Blocs de VilaWeb

El 1972, Joan Fuster escrivia a la seua secció de les ‘Restriccions mentals’, a Serra d’Or: “No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència’.”. Més endavant, en la classificació que fa per etapes d’edat -xiquets, adolescents i grans-, posa com a conseqüència dramàtica d’aquest abandó del carrer la quasi absoluta dimissió lingüística de València: “Si ciutats de la mida de València presenten, d’un temps ençà, la superfície grotesca d’una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu, en bona part, al fet que els nanos surten poc, o no surten gens, al carrer. De casa al col·legi, del col·legi a casa, i en l’endemig, el televisór o qualsevol altre tràmit vigilat: aquest és l’itinerari”. Però encara s’alarma: “De vegades -què ‘de vegades’!: dràsticament sovint-, el xiquet no sent parlar més que castellà, el castellà dels papàs, dels mestres i dels locutors. Els seus amiguets estan en les mateixes condicions. Els nens d’ara, ai!, tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes, als centres urbans… I el que dic de la llengua pot servir respecte a la resta: nocions, preferències, sentit moral”. Ara bé, sens dubte, la millor frase és, a mode de conclusió, aquesta: “La canalla que puja està condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida”.

Si el 1972, en què les noves tecnologies no estaven d’avançades ni una dècima part del que ho estan hui en dia, el suecà ja s’alarmava, què en pensaria hui? Els pares no volen que els seus fills estiguen al carrer; quan no és la sobreexplotació de deures i d’activitats extraescolars, són les diverses pantalletes. Sí que van a fer-se gelats, cafés, etc!, dirà algú. I això Fuster ho comenta en el cas dels adolescents; però això no és conéixer el carrer, sinó prendre’l com allò que hem de “xafar” fins arribar al nostre destí.

L’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca al carrer, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I l’estiu sembla arribar a la seua fi; si més no, l’agost. Estem a punt de tornar a veure els xiquets entrar i eixir de l’escola, de l’institut, de tornar a “utilitzar” el carrer, però no a ser “carrer”. El “carrer” com a espai de convivència fa anys que està mort. I que ningú confonga quatre alcoholitzats, fruits d’una mala educació domèstica, que es dediquen a fer malbé els carrers, a destrossar façanes o a rebentar espills dels cotxes en la tornada al carrer. Això, en fines paraules, es tornar a la incivilització. El carrer és, hauria de ser, de tots. I que ningú se’n crega amo i senyor, per més litres d’alcohol que porte en sang i per més de quatre ratlles entaponades en el nas.

El mòbil m’informa que sóc -que la humanitat és- una mica més orfe: Eduardo Galeano se n’ha anat a visitar Ovidi o Fuster però també Benedetti o Allende, o Chávez, o Bolívar. Eduardo Galeano. Ens va ensenyar a caminar i aconseguir la utopia; ens va recordar que érem els no-ningú, que valíem menys que la bala que ens mata. Se n’ha anat, com he llegit per Twitter, un dels bons. Perquè Galeano sabia arribar al cor, a la passió, amb el maneig de la paraula, acariciant el substantiu, acomodant l’adjectiu, però també amb el caliu de la veu, la suavitat de les síl·labes, la tònica recalcada i l’àtona com si fóra el moviment lleu del vent. Eduardo Galeano. El que ens va fer replantejar què hauria passat si el Gènesi l’haguera escrit Eva. Eduardo Galeano. El que va deixar escrita la història del seu continent, el que va denunciar la causa llatinoamericana. Eduardo Galeano. Contra l’opressió, contra el capitalisme, contra l’imperialisme, contra el masclisme, contra l’esclavitud, contra… contra la por. Parlar de Galeano és parlar de llibertat, i llegir-lo, tranquil·litat, pau, calma. Moltes gràcies, Galeano, moltes gràcies pels llibres i per ensenyar-nos tant a canvi de tan poc. Eduardo, por qué te fuiste, Eduardo…

[L’any passat vaig iniciar una secció, que finalment es va acabar prompte, en què comentava els dies del calendari que era Los hijos de los días. Per si en voleu llegir algun, a la dreta, en categories…]

Qui no ha escoltat mai que la roba bruta es llava en casa? Efectivament, hom ha de traure-li les taques d’oli o de tomaca i les diferents olors que s’hi concentren dins les parets de casa per donar a l’exterior una imatge polida, neta, higiènica, de normalitat. El problema ve quan algú diu que ha netejat millor la roba que un altre. En aquest cas, la merda que es produeix costa molt d’anar-se’n o, fins i tot, no se’n va amb cap detergent.

No, no pretenc parlar de safarejos ni tampoc fer safareig. La cosa ve arran d’un article publicat al Quadern d’El País, el 25 de febrer, titulat “Fuster traductor“. El signa Joan F. Mira, qui, en un atac de protagonisme a què ens sol tenir habituats, s’atribueix la traducció de Fontamara, que està a nom de Fuster. La qüestió no és qui va fer la traducció o qui la va deixar de fer; imagine que efectivament la faria Mira -no té per què mentir-, que després ha estat distingit per les seues traduccions dels Evangelis, de la Divina Comèdia o de l’Odissea. El problema és que hi ha una sèrie de frases de què hom pot extraure l’infantil “ei, feu-me cas” permanent de Mira, en l’enèssim -i fracassat- intent de superar el mestre.

Anem per parts. En primer lloc, hi ha les bufetades de Mira als “professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània)” que “dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster”. No sé on ho haurà mirat, ni si realment ell mateix creu el que diu, però ja hauria desitjat jo que hi haguera hagut més temps per a Fuster (sense que això suposara, lògicament, una discriminació als altres grans autors), encara que no canvie la sensació de descobriment d’altres boníssims escriptors. El senyor Mira té a l’abast les guies docents de les assignatures de literatura contemporània de la Universitat de València: Rusiñol, Llor, Guimerà, Carner, Ors, Rodoreda, Calders, Foix, Estellés, Fuster, Català, Villalonga, Sarsanedas, Moncada, Benet i Jornet, Sirera, i me’n deixaré algun(s) més segur, han sigut els noms que els meus professors -valencians tots ells- més han esmentat a les seues classes. D’acord, de valencians, només n’hi ha dos: Estellés i Fuster (de Benet i Jornet i Sirera només en vam parlar una mica a partir de dues obres). Però, a qui més podríem incloure entre les primeres espases de la literatura a relació amb la durada dels cursos? Potser, d’ací uns anys, hi entren altres escriptors excel·lentíssims. De les explicacions de literatura de l’institut, ja en parlaré un altre dia, però vaja per davant que ni Fuster ni Estellés ni ningú.

Més endavant, Mira ens mostra aquell ressentiment i ens parla d’inconvenients en les suposades explicacions de Fuster: “per exemple, (…) la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor”. Tal volta Mira, que també s’autoafirma “tot i de tot”, busca un lloc al costat de Fuster.

Però segueix destacant ara les paraules que Vicent Salvador (no ho diu, però el llibre, del qual esmenta el subtítol, és fàcilment identificable) comenta sobre la novel·la de Silone, Fontamara, paraules positives i “altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament”. I el confortaven perquè, atents: “aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust”. Joan F. Mira, traductor d’una de les traduccions de Fuster.

Després detalla l’anècdota: “Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: ‘I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia'”.

Per tant, tenim un Fuster que, com que no domina suficientment bé l’italià per a fer-ne la traducció, li ho demana al seu amic Joan F. Mira. Aquest, a canvi de 5.000 pessetes i acceptant que el seu nom no podrà eixir a la portada, ho fa. El que caldria observar minuciosament, tot i que Mira ho conte molt de passada, són aquells “retocs que Fuster hi va afegir al seu gust”. Retocs, sense quantificador? Seria interessant aconseguir la traducció original de Mira i comparar-la amb el producte final.

Però el que sobta és que ara, després de tants anys, Joan F. Mira bote perquè troba bones paraules a una traducció feta per ell (amb els retocs, no ho oblidem, del mestre). Li ha tocat el coret? L’ego li ha trencat aquell posat d’home tranquil? Recordem l’entrevista que li van fer fa un parell de mesos a TV3, en què responia, a la pregunta de Josep Puigbó sobre si es considera profeta en la seua terra, que “a la Bíblica hi ha els profetes majors i els menors, jo em considere un profeta menor al qui ningú fa cas, però ‘bueno, alguna poca gent sí, i això ja és reconfortant”. El discurs victimista amb una mena de complex d’inferioritat de l’alumne o deixeble que mai superarà el mestre.

Al final encara es preguna: “El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira”. Imagine que la suposició va en sentit negatiu: l’autor de l’estudi no hi haguera parlat d’aquella manera. És més, possiblement ni hi haguera parlat: en un estudi en què es parla de Fuster -que és el tema- quina necessitat hauria tingut Salvador de comentar una traducció de Mira? Vull dir, que Vicent Salvador tracta el Fontamara en relació a Fuster, no a la inversa.

En qualsevol cas, el profeta menor queda de nou retratat. Matar el pare, en diuen en psicologia. No és el mateix que fa amb Crítica de la nació pura i Sobre la nació dels valencians? D’acord, acuseu-me que, “oh!, és que no es pot tocar el pare Fuster”. Però una cosa és discutir-li les idees -que és el que Fuster demanava: diàleg i debat-, i una altra reclamar la paternitat d’un fill que va anys que està criat i independitzat. I, compte!, que sóc dels primers a cridar que Mira té literatura molt, molt bona, eh? No li negue en cap moment l’enorme qualitat. Però, una volta més, pixa fora de test: “això ara no toca”, que diria aquell. Podria haver elegit no ajudar Fuster i no cobrar les 5.000 pessetes. Però ho va acceptar, i ara ha volgut tornar a la palestra. I ho intenta, novament, a costa de Fuster. Ai, si alçara el cap i contemplara el panorama…

P.S. Sal·lus Herrero ha escrit un article, “Joan Fuster, Joan F. Mira i Josep Gifreu“, a El País, on detalla i amplia aquesta “polèmica”, per dir-ho d’alguna manera, ja que perquè hi haja una polèmica calen dues parts.

Potser vaig així una mica més lent, però quan he de preparar un treball -diem-ne- acadèmic, acostume a resumir l’article o els capítols que llig per després tenir la informació més a l’abast. Com que, com heu vist a les entrades anteriors (aquesta i aquesta), he hagut d’analitzar l’entrada de Diccionari per a ociosos, “Plagi”, vaig anar al text de Pla de què parteix Fuster. A mesura que llegia l’entrevista, subratllava i copiava fragments que, per si sols, són una mostra més d’allò que va ser i -encara no prou potenciat- és Josep Pla. Els vaig pegar al féisbuc, però m’apetia també copiar-los ací:

– “En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull, i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per tot”.

– “Hom pot escriure en la llengua més difusa i rica del món, i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i, finalment, el premi Nobel.”

– “Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social.”

– “En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. (…) Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos.”

– “‘Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos’; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se”.

– “Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes de molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. (…) Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar.”

– “Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. (…) La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques m’hi han obligat.”

– “Jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses més importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust no l’ha creat ni cap legislador ni cap llei ni cap reglament; l’han creat únicament i exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.”

3. ‹‹PLAGI›› DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

Escriu la professora Carme Gregori que per a Fuster, ‹‹l’escriptura és una continuació natural de la lectura o, dit d’una altra manera, les lectures són la matèria principal de què s’alimenta l’escriptura fusteriana›› (Gregori 2011: 86). No és estrany, per tant, si entenem això, que a Diccionari per a ociosos, a l’entrada ‹‹Lectura››, concloga que ‹‹al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera›› (Fuster 2008: 100).

Ho ha explicat Gregori: ‹‹La lectura, doncs, es convertirà en el mitjà privilegiat per a relacionar-se amb el món, el mitjà exclusiu, fins i tot, en alguns àmbits, en un context de misèria cultural i d’asfíxia social com és el que domina durant una part important de la vida de Fuster›› (2011: 87). Però Fuster no separa la lectura de l’escriptura: ‹‹llegir es converteix, per a Fuster, en una opció estretament lligada a l’escriptura›› (Gregori 2011: 89).

El suecà llig, subratlla aquells fragments que li criden l’atenció i ho fa com ho podria fer ‹‹qualsevol lector››, és a dir, a partir de la seua competència lectora, sense estratègies ni mètodes proposats per la ‹‹comunitat científica›› (Gregori 2011: 91). D’allò que Fuster subratlla, en fa notes de lectura, com ho observem a les anotacions del Diari, que li serveixen de pretext per a reflexionar sobre algun tema en els seus assaigs (2011: 91). Trobem, fins i tot, la ‹‹transcripció d’un fragment que, anys després, desvinculat d’una obra de la qual hom conserva escassa memòria, es converteix en l’estímul inicial de l’article›› (2011: 92). Així, segons Gregori, ‹‹el Diari farà la funció de viver de materials del qual tirar mà, en cas de necessitat, per a resoldre els compromisos professionals›› (2011: 92).

Si ens n’anem a l’entrada que Fuster fa al seu Diari el 4 de juliol de 1956, llegirem les paraules següents: ‹‹Combinades, la lectura extensa i la bona memòria poden proporcionar-nos, de tant en tant, el consol de comprovar que un gran escriptor ha plagiat un escriptor mediocre. Consol doble, si bé es mira. D’una banda, el nostre ressentiment per no ser “grans” queda venjat i satisfet en descobrir l’espifiada o la feblesa del geni. De l’altra, comencem a sustentar l’esperança que, algun dia, un geni qualsevol es dignarà a plagiar-nos, a nosaltres…›› (2002: 493). Sembla que l’entrada de ‹‹Plagi›› al Diccionari per a ociosos siga una extensió d’aquest fragment.

Joan Fuster comença l’entrada amb una cita de Josep Pla, amb uns mots que digué en una entrevista a la Revista de Catalunya el 1927: ‹‹Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.›› (1927: 576). El de Sueca, de seguida, es posiciona al costat de Pla, de qui comenta que ‹‹ha estat sempre un gran defensor del plagi››, tot i que ‹‹no hi ha per tant›› (Fuster 2008: 135). A més, remarca que Pla ‹‹més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió “originalista” que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època›› (2008: 135).

Tot seguit, dóna dues raons per justificar el plagi: ‹‹una, històrica – “els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva” –; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que “entre tots ho fem tot”. D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…›› (2008: 135). Veiem, doncs, aquesta presa de partit a favor del plagi. L’originalitat, des d’aquest punt de vista, és impossible; el plagi, entés pels dos escriptors, no és una altra cosa que aprofitar-se del que ja s’ha fet, de l’esforç que han realitzat altres. La literatura, tal com la concep Fuster, no s’entén sense la tradició precedent.

I torna a la cita de Pla, quan diu que el plagiari ‹‹és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial›› (Pla 1927: 576). És aquesta, segons Fuster, una de les causes ‹‹més vives de la repugnància al plagi›› (2008: 136). Així, a partir del Renaixement, els escriptors ‹‹ja no es limiten a fer “una” obra, sinó que aspiren a fer la “seva” obra›› (2008: 136); hi ha, doncs una ‹‹aspiració a l’“originalitat”›› a causa, sobretot, de l’individualisme econòmic de la burgesia i, per consegüent, de l’individualisme artístic o literari. Mentre ‹‹l’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficiència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé a la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat››, ‹‹l’escriptor “modern” depén del públic extens i difús›› i els seus ingressos i la seua fama o el seu prestigi depenen ‹‹de la venda i de la propagació dels seus llibres›› (2008: 137-138). En resum, ‹‹hi ha un “mercat” de la literatura›› i, per tant, ‹‹el literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una “clientela”›› i ‹‹se li encomana l’ètica burgesa del mercat›› (2008: 138). Des d’aquesta perspectiva, el plagiari trencaria les ‹‹lleis de la cavalleria comercial›› de què parlava Pla. Fuster etiqueta la idea com de ‹‹plagi-robatori›› (2008: 138), ja que el plagiari s’apropia dels béns intel·lectuals del plagiat.

No obstant això, recorda que si Dante o Shakespeare, o Virgili o Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, aquest plagi no serà tan dolent com s’ha volgut mostrar. Apunta, a més, el testimoni d’un plagiari anònim que diu que ‹‹el plagi és un “robatori” que s’excusa amb l’“assassinat”: quan el “lladre” supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada›› (2008: 139). És a dir, l’escriptor que plagia fa un producte –per parlar en termes de mercat– molt millor que el text d’origen. Tornarem a aquesta idea més endavant.

Fuster critica, de nou, l’afany d’aconseguir l’originalitat. Així, si com diu, Pla creu que ‹‹“l’originalitat” és “merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani”››, per a ell ‹‹potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil›› (2008: 140). I és que no hi ha cap escriptor al qual no se li puguen atribuir precursors; tot, però, no té per què ser plagi, sinó que hi han sigut simples coincidències. Hi ha un aforisme, reproduït per la professora Gregori ja que no està aplegat en els volums d’aforismes, que conclou resumint aquest punt: ‹‹dues persones només poden coincidir en algun lloc –o en alguna idea– quan vénen d’indrets distints. L’“originalitat” radica, al capdavall, en la procedència›› (2011: 95).

Aquesta seria, d’altra banda, l’originalitat que defensa Joan Fuster: coincidir en algun lloc o en alguna idea, ‹‹“continuar”, “prosseguir”, “deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”››, fer créixer ‹‹un tema dins una literatura›› (Fuster 2008: 141), afegint-hi, això sí, la seua aportació de novetat. Per tant, no parlaríem de plagi, sinó d’acumulació cultural, de manera que, en compte de ‹‹copiar››, el que fa l’escriptor és ‹‹emprar›› un material d’altres i contribuir a la tradició. Recordem les paraules de Carme Gregori, que ens dóna l’explicació del concepte fusterià d’‹‹originalitat››: ‹‹l’originalitat no és un afer de novetat absoluta sinó que depèn de l’origen, de l’enunciació, d’un “jo” que assimila i, indefectiblement, transforma i transmet una tradició a la qual suma la seua aportació›› (2011: 95).

El suecà defensa que ‹‹és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals›› (2008: 142). I, una volta més, utilitza una cita d’André Gide per puntualitzar-ho: ‹‹Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir›› (2008: 142). I cal tornar-ho a dir, no ho oblidem, amb un punt de novetat, amb la mirada subjectiva del ‹‹jo›› que escriu. Per això, no tots els plagis són bons: ‹‹el “bon plagi” només es justifica per la seva utilitat. Convé “repetir”, és clar; però segons què›› (2008: 143). I retorna a la idea central: ‹‹Una “repetició” és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i flagrant›› (2008: 143). Per a tal fi, però, l’escriptor ha d’assimilar i fer seus els materials literaris de què parteix, però també els ha d’augmentar, els ha d’engrandir, perquè la ‹‹“repetició” tingui un atractiu particular›› (2008: 413). Ací és, doncs, on ‹‹plagi›› i ‹‹originalitat›› es toquen. Però, com acaba el mateix Fuster, ‹‹no és senzill de “plagiar”…›› (2008: 143).

4. CONCLUSIONS

‹‹Plagi›› podria ser considerat –tot i que ho podem llegir en altres papers esparsos–, sense cap mena de dubte, com la carta de presentació que Fuster fa sobre la identitat literària i l’espai d’escriptura que li són propis. En aquest cas, s’alinea en la defensa del plagi amb Josep Pla, amb qui comparteix el concepte de literatura. I ho fa com ho argumenta: aprofita un paper de Pla, el desenvolupa i hi diu la seua. Tanmateix, no utilitza les citacions com a referències d’autoritat, sinó com a punt de partida per a la reflexió, una estructura que, d’altra banda, repetirà en molts altres articles.

Al llarg d’aquestes pàgines, hem vist la relació literària i personal entre aquests dos homenots, entre aquests dos amics que, malgrat la gran distància ideològica, acaben confluint en la mateixa concepció de la literatura. Pel que conta Fuster, Pla va ser acusat unes quantes vegades de plagi, però els escriptors medievals ho feien de manera natural. Si entenem l’‹‹entre tots ho farem tot›› i el ‹‹corregir i augmentar: això és la cultura››, comprendrem perfectament quin plagi duen a terme, tant l’un com l’altre. I, a més, com argumenta amb la interrogació retòrica Fuster –‹‹si el Dante i Shakespeare, si Virgili i Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, no serà que el plagi és menys “pecaminós” del que ens imaginem?››– que l’escriptor del Diccionari per a ociosos i Josep Pla es reconeguen defensors del plagi només fa que augmentar el prestigi d’aquest ‹‹plagi››. El bon plagi, s’entén; el plagi que aporte alguna ‹‹originalitat››.

BIBLIOGRAFIA

Crespo, Isidre (2002), De Fuster a Pla amb camí de tornada, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Fuster, Joan (1972), ‹‹Josep Pla, de tertulia››, La Vanguardia Española 8-3-1972, p. 49.

FUSTER, Joan (2002), Obra completa. Volum primer. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan (2008), Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62. [1a ed. 1964].

FUSTER, Joan (2011), Obra completa. Volum tercer. Assaig, II, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan; Mollà, Toni (2013), ‹‹Converses inacabades››, L’Espill 45, p. 149-209. [1a ed. 1992].

GREGORI, Carme (2011), Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València.

Iborra, Josep (1982), Fuster portàtil, València, Eliseu Climent, Editor.

Pla, Josep (1927), ‹‹Mitja hora amb Josep Pla››, Revista de Catalunya 36, p. 574-585.

Pla, Josep (1992), Notes disperses. Notes del capvesprol. Obra Completa 2, edició 10è aniversari, Barcelona, Destino. [1a ed. Notes disperses, 1969 / 1a ed. Notes del capvesprol, 1979].

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Ningú discutirà que entre els grans escriptors en llengua catalana del segle XX, en el terreny de les idees, en l’assaig, podem trobar Josep Pla i Joan Fuster. Qualsevol estudiós o simple lector de la literatura catalana, i potser també de la literatura universal, observarà la qualitat de la prosa de l’un i de l’altre. En les pàgines següents, intentarem explicar la concepció de la literatura que tenen els dos i analitzarem l’entrada del Diccionari per a ociosos, ‹‹Plagi››, en què Fuster utilitza un fragment de l’entrevista de Pla a la Revista de Catalunya, de 1927. Abans, però, emmarcarem la relació d’amistat i d’admiració mútua entre els dos homenots, sobretot a partir de l’última aparició pública de Joan Fuster, a Bellreguard, l’abril de 1992, dedicada a Josep Pla. A més, tindrem en compte diversos textos dels mateixos autors, així com l’ajuda inestimable dels estudiosos com Carme Gregori, Toni Mollà, Josep Iborra o Isidre Crespo.

La professora Gregori titula un dels apartats del seu Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, amb la definició que Joan Fuster feia d’ell mateix: ‹‹un personatge tremendament interferit per les lectures›› (2008: 89). Si, a part de les lectures, també comprovem l’amistat que l’unia a Josep Pla i la defensa del plagi contra qualsevol pretensió d’originalitat, ens queda aquesta delícia d’entrada al Diccionari per a ociosos que tractarem de desglossar.

1. JOSEP PLA I JOAN FUSTER: AMICS DINS I FORA DE LES LLETRES

El 23 d’abril de 1992, escassos mesos abans que ens deixara, Joan Fuster va fer una darrera aparició en públic, una conferència en el sentit poc habitual de la paraula, a Bellreguard. Dins de l’exposició ‹‹Josep Pla››, el de Sueca va explicar ‹‹El Josep Pla que vaig conéixer››. Fuster hi va parlar de l’escriptor de Palafrugell, ‹‹no en l’aspecte, des del punt de vista, d’un crític literari››, sinó que hi va explicar ‹‹unes quantes anècdotes i impressions personals provinents d’una llarga relació que vam tenir›› (Crespo 2002: 21). Va recordar el primer encontre entre ells, un dia de febrer de 1959, narrat en l’‹‹Homenot››; el gust de Pla per demanar paella sempre que arribava al País Valencià; quan van anar a per ell a Barcelona, a casa del seu editor Josep Vergés, perquè tenia en ment escriure un llibre sobre Xàtiva; un viatge a l’illa de Tabarca per tossuderia de l’empordanés; un altre viatge de Pla a casa de Fuster… En definitiva, ‹‹jo calcule que són una dotzena de vegades les que va venir ací, al País Valencià, Josep Pla›› (2002: 23). Igualment, també destaca que la col·laboració en el diari carlista de Barcelona, El Correo Catalán, va suposar un gran vincle entre ells.

Més endavant, parla del caràcter conversador de Pla, amb qui ‹‹les converses […] eren interminables. Eren un preciós complement de la lectura›› i de qui ‹‹l’expressió directa i la presència mútua ajudaven molt a la comprensió del personatge›› (2002: 26). En les Converses inacabades amb Toni Mollà, també destaca que ‹‹era un conversador que et feia parlar a tu, la qual cosa era molt divertida›› (Fuster-Mollà 2013: 176).

Ara bé, com segueix en la no-conferència, també hi havia discrepàncies, sobretot ideològicament. Per a Fuster, i ho afirmava amb motius més que evidents, Pla ‹‹era un gran conservador, un conservador absolut››, mentre que l’empordanés acusava a Fuster de ‹‹comunistoide››: ‹‹Vosté és un comunistoide!››. Fuster li replicava: ‹‹Però, senyor Pla, home, no!; el que passa és que vosté és excessivament conversador›› (Crespo 2002: 26). El de Sueca també fa broma en explicar que desconfiava de la col·laboració de Pla amb el servei d’intel·ligència que pagava Francesc Cambó i que dirigia Bertran i Mussit: ‹‹Coneixent-lo, a la llarga vaig pensar: “Home, si vosté és espia del Franco, no s’explica com va guanyar la guerra…”. Després va ser espia dels aliats; podia repetir igual.›› (Crespo 2002: 27).

L’amistat amb Pla va més enllà i es barreja amb l’admiració personal. Per exemple, quan li comenta, en la carta del 7 de març de 1967, a Francesc Giner, que ‹‹Josep Pla compleix 70 anys un d’aquests dies›› i que ‹‹un grup d’amics de València i de Barcelona hem pensat que hauríem d’aprofitar l’ocasió per dedicar-li un petit homenatge››. Aquest homenatge consisteix a ‹‹enviar-li una carta, una tarja o un telegrama de simple felicitació››, ja que Fuster se n’alegraria i creu ‹‹que Pla s’ho mereix›› (Crespo 2002: 113-114).

D’altra banda, també són nombroses les paraules i els escrits d’admiració literària del de Sueca cap al de Palafrugell. Així, trobem a l’entrevista ‹‹Josep Pla, a debate›› que, a la pregunta de Baltasar Porcel sobre ‹‹¿Qué cualidades literarias ve en la obra de Josep Pla?››, Fuster respon que ‹‹tendría que haber un montón de tesis doctorales sobre Pla. ¿Por qué no están? Disponemos de monografías tremendamente circunspectas sobre cualquier mierdecilla medieval, sólo de cuatro o cinco estrofas de interés anecdótico, y en cambio… ¿Es que Pla da miedo, como tema de estudio?›› (Fuster-Porcel 1972: 14).

Més endavant, en aquesta mateixa entrevista, Porcel interroga quins volums de l’Obra Completa de Pla creu que són millors i quins pitjors; la contestació no pot ser més rotunda: ‹‹Mi admiración va a la obra en bloque›› (1972: 14). Anteriorment, en una ‹‹Nota sobre José Pla››, havia conclòs que ‹‹Pla se ha convertido hoy en una primera figura, en casi “nuestra” primera figura›› (2002: 131). El 1972, en un article a La Vanguardia Española, ‹‹Josep Pla, de tertulia››, Fuster reconeix que de jove, gairebé se sentia ofés pels articles de Josep Pla, tot i que ‹‹acabé “cediendo”. O sea: en la admiración razonablemente practicada. Si no recuerdo mal, una de mis primeras colaboraciones en la prensa diaria ya era un elogio de su obra: de una de sus obras. Ahora estoy contento de que fuese así.›› (Fuster 1972: 49).

En morir l’escriptor empordanés, Fuster també escriurà ‹‹quatre ratlles a la memòria de Josep Pla›› en Qué y dónde (1981), en què afirmarà que ‹‹Josep Pla era un gran escriptor […]. Algun dia li ho reconeixeran els reticents…S’acaba de morir, el senyor Pla. ¿Qui el suplirà en l’exercici higiènic del sarcasme…? I que conste que Pla no era únicament això…›› (Fuster 2011: 681). També, com veiem en l’article ‹‹Catalunya, més enllà de les fronteres de l’antic Principat››, publicat a Pont Blau (1961), per a Fuster, Pla ‹‹ja val per tot un gènere literari›› (Crespo 2002: 147). I cal no oblidar que Fuster fou un dels defensors de Pla per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi que mai li van donar perquè els detractors ‹‹actuaven per un cert ressentiment personal›› i ‹‹li retreien haver estat un home de Sant Sebastià, un espia de Franco, haver escrit en castellà››. Així i tot, a les Obres Completes, Pla va deixar tot allò salvable en català. Per això, demana que ‹‹potser ja és hora de deixar-nos de collonades pel que fa al senyor Pla, i dedicar-nos a llegir-lo, rellegir-lo, i a discutir-ne l’obra, que cal›› (Crespo 2002: 122-123).

D’altra banda, Josep Pla també tindrà a Joan Fuster com un amic. Aquesta admiració també la llegim a la carta de Pla a Albert Manent del 5 de març de 1960, on li narra el primer encontre amb Fuster, de qui diu que és ‹‹un tipo importantíssim››, o, sense anar-nos-en més lluny, el fet que li dedique un dels seus Homenots. Quant a la crítica literària, Pla també tindrà bones paraules per a les obres de Fuster: del llibre Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de Joan Reglà i Joan Fuster, dirà que ‹‹es, sin duda, el mejor libro que se ha escrito sobre el tema››, o de Poetes, moriscos i capellans, que ‹‹es un libro que da gusto tenerlo y hojearlo. Leerlo es muy agradable, una de las mayores delicias››, ambdues crítiques recollides per Isidre Crespo (2002: 194-200).

2. EL CONCEPTE DE LITERATURA SEGONS JOSEP PLA

En la no-conferència que hem comentat més amunt, Joan Fuster, tot i que de manera molt tangencial, no s’està d’esmentar quin era el concepte de cultura que tenia Josep Pla: ‹‹Pla tenia un concepte de la cultura molt especial, no especial, molt digne de tenir en compte i molt aplicable a ell mateix, d’on la cultura consisteix a corregir i esmenar. Aleshores, què passava? Que el plagi, per exemple, era un factor que introduïa i practicava en el seu paper›› (2002: 30). L’empordanés, efectivament, practicava el plagi i considerava que la cultura no és res més que ‹‹corregir i esmenar››.

En l’entrevista amb Vicent Martí, Fuster apunta una idea semblant: ‹‹“Entre tots ho hem de fer tot…” És el concepte de la literatura que té el senyor Pla. S’han d’aprofitar les coses que ja hi ha: corregir i augmentar, que deia ell. El senyor Pla no tenia manies, quan trobava un tros de paper que s’havia de publicar, el que fos, el copiava, i s’ha acabat›› (Crespo 2002: 119). Ara bé, també havia advertit que no ens hem de fiar de tot el que narra –i posa com a exemple la descripció de la primera trobada que es conta a l’Homenots–, ja que ‹‹ell escriu, aproximadament, passats els esdeveniments, tirant al dret. Pla fa literatura, no és un notari›› (Crespo 2002: 119).

A les Notes disperses, Pla recorda que per a plagiar –per a plagiar bé, s’entén–, ‹‹cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses››, i posa d’exemples els escriptors antics, medievals, renaixentistes i els de la primera modernitat, tot i que lamenta que ‹‹ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall›› (1992: 22-23). Per a Fuster, Pla citava tant Stendhal perquè ‹‹també feia el mateix››, és a dir, també plagiava. Tanmateix, Fuster justifica el plagi –ho analitzarem més endavant a partir de l’entrada ‹‹Plagi›› del seu Diccionari per a ociosos–, perquè creu que ‹‹era una manera bastant raonable de fer›› (Crespo 2002).

Abans de passar a l’anàlisi de l’esmentat text, encara hi aportarem unes paraules de Josep Iborra al seu Fuster portàtil, en què resumeix aquest ús del plagi, tant per Fuster com per Pla: ‹‹Joan Fuster no té por al plagi. Al contrari, li sembla, com a Pla, lícit i útil. “Je prends –repeteix amb Rabelais*, un dels seus mestres– mon bien où je le trouve”›› (1982: 119).

L’any passat em vaig proposar comentar cada dia una de les anècdotes que Los hijos de los días d’Eduardo Galeano conté per als 365 dies de l’any. No vaig poder passar dels 20 dies; va ser impossible anar dia a dia i, al final, la cosa va quedar en l’oblit. No obstant això, enguany m’he marcat uns altres propòsits literaris; sé que és proposar-se alguna cosa per a acabar no fent-la, però la idea és portar els propòsits endavant. Sota aquests “propòsits literaris”, confegiré una llista de llibres que cal llegir necessàriament en aquesta vida que Déu Nostre Senyor ens ha donat, i d’altres que em ve de gust rellegir i que requereixen més atenció que una simple lectura. D’aquests, almenys sis els hauré d’haver llegit quan arribe el pròxim 31 de desembre. La idea, per a bé anar, és llegir un llibre d’aquests cada dos mesos, fer-ne algun comentari (que no té per què ser en aquests dos mesos exactament) o llegir el que han dit altres sobre el llibre en qüestió -articles, crítiques, ressenyes. Quina és la finalitat? Cap. Bé, sí, descobrir què amaguen les pàgines d’aquests llibres i allò que hom anomena el “gaudi de la lectura”. Molt idíl·lic, i etcètera, tot (si açò fóra un audiovisual ara clavaria l’exclamació del Shin Chan del “uoooh!”). Els llibres, que poden ser més a mesura que avancen les setmanes, són els següents:

– El quadern gris, de Josep Pla.

– Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura).

– Assaigs. Llibre primer, de Michael de Montaigne.

– Ulisses, de James Joyce.

– Divina Comèdia. Infern, de Dante Alighieri.

– Odissea, d’Homer.

– Decameró, de Giovanni Boccaccio.

– Contes 1, d’Edgar Allan Poe.

– Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.

– Breviari d’un bizantí, de Josep Iborra.

– Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic, d’Enric Sòria.

– Faust, de J. W. Goethe.

– Les metamorfosis, d’Ovidi.

– Spill, de Jaume Roig.

– Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (relectura).

– Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes.

L’últim dia del mòdul de Bibliografia i documentació en cultura i literatura contemporània, el professor Vicent Simbor ens va comentar els diferents cànons literaris que havien fet Joan Fuster, Joaquim Molas i Jordi Castellanos. Hi havia convergències i divergències, naturalment. Les vam discutir, vam parlar d’alguns autors que ara hi afegiríem i d’altres que en llevaríem. I, a partir de l’enquesta -que després serviria perquè Castellanos redactara la Guia de la literatura catalana contemporània (1973)- a càrrec de sis dels crítics més importants de l’època, com Castellet, Molas, Marfany, Manent, Ferraté i Triadú, vam parlar de la publicació de La plaça del Diamant. En un article de Carme Gregori, la professora ja explica que Fuster va contactar amb Joan Sales perquè publicara l’obra de Mercè Rodoreda, ja que Josep Pla no va voler que el primer Premi Sant Jordi fóra per a aquesta. El professor Simbor ens va explicar que, per a Pla, era millor que guanyara un llibre que parlava sobre putes i estraperlo, que no un que ho fera de coloms. L’expressió planiana en boca de Vicent Simbor va provocar alguns somriures. Ara, fullejant el llibre De Fuster a Pla amb camí de tornada, d’Isidre Crespo (CEIC Alfons el Magnànim, 2002), he trobat l’anècdota contada per Joan Fuster en l’última “conferència” pública que féu i que estigué dedicada a la figura de Josep Pla. El fragment, molt divertit, és aquest:

“I, continuant a nivell d’aquestes coses, també hi ha una pregunta que la gent es fa, encara que no se la fan relacionada amb Josep Pla: per què La plaça del Diamant no va ser premiada amb el Premi Sant Jordi de novel·la. Això, probablement, no ho he contat mai en públic, però ara ve rodada la cosa, ho explicaré.

El 1959, l’editorial Aymà va deixar de concedir el premi Joanot Martorell de novel·la. Aleshores es va crear el Premi Sant Jordi, que pagava la gent que després va constituir l’Òmnium Cultural. […] Aleshores els organitzadors van constituir un jurat bastant curiós. En primer lloc van posar allà cinc grans figures consagrades del món intel·lectual català. Presidia el jurat el doctor Jordi Rubió i Balaguer; hi havia Gaziel, hi havia Josep Pla, hi havia el nostre paisà Martínez Ferrando i hi havia Joan Pons, de Mallorca, que també era un erudit. I, diguem-ne fora d’aquests, tots eren ja grans, prou grans; de més joves, n’hi havíem Joan Petit, que és mort […]; en Joan Petit i jo. Aleshores, és clar, cadascú tenia les seues preferències, preferències que, per raons d’edat i formació, havien de ser necessàriament molt heterogènies. I, és clar, un jurat tan heterogeni, doncs difícilment podia donar un veredicte massa coherent i raonable. La deliberació, quan ens vam reunir, no sé, es va agrejar de mala manera, de tal forma que el doctor Rubió i Gaziel ja no tornaren a parlar-se mai més en aquesta vida, van renyir. I, en tot cas, només Joan Petit i jo vam proposar la candidatura d’un llibre que es titulava Colometa i que ens semblava estar molt ben escrit, molt ben articulat i era una novel·la digna del premi. No sembla que va tindre, no va tindre un gran èxit la nostra proposta i, a més, de seguida, Josep Pla, que no s’havia llegit cap llibre dels que s’havien presentat a concurs -s’havia fullejat els originals i s’ha acabat-, va dictaminar d’aquesta manera, diu: “No podem encetar aquest premi amb una novel·la que té un títol de sardana.” En canvi -agafà un altre llibre-, “aquest llibre sí que s’ha de premiar, perquè aquest llibre parla de putes i d’estraperlistes, i això és la realitat”. No sé com s’ho va fer, com s’ho va apanyar que, efectivament, aquell llibre, que es titulava Viure no és fàcil, d’Enric Massó, va ser premiat amb el primer Premi Sant Jordi que es va donar. I això és una anècdota que explica per què Colometa no va ser publicada.

I jo, després, vaig escriure al meu amic Joan Sales, que en aquell moment, fins a la seua mort, és clar, portava el Club dels Novel·listes, i li vaig dir: “S’ha presentat un llibre molt interessant. Veges tu que pots fer”. Efectivament, Joan Sales va contactar amb la Mercè Rodoreda, li va fer canviar el títol de la novel·la i en compte de dir-se Colometa, es va dir La plaça del Diamant, que és un gran llibre i que ha tingut molt, molt d’èxit. En canvi, el pobre senyor que vam premiar, va pensar que ja era un escriptor consagrat i que tot aniria ja per a sempre; tenia una agència de no sé què; va tancar l’agència, va fer un viatge a Itàlia, va escriure una altra novel·la, no va trobar editor i sembla que acabà malament. Però això són coses que poden passar en qualsevol lloc del món.” (2002: 28-29)

La professora Carme Gregori ens en va parlar un dia a classe, quan vam comentar sobre quins autors actuals llegíem. Monzó, Cabré, Moliner, Pàmies, Monsó, Fonalleras, Olivares, Cucarella, Mira, Mompó… i Riera, com no. De tots, n’he llegit alguna cosa -d’alguns més que d’altres; d’altres, només els articles a la premsa-, però Carme Riera era nova. Tenia un exemplar del Te deix, amor, la mar com a penyora a la prestatgeria. També un de Natura quasi morta. Ambdós esperen, però aquest estiu em vaig fer amb La meitat de l’ànima, molt recomanat per la professora, però també per alguns companys de classe. I, en acabar el llibre que havia començat, vaig decidir que era el moment de la mallorquina.

La meitat de l’ànima enganxa. Enganxa molt. Moltíssim. Des de la primera pàgina la narradora ens demana ajuda per aconseguir descobrir més sobre els seus orígens a partir d’unes cartes -de la importància de les epístoles a la literatura de Carme Riera, Anna Saus n’ha fet un gran treball- que algú li ha enviat. Qui és Cecília Balaguer, a part de la filla del que fou diputat de la Generalitat durant la República, Pere Balaguer? Una agent doble? Una espia del règim? I, d’altra banda, qui és el pare de la narradora, el que ha cregut sempre o un amant que tenia la seua mare? Com va morir la mare? Suïcidi, accident o assassinat? Què té a vore amb tota aquesta trama l’escriptor Albert Camus?

Totes aquestes preguntes, i unes quantes més, són les que es farà al llarg de les més de dues-centes pàgines la nostra narradora. Però, més enllà de la història, aquest llibre em sembla memorable pel tractament de la informació. Ficció o realitat? Tot comença quan un 23 d’abril, firmant llibres amb escriptors com Cabré o Monzó, la narradora rep les esmentades cartes. O el record de l’àvia, que li contava historietes. O tants elements que ens obligaran a recórrer al pacte novel·lístic per no caure en el parany -estratègia- que l’autora ens ha parat des del principi.

No obstant això, ens ha deixat pistes al llarg de la novel·la que culminen amb els últims paràgrafs, aquells que comencen amb els “Si…”: “Si tot el que voldria preguntar a un desconegut que em donà les cartes fossin només els ingredients de la trama d’una novel·la…”, “Si la història de Cecília Balaguer res no tingués a veure amb mi, si el que escric en lloc de pertànyer al món de la realitat extraliterària fos inventat…”, “Si Cecília Balaguer no fos la meva mare, si fos només la mare de la narradora d’aquest relat, si aquesta i jo no coincidíssim…”, “Si Cecília Balaguer fos només la protagonista d’una novel·la i no només la meva mare…”, “Si Cecília Balaguer fos un personatge de novel·la…”, “Si Cecília Balaguer fos només un personatge de la meva invenció…”, “Si l’entitat de Cecília només estigués feta de paraules podria donar per vàlides les que acab d’emprar…”, “Si això fos una novel·la a hores d’ara ja hauria triat com acabar-la…”, “Si això fos una novel·la no em quedaria cap dubte a l’hora de culpabilitzar-lo a ell…”, etcètera.

És una novel·la o la narradora és l’autèntica Carme Riera? La ficció pot ser -és- tan complexa com la realitat, i cadascú té un punt de vista, com les (els) diferents person(atg)es a qui el jo pregunta per saber més dades. No hi ha coincidències en les confidències; cada persona veu la història, la memòria, d’una manera, i això Riera sap reflectir-ho perfectament. De qui s’haurà de fiar? Qui li diu la veritat absoluta? Però, és que existeix la veritat absoluta? Serà feina de nosaltres, els lectors, ajudar aquesta narradora que, després d’uns anys de silenci, decideix tornar a escriure per continuar indagant sobre els seus orígens i esbrinar qui li ha enviat aquelles cartes. O és que ningú ha vist a cap estació una “dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà” que “du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959”? Jo no l’he vista, però el que sí que he comprovat és que amb La meitat de l’ànima la meua biblioteca particular ha guanyat un tresor. Molt gran. Grandíssim.

A continuació, vos deixe alguns dels fragments que més m’han agradat:

– “Considerava, ho consider encara, que el dia del llibre res no té a veure amb la literatura, que al meu entendre és cosa ben diferent a l’adquisició compulsiva d’un volum qualsevol, amb receptes d’autoajuda o bricolatge, per molt importants i necessaris que puguin esser, en segons quins casos, títols com Aliments amb fibra: consells per acabar amb l’estrenyiment i superflus d’altres com Tirant lo Blanc, i per això m’havia promès a mi mateixa que seria el darrer Sant Jordi en què participaria”.

– “Somiar que et cauen les dents diuen que té a veure amb la impotència… en el meu cas, però, era sobretot indicatiu de l’estat de pànic que el dia del llibre em provocava. I no obstant això, el proper San Jordi, si el que estic escrivint finalment es publica, seré jo la que insistiré al meu editor en la necessitat d’aprofitar al màxim totes les possibilitats, de firmar a la majoria de les llibreries de la ciutat, les més concorregudes, les que puguin atraure el més variat ventall de públic; jo seré la que intentaré de convèncer-lo perquè organitzi una campanya de publicitat de gran abast per arribar al major nombre de persones possible… això voldrà dir que ja només depenc dels lectors per acabar de completar aquesta història, i en conseqüència que no em puc permetre el luxe de perdre’n el cap”.

– “L’atzar no té per què saber-ho, l’atzar no té memòria”.

– “La literatura és molt més coherent que no la vida, d’això sempre n’he estat segura, però no podia caure en la temptació de fer literatura”.

– “Un gerro buit no arriba a gerro. És una peça inútil. Li manca el més important: les flors”.

– “Si els acudits van plens de banyuts i els fulletons de bastards, vol dir que en la vida ambdues coses són corrents”.

– “Si ma mare no hagués mort, aquest món entre ridícul i càndid, que tant em va influir, un món que ara em sembla insòlit com si fos impossible haver-lo viscut, res no hauria tengut a veure amb mi ni amb la meva literatura en la qual amb tanta força compareix”,

– “El càstig d’envellir és la pitjor venjança de la vida”.

– “Però per recobrar el meu jo al mirall, per foragitar aquella espurna de bogeria, em calia recuperar les paraules. Amb les paraules podria començar a emplenar el buit, tornar evident el meu rostre, esser altre cop qui era, em digué la doctora, i per això em demanava aquell esforç, tot recordant els antics, els metges grecs que empraven la teràpia de la paraula com a remei principal. […] Les paraules em donaven la vida, em servien de suport. Eren les crosses amb les quals aprenia altre com a caminar perquè, fins i tot això, ho feia amb dificultat”.

– “Crec que ambdós ens posàrem al dia sobre el que va suposar la resistència durant les dues primeres dècades de postguerra, de com fou aquell intent desesperat d’acabar amb el primer feixisme europeu, el més antic i el més impune, l’únic que mai no arribaria a ser jutjat i que per sempre més constituiria la vergonya d’Europa”.

– “M’adonava que havia arribat a un punt, a una edat en què pesen més els anys viscuts que no els que encara podem viure i, en conseqüència, són els records els que atorguen sentit a la nostra existència sigui quina sigui la nostra identitat”.

– “Igualment diuen que determinen la nostra identitat la civilització, la tradició i fins i tot la nació a la qual pertanyem, la cultura en la qual ens hem desenvolupat. La meva, com la de tantes persones de la meva generació, potser com la de vostè si ha nascut en l’etapa de la postguerra, té més a veure amb el segle xx que no amb el segle xxi, fins i tot, en certs moments, pens que som més vuitcentista que altra cosa”.

– “La substitució del sentit sacre pel consumisme desaforat no em sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana, no li ha atorgat més llibertat, ni més capacitat hegemònica. Continuem essent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus productes del mercat, dels clergues que prediquen sense assossec ni treva que l’únic camí possible per a la salvació terrenal, la felicitat immediata, és la possessió d’uns determinats béns, anunciats quasi sempre a la TV”.

– “Ja sé que quan l’entorn se’ns fa estrany, quan la realitat que ens envolta no ens agrada ni ens sembla pròpia vol dir que hem envellit de cop i aleshores ens capbussem en la malenconia…”

– “Per a mi la memòria és imprescindible, sense memòria som morts. La memòria és l’ànima de les persones i tal vegada és per això que jo seguesc cercant la meitat de la meva ànima”.

– “Els que corrien ara valien molt poc, molt menys que els passats en els quals els ideals de la lluita eren a punt de triomfar i haurien triomfat si els aliats no haguessin deixat que Franco es perpetués en el poder, acabada la guerra europea, quan el que tocava era jutjar-lo i condemnar-lo per feixista i alliberar Espanya de l’opressió. Per això ells, que varen combatre Hitler, que varen lluitar fins a deixar-hi la pell per vèncer els invasors alemanys, encara no podien entendre com les democràcies, que finalment havien guanyat la guerra, Anglaterra, però sobretot França, els abandonessin d’aquella manera ignominiosa. La Guerra Civil Espanyola no havia estat sinó el pròleg contra el totalitarisme de la dreta”.

– “Les proves proven, no fan suposar…”

– “El cas d’Espanya ens mostra l’evidència terrible que es pot tenir raó, tota la raó sense que els altres ho tinguin en compte, tenir raó i esser vençuts”.

– “Així que vostè viu d’escriure el primer que li passa pel cap”.

– [Walter Benjamin:] “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció història es consagra a la memòria dels que no tenen veu”.

– “Ho féu aquell 23 d’abril quan tot just jo acabava de declarar que potser no escriuria mai més o almenys si escrivia no publicaria, com a rebuig al ‘papanatisme’ que domina la literatura o, més ben dit, el món editorial”.