Blocs de VilaWeb

“No podia faltar el vi damunt la taula”. Així comença un poema d’Estellés. I és veritat, no hi pot faltar. Aquesta barreja d’història, de màgia, de cultura i de classe. De classe, perquè els “senyorets” no es conformaven amb el vi. Però tampoc la gent del poble s’hi conformava i, a més, sabien fer les seues pròpies begudes. I prova d’aquest fet és el recull de receptes tradicionals i modernes, locals i estrangeres, que ha fet l’ollerià Àlvaro Juan sota el títol Begudes, perbeures, barreges i beuratges.

Juan, que en un primer moment fa un recorregut per la història de l’alcohol a través d’Alexandria, dels alquimistes, dels àrabs, d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull, dels monjos medievals, de la cort francesa de Lluís XIV o d’Edouard Adam, ens fa, amb una estil planer i pròxim al lector, sense superficialitats ni artificis, encara que amb algun que altre barbarisme, una xicoteta introducció amb els termes que ens ajudaran a entendre la major part del llibre. Quines són les fases de l’elaboració dels licors clàssics (destil·lació, digestió, maceració i precol·lació), quins són els ingredients de què consta un licor (aigua, alcohol, sucre), quina és la procedència de cada aroma o quins són els elements necessaris per a poder degustar aquestos líquids, són els passos inicials, els preàmbuls, per a endinsar-nos en l’elaboració d’unes begudes màgiques, tocades pels poders de Dionís.

L’autor, però, també ens recorda que cal anar en compte amb aquestos licors, amb la moderació i la prudència, però sense allunyar-nos gaire de l’hedonisme a què volem aspirar amb un got. Productes tan nostres com l’herbero de la Mariola o la misteleta són explicats detalladament, amb les quantitats exactes d’anís dolç (7’5 litres) i de cassalla (8’5 litres) per a un, i de most de raïm moscatell per a l’altre (15 litres per a una garrafa de 16 litres). També hi apareixen noms ben curiosos com el licor de “Tia Marucha” (no se’ns explica l’origen d’aquest nom) o la quarantamaula, feta amb vi vell, mel, una branqueta de canyella, una clau d’espècia, mitja pell de taronja i mitja pell de llima. I, en l’apartat “Còctels, Barreges i Beuratges”, begudes que no podríem considerar com a locals, tenim, des de l’aigua de Sevilla, a l’American Club, la cervesa dolça, el Manhattan, la queimada o el zurracapote. Finalment, hi ha unes poques pàgines dedicades als granissats, on trobem el mig i mig (ordiat o aigua de civà i orxata) o el sorbet de maduixes.

Com observem, més enllà de les begudes saboroses que ens explica Àlvaro Juan, també podem fer un recorregut cultural pels licors d’altres zones, com Galícia (la queimada) o la Rioja (zurracapote). I tot això, acompanyat d’unes fotografies de gent del poble natal de l’escriptor i d’unes il·lustracions fetes pels artistes Diego Albinyana, Jordi Albinyana i Julio Sanchis, capaces de despertar un cert cuquet en la gola per a transformar-nos en alquimistes i mesclar tots els ingredients i utensilis per a fer aquestos elixirs de vida.

He començat amb aquell vers del poeta de Burjassot, però hi torne: no pot faltar el vi damunt la taula. Però, veieu, una volta hem llegit aquestes receptes, ho podem ampliar: no pot faltar ni el vi, ni la mistela, ni l’herbero, damunt la taula. O a cas no vos heu quedat en ganes de tastar totes aquestes begudes, aquestos perbeures, aquestes barreges i aquestos beuratges?