Blocs de VilaWeb

Enguany, que fa 80 anys de les Normes de Castelló, potser és el moment de rescatar de la memòria alguns dels oblidats d’aquell moment. Més que d’oblidats, tal volta, caldria parlar de menys mediàtics. Tothom hi veu la mà de Sanchis Guarner, del pare Fullana -malgrat les seues pensamentades-, d’algunes associacions que hi ajudaren i altres etcèteres, però molts pocs coneixen Lluís Revest (València 1892-Castelló de la Plana 1963), un arxiver, professor, bibliotecari, membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (1919), llicenciat en Història, coneixedor del català, castellà, italià, francés, anglés, alemany, grec, llatí i hebreu. Poca broma! Resulta, que fou aquest valencià l’encarregat de redactar les bases de les anomenades normes, tot adaptant les de l’Institut al cas valencià. Abans de posar per escrit les normes que acabarien acceptant totes les publicacions valencianes del moment, va escriure aquest programa de restauració lingüística que pinta molt i molt bé: 

“1) No existeix una llengua valenciana independent de la catalana. Existeixen, sí, varietats d’una sola llengua anomenada catalana pels catalans, i per nosaltres, seguint la tradició literària i popular del nostre Reine, valenciana.

2) Com a conseqüència tant són clàsics valencians lo benaurat Llull i Bernat Metge, com Jaume Roig, Corella o Auziàs March.

3) No és llegítim reduir la llengua literària a un dialecte o una agrupació de dialectes tal i com són en l’actualitat.

4) Lo punt inicial de la restauració de la llengua són los textes clàssics estudiats sense cap prejuí.

5) Cap forma clàssica deu donar-se per morta si no és que és morta en realitat. I si hi ha possibilitat de fer reviscolar eixa forma morta sens fosilisar la llengua deu mamprendre’s discretament l’obra per los escriptors.

6) Respectant les formes clàssiques deuen portar-se sens temor a la literatura les formes populars formades segons les lleis de la llengua.

7) Quan, segons eixos principis, coexistixen formes equivalents, no hi ha raó qui done preferència a l’una sobre l’altra; totes son igualment llegítimes i contribuïxen a la riquesa i flexibilitat de la llengua.

8) Cal fer una replega intel·ligent i acurada del llenguatge parlat, sots pena de que siga substituït per formes exòtiques lo cabdal llegítim de la llengua i cal que la literatura faça circular eixe llenguatge parlat.

9) L’obra dels escriptors valencians deu tendir a la reintegració de les veus i formes dels nostres parlars en la llengua literària [catalana] de la qual, moltes d’aquelles, solament conservades ací, han bandejat los escriptors sens raó ni motiu posat que són les pròpies i castisses de la llengua.”

Les Normes de Castelló, de Francesc Pérez Moragon. Editorial 3 i 4 (València, 1982).