹Don Toni, conseqüent, jutja i decideix pel seu compte i a risc seu, d’acord amb l’exercici ple de la seua intel·ligència i la seua personalitat individualitzada i lliure, àdhuc enfrontant-se al Papa. Don Joan es refugia en la comoditat i el conformisme de les normes dictades, d’un sistema. Ens trobem davant, en síntesi, de l’enfrontament entre l’audàcia i la humilitat intel·lectuals.›› (1999: 206)

Tanmateix, que hi haja aquest desavantatge no lleva que ens trobem l’estructura de novel·la de tesi, ja que satisfà els tres requisits necessaris de Suleiman que havíem indicat més amunt: hi ha un sistema de valors dualista inambigu; hi una regla d’acció adreçada al lector (la defensa de la concepció de l’individu i de la societat exemplificada per Don Toni, la qual demostra intradiegèticament la seua capacitat de seducció exercint una influència constatada en el contrincant-alumne Don Joan, com ho veiem per les nombroses mostres de fascinació que el mestre exerceix sobre l’alumne: ‹‹El senyor exercia sobre mi com una fascinació›› (2008: 18), ‹‹Era més intel·ligent de cada dia i a mesura que les passions s’apagaven s’anava perfeccionant el coneixement dels homes i de les coses›› (2008: 285)); i hi ha la presència d’un intertext doctrinal, la Il·lustració. A més, també ho hem assenyalat abans, hi ha l’estructura del que s’ha denominat Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge (o formació).

D’altra banda, Don Toni també és caracteritzat per les quatre característiques que apuntava Suleiman:

1) Des del principi, posseeix els valors bons.

2) Forma part d’un grup amb el qual s’integra, el dels lliurepensadors (recordem com el narrador tendeix a identificar-lo amb els il·lustrats per mitjà de la semblança amb Voltaire, tant física –‹‹Estava magre i tenia a la cara tantes arrugues com Voltaire›› (2008: 72)– com de personalitat –‹‹El senyor la mirava amb el mateix somriure que HouDon atribueix a Voltaire›› (2008: 135), això és, un somriure despert i irònic–).

3) Lluita per la realització dels valors ‹‹bons››. En tot moment, defensa unes conviccions, les que mostra a les converses amb Don Joan o a les Memòries.

4) L’adhesió a aquests valors no canvia al llarg de la seua vida.

Pel que fa a Don Joan, no només és l’antítesi ideològica, sinó també física: jove, fort, ben plantat i esportista, la qual cosa li comportarà més d’una contradicció, ja que, per exemple, quan Don Toni li explica que ha de fer exercici físic, comenta que ‹‹Jo discrepava d’aquest parer, encara que la meva naturalesa se sentia atreta pels exercicis o sports, com diuen avui›› (2008: 53).

Aquestes contradiccions ens duen a un altre aspecte: Don Joan és l’únic personatge, com ja hem indicat, transparent psicològicament, enfront de l’opacitat de la resta. És l’únic que ens narra els seus temors, que ens mostra les seues pors, que, per mitjà del que escriu, ens dóna a entendre el que sent per Donya Xima o la seua bisexualitat. Aquest és el principal tret distintiu entre Don Joan i la resta de personatges: la riquesa psicològica, la qual podem saber perquè la novel·la és una carta, això és, un monòleg de Don Joan on va contant tot el que veu, però també les sensacions que té davant de determinats fets.

Recordem que ell és un ‹‹desclassat››, com l’anomena Simbor, amb orígens incerts que ens porten a suposar que és fill no reconegut de Don Toni. Però que, al contrari que aquest, no pertany a la classe dels senyors, cosa que li crea dubtes i amargors. Amb aquests fragments ho veurem millor:

‹‹És possible que Don Toni hagi mort sense arribar a comprendre’m, perquè estàvem situats en molt diferents esferes. Per a ell l’existència era fàcil: tot ho trobà ja fet quan va néixer i es pogué permetre el luxe de viure de les reserves acumulades pels seus avantpassats.›› (2008: 53)

‹‹Aquella escena m’havia oprimit el cor. Oncle i neboda estaven impassibles, amb la fredor pròpia dels poderosos, que a voltes ens sembla als fills del poble el més alt exponent de l’egoisme. Eren com dos cirurgians, dos vivisectors que fiquen el bisturí sense preocupar-se del dolor que causen. El meu ressentiment durà poc. Cadascú és així com l’eduquen.›› (2008: 129)

‹‹Mai, Miquel, no arribarem a comprendre els senyors. Són durs de cor i tal vegada no poden esser d’altra manera.›› (2008: 222)

Sap que no és de la classe dels senyors; sap que, en certa manera, s’ha hagut de fer a ell mateix, perquè, quan va nàixer no es va trobar res fet, ni sap qui són els seus avantpassats. És més, se sent incapaç de comprendre els senyors, perquè ‹‹cadascú és així com l’eduquen›› i ell, òbviament, no havia sigut educat com un senyor.

Entre les diverses contradiccions, a part de les que ja hem vist, trobem: l’angoixa de ser sacerdot, ja que, com confessa des del principi: ‹‹Tu saps perfectament, Miquel, que abans de la mort d’en Jaumet jo volia deixar el Seminari, tan en pugna amb els meus sentits i temperament. Si he cercat refugi dins l’Església no ha estat per virtut, sinó per feblesa i fins potser perquè la meva vanitat no podia acceptar el paper que estava destinat a representar en el món.›› (2008: 53) És a dir, que no ha ingressat en el Seminari per motiu propi, sinó que ha estat una imposició de Don Toni i com a refugi social. El fet de ser fill natural de Don Toni, que es nega a reconéixer-lo. I una sexualitat reprimida que aflora incontrolablement davant la visió de Donya Xima, qui ‹‹en l’esclat de la seva bellesa i de la seva depravació, era, en la meva fantasia, l’encarnació del Dimoni‹‹ (2008:109) i els dos joves estudiants napolitans de la pensió a Roma.

Per a Simbor, és el personatge més desgraciat, qui ho ha pogut tenir tot i s’ha quedat sense res. Fins i tot, quan pot elegir davant dels dos membres del Centre Imperial d’Investigacions Maçòniques i Teosòfiques de Prússia quedar-se a Bearn, decideix eliminar tots els documents i, per tant, abandonar la casa.

Quant a Donya Maria Antònia i Donya Xima, ambdues del mateix llinatge, són totalment oposades. Si per a Don Joan Donya Maria Antònia era ‹‹tan bona›› (2008: 18), no pot dir el mateix per a Donya Xima, qui, com ja hem comentat, era ‹‹l’encarnació del Dimoni›› (2008:109). Aquestes exemplifiquen un dels motius temàtics que més li agradaven a Villalonga: el conflicte entre revolta i conformisme vitals.