3. Rafel Massó: l’ambició pel poder i la Reial Audiència
Don Rafel Massó és el jutge de la Reial Audiència de la Barcelona de finals del segle xvii. Ambiciona el poder i se’ns presenta com un amador utòpic, ja que estima fites inassolibles. Encara que pertany a l’aristocràcia, hi ha arribat amb esforç, és a dir, que no és un noble per llinatge, sinó per mèrits. La seua passió és l’astronomia, per la qual cosa podem avançar que el seu llenguatge estarà plegat d’unes expressions de carrer, però també de referències als planetes o, en alguns moments, als clàssics amorosos. Amb açò, podríem demostrar que, com ja hem dit, malgrat els decrets de Nova Planta, la gent (nobles inclosos) seguia parlant en català, com ho justifiquen les unitats fràsiques següents:
LOCALITZACIÓ: “Va tenir ganes de fugir, de no ser-hi, la culpa és del Rovira, perquè jo en aquesta cambra no hi faig res; això és feina de policies i fiscals i jutges oïdors, però no feina del regent…; m’he deixat portar pels nervis. Però la vida és així, inesperada com la mort i calia fer el cor fort.” (pàg. 80)
IDENTIFICACIÓ: Al text trobem reproduïda la forma canònica d’aquesta UF, “fer el cor fort”, que passa pels pensaments de Rafel Massó quan ha de comprovar el cadàver de la cantant francesa.
VALIDACIÓ: L’expressió “fer el cor fort” és molt comuna en la llengua, tant parlada com escrita. La solem emprar per a encoratjar-nos o encoratjar a algú a realitzar una acció dificultosa, complicada o perillosa. Per això, al GDLC, en l’entrada “cor”, la trobem tal qual, i significa ‘Sobreposar-se a les adversitats o els perills amb la força de la voluntat’.
CLASSIFICACIÓ: Com fàcilment observem, es tracta d’una locució verbal, formada pel verb “fer” més el complement directe “cor” i el complement predicatiu “fort”. Comprovem com, sense un d’aquestos tres elements, no tindria sentit, per això, és aquest tipus d’unitat fràsica, pel significat no composicional i unitari, i per l’estructura sintagmàtica que presenta.
INTERPRETACIÓ: Trobem la metonímia, ja que, a partir del “cor”, s’interpreta que és l’ésser humà aquell que ha de ser fort, valent, coratjós, aventurer. “Fer el cor fort” és encoratjar-se un mateix, animar-se a realitzar alguna acció dificultosa.
LOCALITZACIÓ: “Després de dinar el matrimoni passava al saló on ell pesava figues una estona abans de tancar-se al despatx a fer no sé què i ella es dedicava a la costura i després anava a jeure una estona fent temps que sonessin els primers avisos per al rosari de Santa Mònica (…)” (pàg. 109)
IDENTIFICACIÓ: Encara que no siga directament un parlament o un pensament, sí que és una acció que se li atribueix a don Rafel Massó. Hi apareix una adaptació de la forma canònica (“pesar figues”) a la tercera persona i al pretèrit imperfet d’indicatiu; altrament, no tindria sentit en el text.
VALIDACIÓ: L’expressió “pesar figues”, malgrat que no la coneixíem, és una UF també molt utilitzada en la nostra llengua. Segons el GDLC, en l’entrada “figa”, tenim que significa ‘fer becaines, endormiscar-se’. A més, el DCVB arreplega un exemple extret de l’escriptor Barceloní Emili Vilanova, qui, en una de les seues obres (dins Obres completes, IV), comenta “Dos vigilants… que no fan altra feyna que seure y pesar figues tota la nit.”
CLASSIFICACIÓ: Ens trobem davant d’una locució verbal, amb el verb “pesar” més el substantiu en plural “figues”. No podria aparéixer en singular (*“pesar figa”), ja que no tindria sentit, ni amb l’article determinat “les”. Si hi observàrem “pesar la figa” o “pesar les figues”, interpretaríem el significat literal, que seria l’acció de comprovar el pes de cada figa.
INTERPRETACIÓ: Segons Joan Coromines, “pesar figues”, que vol dir ‘fer becaines’, s’entendria “per les davallades brusques de la barbeta del qui s’està adormint bo i assegut, com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit”.
Així, tindríem un esquema d’imatge, ja que entenem el moviment que fa el cap quan hom està adormint-se, és a dir, els colps que pega amb el cap, en termes del moviment que es realitza a l’hora de pesar les figues en un plat de balança. Don Rafel Massó pesava figues en el saló, o, el que és el mateix, feia una becaina.
LOCALITZACIÓ: “Que l’hagués comparat amb don Fèlix Amat i les seves teories de les esferes cristal·lines el molestava. Però en aquests moments, la veritat, li importava un rave la relativitat del nord i del sud i de la mare que va parir el pesat del doctor Dalmases…” (pàg. 106)
IDENTIFICACIÓ: Tornem a observar un pensament del regent civil de l’Audiència Reial, en aquest cas, representat per la UF “importar-li (alguna cosa) un rave”, que seria la forma canònica. Al text, trobem aquesta expressió adaptada, de nou, a la tercera persona i al pretèrit imperfet d’indicatiu.
VALIDACIÓ: Tot i que és una expressió d’ús freqüent, no l’hem trobada en cap diccionari, la qual cosa ens fa pensar que podria ser un calc de l’expressió castellana “no importar un comino”. Tanmateix, escriptors i articulistes catalans, com Xavi Serra a l’article “La CEE m’importa un rave. La resta, no” (El Punt Avui, 2011), la utilitzen amb total normalitat. A més, al DCVB, en l’entrada “rave”, hem trobat una accepció relacionada: ‘Cosa de baixa qualitat, que desplau.’ Gràcies a aquest significat, hi ha altres UFs que van pel mateix camí com “Donar un rave” (‘donar una negativa’) o “Ésser una cosa de pa i rave” (‘ésser de poc valor o importància’).
CLASSIFICACIÓ: Tenim una locució verbal formada pel verb “importar” (més el complement indirecte) i el substantiu indeterminat “un rave”. Si aquest anara encapçalat per l’article determinat “el”, no tindria sentit.
INTERPRETACIÓ: Com hem dit, no hem trobat en cap diccionari aquesta locució, però, si entenem “rave” com ‘cosa de poc valor’, el significat literal serà ‘importar una cosa de poc de valor’, és a dir, ‘no importar alguna cosa’. Així, dóna lloc a una metàfora conceptual, on el domini font seria un rave, entés com una cosa sense valor, i el domini meta, la indiferència que li produeix el fet en qüestió (la comparació amb les teories de les esferes cristal·lines).
- dóna’m pa i digues-me cul d’olla:
LOCALITZACIÓ:
“–Us estic molt agraït. –Carai, sí que li ha costat, va pensar–. Però m’estimo més comprar-vos-el. Així el podré fer servir sempre que ho vulgui.
–No m’heu entès: us el regalo.
–De cap manera.
–Hi insisteixo.
Dóna’m pa i digues-me cul d’olla, va pensar don Rafel. A més, acabaven d’entrar a la plaça dels traginers.
–Molt bé, doctor Dalmases. Em rendeixo.
Va pegar uns copets al sostre del carruatge i aquest es va aturar al bell mig de la placeta. Un nen que feia anar amunt els mocs va observar encuriosit el fum que sortia dels narius del cavall.”(pàg. 107)
IDENTIFICACIÓ: En un principi, com que no ho hem trobat en cap lloc documentat, podríem pensar que es tracta d’una unitat estilística de l’autor. Tanmateix, sí que hem vist el que es podria considerar la forma canònica, que seria “afarta’m i digues-me moro” (DCVB, “moro”). Veiem la similitud: “afartar” es relaciona amb “donar pa”, mentre que “moro”, en “cul d’olla”, que vindria a ser ‘persona de poca categoria’. Tenim, per tant, la forma desautomatitzada.
VALIDACIÓ: Com acabem d’indicar, no hem trobat aquesta parèmia enlloc, però sí que n’hem identificat una de sinònima, a partir de l’entrada “moro” al DCVB. Aquesta s’utilitza per a indicar indiferència davant dels desaires o menyspreus mentre no vagen acompanyats de prejudicis materials. La causa de no haver documentat aquesta expressió pot ser que siga perquè és un calc del castellà. Això és, en aquesta llengua sí que hem localitzat “Dame pan y llámame tonto”, que, com s’observa, és gairebé igual que el refrany utilitzat per Jaume Cabré. Ara bé, ho trobem “catalanitzat” gràcies a la locució nominal “cul d’olla”, pròpia del nostre àmbit lingüístic.
CLASSIFICACIÓ: Com ja hem assenyalat, tenim una parèmia, més concretament, un refrany.
INTERPRETACIÓ: Al text, quan Rafel Massó ho pensa, és perquè deixa de costat l’orgull en el fet que algú li done quelcom –podent-ho pagar per la seua posició privilegiada– i no li importa el que puga opinar el doctor Dalmases, ja que ell n’és el beneficiat.
Segons Pàmies, l’origen d’aquest proverbi el trobem si ens remunten a fa uns quants segles. Antigament era molt comú la distribució d’aliments entre la gent amb menys recursos per part dels organismes de beneficència. Tanmateix, a la gent que acudia a aquells centres se la considerava injustament una càrrega per a la societat, sota la creença que es tractava de persones gandules, que la responsabilitat de la seva situació era només seva i que si se’ls havia d’assistir era tan sols per caritat cristiana. En qualsevol cas, els beneficiats per aquests aliments prou feina tenien a poder subsistir dia a dia com per haver-se de preocupar pel que pogueren pensar o opinar la resta de ciutadans. Notem ací com mostren indiferència davant del que puguen pensar els ciutadans, ja que ells es beneficiaven.
Observem com hi ha una metàfora conceptual, en què el domini font seria el fet que li donen pa i que li diguen cul d’olla, és a dir, persona mal vista, de poca categoria, mentre que el domini meta seria la indiferència que mostra davant del que puguen pensar per haver acceptat quelcom, ja que açò li resulta beneficiós per a ell. El que és el mateix, deixar l’orgull a un costat per a obtenir algun bé, encara que siga a costa de rebaixar-se davant dels altres.
