Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga: Novel·la ideològica (I)
NOVEL·LA IDEOLÒGICA
1. UNA PRIMERA APROXIMACIÓ: LA VISIÓ DE JAUME VIDAL ALCOVER
En primer lloc, parlarem del que Jaume Vidal Alcover explica al seu Llorenç Villalonga i la seva obra (1980), sobretot, de la negació que es tracta d’una novel·la psicològica; ell és el primer a considerar-la una novel·la ideològica i, tot i que de passada, n’apunta alguns arguments. A més, també arrepleguem ací la temàtica segons aquest estudiós, que res té a veure amb l’explicada anteriorment.
1.1. Model novel·lístic
Jaume Vidal Alcover, després d’unes primeres pàgines en què narra l’admiració i l’agraïment que sent cap a Villalonga, comenta:
‹‹No he cregut mai en cap preceptiva literària ni he pactat amb cap doctrina crítica, d’avui ni d’ahir, que determini, en nom d’uns principis, com ha d’esser una narració, un poema o una comèdia, i, així, no em cap recórrer a –com diria Joan Fuster– l’evangeli segons sant Lukács ni a la necessitat de la trituració del text, proposada com a excel·lència per una novel·lística més o menys recent, ni tan sols a la fidelitat als interessos de la novel·la psicològica, tan aferrissadament defensada pel mateix Llorenç Villalonga, per sospesar i avaluar l’obra del nostre escriptor.›› (1980: 8)
Amb aquesta declaració d’intencions, l’estudiós ja ens avança que la lectura que ell ha fet no segueix les pautes imposades per la crítica marxista, la qual, d’altra banda, ha influenciat la majoria de comentaris, pròlegs, etc. Hi ha ajudat, a més, l’opinió d’una ploma de prestigi com Joaquim Molas, que va escriure el pròleg al primer volum de les Obres completes de Llorenç de Villalonga que Edicions 62 va publicar el 1966[1]. Però, continua Vidal Alcover, ‹‹Mallorca no s’explica amb les quatre pinzellades, per mestrívoles que siguin, d’unes narracions costumistes sobre uns barris o uns estaments menestrals››. (1980:13).
Tornem ara al paràgraf citat: ‹‹no em cap recórrer […] ni tan sols a la fidelitat als interessos de la novel·la psicològica, tan aferrissadament defensada pel mateix Llorenç Villalonga, per sospesar i avaluar l’obra del nostre escriptor››. Vidal Alcover, a més de fer una interpretació lliure de dogmes, també ho fa sense tenir en compte que el mateix Villalonga proposava que el seu model teòric era la novel·la psicològica, el model del seu admirat Marcel Proust. I és que, per a l’estudiós, ‹‹Llorenç Villalonga mai podrà fer una obra com la de Proust, mai podrà fer novel·la psicològica, perquè és un intel·lectual apassionat. (…) un home en perpetu estat de contradicció amb el món que l’envolta›› (1980: 16). Les raons que hi argüeix són que l’obra de l’escriptor defensa unes idees en detriment d’unes altres: ‹‹la novel·la de Llorenç Villalonga és una autèntica novel·la de bons i dolents›› (1980: 17). Per tant, i ací és on hi ha la contradicció que detallarem més avant de la mà de Vicent Simbor, l’autor que més el va influenciar, malgrat que ell diga que és Marcel Proust, va ser Anatole France, mestre de la novel·la ideològica.
1.2. La temàtica
Dins d’aquestes idees que defensa, trobem, en paraules de Vidal Alcover, ‹‹una aversió contra la classe dominant›› (1980: 21). En efecte, Villalonga va contra els senyors, contra l’aristocràcia. De fet, que tant Don Toni com Donya Maria Antònia de Bearn, per a sobreviure, hagen de talar pins o vendre trossos de terra, però, que així i tot continuen amb una gran autoritat sobre els habitants del poble, és una visió de la pagesia molt ciutadana, ‹‹un concepte burgès de l’estratificació social i del seu contengut econòmic›› (1980: 22). Ara bé, Villalonga no era ni camperol ni aristòcrata i tenia, com era lògic en l’època, el menyspreu del burgés il·lustrat cap a una aristocràcia que ell veia prepotent, altiva, insolent (només cal observar com a Bearn o la sala de les nines el marqués de Collera sempre es troba ‹‹lluny›› de Don Toni, i l’odi que aquest li té).
Per aquesta raó hi apareix el mite de l’aristocràcia rural, que viu en una possessió de muntanya (Bearn-possessió), aïllat i amb totes les virtuts del burgès il·lustrat: cultura, interés pel progrés científic, intel·ligència, refinament. ‹‹I revestit alhora d’un prestigi, atorgat gratuïtament, que és la virtut aristocràtica per excel·lència›› (1980: 24), afegeix Jaume Vidal Alcover. Per tot això, és un error creure que l’obra és autobiogràfica, o, com afirmava Joaquim Molas, que és una epopeia sobre la decadència de l’aristocràcia rural mallorquina.
A l’obra de Villalonga, el món aristocràtic que hi configura no decau, sinó al contrari, hi renaix. El que decau és el seu propi món. Per posar l’exemple de Bearn o la sala de les nines, al final de l’obra moren els senyors de Bearn i la possessió també acaba en mans alienes. Però l’aristocràcia no decau; és més, a l’hora de morir-se Don Toni, encara s’acusa d’haver-li tingut enveja al marqués de Collera. Igualment, a Mort de dama, que desaparesca la baronessa de Bearn no significa l’enderrocament de cap món, ja que, tant ella com Donya Obdúlia representen una manera de veure l’aristocràcia amb ulls de burgés o d’esnob. No tenen cap representativitat de classe. Com tampoc la té Maria Antònia de Bearn, la qual, en paraules de Vidal Alcover, ‹‹no representa estrictament una classe social, sinó, si de cas, una actitud, una manera de viure i de comportar-se›› (1980: 26). Aquesta actitud o manera de viure, Villalonga l’atribueix a una senyora de la pagesia de Mallorca, però serviria per a una senyora que visquera, diu ell, a un pis de Barcelona.
D’altra banda, no hi ha coherència novel·lesca, segons el vell principi de versemblança; només hi ha coherència ideològica. Per exemple, i seguint l’esquema que hem esmentat dels bons i dels dolents, Maria Antònia de Bearn s’ha presentat des del principi amb el concepte ‹‹el-costat-agradable-de-la-vida››, mentre que al marqués de Collera se li assignaren la buidor i el prestigi de les aparences. Aquests conceptes no han variat al llarg de la producció villalonguiana, ‹‹només que als marquesos de Collera ha continuat veient-los de lluny, i Maria Antònia va tenir la sort de conéixer-la de prop[2]: per això va tornar diferent, va esser una altra››. (1980: 27)
Així, Vidal Alcover ens ha aplanat el terreny i, lliurat de tot tipus de dogmes literaris, ens ha proposat que la novel·la de Llorenç Villalonga és més aviat una novel·la ideològica o d’idees[3]que no una novel·la psicològica, com s’havia assenyalat en els altres apartats fins ara tractats. Igualment, ha desestimat l’opció temàtica expressada per Joaquim Molas sobre ser un cant sobre la decadència de l’aristocràcia, perquè qui decau és el món dels personatges, en aquest cas, dels protagonistes.
[1] Jaume Vidal Alcover comenta la polèmica amb el pròleg. En un primer moment, el mateix Joaquim Molas li’l demanà a ell. Quan Vidal Alcover li l’entregà, Molas li comentà que, per raons de temps, s’havia manat a un altre autor que n’escriguera la introducció. Finalment, l’autor resultà ser Molas, que ho redactà posteriorment a Vidal Alcover. Aquest suposa que la seua visió de l’obra villalonguiana “no s’ajustava a les exigències de la crítica de l’hora”. (1980: 12)
[2] Apunta Vidal Alcover que el personatge de Maria Antònia de Bearn o la sala de les nines és un homenatge a la seua muller, Teresa Gelabert. Per això, la coneix “de prop” i res té a veure ja amb la baronessa de Bearn d’obres com Mort de dama.
[3] Malgrat que ací Vidal Alcover utilitze igualment “novel·la ideològica” o “novel·la d’idees”, per a Vicent Simbor, l’etiqueta “oficial” –diem-ho així– serà la de novel·la ideològica, la qual, al seu torn, es dividirà en novel·la d’idees i novel·la de tesi.