Blocs de VilaWeb

Des del 13 de juny, i amb el parèntesi estival d’agost (que ara he de recuperar), digitalitze articles de i sobre Joan Fuster a la base de dades de l’Arxiu Joan Fuster, situat a la casa de l’escriptor i futur museu. Es tracta -ja ho detallaré més endavant, amb els respectius i meritoris agraïments- d’una beca de la Càtedra Joan Fuster. Cada setmana, doncs, la rutina matutina em porta des de l’Olleria fins a Sueca amb cotxe, i viceversa. El cas és que he aprés coses del tarannà meticulós del mestre -coses paraliteràries, s’entén-, però l’altre dia em vaig esborronar. Justament l’endemà que es complien els anys (35 ja) dels atemptats, una veïna de la casa em va relatar els fets d’aquella matinada. Havíem acordat, la funcionària de la casa i jo, que tornaríem d’esmorzar a menys quart, i ociós de deambular pels carrers de Sueca, vaig anar una mica abans a esperar-la a la porta. Allí s’hi apropà la veïna -dos cases al costat de la de l’escriptor-, que és germana d’una de les bibliotecàries que té compte de l’Arxiu. La cosa, però, és que, després de les respectives salutacions, es posà a contar-me com visqué aquells fets de fa més de tres dècades.

Jo estava al menjador i, de sobte, se sentí una explosió. És clar, vaig anar a la cuina amb por perquè creia que m’havia deixat el gas obert i havia enxufat algun aparell. Però no era la cuina: des del balcó vaig veure com Fuster obria la porta aquella [assenyalant la d’enfront] i es disposava a creuar perquè uns malnascuts li havien posat una bomba a la reixa. Abans que creuara, el veí l’advertí que estava a punt d’explotar una segona bomba. I explotà. Els danys, per sort, només foren materials; les finestres rebentaren, la cotxera aquella [la d’enfront] també quedà malparada, i tots els documents que tenia a prop del carrer es cremaren o es trencaren. Des d’aleshores, passà tots els papers a la part de darrere.

Fins ara, havia llegit els esdeveniments per la premsa de l’època, o els havia escoltats de la boca de professors, escriptors, historiadors, o a través dels documentals. Però mai de viva veu per una veïna mateixa; la cara d’odi amb una espurna de revolta als ulls que posava contra aquells feixistes sense nom mentre m’ho contava m’eriçà la pell. Fuster era estimat a Sueca, i 24 anys després de la mort, la gent el recorda amb molt d’afecte. Un afecte que, potser, caldria que els de les administracions i institucions (AVL inclosa) començaren a tindre-li. Conscient que no era la millor manera d’acabar el relat pel mal sabor de boca, encara em comentà allò que sa casa era el pub més barat del poble, que hi circulaven moltes personalitats -“mira, aquell és Raimon!” o “mira, el president de la Diputació d’Alacant”-. Hi havia molta vida per aquest carrer, aleshores, confessà.

I m’obriren la porta i vaig seguir amb la feina, corprés, no per les paraules, sinó per la manera d’enunciar-les. Coses que se sabien, però contades en primera persona i a la cara, i a tu, i amb aquella mirada de menyspreu pels remalparits que pensaven que eliminarien unes idees. Només per anècdotes com aquesta, tot i que -ja vos ho he dit- hi ha moltes coses més, ja paguen la pena les matinades.

Fa poc vaig llegir per Twitter que algú deia que estava acabant la llista de llibres pendents, que li’n quedaven pocs. Entenc per “llista de llibres pendents” un full -físic o metafòric- de llibres que vols o has de llegir, ja siga per plaer o per obligació (normalment, en aquests casos, són per plaer). He de confessar que jo també, a principi de 2015, vaig fer una mena de llista o propòsits literaris per al 2015. Diré, però, en la meua defensa, que no era una “llista de llibres pendents”, sinó uns “propòsits literaris per al 2015”. El lector haurà notat la diferència: els llibres pendents no tenen data límit. I justament per això em xocà aquella piulada de l’altre dia: es pot acabar realment una llista de llibres pendents? Pots emmarcar-te una data d’inici i una de final -jo em vaig posar el 2015, tot i que no ho vaig aconseguir-, però el sintagma “llibres pendents” és molt general, infinit. No, és que em dedique només als clàssics. D’acord, però quins clàssics? Els quatre o sis noms que sempre es repeteixen? I aquests noms que es repeteixen, no portaran a més llibres? I aquests, a més, i a més, i etcètera? Mmm… bé, doncs a la literatura tal. Perfecte, però dins de la literatura tal no estiraràs d’ací i d’allà i acabaràs, necessàriament, viatjant a la literatura pasqual?

Sense anar més lluny, aquest estiu -aquest agost i primeres setmanes de setembre, uns 45 dies, període concretíssim- m’havia marcat mentalment unes determinades lectures. I, de sobte, plas!, ens apareix un Lemaitre, un Solsona, una Riera, un Olivares i un Frechina, un Garcia, i veus que la llista que t’havies fixat per a uns dies determinats, buuuum, s’eixampla. I ara què? Mentrestant, t’arriben més consells i bons comentaris sobre una Colom, un Domínguez, una Kopf. Però els dies estan a punt d’esgotar-se i han quedat novel·les, contes, assaigs pendents. On van? A la “llista de llibres pendents”. Aquesta, per tant, segueix creixent i ampliant-se. Ep, i les relectures no són lectures també amb nous matisos? Sort que aquell full físic o metafòric té espai per a tot.

Acabar una llista de llibres pendents, sempre que es tinga un mínim -ínfim- interés intel·lectual, és impossible. Qui diga el contrari, o menteix, o encara no ha acabat el llibre que té entre mans. Aquesta impossibilitat, tanmateix, ens porta a una constatació tràgica: la frustració i la resignació que mai podrem llegir tot el que ens interessa. I això, repetisc, és ben trist, però ja venia inclòs des del mateix moment que vam eixir del ventre de la mare. El que passa és que mai ens ho han explicat ni a l’escola ni a l’institut (“heu de llegir tot el que aplegue a les vostres mans!”), i comencem a saber seleccionar quan ja hem passat ben bé la vintena. Alguns, atrets pel “fanboyisme” -o llepaculisme-, ni això. Casualment, també és l’edat en què les obligacions es multipliquen i el temps de “plaer” minva. Ai…

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)

En els últims dos mesos i mig m’he enfrontat -una lluita acarnissada, ara vos ho conte- amb dues novel·les, però se m’han resistit fins a la sacietat. És la tercera vegada que em passa en un any natural. No m’agrada deixar-me-les a mitges (i més quan les he comprades!), però costen i endarrereixen lectures acumulades. És això créixer com a lector i saber què sí i què no? És això començar a tenir un cert nivell d’exigència lectora? En el primer cas, pot ser que fóra l’acumulació de feina i el gruix de la novel·la (unes 500 pàgines quan tens molta feina pendent en poc de temps són coses que no solen casar bé), dos factors que van fer que em quedara a cent pàgines i escaig d’acabar-la . Ep, i no és mala novel·la, compte, malgrat les descripcions supèrflues i les subsubsubhistòries sobrants -“de tota novel·la sempre en sobra la meitat”, ja ho deia el mestre-. Sé que hi retornaré algun dia, tan sols és que ara no era el moment; no m’ha enganxat. En el segon llibre, però, i definitivament, el veredicte és claríssim: molt avorrit i repetitiu en les descripcions, l’autor s’hi mostra molt pedant en el llenguatge, tot massa mastegat sense opcions perquè el lector s’hi implique. El pitjor és que és una novel·la publicada a través d’un premi, la qual cosa hauria de servir perquè es replantejaren què s’ha de premiar i què no. Uf. I et quedes malament dins de tu, amb una sensació de derrota, de sentir-te incomplet. I, tot siga dit, amb uns quants euros menys a la butxaca, molt mal invertits, gairebé com si els hagueres llançats al fem. Res, seguim amb les criatures que s’acumulen en la prestatgeria, que en són moltes. Moltíssimes. Massa com per a anar perdent el temps.

[Hem fet, juntament amb Emili Casanova i Joan Torró, tres presentacions del llibre Llull: més lluny: una a Ontinyent, el divendres 13 de maig; i les altres dues a València, de les quals, la primera fou a la Nau el dilluns 16 -i a què només vingueren dues dones majors i una de les guies de la Universitat- i la segona ha estat aquesta vesprada en una Societat Coral El Micalet plena de gom a gom. A continuació, reproduïsc l’esquelet de la presentació.]

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Parafrasejant aquell vell cèlebre conegut, començaré aquesta presentació donant les gràcies i exclamant que m’ompli d’orgull i de satisfacció poder presentar-vos la nova criatura de l’ontinyentí Joan Torró, la qual porta per títol Llull: més lluny (Neopàtria, 2016). Abans d’endinsar-me en el contingut llibre, però, m’agradaria explicar-vos com vaig conéixer l’escriptor.

Allà per l’estiu de 2009, jo era més jove que ara –la qual cosa és una obvietat, ara que ho dic en veu alta– i acabava d’aprovar el selectiu per tal d’entrar a Filologia Catalana. Remarque que era més jove i, per tant, una mica més irreflexiu que ara, la qual cosa tampoc no ha canviat gaire. Jove i una mica irreflexiu, centrem-nos, per això poc atent a la literatura valldalbaidina, i quan dic “valldalbaidina” no vull dir que estiga ambientada a la Vall d’Albaida, que també, sinó que em referisc a aquella feta per autors de la comarca. Abans d’entonar un mea culpa únic, sí que és cert que venia d’un context educatiu en què només existien Ferran Torrent, Isabel Clara Simó i poca cosa més. Ep, que està molt bé! Però ni clàssics medievals ni contemporanis, ni escriptors dels pobles veïns –només vos apuntaré que ni tan sols ens havien “presentat” l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó. En aquestes coordenades, doncs, ens movíem; tanmateix, he dit una mica irreflexiu, però no inquiet, i un s’havia de fer la seua biblioteca particular. Tornem a l’estiu de 2009, quan un dels regals d’aniversari fou El justícia (Bromera, 2003), que havia guanyat el premi de narrativa històrica juvenil El far de Cullera.

Confesse –i ho vaig confessar públicament en una ressenya que vaig fer per a la secció comarcal de Vilaweb– que la primera vegada que el vaig llegir no em va entusiasmar gaire. En general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’època moderna. A tot això, potser caldria que hi sumàrem el fet que la persona que em va regalar la novel·la i jo vam deixar de tenir contacte. Aleshores, inconscientment, el llibre va passar a estar “maleït”. No obstant això, com qualsevol prejudici, això es cura llegint. I quan el vaig reprendre em vaig adonar que era un bon llibre amb què Torró ens endinsava en el món ontinyentí de fa quatre segles, amb unes descripcions precioses dels paisatges i de cada element. Aquest, doncs, va ser el meu primer contacte amb Joan. I, de sobte, un dia em telefona el professor Emili Casanova i em proposa si vull presentar-li la novel·la. I ací estem.

Imagine que tots coneixereu Joan Torró, encara que, com que costa poc també, vos faré unes pinzellades de la seua obra. Joan Torró naix a Ontinyent el 1959. És llicenciat en Filologia per la Universitat de València i catedràtic d’Ensenyament Secundari. Actualment exerceix la docència i, en estones de lleure, es dedica a escriure històries. Fruit d’aquestes incursions per la literatura són els llibres El segon paradís (Tàndem, 1998); el que ja he citat, El justícia (Bromera, 2003); Pluja a la mar (Servei de PUV, 2010), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de narrativa científica; L’esperit de l’Àguila (Neopàtria, 2014) i Mirall de miratges (Neopàtria, 2016), un recull de poesia àrab i arabigoandalusina.

El llibre que ha vingut a presentar-nos, Llull: més lluny, s’emmarca en aquest gust per la narrativa històrica. I veu la llum just enguany, en l’Any Llull per la commemoració del seté centenari de la mort del mallorquí. Tanmateix, Torró va acabar la novel·la fa, més o menys, un any i mig, després d’uns quants anys –des de 2012– de creació. Llull: més lluny és, a grans trets, una biografia novel·lada de l’iniciador del català literari: Ramon Llull. Una novel·la d’iniciació, en certa manera, en la qual llegim les aventures, els viatges que fa el mallorquí des de la seua conversió fins que va i torna al nou continent, per tal de formar-se i afrontar la gran tasca que s’ha proposat: convertir els infidels amb la paraula i no amb les armes.

Ramon Llull naix el 1232 i, com he dit, és el primer que escriu tractats filosòfics o científics en una llengua diferent del llatí, que és el català. Així, seria el primer representant del concepte modern de multilingüisme a casa nostra: català, llatí i, més endavant, àrab. I escrivia en català i en àrab per pragmatisme: les seues missions eren reformar la cristiandat i convertir els infidels. Com se’ls anava a adreçar en llatí si era la llengua de la intel·lectualitat?

Un dels aspectes interessants de la novel·la és la narració que fa Torró de com sorgeix la idea de teatralitzar la famosa conversió espiritual del mallorquí. Una cosa així com el que hui en dia diríem el “fora de càmeres”. Així, gràcies a l’aparició de Jesucrist fins a cinc vegades mentre escrivia una cançó amorosa, Llull es transforma. És interessant, deia, com ho narra Joan perquè sempre se’ns ha contat aquest episodi, però l’escriptor ací en fa una subversió i ens ofereix l’altra cara. Conta l’autor que Llull és cridat per l’infant Jaume de Mallorca perquè vaja a la cort de França. Al capdavall, la idea d’aquesta conversió era que el poble vegera, com diríem col·loquialment, o com diria algun partit polític, que la cosa anava en serio, i que iniciava un període de formació espiritual.

Les conseqüències d’aquesta conversió: Llull deixa la dona i els fills i marxa pel món. En aquest camí, es troba personatges que ens són familiars, com Arnau de Vilanova o el rei en Jaume, ja major. I arriba a Barcelona, i a París, i a València, i a Sant Jaume, i s’està observant la fi del món a Finisterra. I visita, en una missió secreta amb els templers, el nou continent. Veritat o mentida? Després li preguntarem a Joan on acaba la realitat i on comença la ficció.

Una altra cosa que va apareixent al llarg de les pàgines són les obres que Llull va creant. Per exemple, l’excusa per a la redacció del Llibre de l’ordre de cavalleria és el desig del cavaller templer Jacques de Molay. O també les idees que li recorren la ment per a crear una obra que servisca de model per al bon cristià: el Llibre d’Evast e Blanquerna, on, fins i tot, Blanquerna esdevé papa. Però, sobretot, la creació, l’adaptació, les diferents versions del que més famós l’ha fet: l’Art.

Segons Anthony Bonner, hi ha quatre etapes en la vida de Ramon Llull. La primera, l’etapa preartística, abans de la conversió; després, l’etapa quaternària, on trobaríem, per exemple, l’Art abreujada d’atrobar veritat, que és un mètode basat en la combinació d’uns principis universals i format amb múltiples de 4; a continuació, l’etapa ternària, en què hi ha una nova versió de l’art (Ars inventiva veritatis), en què redueix el nombre de principis universals per a poder arribar a més gent, i ara es basa en múltiples de 3; i, finalment, l’etapa postartística, quan escriurà breus tractats, com, per exemple, el Cant de Ramon o Lo Desconhort.

En resum: una etapa abans de la il·luminació, i tres després. I ens quedem amb el número tres abans de donar pas al protagonista de l’acte. El número 3 té molta importància per a Llull. Així, per exemple, després dels anys de formació, Llull té tres objectius: 1) escriure un llibre contra els errors dels infidels, amb arguments i raons; 2) construir un monestir –el de Miramar– per a formar missioners; i 3) ser un màrtir, és a dir, sacrificar la vida a propòsit d’una missió. Però, a més, ja ho hem dit, la revisió de l’Art estarà basada en múltiples de tres. Si busqueu els cercles que feia servir el mallorquí, trobareu que, en un primer moment, hi ha 9 lletres amb els corresponents significats, començant per la B (es reserva la A, símbol de Déu) i acabant per la K, ja que la J no es distingia de la I en l’alfabet llatí). Després, Llull fa tres grups de tres significats, i més coses que no convé explicar ara ací per qüestions de temps. Però és que també en el Llibre de contemplació en Déu el número 3 és important, ja que cada capítol conté 30 parts, és a dir, 10 grups de 3 subparts. Tot en Llull té el seu sentit: el 3 representaria, teòricament, la trinitat. La meua pregunta és: que potser aquesta obsessió pel número tres no ressonaria en el subconscient de Torró a l’hora de posar-li el títol a la novel·la?

Més enllà del joc palatal entre ‘Llull’ i ‘lluny’, si ens hi fixem, el títol té tres síl·labes. Però, més encara, cada una de les paraules –Llull, més i lluny– tenen una estructura paral·lela: so consonàntic, vocal, so consonàntic. Si, a més, comptem el número de lletres i l’accent, el resultat és quinze i… I prou, que comence a desvariar. Per la meua banda, em calle ja –sé que ho estàveu desitjant– i li done la paraula a l’escriptor Joan Torró. La importància de la novel·la, més enllà del gaudi que pugueu sentir mentre la llegiu, està en la figura protagonista. Si fórem una societat, un país normal, no ens estranyaríem. Ara bé, l’aparició d’una vida novel·lada –amb veritats o amb ficcions, tant se val– del gran pioner de la nostra llengua hauria de ser un motiu de celebració: cal reivindicar Ramon Llull com a personatge fora del temps que li va tocar viure, i, per la part que ens toca com a filòlegs, reivindicar-lo a l’altura de les grans figures literàries d’altres literatures. Això és el que, ara que està de moda fer vídeos sobre l’orgull, ens hauria de fer sentir orgullosos realment de ser valencians, de ser catalanoparlants. El llibre de Joan és, doncs, una gran dosi d’autoestima.

Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, disculpeu la llargària d’aquestes paraules inicials i gaudiu de Joan Torró. Moltes gràcies, i endavant, Joan!

(Fotografies: Joan Torró)

Per als que seguiu alguna sèrie de televisió, de segur que hi ha algun capítol menys intens, menys sorprenent, fins i tot, més allunyat de la resta, però necessari per a entendre la complexitat de l’obra. Aquesta és la sensació que se’m va quedar després d’acabar Rosy & John, la tercera part de la tetrologia del comandant Camille Verhoeven, després d’Irène i Alex. No és que no estiga a l’altura de les altres dues; la novel·la té ritme, velocitat, es llig de seguida, el que passa és que no és tan espectacular. Ep, que la seua dificultat té, eh? Després de les dues primeres, costa mantenir la línia constant, per això, encara té més mèrit que a la quarta novel·la, la que tanca el cercle, Camille, Lemaitre torne a pujar. Em queden quinze pàgines per acabar una de les -al meu parer- millors sèries de novel·la negra que s’ha escrit.

Gonçal, després d’haver-me fet el hype d’Alex, també em va contar com es va construir Rosy & John. Sembla, si no recorde malament, que es va fer a l’estil dels futlletons, per entregues, de manera que la gent que pujava al transport públic podia anar llegint-ne fragments. La cosa no va quallar, però li va donar forma de novel·la. Desperta, ja ho he dit, sentiments contradictoris: d’una banda, si no s’haguera escrit, possiblement no hauria passat res (en relació a la trama vull dir; per l’amor de Déu, m’ho he passat molt bé llegint-la, encara com l’ha publicada!); d’una altra, hi ha detalls importants per a entendre la quarta part. Tot i que a Alex ja es deixava caure qui era Anne Forestier, en aquesta tercera entrega veiem una relació potser una mica més consolidada. I això només és el preludi del que serà Camille.

Per parlar de la novel·la en qüestió sense desvetlar gaire cosa de la trama, diré que -mentre que en Irène la tònica eren els assassinats i en Alex, la set de venjança- el més rellevant és la relació amor-odi maternofilial que s’estableix entre els dos protagonistes. De sobte, un boig ha posat set bombes que explotaran progressivament al llarg de set dies si la policia no allibera la seua mare. El narrador, en unes quantes ocasions, ens torna a enganyar. Però nosaltres en som còmplices; volem que ens enganye. Explotaran les bombes? Alliberaran la mare del suposat terrorista? El final -una paranoia- és apoteòsic, una autèntica escena de pel·lícula: Rosie i Jean ballen la cançó Rosy and John, de Gilbert Bécaud. Pel que ens va comentar el mateix Pierre Lemaitre dissabte passat al festival de València Negra, hi ha diverses adaptacions cinematogràfiques en marxa. Podríem dir, en síntesi, que aquesta novel·la “quedaria millor” com a pel·lícula que com a llibre. Supose que per la poca descripció -sempre en relació amb les anteriors- de la vida interior dels personatges. Tanmateix, llegiu-la i gaudiu, una vegada més, al costat del comandant Camille. Pròximament, la quarta i última novel·la…

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Justament ara fa onze anys, al Campus de Tarongers s’hi va enregistrar el concert amb motiu de la diada del 25 d’abril dels Obrint Pas. Dic que s’hi va enregistrar perquè, malgrat que el Ball dels Locos de l’Olleria hi van ser, jo el vaig veure uns mesos més tard, al desembre de 2005. Recorde veure’l i reveure’l, i tornar-lo a veure, i parar-lo, i tirar enrere, i avant, i veure en què diferien les cançons del concert amb les del cedé, i aprendre’m els comentaris dels diferents convidats, i hores, i hores, i més hores cara a la pantalla. Llavors, cal recordar-ho, Youtube pegava les primeres passes i, en una plataforma tan internacional, era impensable trobar-hi música d’un país sense estat, però del món. Jo, a l’estil dels actuals nostàlgics, em vaig comprar el cedé-devedé.

D’aquell concert, en vaig aprendre molt. Aleshores, jo era un cul d’en Jaumet, i, en escoltar alguna referència històrica, la buscava immediatament. O intentava indagar sobre qui era aquest o aquell artista. Obrint Pas, doncs, va fer honor al seu nom. D’aquell concert, deia, en vaig aprendre molt, però, potser, destacaria dos descobriments: Joan Fuster i –compte, Feliu, que et pose al costat del mestre– el mateix Feliu Ventura. El discurs per la unitat de la llengua de Fuster, el coneixia del disc Terra, però, si haguérem de posar una data de quan vaig conéixer Joan Fuster, caldria fixar-la entre finals de 2004 i 2005. Onze anys, per tant, dedicats a llegir-lo i estudiar-lo. Igual que onze anys escoltant la veu del cantautor xativí que hui ens presenta la seua primera novel·la. Així, cap a meitat del concert, i després que Xavi Sarrià exclame que “cap persona és il·legal”, hi apareix la cara d’Ovidi Montllor en pantalla i, tot seguit, un jovenet que duu una camisa on es llig Xàtiva. L’acompanya un jove Borja Penalba a la guitarra. Ja volem el pa sencer, canta. I és curiós perquè canta una cançó que, després de buscar-ne la lletra, entenc que no és d’ell. Imatges d’un i de l’altre, veu d’un i lletra de l’altre; una cosa així com si em posara a dir-vos ara: Feliu Montllor, o Ovidi Ventura, o Fevidi Montura, o Oviu Ventllor, o etcètera.

Des d’aquell concert, vos comentava, i ja avance en el temps, no he deixat d’escoltar-lo. I després de deu anys de relació músic-públic, farà uns mesos ens vam conéixer en persona arran d’una entrevista a Vilaweb. Algunes persones de les presents, més joves que un servidor, potser el van conéixer al Com Sona l’Eso 2008 (una llàstima perquè jo a l’últim que vaig anar fou el del 2007!). Per tant, dubte que hi haja algú que no sàpiga qui és. De totes maneres, unes pinzellades ens ajudaran a entendre la magnitud del convidat.

Feliu Ventura naix a Xàtiva, la que per a ell és –discutiblement, és clar– la millor ciutat del món, el 1976. Dèsset anys després, el 1993 puja al seu primer escenari a Ontinyent. Així, obria junt amb altres pocs cantautors un espai que ja no existia al nostre país. Company d’Obrint Pas o l’extinta Gramaxone Ska Band, entre d’altres, en els  concursos de “rock”, tot i que com a “cantautor fora de concurs”. El 1997 fa el seu primer enregistrament, L’única diferència, amb cançons com “El darrer somriure”, en record de Guillem Agulló.

El camí, els quilòmetres, segueixen, i quan ja va pels 400 concerts, publica Estels de tela (2000), amb cançons com “Lloc2” o “Estadi Xile”. Tres anys després, comença amb Propaganda Pel Fet!, que passa a gestionar el seu management com a únic cantautor en cartera i Borja Penalba, que s’incrusta al projecte com a productor i músic de directe. D’aquestes dues relacions naix Barricades de Paper (2003), amb “Que no s’apague la llum” o “No sé què sent”. El 2005 inicia la gira conjunta amb Lluís Llach, que produirà el disc en directe Que no s’apague la llum. L’any següent, un altre disc d’estudi: Alfabets de Futur (2006) amb cançons com “Alacant –per interior–” o “Habitar-te”.

Després passarà cinc anys immens en altres treballs per a altres musics com Miquel Gil, Pep “Botifarra” o Eduard Iniesta, col·laboracions, un guió i textos per a l’obra de Lluís Danés “Llits”(2009), la direcció artística de “L’Ovidi se’n va a Palau” (2007) i un període de docència –ha estudiat Filologia Catalana, un altre punt al seu favor!– sense deixar d’actuar en directe.

Fruit d’aquest temps naix Música i lletra (2011), produït amb Borja Penalba, amb cançons com “Torn de preguntes” o “Història d’un sofà”. L’any 2013, amb l’ajuda dels mecenes del Verkami, publica Vers l’infinit per celebrar els vint anys a l’escenari, amb quinze versions de cançons pròpies. Però, com que amb el Verkami supera de bon tros el límit que s’havia marcat, el 2014 trau Referents, amb dèsset noves versions de cançons pròpies però també d’altres grans com Víctor Jara, Raimon o Quico Pi de la Serra, entre d’altres.

Tot i que ell considera que no ha entrat ara en la literatura perquè ja hi era amb les cançons, l’any passat publicà a Sembra Llibres Com un record d’infantesa, una novel·la il·lustrada per Daniel Olmo sobre Ovidi Montllor, però també sobre el País Valencià, sobre Xile, sobre l’amor en qualsevol de les vessants, sobre la música, sobre la cultura, sobre la memòria o sobre la història. I tot això que ara disseccionarem mínimament, relligat amb un llenguatge que en molts moments esdevé poesia, com, per exemple, un fragment en què descriu una escena eroticoamorosa d’una manera ben subtil i deliciosa, sense fer referències explícites al sexe:

“La vaig besar i ella em va agafar de la mà i em va portar a l’ombra de l’escullera. Em va fregar el coll amb els llavis mentre ens abraçàvem i li vaig tornar la besada. Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. Anàvem amuntegant la roba pel camí dels besos menuts, agafant la drecera de les goludes llepades, furiosament, fins que em va posar dintre seu d’alenada en panteix: tremolant de fred” (2015: 101).

En altres fragments, ens recorda Vicent Andrés Estellés, com quan hi ha el Víctor, la Martina i la Violeta que no saben que dir, i Feliu escriu que “podria dir que davant del pitxer i l’amanida, ningú va escudellar cap conversa” (2015: 130-131). O també aquelles descripcions, aquell orgull agropecuari tan estellesià.

Un dels temes de la novel·la, ja ho hem dit, és el País Valencià, país, el seu i el nostre, cap al qual hi demostra molt d’amor. Un amor, cal dir-ho, provinent de l’observació, influència dels poetes àrabs valencians. Ho llegim quan descriu el paisatge de l’avi del protagonista: “Allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’astronomia contra dècades d’asfalt” (2015: 42).

Igualment, un altre dels aspectes interessants és Xile. Entre les semblances amb el País Valencià , en boca d’un músic xilé de la ficció que canta amb l’Ovidi, escriu ue en un moment determinat fugí del seu país d’origen perquè es prohibien els instruments musicals. La por dels governants a la cultura, a la música. Com ací ocorregué amb la Cançó, que, quan deixà d’interessar als polítics de torn –perquè, cal recordar que abans els havia resultat profitosa–, se silencià. En aquest sentit, la novel·la veié la llum en un moment oportú, després del canvi polític, a mode d’un recordatori d’aquells de: “Ep, polítics, vos estem vigilant”.

Però els temes fonamentals de l’obra són la música (només cal llegir la primera frase: “Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius”, o veure les lletres de cançons d’Antonio Vega o Víctor Jara, i tota una banda sonora que, per no fer-me pesat, que ja sé que me n’estic començant a fer, no detallaré) i, sobretot, sobretot, l’Ovidi Montllor. Com un record d’infantesa pren el títol, ja ho haureu deduït, de l’“Homenatge a Teresa”. Però és que cada capítol és un vers d’una cançó de l’Ovidi! I jo vaig intentar fer una xicoteta prova: escoltar la cançó que encapçalava cada capítol mentre llegia la novel·la. Impossible: als dos paràgrafs, hi vaig desistir, perquè inconscientment les cantava.

I parlant d’Ovidi, tancaré –sí, sí, no m’assassineu amb mirades, ja em calle–, tancaré, deia, aquesta presentació recordant que fa 23 anys el Col·lectiu l’Olla va dur a terme un homenatge a Joan Fuster en què, entre d’altres, hi havia l’Ovidi de convidat, el qual va recitar alguns dels seus poemes que s’han convertit en el disc A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. Hui, 23 anys després, tenim ací el deixeble més avançat de l’alcoià. No ens calen homenatges com a excusa, però; Feliu Ventura és ja, en si, un homenatge a la llengua, a la música, a la cultura i al país –o països. I hui tenim la sort de gaudir-lo. Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, moltíssimes gràcies a la Biblioteca Municipal i a l’Ajuntament per muntar aquests saraus, i, sobretot, moltíssimes gràcies a tu, Feliu, per haver volgut venir-hi.

La setmana passada vaig acabar-me Alex, la segona entrega de la tetralogia del comandant Camille Verhoeven, després d’Iréne. La primera observació -i més havent llegit ja també la tercera part, Rosy & John– és que, al contrari que molts escriptors de sagues negres, Lemaitre no cau en la repetició, en el paral·lelisme argumentatiu. Irène era una novel·la -una brutalitat de novel·la, ja ho vaig dir- i Alex és una altra novel·la -una altra brutalitat de novel·la, ho dic ara-, que no hi té res a veure, més enllà de l’aparició d’una plantilla de personatges i d’històries internes que el lliguen a la primera obra. Així, per tant, si decidiu llegir Alex abans que Irène, ateneu-vos a les conseqüències: és plena de referències als fets que ocorrien al primer llibre. Dit això, se’m fa complicat parlar d’Alex sense desvetlar-ne part del contingut. Qui és Alex? Una infermera a qui li agrada posar-se perruca? Una infermera a qui li agrada anar a sopar al mateix restaurant? Per què la segresten? La diferència entre aquesta novel·la i l’anterior és el ritme: mentre que a Iréne esperàvem una mort “novel·lada” -basada en novel·les- rere altra, i viatjàvem a diferents indrets, i acabàvem acaçant el fill-de-puta-responsable-de-totes-les-morts, i saltàvem d’un cadàver a un altre, fins el tram final, a Alex ens posem en el metre quaranta-cinc centímetres de Camille per a reconstruir sense gairebé informació els viatges de la coprotagonista, Alex, de trenta anys que no consta en cap lloc. Per un costat, no hi ha el patiment compartit amb el comandant del primer llibre, però, per un altre, en aquesta obra se’ns plantegen tota una sèrie de dicotomies que intentem respondre juntament amb l’equip investigador. Si bé gran part dels es concentra en els dos primers terços, és en el darrer en el qual tenim, de nou, un d’aquells girs argumentals que tant agraden a Lemaitre: així, si ens posem en l’esquema maniqueu clàssic -fàcilment superable- qui és el personatge bo, si és que realment n’hi ha, en la història? Qui n’és el dolent? Quina és la veritat i on entra la justícia? No ha tingut l’espectacularitat d’Irène, d’acord, però en aquesta nova història, Lemaitre s’ha tornat a superar: la velocitat de l’interrogatori contrarellotge i els dilemes morals que se’ns ofereixen, en són només dues xicotetes mostres. A sobre, pel que es llig en l’apartat d’informació de l’autor, se n’està gravant la pel·lícula. Jo, si fóra vosaltres, m’enganxaria ara -encara esteu a temps abans que no vos facen espòilers a les diferents pàgines webs sobre cine- a aquesta Gran Novel·la de Camille Verhoeven que ja disposa de tres capítols. Del tercer, vos en parlaré més endavant, però. I tot això, mentre el quart, titulat Camille, està a punt d’arribar!

Ahir van investir doctor honoris causa per la Universitat de València el pare Josep Massot i Muntaner; Vicent Simbor, en una sentida laudatio, va exposar l’apassionament que li professava. Un merescut reconeixement, doncs, a un homenot de les lletres i la cultura catalanes. Abans, però, mentre féiem cua per a entrar al lavabo, Ramon Solsona em va sorprendre perquè ja sabia per què m’havia inscrit en el doctorat: “Ja sé per què vols fer el doctorat: per vestir-te com ells!”, en referència al birret, la medalla i la toga dels doctors assistents a la ceremònia. Jo li vaig respondre que, és clar, que si calia fer una tesi per a vestir-me així, n’acceptava el repte. Rebobinem, però, fins a dos dies abans.

Dimecres 13 d’abril. L’estació de Facultats m’expulsa a la superfície. Hui i demà (13 i 14 d’abril) vindrà l’escriptor Ramon Solsona a “dialogar” amb sengles sales Manuel Sanchis Guarner plenes d’estudiants de secundària i de batxillerat, a propòsit de la novel·la Línia blava. Carme Gregori i Gonçal López-Pampló (els grans artífexs de l’activitat del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves) preparen -un any més, i ja en van quinze- els diplomes i els premis que es lliuraran un dia i l’altre als millors microrelats presentats pels alumnes. Hi ha futurs grans autors amagats entre les aules de centres com el d’Albal, el Veles e Vents, el Rei En Jaume, el de Sedaví, l’Enric Valor, i així fins a més d’una vintena. I si la feina d’un professor és despertar-los la curiositat i la creativitat, la societat valenciana pot estar-ne orgullosa, d’aquests docents. Seguisc, però. Baixem per a deixar el material a la sala, i saludem -jo conec per primera vegada- Ramon Solsona. Me l’havia imaginat sempre amb maleta, per allò de, però no, té un caràcter molt més afable i humorístic que el protagonista d’una altra de les seues novel·les.

Ja dins la sala plena de gom a gom, Carme el presenta i Solsona, sense estendre’s gaire, explica -amb les cites que introdueixen la seua novel·la- la importància de l’elaboració artística i el fals mite de les muses. La vida, diu si no recorde malament, ens posa les històries al nostre abast, però cal el treball artístic perquè esdevinguen literatura. Tots, comentarà més avant, hem fet l’exercici del narrador de Línia blava: imaginar-nos històries dels passatgers d’un metro (o d’un bus, o en la sala d’espera del dentista, o etcètera). I s’obri el torn de preguntes, com, per exemple, qui és el narrador. Solsona, com si engaltara una pilota en un partit de tennis, li respon amb una altra pregunta: qui creus tu que és el narrador? I l’alumna contesta amb una descripció. Veus? T’has fet tu la teua pel·lícula! L’escriptor segueix l’explicació. Així, la veu narrativa -principal- en 2a persona del singular (“et preguntes”, “sospites”, “tens la sospita”, etc.), l’absència de trets descriptius i, fins i tot, de paraules amb marques masculines o femenines té una finalitat: l’assimilació entre el lector i el narrador. La fórmula funciona; són els nostres ulls els que van veient la Pólvora, l’home que du un mort a la consciència, la dona que fa ganxet. Una altra pregunta: coneixes personalment els personatges? I ens detalla com va construir la Pólvora: la mestressa de casa d’un pis de Barcelona li va etzibar a un amic de l’autor que aquell pis “me l’he guanyat amb el cony!”. Solsona crea una història per tal que la Pólvora arribe a dir aquella frase. Magistral!

Després d’una hora i escaig de preguntes -i moltes més que s’han de quedar fora per falta de temps-, es reparteixen els premis als millors microrelats. La sala aplaudeix els guanyadors de cada centre. Els relats, llegiu-los si podeu, són una autèntica joia. Finalment, hi ha les fotografies -amb una certa por per si l’escenari no s’enfonsarà, de tanta gent que hi puja, i ai!- i un vi d’honor que dóna pas a un altre diàleg, aquest sobre com de difícil és fer literatura de la banalitat, sobre Pla, sobre què diria Fuster de determinada actualitat, sobre els premis, sobre Lemaitre (del qual, Gonçal me’n fa goleta arran de la continuació d’Irène, Àlex; una mena de hype, ara que està de moda l’ús d’anglicismes per a designar “coses de tota la vida” com ara l’expectació o emoció per un determinat objecte que acaba d’eixir o del que no en saps res)… I també sobre si sóc capaç d’entendre totes les referències -culturals, socials, polítiques- dels articles del de Sueca, atés que van ocórrer molts anys abans que estiguera en ment dels meus pares.

Mentre camine de nou per a ser absorbit per Facultats, un fort foc interior -que poètic tot plegat, no?- em fa tornar als anys d’institut. L’any passat, que va venir-hi Manuel Baixauli, ja em va ocórrer. El que vos deia: torne als anys d’institut. Per què a nosaltres -al meu centre vull dir- ens donaven novel·letes majoritàriament de tribus urbanes, drogues, parelles amoroses, aventuretes-en-què-s’ha-d’aconseguir-una-determinada-fita-abans-del-temps-marcat-o-morirem-tots? Per què no ens oferien un escriptor que ens parlara, no com a adolescents imbècils i immadurs, sinó com a futures persones de demà? Per què la manera d’avaluar les lectures era a base de controls? Per què no treballàvem la literatura com cal? O, més encara: per què en 2n de Batxillerat no vam veure res de cap autor del cànon? Per què només un parell de professors, un per a cada llengua -Amparo Vilaplana o Josep Carmona- ens va incentivar a llegir o a escriure? I és llavors quan l’Àngel actual sent una enorme enveja sana per tots aquells estudiants que han pogut compartir, primer mitjançant Twitter, després en directe amb l’escriptor, els dubtes, les intrigues o les experiències en el recorregut que va des d’Horta fins a Cornellà centre. O que han treballat el llibre imitant-ne l’estil, imaginant-se quines històries tindran al darrere persones anònimes, sent, en definitiva, escriptors. I, a més, podien optar a premi! Però… Però res, ja no s’hi pot fer res. Només callar, escoltar i aplaudir, bocabadat, el fantàstic espectacle literari que ens ofereix un any més tot aquest conglomerat de professors universitaris i d’institut, estudiants i autor. Gràcies. Ah, i ja m’he reservat un seient a la primera fila per quan torne Ramon Solsona a presentar la pròxima novel·la.

Resumiré Irène (Bromera, 2015), de Pierre Lemaitre, en cinc paraules: és una brutalitat de novel·la. Hi haurà gent a qui, evidentment, no li agradarà. Faltaria menys! No tota novel·la negra agrada. Però a mi m’ha fascinat, pel ritme, per l’acció, per les descripcions gairebé gore, pel tractament dels personatges, pel gir final. Si ara fóra un crític que posa les frases a les faixes dels llibres, potser diria allò de: “És una gran novel·la negra calidoscòpica”. Però no. No és només una novel·la negra; Lemaitre ha fet un gran exercici literari, narratològic, a base -com ens diu amb la citació inicial- d’altres citacions. Ens ha enganyat; ens hem deixat enganyar fins gairebé el final. I ens ha enganyat amb gran magisteri: “Tots [els personatges] davant del mirall deformador de la literatura. Quina veritat deu dir el mirall de cada un d’ells?”. Cap! I això és un encert que ens convida a rellegir-la amb unes altres ulleres. Lemaitre és un pillet que ens ha impedit despegar els ulls dels capítols, sempre protagonitzats per l’inspector Camille Verhoeven, i per diferents obres de la literatura negra. Irène és un mosaic d’assassinats literaris que un boig s’entesta a reproduir. I el darrer cas -utilitze ‘cas’ i no ‘assassinat’, fixeu-vos-hi, eh?, eh?- és… En aquest joc entre literatura -dins la literatura- i realitat -dins la literatura-, el darrer cas és un autèntic… En fi, dir qualsevol cosa seria fer espòilers. El pròxim llibre de la sèrie és Alex. El llegirem -me’n muic de ganes-, però deixarem passar uns quants dies per pair Irène (que té, per posar-li algun però, algun xicotet error de coherència que, en cap cas, no influeix en la trama).

A qui m’he d’adreçar per demanar-li que convertisca aquesta magnífica novel·la en pel·lícula? No hi hauria prou pintura roja… Bé, si es posara en contacte amb Tarantino, potser sí.

Per a treballar l’oralitat en els cursos del grau Mitjà i Superior, llegirem Històries del Paradís, de Xavi Sarrià -i ja és la quarta vegada que el llig. Quan ho vaig comentar a classe, tots semblaven estar-hi d’acord, i jo, encantat. La idea és dedicar l’última hora de les dues hores i mitja o tres setmanals que tenen a parlar de dos contes (són vint-i-dos contes, dividits entre dos cada setmana, ens donen onze sessions). Fins ací, tot correcte. El fet curiós és que hui, a classe del Superior, una alumna m’ha dit que “este llibre és una merda” i “és una caguerà”. Després li he escoltat dir que encara com no se l’ha comprat, perquè hauria estat tirar els diners, a part del temps perdut. I, entre dents, encara ha soltat quatre o cinc adjectius més, i que “el llibre estarà bé per a chiquillos, però que per a mosatros… historietes”. Deduïsc, doncs, que no li ha agradat. El que em sobta és que, més enllà de les seues preferències literàries, una persona de més de 40 anys, acostumada a atendre el públic dia rere dia -és funcionària-, siga tan subtil en l’expressió de la seua opinió. En el moment, no li he dit res; he deixat que es desfogara ben a gust. He de reconéixer que la meua primera opció de lectura era Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians, però vaig entendre que, ni van sobrats de temps, ni del mateix interés que jo pel mestre de Sueca. Per tant, els contes, breus, eren el gènere idoni. A més, ja no solament pel contingut, sinó també per tot el que se’n pot derivar: es poden treballar cançons, poemes, trossos de pel·lícula, lligar-ho en l’actualitat més immediata. Crec que és més divertit que lligen una “historieta” sobre l’assetjament escolar o sobre el maltractament per poder-ne parlar després, que no que arribe i els diga, ep, va, parlem de tal o tal altre tema. D’altra banda, no són temes que només interessen els chiquillos: els diferents tipus d’assetjaments, els perills de les xarxes socials per a aquells que tinguen fills, les guerres, malauradament, no tenen edat. Però, pel que trobe més encertat haver optat per Històries del Paradís és perquè, si no els agrada, -i els hi he convidat en un correu grupal- sempre poden aprendre a fer crítica constructiva, educada i argumentada, amb raons, amb idees, de per què no els enganxa, de què li caldria per a millorar, etcètera. Som valencians i ens encanta la brofegada, d’acord, però hi ha alternatives més higièniques i saludables que el “açò és una merda” o “açò és una caguerà”, que -no vos enganyeu- diuen més de la persona que les amolla sense mirament que de la qualitat que puga tindre el llibre. I, a més, ajuden a veure el món amb uns altres ulls.

Faré dues confessions. La primera,que, des de fa uns mesos o, potser, uns anys, semble un fanàtic dels dietaris -contemporanis. La segona, que, fins ara, no n’havia llegit mai cap complet. N’havia fullejat entrades; havia botat de les primeres pàgines a les últimes, i després havia tornat a la meitat; n’havia subratllat fragments amb alguna finalitat. Però mai de manera completa. Tal volta -no és excusa-, aquella por d’enfrontar-se a referències no conegudes i que no ens permetran entendre’n tot el sentit. Tot i que, ja ho diu el mestre, l’única manera seriosa de llegir és rellegir, i etcètera. En fi, res, que he acabat Café del temps (Bromera, 2013), de Joan Borja. I també he de confessar -per tant, tres confessions-, que si no haguera sigut pel curs de didàctica del català com a idioma per a estrangers, segurament encara seguiria a la prestatgeria des de fa un parell d’anys. Em va agradar el què i el com de la seua xarrada, potser més valuosa que les altres dues juntes d’aquell dia. I algunes de l’endemà, però això ara no toca. El que deia: em va agradar el què i el com, i la setmana passada vaig decidir-me a iniciar-lo.

Podria tirar de tòpics i dir que és un llibre fresc, amé, que convida a la lectura, i tal, tal i pasqual. No mentiria, és clar. Tanmateix, seguint la crítica que li fa Enric Balaguer arran d’un article, potser, en algunes entrades, hauria preferit les davallades d’una muntanya russa. El llenguatge, poètic, exquisit, ininterrompudament a un alt nivell, moltes vegades no permet gaudir dels clímax. “Un plat de sucre”, en alguns moments. No obstant això, no crec que, en aquests casos, hi haja hagut “cucs”. Igualment, potser s’ha trobat a faltar una categorització de l’anècdota en algunes entrades. De totes maneres, crec que és de les poques crítiques -i ja ho veieu, que si això és una crítica…- que es poden fer a les 159 entrades que conformen aquest Café del temps.

Hipocondríac, metòdic, constant, Joan Borja ens obri la ment -i el cor- en moltes ocasions al seu dia a dia, a la seua memòria, al seu país -que també és el meu-, a la seua mar. Ens transporta a la infantesa, ens convida a viatjar en bicicleta en el trajecte Alcoi-Gandia, ens conta anècdotes tant seues com dels amics. Es ressigna, inevitablement, al pas del temps, a l’evolució (o involució) humana. En molts punts, fins i tot, també compartim -en el meu cas, ho reconec amb una punta de vergonya- certs modus operandi (“Mai no he escrit un borrall sense l’amenaça d’un termini angoixant, fatalment depassat, finalment renegociat”). Café del temps és el dietari d’un amant del país, del paisatge, de la mar, per això és capaç de diferenciar-ne els diferents colors que la pinten. Me l’he imaginat, a cada entrada, mentre bevia, a glops, el seu café, a glops, la seua aigua mineral, a la manera de Pla.

I si abans deia allò del llenguatge, no seria realment just no destacar que he subratllat un fum de paraules i expressions pròpies del seu Mediterrani, del seu racó del mar, algunes desconegudes, d’altres variants de les que jo coneixia, com, per exemple, “Tot ho cria la farina, i ella, blanca que blanca”, que al meu poble varia lleugerament a “Quants en manté la farina, i ella, fina que fina”. Per això, aprofitaré, no solament pel contingut, sinó -i sobretot- per la forma i per la llengua, aquest llibre per a futurs projectes que ja hi comentaré. Confesse -quantes confessions porte ja?- que m’han entrat ganes d’anar i viure en primera persona els diferents colors de la mar, el vol de les gavines, els amants sobre la platja o a la tauleta del costat. Fins i tot, he comprat un exemplar del Costumari valencià, del seu admirat Bernat Capó, per la curiositat que m’ha despertat Borja. Així que, si podeu, llegiu-lo; és un bon dietari per a iniciar-se en el dietarisme.

PS. Amb l’etiqueta #Cafédeltemps, he anat copiant al Twitter frases del llibre que m’han semblat interessants. Algunes, però, no les hi he pogut posar per falta de caràcters.

PS2. Açò només és, com la majoria de coses que escric al bloc, un simple comentari o observació a una lectura, sense pretensions de crítica ni de ressenya de cap tipus.

Llegint Café del temps, de Joan Borja. L’alteà escriu el dietari acompanyat d’un café -del temps-, un got d’aigua i mirant el mar. La mar inspira, diuen -ell i Eugeni Alemany a l’entrevista que li fa el segon a Un país de llibres. Potser és això el que porte tot el dia pensant: no en la inspiració, ni en la mar, sinó en la tranquil·litat. Davant del mar, tot és blau: cel i aigua es fonen i l’horitzó es perd. No hi ha res, només tu i la mar, immensa, infinita, que et podria tragar, però manté la distància darrere l’arena. Intenta captivar-te, no solament amb la mirada que li envies, sinó amb les ones, que, com mans, sovint afectuosament, sovint iradament, t’intenten agafar. De vegades, t’acaricien els peus i la bromera et fa un pessigueig; de vegades, t’atrapen i se t’emporten cap a dins. Però no hi sóc, ací, per parlar de l’ens marí.

Com d’impossible és no pensar en res. Ho intentes, i sempre hi ha alguna cosa per la qual pensar, preocupar-te. Preocupacions, maldecaps, coses a fer, plans. Sempre. T’asseus, i quan no és la ment, és el mòbil, l’ordinador, o alguna veu. Sempre. No existeix el silenci, alguna vegada ho he dit, però tampoc la -passeu-me la invenció- “impensabilitat”. Pensem, ens calfem el cap, li peguem voltes a les coses. Si ho analitzem bé, és difícil viure. I ara algú dirà: si no hi penses en res, també és fàcil viure. D’acord, però, com? Intentem no pensar en res i ja estem pensant que no estem pensant en res. Fins que el cap diu prou; s’ompli; necessita alliberar matèria per les orelles, pel nas, per la boca, pels ulls. L’eixida més pròxima són els ulls, per això plorem. Cada llàgrima, per a bé o per a mal, porta una història, una anècdota, un relat. Després també hi ha l’aspirina, però aquesta literatura la deixem per als assagistes. Es pot pensar en res –en res, en cap cosa, de veritat, quedar-se en blanc- sense estar malalt? Els humans hem descobert i inventat una infinitat d’aparells, però encara ningú no ha fabricat res per a no pensar? Res saludablement, s’entén. “Som déus”, diu en algun moment la Bíblia i parafraseja Fuster. Déus pensants, homo sapiens. Per això mirar el cel i la mar convertits en un tranquil·litza: et fa sentir infinit, una peça més dins del llenç blau, d’aquell quadre sense marcs del qual tots podem formar part.

De menut, quan tenia por -por, preocupacions, angoixa-, m’imaginava totalment sol, estirat en una platja d’arena blanca, mirant el cel i imaginant en quin punt l’aigua i l’espai es difuminen. De major, quan intente no pensar en res -i espantar, de nou, la por, les preocupacions, l’angoixa-, faig el mateix. L’efecte tranquil·litzador sol durar cinc, deu minuts a tot estirar. Però és un moment, potser l’únic moment, en què el cap es buida i puc respirar sense ofegar-me.

Fa ja uns quants anys, quan l’avi comprava el diari Sport, llegia un breu article d’opinió (unes deu línies), a la secció ‘Desde mi sofá’, signat per un tal Josep M. Fonalleras. L’article solia allunyar-se dels articles prototípics dels periòdics esportius: no hi havia anàlisis tècniques ni tàctiques, ni crítiques al Madrid, ni tota la merda de pseudoperiodisme que hi ha ara. Fonalleras ho observava tot, com deia la secció, des del sofà, amb la tranquil·litat i la comoditat que això comporta. No li vaig donar més importància.

Fa una mica menys de temps -tal volta cinc o sis anys-, vaig descobrir que aquell autor del periòdic de l’avi era un dels grans escriptors de la literatura catalana. I vaig llegir Botxenski i companyia. Més endavant, vaig trobar en una llibreria de vell Avaria, i fa un mes o mes i mig, em vaig fer amb Llarga vista i La sala d’estar és un camp de futbol. Els dos primers hauran d’esperar, però el tercer és una delícia. Fonalleras ens obri la porta a la sala d’estar dels records i ens relata les aventures dels màdelmans, les vesprades amb els jocs infantils, la nit de Nadal i de Reis, els mestres que tingué, les tradicions i la gastronomia domèstica, i, fins i tot, la visita al Mas Pla, on l’escriptor de Palafrugell li regalà el llibre de “Girona i els records”. Igualment, ens destaca la nul·litat per a pràcticament tots els esports, excepte els escacs, on aprén el pastor i a enrocar-se, i a fer una defensa piramidal del rei. I l’amor i la passió pel Barça, és clar.

Llegint La sala d’estar és un camp de futbol, hom té la impressió que allò no li ha costat gaire d’escriure, que amb un atac de nostàlgia, ha parit aquell llibre. Desconec el temps que va tardar a redactar-lo, però és -ja ho he dit- una autèntica delícia que imagine que haurà tingut les seues diverses versions fins a arribar a l’exemplar que hi ha a les llibreries. A més, no cau en l’egolatria de molts autors quan parlen d’ells mateixos, aquells que confonen la consigna montaigniana de la matèria del meu llibre sóc jo amb aquest llibre parla de les meues batalletes. Fonalleras, en un exercici de retrospecció, ens convida a viatjar fins als anys seixanta i setanta, sense ser ell el capità expressament del vaixell, sinó el guia turístic que ens mostra els paisatges o ens comenta com es diuen les diverses illes exòtiques que anem veient. Salta d’un episodi a un altre, enllaça una anècdota amb una curiositat, ens du des de la finestra de casa al pont de l’Eiffel i, tot seguit, ens situa davant d’un llençol en blanc per gaudir del 0-5 del Barça al Madrid. Capítols breus però capaços d’atrapar-nos, de no voler que acaben els records, que seguisca cercant per la memòria. Perquè aquest llibre -narrativa?, autobiografia?- és això: un recull de records, d’instantànies que, llegides, prenen vida.

L’última pàgina té una sèrie de frases colpidores: “És un dia de gener. Els til·lers de la Rambla són ara despulles. Del balcó estant, si encara hi visqués, a la primavera en podria palpar les fulles, olorar-ne a l’estiu la flor. No ho faré. M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar ‘les coses que van tocar’. I m’he fet ‘lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop'”. Com reprodueix Fonalleras de Vinyoli, “preservem les coses que van tocar” o “viu la teva vida / mesclada amb ells. / Usa dels morts així”. M’ha fet una certa llàstima tancar-lo en acabar-lo.

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…