Aprofitant que és dissabte i que comença el cap de setmana aprofitaré aquest espai per perpetrar un petit (i descarat) exercici de vanitat personal. La cosa, ja ho aviso, va de mots encreuats, una dèria que els seguidors d’aquestes Totxanes saben que tinc profundament arrelada des de fa molts anys. Vegeu, si no, aquí i
Des de fa dos o tres dies els responsables de Twitter –que, tal com ells mateixos es defineixen fan un “servei de microblogs”— han multiplicat per dos l’extensió dels seus missatges i han passat dels ja mítics 140 caràcters a 280. Els qui em segueixen saben que la meva presència en allò que ara diem “xarxes
És molt possible que l’apunt d’avui faci somriure a més de quatre lectors. Si a fi de comptes és un somrís de comprensió, moltes gràcies; i si és en to burleta o de suficiència, doncs mala sort. Dit això, em fa gràcia deixar constància ara i aquí del retrobament amb un mot que tenia ja
Dies enrere la bona gent de Rodamots va fer rodar el mot “gambosí” (vegeu-lo aquí), una paraula referida a un animal imaginari que formava part d’un lot dedicat a paraules i expressions de la zona de l’Ebre. He de dir, però, que jo no l’havia sentida mai, segurament perquè pertanyo a la banda del Besós
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Tot i que encara li queden uns quants dies més de vida en la graella de TV3 (fins Nadal, si no m’erro) he de dir que, per mi, ahir es va acabar “El gran dictat”, un concurs presentat per Òscar Dalmau (un individu que em cau molt i molt bé, ho confesso), que va començar
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal, autor del llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens
(La sèrie comença aquí) Tan bon punt vaig saber que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans portava de cap una reducció dràstica de la llista dels mots monosil·làbics amb accent diacrític vaig experimentar reaccions contradictòries. Primerament, no gaire sorpresa perquè ja feia temps que es veia venir que la Gramàtica Normativa –que, per cert, l’IEC
Recordo vagament la meva època –molt fugaç, d’altra banda– d’escolanet a la parròquia dels Mercedaris de la plaça Castella. Tanmateix, la puc situar força bé en la cronologia: l’any 1963 o, a tot estirar, el 1964. Ho puc precisar perquè eren els dos anys que al Batxillerat Elemental estudiava l’assignatura de llatí, una llengua que m’estimo i