Blocs de VilaWeb

2. ELS ESTUDIS DE VICENT SIMBOR

A partir d’aquesta informació, el professor Vicent Simbor (Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable, 1999) inicia un estudi en la mateixa direcció: considerar Bearn o la sala de les nines i altres novel·les de Llorenç Villalonga com a novel·les ideològiques. Per a tal fi, recorre tota la trajectòria de Villalonga i s’hi fixa en els autors que el mateix escriptor ha confessat que l’han influenciat. Ara bé, com veurem, també ens mostra una de les paradoxes del mallorquí: proposar una novel·la psicològica i acabar fent una novel·la ideològica. D’altra banda, pel que fa a la temàtica, ens aporta la seua visió, a més d’altres temes recurrents que faran d’aquesta una novel·la molt complexa.

2.1. Model teòric psicològic contra model pràctic ideològic

Llorenç Villalonga era un amant de la cultura i de la literatura francesa. Una mostra és que, el 1929, segons confessà més tard[1], els seus autors més admirats eren France i Proust. És més, com recorda Simbor, fins que llig Marcel Proust, Anatole France serà considerat per ell com l’escriptor més brillant de la novel·lística europea. Però, una volta ha llegit Proust, en queda meravellat i aquest serà el model a seguir en els seus treballs teòrics.

Villalonga reivindicarà, en detriment de la ‹‹novel·la narrativa›› (aquella en què l’interés rau en la intriga, en el relat d’esdeveniments), la ‹‹novel·la inefable››, o, en paraules de Vicent Simbor, ‹‹la novel·la bastida sense les crosses de l’argument›› (1999: 70), una novel·la subjectiva, que se centra en la psicologia dels personatges. Per a l’escriptor, el punt culminant del model, l’aporta Marcel Proust, que ‹‹el supera en penetració psicològica, en esprit››, perquè ‹‹l’anècdota s’esfuma casi per complet. […] La sensibilitat de Proust es projecta sobre la vida quotidiana sense necessitat de cercar embulls anecdòtics ni haver de recórrer al melodrama››[2]. A més, és també en Proust on la novel·la ha de reflectir com varien o es contradiuen els personatges contemplats en el transcurs del temps: ‹‹Creo que fue Proust quien mejor superó el conflicto inherente a la novela y a la psicología, examinando a los personajes bajo el influjo del tiempo››[3].

Així doncs, en defensar la novel·la inefable, subjectiva o psicològica, criticava la novel·la realista (Realisme Social), en què es reduïa l’entitat psicològica dels personatges als seus parlaments, a les seues accions, i l’únic que es feia era copiar objectivament (la cursiva és de Simbor, (1999: 73)) la realitat. El que calia, com en qualsevol manifestació artística, era el filtre subjectiu. Villalonga, a sobre, ‹‹veu en el Realisme Social un dels símptomes inequívocs de la desfeta de la civilització occidental, tal com l’havia construïda la seua Europa, és a dir, l’Europa ‹‹coherente, civilizada, liberal y católica›› (1999: 74).

Des d’aquest punt de vista, l’objectivitat no té cabuda en aquest model de novel·la (‹‹La objetividad es un fantasma. Nosotros creamos la realidad eligiendo, en ese gran caos que es el universo, lo que más nos agrada, porque somos limitados y no podemos abarcarlo por entero››[4]). No s’ha de reproduir la realitat; l’art el que fa és transposar-la, i, per això, cal la imaginació

Com acabem de veure, Llorenç Villalonga defensava la novel·la psicològica. Ara bé, caldria analitzar quin tipus de novel·la psicològica és la que el mallorquí feia seua. Simbor dóna dues alternatives: o la novel·la freudiana subterrània, és a dir, aquella basada en ‹‹el capbussament en les sinuositats del desordre preconscient›› (1999: 78), o la novel·la psicològica segons Proust. Si tenim en compte, malgrat que es posava del costat de la intuïció i de l’inefable, el seu tarannà clàssic que es recolza sobre l’ordre, normes, harmonia i, sobretot, raó, hem de descartar la primera, ja que Marcel Proust, per a Villalonga, és l’autor que ha pogut sistematitzar i racionalitzar millor la interioritat dels personatges.

D’altra banda, tot i les nombroses crítiques al Realisme Social, Simbor ens presenta un Villalonga realista, que té per model Flaubet, un dels mestres arxireconeguts del Realisme. No obstant això, i després de diferenciar realisme/Realisme, arriba a la conclusió que el mallorquí pertany al primer realisme, el genèric i en minúscula, ja que la seua obra prové d’una realitat pròxima viscuda, encara que passada pel filtre de la subjectivitat (‹‹L’obra literària ha de tenir els fonaments ben assentats en la realitat quotidiana i, a partir d’ací, enlairar-se –la famosa transposició– sense rompre el contacte››, 1999: 80). També cal destacar que Flaubert es va negar a ser inclòs en l’escola realista o la naturalista. Per a tots dos, la realitat era un trampolí per a la creació literària.

Ara tornem al principi d’aquest punt, on déiem que Marcel Proust seria el model a seguir en els treballs teòrics, però, i a la pràctica, quin model va emprar? Efectivament, el de l’altre autor admirat, Anatole France: la novel·la ideològica. Ambdós estan ideològicament marcats per un pessimisme en el destí de la nostra civilització; ambdós han viscut l’experiència de la guerra (la Primera Guerra Mundial, en el francés; la Guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, en el mallorquí), que els ha agreujat i els ha consolidat la desconfiança en la raça humana. Per això, senten la necessitat de despertar els lectors, de mostrar-los les respectives realitats, pessimistes, catastròfiques. Segons Simbor, ‹‹les seues novel·les responen als models de la novel·la de tesi i la novel·la d’idees›› (1999: 85).

Recordem que la proposta teòrica defensada per Villalonga (novel·la psicològica) es caracteritzava, bàsicament, per l’eliminació de la intriga i la concepció dels personatges com a elements centrals. El primer punt, tot i que amb la puntualització que no pot desaparéixer o no parlaríem de novel·la, sinó d’assaig, no és incompatible del tot amb la novel·la ideològica. Pel que fa als personatges, en la pràctica, res tenen a veure amb els descrits per Proust o per Flaubert; són rics perquè ens mostren la ideologia. Per posar l’exemple del protagonista de Bearn o la sala de les nines, Don Toni, no sabem gairebé res dels sentiments, dels dubtes o de les pors a l’hora d’enfrontar-se a fets com la fugida a París amb la neboda Xima o la separació de la dona. En canvi, podem esbrinar fàcilment quines són les seues idees.

Algú ens podria comentar, però, que el personatge de Don Joan sí que és psicològicament ric: com que actua de narrador-personatge, ens mostra quines són les seues pors, què sent en determinats moments, l’admiració que desprén cap a Don Toni, etc. Tanmateix, és l’únic personatge transparent psicològicament, i no és el protagonista.

Dins de la novel·la ideològica, com hem avançat, podem agrupar les seues obres en dos models, el de la novel·la de tesi i el de la novel·la d’idees. Inclourem Bearn o la sala de les nines en la primera, d’acord amb les tres condicions que Suleiman dóna perquè una novel·la siga considerada de tesi (presència d’un sistema de valors inambigu, dualista; una regla d’acció, i una doctrina de referència) i que tractarem més avall.

La novel·la que estudiem, d’altra banda, també ‹‹inicia un model de la novel·la d’aprenentatge o formació, el basat en un joc dual entre el personatge-mestre major, culte i experimentat i el personatge-deixeble, jove i mancat encara de la suficient cultura i experiència›› (1999: 91), model descobert en l’autor de referència, France, a La Rôtisserie de la reine Pedauque. Tenim, per tant, una novel·la que pretén alliçonar i adoctrinar per mitjà d’unes idees.

La presència de Proust en l’obra de Villalonga se centra més aviat, i com comenta Simbor, en diverses referències puntuals. Per exemple, la concepció de la literatura com a recuperació del passat i supervivència (posem per cas, quan es disposa a escriure les memòries), el convenciment que ‹‹els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut›› i la idea de Don Toni de Bearn sobre la infidelitat. En paraules de l’estudiós, ‹‹Villalonga hi havia descobert unes idees que compartia. I una concepció de la literatura amb què s’identificava: atac al realisme, a l’objectivisme i a la literatura engagée›› (1999: 96).

Tanmateix, els autors que més han influït i que més present han estat en l’obra de Llorenç Villalonga han sigut Anatole France i Ortega y Gasset, no només quant al model novel·lístic, sinó també al contingut de les idees (el punt màxim de la civilització europea en el segle xix i la desintegració aportada pel xx).