Blocs de VilaWeb

L’estiu s’ha convertit en l’època de l’any propícia per a descobrir autors que tenies per la prestatgeria agafant pols. De vegades, aquests autors poden sofrir alguna al·lèrgia; de sobte, esternuden i et criden l’atenció. Saps que la llista de lectures pendents és interminable, però necessites guarir-lo abans que la malaltia vaja a més. I això és el que ha passat amb Paul Auster. M’ha agradat, aquest autor. M’ha agradat la manera que té de contar els fets, els jocs amb la realitat i la ficció, la maniobra de noms, com entrellaça tres històries aparentment independents. Trilogia de Nova York està compost, al seu torn, per: La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada. No sabria dir amb quin em quede, perquè de tots hi ha alguna cosa que m’atrau. Són novel·les curtes que es deixen llegir, que han fet més amenes les hores avorrides dels matins de juliol, que et capten immediatament.

Ara bé, potser els d’Edicions 62 -l’edició que tinc jo és de laButxaca, però l’edició original en català prové de la magna editorial- s’haurien d’haver mirat millor el traductor que contractaven. No dic jo que aquest desconega l’anglés i que no sàpiga traduir al català, però hi ha errades imperdonables. Així, per exemple, en un parell d’ocasions he llegit ‘mansana’ per a referir-se al ‘conjunt d’edificacions contigües les unes a les altres, delimitat per tres o més carrers’ (‘manzana’, en castellà), que en català s’anomena ‘illa’. És més, si a l’Optimot -i a l’assignatura de Traducció ha estat gairebé la nostra Bíblia- escrius ‘mansana’, hi ha una fitxa en què està tot explicat i diu que la forma correcta en català és ‘illa’. O l’apostrofació dels pronoms febles, com a ‘ens en anem’, quan la forma correcta és ‘ens n’anem’.

Igualment, i ja no sé si és culpa del traductor o de l’editorial, quan apareixen uns mapes significatius per a entendre una part d’una de les narracions, s’equivoquen i posen el mateix que anirà tot seguit. No és un error crucial per a comprendre la història, però és un més dels xicotets detalls que un lector gens avesat pot observar.

Per la resta, m’ha semblat un dels millors llibres que he llegit aquest estiu. I, compte!, també cal reconéixer al traductor l’encert d’haver volgut permetre’ns, a nosaltres, els catalanoparlants, descobrir un Auster en la nostra llengua. Només cal demanar una mica més d’atenció, d’interés en el que s’està fent, perquè els traductors també tenen l’obligació de cuidar el nostre bé més preuat.

Si no fóra perquè la llista de lectures no para d’incrementar-se, m’aturaria en una altra novel·la del nord-americà. Però, com deia aquell, the show must go on, i hi ha llibres que tampoc porten massa bé allò de recollir pols. A continuació, vos deixe algunes de les cites que hi he destacat:

– “L’essencial era el desplaçament, l’acció de posar un peu davant de l’altre i deixar-se arrossegar per l’impuls del seu propi cos. A força de vagar sense objectiu, acabava que tot ho veia igual i tant se li’n donava on fos. Els dies més aconseguits s’arribava a sentir com si no fos enlloc. I això era, al capdavall, l’únic que demanava: no ser enlloc.”

– “[…] i ell sabia que recordar coses tendia a subvertir les coses recordades.”

– “Sé que encara sóc el ninot que enraona. […] De moment encara sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. Demà no sé qui seré. Cada dia és un dia nou i torno a néixer. Veig esperança pertot arreu, inclús a les fosques, i quan em mori potser em convertiré en Déu.”

– “Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari.” (E. A. Poe)

– “I llavors, el més important de tot: recordar qui sóc. Recordar qui representa que sóc. No penso que això sigui cap joc. En canvi no hi ha res clar. Per exemple: qui ets? I, si et penses que ho saps, per què no dius la veritat? No tinc resposta. L’únic que puc dir és això: Escolteu-me. Em dic Paul Auster. Aquest no és el meu nom autèntic.”

– “Dir mentides és molt mal fet. Et fa arribar a penedir d’haver nascut. I no haver nascut és una maledicció. Estàs condemnat a viure fora del temps. I quan vius fora del temps no hi ha dies ni nits. No tens ni l’oportunitat de morir-te. […] Una mentida no es pot reparar mai. Ni tan sols la veritat no és suficient. Jo sóc pare i sé com van aquestes coses. Recorda el que li va passar al pare del nostre país. Va tallar el cirerer, i en acabat li va dir al seu pare: ‘Jo no puc dir mentides’. Poc després va llençar la moneda al riu. Aquestes dues històries són fets decisius en la història d’Amèrica. George Washington va tallar l’arbre i després va llençar els diners. Ho entens? Amb això ens deia una veritat essencial, a saber: que els diners no es fan als arbres. Això és el que ha fet gran aquest país, Peter. I ara, el retrat de George Washington és a tots els bitllets de dòlar. De tot això, se’n pot treure una lliçó molt important.”

– “Ara Quinn no era enlloc. No tenia res, no sabia res, sabia que no sabia res. No sols havia tornat a anar a parar al principi sinó que ara es trobava abans del principi, i tan enrere que era pitjor que cap final que es pogués imaginar.”

– “Baudelaire: ‘Il me semble que je serais toujours bien là oú je ne suis pas.’ Dit d’una altra manera: em sembla que sempre estaré bé allà on no sóc. O, fent menys embuts: qualsevol lloc on no sóc és el lloc on sóc jo mateix. O si no, agafant el toro per les banyes: qualsevol lloc fora del món.”

– “Va reflexionar sobre això. Era ‘destí’, realment, la paraula adequada? Semblava una opció massa feixuga i passada de moda. Però, en canvi, com més hi aprofundia, més veia que era aquest precisament el terme adequat. O, si no precisament, almenys s’hi acostava més que cap altre que se li pogués acudir. Destí en el sentit d’allò que era, o d’allò que resultava ser. Era com el subjecte de frases per l’estil de ‘plou’ o ‘és de nit’. Quinn no havia sabut mai qui era, aquell subjecte. Potser una condició generalitzada de les coses, l’essència que constituïa el fonament sobre el qual tenien lloc els fets del món. No podia ser més definit que allò. Però potser era que en realitat no buscava res definit. Era el destí, aleshores.”

– “Un àpat no era més que una fràgil defensa contra la inevitabilitat de l’àpat següent. Els aliments, en si mateixos, no podien mai resoldre el problema del menjar; només retardaven l’hora en què el problema s’hauria d’afrontar obertament.”

– “La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar, i gairebé res no es queda amb nosaltres. Mor quan nosaltres morim, i la mort és una cosa que ens passa cada dia.”

– “Les històries només passen a qui és capaç d’explicar-les, com va dir no sé qui. De la mateixa manera, potser, les experiències es presenten només a aquells qui són capaços de viure-les.”

– “Va resultar que el lloc que realment em corresponia en el món era més enllà de mi mateix, i, suposant que hagués estat a dintre meu, hauria resultat igualment il·localitzable. Era el forat minúscul entre el jo i el no-jo, i per primera vegada a la vida vaig veure aquest enlloc com el centre exacte del món”.

– “Només l’obscuritat té el poder de fer que un home obri el seu cor al món, i l’obscuritat és el que m’envolta sempre que penso en el que va passar. Si es necessita valentia per escriure-ho, també sé que escriure-ho és l’única oportunitat que tinc de fugir. Però dubto que això passi, ni tan sols suposant que aconsegueixi dir la veritat. Les històries sense final no poden fer altra cosa que continuar indefinidament, i si quedes atrapat en una vol dir que et moriràs sense haver interpretat tot el teu paper.”

– “Havíem entrat en la paradoxa del desig. La nostra necessitat mútua era inexhaurible, i com més la satisfèiem més semblava augmentar.”

– “Qualsevol vida és inexplicable, m’anava repetint. Per molts fets reals que ens expliquin, per més detalls que ens donin, l’essencial es resisteix a ser explicat. […] Tots volem que ens expliquin històries, i ens les escoltem amb la mateixa actitud que quan érem petits. Ens imaginem la història real a dins de les paraules, i per fer això ens posem en el lloc de la persona de la història, fent veure que entenem aquesta persona perquè ens entenem a nosaltres mateixos. Això és fals. Potser sí que existim per nosaltres mateixos, potser sí que de vegades arribem a intuir qui som i tot, però al final no en podem estar mai segurs, i, a mesura que avança la nostra vida, ens fem cada vegada més opacs a nosaltres mateixos, cada vegada més conscients de la nostra pròpia incoherència. Ningú pot travessar la frontera que el separa d’un altre, per la senzilla raó que ningú pot accedir a si mateix.”

– “El que es desprèn de tot això, al capdavall, és que una vida no es redueix a res més que a ella mateixa. Que és el mateix que dir: les vides no tenen sentit.”

– “La mort no és solament l’únic àrbitre de la felicitat (un comentari de Soló), sinó que és l’única mesura amb la qual podem jutjar la mateixa vida.”

– “La història no són les paraules; la història es troba en la lluita.”