De Sants estant

De moment, diguem-li “Independents per la Independència”. Però el nom no és el més important.

Context actual i motivació d’aquesta opció.

El moment actual del món polític independentista presenta una sèrie de característiques que porten a pensar si serà possible avançar cap a la llibertat si no es fa una autèntica deconstrucció i regeneració de tot el nostre sistema de partits.

Pensem, sinó, en el creixent allunyament entre la classe política i les bases més actives de la societat. Aquestes no poden entendre les lluites caïnites entre les diferents opcions, sobretot de les seves cúpules, més que entre els simples militants, per no parlar de la immensa porció d’activistes que senten una profunda aversió a apuntar-se a qualsevol partit, amb unes quotes d’afiliació realment pobres. Fa tota la impressió que, en molts casos, es defensa la cadira, el càrrec, el sou, més que el noble desig de servir la societat a la que representen.

Molts d’aquests ciutadans actius voldrien construir una única llista electoral, com l’SNP escocès. O, com a mínim, que fos possible establir una estratègia comuna per avançar cap a la independència.

Fruit de tot això han sorgit diferents iniciatives, com el moviment de “Primàries” i recentment l’anomenat “Independentistes d’Esquerres”, al voltant dels líders exiliats a Bèlgica i a l’entorn del Consell per la República.

Davant d’aquests intents de presentar noves opcions, la primera reacció ben freqüent és de preocupació, si no de desànim, doncs s’interpreta, no sense una part de raó, que això acabarà fraccionant encara més el vot independentista.

És possible que de forma immediata sigui així. Però hem de pensar més enllà de la propera convocatòria electoral. En tot cas, és inevitable opinar que cal una refundació del sistema de partits, tots ells empeltats de la realitat i els vicis sorgits del règim del 78, ideats com a eines per assolir el poder i per conservar-lo. Però hem de tenir presents algunes condicions perquè aquests intents siguin autènticament vàlids en el nostre moment, ara i aquí, i sobretot, a mitjà termini.

• En el context actual espanyol, el poder dels partits i, fins i tot, del mateix govern central és força limitat, presoner dels poders fàctics. Encara més a Catalunya, per motius obvis.
• Donada l’excepcionalitat de la situació a Catalunya, en un moment històric com l’actual, res no justifica la lluita entre les diferents faccions. Un minim de sentit històric i d’estat exigeix un funcionament ben diferent de la brega continuada.
• Qualsevol intent de construir una nova opció política que tracti de concentrar el vot independentista no pot sorgir de les elits dirigents, prou enfrontades entre elles. Ha de sortir de les bases, des de fora de les seves organitzacions respectives.
• Aquesta opció volgudament transversal ha de facilitar la integració dels dirigents i quadres dels diferents partits. Però això no serà immediat, sinó gradual, a mesura que les previsions del vot popular es vagin decantant.
• La proposta no tindrà recorregut si no marca, des d’un principi, un canvi de tarannà radical respecte al funcionament actual dels partits, tant des del punt de vista de l’elecció popular dels seus líders a partir de llistes obertes, com de l’elaboració del seu programa i estratègies amb participació popular, i amb un codi ètic implacable en el seu funcionament.
• Tinguem clar que això serà un procés llarg i dificultós, perquè representa una intromissió en l’statu quo, el qual dificultarà tot el que pugui l’atac al seu món. Hi haurà un buit dels mitjans de comunicació. Caldrà treballar intensament a partir de les xarxes.

En resum, la independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

Codi ètic o qüestions de principi.

-El principi fonamental ha de ser el de mantenir la paraula donada, el de complir el que s’ha promès i, conseqüentment, el de prometre només allò que s’està disposat a fer. I tot aquell que ocupi un càrrec electe, si no és capaç de ser fidel a una promesa electoral per exemple, ja sigui per haver canviat de parer o per por a les conseqüències, cal que dimiteixi, que abandoni.

-Sigui en debat electoral o en el dia a dia parlamentari o de govern, centrar-se en defensar i argumentar les pròpies posicions i propostes, més que en combatre sistemàticament les opinions del altres, com no sigui amb arguments clars i concrets. I mai fent desqualificacions o insults. I reconèixer sincerament quan s’està d’acord en alguns aspectes de les posicions i propostes dels contrincants polítics, matisant, si cal, les diferències.

-Fermesa en l’eradicació de la corrupció en totes les seves formes, sigui l’apropiació de diners, el tràfic d’influències, la concessió fraudulenta de permisos, concessions, subvencions, etc. i inflexibilitat immediata en la depuració de responsabilitats de totes aquelles persones que s’hi hagin vist implicades.

-Garantir el contacte dels càrrecs electes i representants públics amb la ciutadania, vehiculat pels més diversos mitjans: oficines d’atenció presencial, canals en línia, a través dels mitjans de comunicació, etc. valorant evitar el tradicional allunyament de la classe política de les bases.

-Limitar el temps d’exercir càrrecs polítics i valorar el currículum professional dels candidats més enllà de la seva tasca política que, essencialment, s’hauria de considerar com una etapa més de la seva vida, dedicada temporalment al servei de la societat.

-I segurament podríem afegir altres condicions, sempre en la línia de la regeneració, transparència, coherència…

Transversalitat.

En les circumstàncies actuals de rivalitat entre partits independentistes, tàctiques electoralistes i lluita pel lideratge del procés, una opció transversal només és possible si surt de les bases actives i d’un sector de personalitats històriques, líders socials i intel·lectuals que ho impulsin. Amb generositat, però sense un líder visible de bon principi. En tot cas, que s’ho guanyi pel vot popular en primàries obertes.

Aquesta transversalitat hauria d’acollir des del centre-dreta fins a l’esquerra radical. L’única condició ha de ser la de treballar per la independència, per construir, ja des d’ara, una República Catalana basada en els Drets Humans i la seva implementació dia a dia. Una societat que accepta el pluralisme com una riquesa, amb un sistema democràtic participatiu, amb un clar protagonisme de la ciutadania, la qual ha de influir a través no només del vot en les eleccions, sinó a través de freqüents debats, consultes i referèndums per prendre decisions de govern.

Estratègia d’alliberament.

El desafiament a l’estat espanyol que va representar l’octubre de 2017, tot i les nostres debilitats i dubtes, va demostrar que l’acció conjunta d’una societat activa i mobilitzada i d’uns dirigents decidits només va poder ser aturada per la violència de les forces repressores. Això va fer evident el tarannà de l’Estat espanyol, amb importants costos a nivell de credibilitat internacional. Cal tenir present que un nou repte a l’Estat com el de l’1 d’octubre de 2017 no agafaria de sorpresa a ningú, deixaria clar que el problema no és en vies de resolució i difícilment seria tolerat per la comunitat internacional.

Cal insistir en aquest camí, doncs el diàleg amb ells sempre ha estat una opció sense cap recorregut, negant la negociació, i incomplint els pactes, per petits que siguin. Internacionalment, una taula de diàleg inclina a pensar  que el conflicte està encarrilat, quan no hi res més lluny de la realitat. Unes converses o negociació sense equilibri de les dues parts, sense un mediador i sense unitat d’estratègia del nostre bàndol és un carreró sense sortida. I afirmar que “no ens aixecarem mai de la taula de diàleg” és posar-se la soga al coll: ens hi poden tenir 300 anys més.

Per això s’ha de programar una estratègia d’unilateralitat. S’han de fixar unes condicions objectives, ja sigui majoria absoluta en vots o en escons en unes eleccions al Parlament, que impliquin prendre la iniciativa per part del Govern i de la cambra i proclamar la independència de manera efectiva. Prèviament caldrà tenir preparada una estratègia que possibiliti un control del territori, amb una mobilització massiva i permanent, una decisió de resistir la repressió inevitable i ferotge, una àmplia labor prèvia de contactes internacionals que facin caure la imatge de l’estat espanyol com una democràcia exemplar, que visibilitzi que és una continuació de la dictadura franquista que, encapçalada per la família comissionista, ocupa la cúpula judicial, les forces policials i militars, les empreses que tenen fagocitats els recursos públics i la majoria dels mitjans de comunicació.

En tot cas, els nostres càrrecs públics han d’estar disposats a tot. I difícilment es pot exigir a persones joves, amb una vida per davant i amb responsabilitats familiars evidents. Perquè no ens enganyem: no tenim garantit al 100% l’èxit de la nostra revolta.

Línies programàtiques mínimes.

És evident que amb una proposta transversal com la que es pretén no es poden concretar determinadas posicions polítiques que, òbviament, seran diferents i, fins i tot oposades, entre diverses parts de l’espectre polític que la contenen i que hauran de tenir la seva diferenciació i disputa un cop assolida la independència. Però sí que hi ha un bon gruix de principis republicans fàcilment consensuables en el sentit de governar per a fer-ho possible o, si més no, per a apropar-s’hi:

-Aproximació efectiva de l’accés de tots els ciutadans a uns mínims bàsics: dret a l’habitatge, al treball mínimament estable, a unes remuneracions i sistema de pensions que permetin una vida sense angoixes. Dret a una educació pública de qualitat i a una sanitat universal.

-Dret a la lliure expressió de les idees, a la manifestació activa, a la vaga. Igualtat efectiva entre homes i dones, a tots nivells. Màxim respecte a les creences ideològiques i religioses des d’una societat laica. Reconeixement i protecció de les diferents formes de viure la sexualitat.

-Des de la perspectiva històrica del Poble Català i la persecució a que han estat sotmeses durant segles la seva llengua i la seva cultura, aposta decidida per la protecció i potenciació del català en tots els àmbits com a llengua pròpia i eix vertebrador del País, tot respectant i valorant l’ús i domini de les altres llengües nadiues dels ciutadans, especialment del castellà. Dedicar recursos a potenciar les manifestacions culturals, entenent que l’accés a les diferents formes de cultura, inclosa la pràctica de l’esport, ajudaran a assolir una societat més feliç, madura i crítica.

-Aposta decidida per una societat del coneixement, impuls a la investigació científica bàsica i aplicada, sempre sota la mirada del debat ètic en tots aquells camps que poden qüestionar la dignitat de la persona. Respecte a la privacitat personal, avui en dia seriosament compromesa per les tecnologies de la comunicació i les seves grans empreses.

-Pel que fa a l’organització social respecte a l’eix dreta-esquerra i del paper de l’Estat en la seva regulació, només es pot concretar que cal una fiscalitat progressiva, que serveixi per compensar i disminuir les desigualtats i una penalització exemplar del frau en totes les seves variants. També combatre amb eficàcia les posicions abusives de les grans multinacionals respecte a les petites i mitjanes empreses.

-La societat catalana farà una aposta irreductible per la sostenibilitat i el respecte al medi ambient i la seva conservació, potenciant el consum de proximitat, l’economia circular, els bons hàbits en la minimització de recursos i residus, l’estalvi energètic i no acceptant el creixement econòmic com un valor en si mateix.

-Des de la perspectiva de la futura República Catalana en el concert internacional, i continuant una tradició fruit de ser un lloc de pas, amb una  tendència a la negociació i al pacte, definir-nos com un poble d’acollida, apostant pel dret universal de les persones a cercar llocs per viure lliures i en pau. Catalunya com a ens promotor de la pau, de la pacificació, la  mediació i la negociació en els conflictes internacionals.

No està de més repetir-ho: la nostra independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.