De Sants estant

Fa pocs dies, un articulista de El Punt-Avui deia, amb molt d’encert, que la cimera de París sobre el clima no era per salvar el planeta: aquest se salva sol. En tot cas la reunió era per salvar la humanitat, que és la que patirà el progressiu escalfament, esgotament de recursos, contaminació de l’aire i altres danys col·laterals que podem causar.  La humanitat pot desaparèixer, però la vida al planeta segurament continuarà, tot i que potser desapareixeran algunes espècies:Qui sap si n’apareixerà alguna de més intel·ligent, capaç de progressar sense fer malbé la pròpia llar. En tot cas, el planeta seguirà girant durant milers de milions d’anys fins que el Sol no s’expandeixi i se l’acabi empassant.

Retornem  a  la cimera. Després d’uns quants fracasos de reunions anteriors sobre el tema, veiem que ja és una mica més tard, però que hem avançat en varis aspectes. Fa una dècada, encara hi havia molts científics i governants que negaven que el causant de les fluctuacions del clima fossin cosa de l’acció humana. Ara ja són pocs els que s’atreveixen a dubtar-ne. D’altra banda, alguns dels principals països contaminants, USA i Xina, especialment, que no van signar el protocol de Kyoto i són responsables de llançar entre els dos més d’un terç del diòxid de carboni que enviem a l’atmosfera; però semblen ara disposats a signar els nous acords i a comprometre’s a complir-los. Evidentment, ara veuen que la cosa no va de broma: l’aire a moltes grans ciutats de la Xina és irrespirable i sovintegen les tempestes de sorra. A Nordamèrica són més i més freqüents els huracans extraordinaris i les inundacions, i tampoc no s’escapen de l’acumulació de contaminació. Llàstima d’haver perdut tant de temps, sobretot per una qüestió de fals progrés, prioritzant el creixement industrial en benefici de grans corporacions, privades o estatals, sense valorar els perjudicis creixent de quantitats més àmplies de la població, en general els més desvalguts. I a més, tot aquest procés  representarà, si no s’hi posa frè, una factura econòmica extraordinària.

Dificultats per arribar a acords i per complir-los posteriorment? Moltes. Per començar, hi ha un fet determinat per la situació geogràfica dels diferents estats que influeix molt en com d’urgent valoren els canvis. Aproximadament , 176 països han presentat ja els seus respectius propòsits de reducció abans de començar la cimera. Els que ofereixen compromisos més pobres són aquells que estan situats a latituds properes als Pols: Rússia, Canadà, Argentina, Xile, Sudàfrica, Austràlia, Nova Zelanda…Té la seva lògica aplastant: si la temperatura de la Terra augmenta, passaran a tenir un clima més suau, la vida serà més agradable i moltes de les seves terres podran acollir cultius ara com ara inviables.

Al marge d’això, com valorar els esforços de reducció a fer? Com tenir en compte els diferents nivells de desenvolupament? Com demanar als països emergents que no contaminin tant, quan tot just comencen a fer-ho, i hi ha altres països que porten un segle fent-ho? D’altra banda, si al món occidental hem estat anys seguint un camí desenfrenat i equivocat, que ens ha portat fins al moment crític actual, no és lògic intentar que els països en vies de desenvolupament intentin nous camins, noves dreceres, perfectament possibles en l’estat actual de la tecnologia? I com mirar de compensar els que tenen enormes reserves de combustibles fòssils i aquestes són les bases del seu progrés?

Hi ha prou experts per mirar de lligar-ho tot i de trobar solucions mínimament justes i equilibrades, però al mateix temps, efectives. D’entrada, proposar-se un augment màxim de 2ºC en la temperatura global de la Terra fins l’any 2100. Més augment pot representar uns costos socials enormes. Per no parlar, també dels costos econòmics: edificar ciutats més a l’interior, construir molts quilòmetres de dics de contenció, desaparició d’illes, desertització de zones fèrtils, guerres per l’escassetat de l’aigua, etc.

Molt difícil posar-se d’acord. Però segur que cal tenir en compte unes quantes qüestions fonamentals: No n’hi ha prou de reduïr les emissions proporcionalment a la població. Cal que redueixin molt més els que més consumeixen. També els que fa més anys que contaminen: hi ha prou dades per fer un historial d’emissions acumulades. D’altra banda, aquests països són els que tenen una tecnologia més avançada que els ha de permetre un ús creixent de fons d’energia renovables i netes.

No és realista deixar de consumir energies fòssils en pocs anys, però sí disminuïr-ne gradualment l’ús. Al cap i a la fi, estem cremant en 100 anys l’energia acumulada al subsol durant milions de segles. I oblidem-nos dels talibans de l’ecologisme: que si les pales dels rotors dels aerogeneradors causen perjudicis a les aus, que si les centrals nuclears s’haurien de tancar ja.  No hi ha solucions ideals, ho hem de sospesar tot. Però tot té unes servituds. Les nuclears poden ser molt més segures si es dupliquen o tripliquen els elements crítics de protecció. Però llavors no resultarien tan rendibles. Tampoc si valorem els costos de desmantellament…

Si ja és difícil aconseguir un compromís de centenars de països, imagineu després l’acompliment d’aquests acords. D’alguna manera s’hauria de crear un organisme dependent de l’ONU que controlés l’actuació de tots ells. I d’un instrument coercitiu per “castigar” els que incompleixin. Aquí sí que hi ha poques alternatives: com que les causes de no complir el pacte serien econòmiques, la solució també ho hauria de ser. Potser imposar una mena d’arancel ecològic, que gravés les exportacions dels països de manera proporcional al grau d’incompliment?  Seria la versió planetària del principi del “qui contamina, paga” que tan bons resultats ha donat on s’ha implantat. Sempre, és clar, que no passi allò tan ridícul que hem vist a casa nostra que a moltes empreses els sortia més a compte pagar unes multes simbòliques que fer les adequacions de les seves instal·lacions segons la normativa.

I encara, un apunt final, optimista, si més no. No s’hauria de renunciar a mirar de retornar el planeta a les temperatures prèvies a la nostra nefasta intervenció. No només limitar-se a que l’augment no es descontroli.  Hem de tenir molt clar que la causa dels nostres mals no són la ciència i la tecnologia en sí mateixes, sinó l’ús pervers d’aquestes en benefici econòmic immediat d’uns pocs i la inconsciència generalitzada de bona part de la població.  Però un cop enfrontats a la gravetat del moment, no dubteu que allò que tecnològicament hem fet malbé, segur que la saviesa humana i l’ús dels recursos necessaris ho poden revertir. Aneu a saber si unes espècies vegetals microscòpiques escampades per les capes adequades de l’atmosfera poden absorbir el dióxid de carboni, tapar part de la radiació solar excessiva i retornar-nos a les temperatures habituals.

En tot cas, no divulgueu gaire aquestes idees: no sigui que pensant que tot es pot arreglar, es perdi l’interès en fer cimeres per mirar de no perdre definitivament la batalla. O encara pitjor: que algú monti un negoci amb alguna proposta semblant, es passi de frenada i ens deixi a tots mig congelats…

I ara, seriosament. Es posin d’acord o no els grans mandataris, cadascun de nosaltres ha de tenir molt clar que el planeta, perdó, la humanitat, la salvarem entre tots: disminuint el consum d’energia i de materials, fent servir fonts d’energia no contaminants, consumint productes de proximitat, de baix impacte mediambiental, pensant a deixar-ho tot millor que com ho hem trobat i no comprometent el futur de la nostra descendència.

Avui triomfa entre nosaltres aquest costum nordamericà del Divendres Negre: les necessitats comercials ho exploten com tants i tants altres dies assenyalats. I molts s’hi apuntaran.

Aquí integrem tots els costums. I així, coexisteixen tranquil·lament el dia de Sant Valentí i el de Sant Jordi; el dinar de Nadal i “la cena de Nochebuena”, el tió i el Pare Noël, la Castanyada i Halloween. I podríem anar seguint.

El que molts no saben és que a Catalunya alguns d’aquests costums els transformem a la nostra manera. Per exemple això del Divendres Negre ja fa mesos que ho celebrem. I ho fem cada setmana, quan hi ha consell de ministres a Madrid. D’allà ens envien les rebaixes puntualment: del pressupost, de les competències dels nostres Govern i Parlament, dels recursos per a pagar les necessitats més urgents, del respecte a la nostra llengua i la nostra cultura…I nosaltres, tot això ho comprem sense fer escarafalls. I si cal, ens agenollarem i suplicarem.

Mentrestant, avui fa dos mesos de les darreres eleccions, unes plebiscitàries que ens havien de portar l’alliberament com a poble, el desllorigador del procés, l’esprint final. I on som?

Si donem per bona la quantitat de 16.000 M€ (milions d’euros ) l’any com a valor de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, sense afegir-hi interessos del FLA, retards en pagaments del ministeri d’hisenda, dèficit de la Seguretat Social i altres martingales, observem que cada dia sense ser independent, Catalunya  és 43,8 M€ més pobre, suficient per construir 10 escoles de primària cada dia!. I cada segon, 500 € que volen.

Apliquem-ho al moment actual: des de les eleccions del 27S fins avui, 61 dies més tard, hem perdut 2.670 M€ . Esperem que no s’hagin de repetir les eleccions al 9 de març: llavors les pèrdues acumulades des del 27S serien aproximadament de 7.000 M€, comparable a totes les despeses previstes al Departament de Salut de la G.C. d’aquest any, la partida més important del pressupost anual. Una ganga per formar part de l’actual estat!

Crec que aquesta reflexió se l’han de fer els negociadors,els quadres i les bases dels qui estan negociant la investidura del futur President. Si han d’arribar a un acord, que sigui ràpid. No calen més gesticulacions i teatralitzacions per justificar futures cessions. Ja ens ho creiem que tot és molt complicat, però que no ens facin perdre més diners de tots, que prou estem amb l’aigua al coll. I que no ens vinguin amb que les coses ben fetes necessiten una llarga elaboració: que els ho expliquin als bons empresaris, que saben que un retard injustificat en prendre una decisió estratègica els pot costar la viabilitat del seu projecte. I que no em parlin de pla de xoc social, perquè només n’hi ha un: la independència. I la resta són bombolles de sabó.

Amb tot, la pèrdua dels diners, tot i ser important, no és el més greu de l’actual situació: També la manca de sentit d’haver aprovat una resolució agosarada i no ser capaços de dur-la a la pràctica. I a més, recórrer la sentència del Tribunal Constitucional quan en el text es pontifica que a partir d’ara no es considerarà legitimat i se’l desobeirà. Incoherència o esquizofrènia?

I, sobretot, la sensació de feblesa i desamparament que s’està apoderant de la majoria social independentista, que no comprèn el mal ús que s’està fent dels seus vots, de la seva empenta i de la seva feina d’anys. Tinguem molt present que és aquesta majoria social la que, en definitiva, haurà de treure les castanyes del foc arribat el moment. I ha d’estar il·lusionada, convençuda i decidida. No era aquesta la revolució dels somriures? Veieu aquests dies gaire gent somrient quan parla del procés?

I no em serveix que es digui que tot acabarà bé, que cal confiar en la classe política, que hi haurà acord, govern i procés. De moment, el ridícul ja l’estem fent a nivell intern i internacional. Hem perdut la iniciativa, el mal ja està fet. És com quan vas a veure una pel·lícula: ens serveix de poc saber que acaba bé si és un rotllo insuportable. O dit d’una altra manera: Ítaca no és només un destí: és també un viatge.

Acabem de passar aquest llarg i fosc Black Friday.