De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

DE LLEDONERS A TIANANMEN

Publicat el 28 de maig de 2021 per joanmb

Sóm una terra petita amb un somni immens!

Resum per a twitaires…

Si esteu acostumats als missatges breus, “obro fil”…

  • La independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa.
  • Prèviament hem de trencar amb el funcionament corporatiu, piramidal i professionalitzat dels partits.
  • Cal alertar internacionalment del perill d’esclat d’un conflicte a casa nostra.
  • Només l’assolirem per sorpresa, de forma unilateral, decidits a anar fins el final.
  • Hem d’estar disposats a resistir durant dies o setmanes la violència desfermada de l’estat.

“Tanco el fil”

Tres puntals

Per tirar endavant el repte històric d’alliberar Catalunya del jou espanyol calen tres potes imprescindibles, totes tres actives i que vagin al màxim de connectades: unes institucions que prenguin les grans decisions oportunament, unes bases mobilitzades que facin trontollar tot el País i unes entitats o organitzacions que facin de corretja de transmissió entre uns i altres. Analitzem cadascun d’aquests components.

Les institucions

Arribats on som, un cop format un nou Govern, la gestió del dia a dia des de les institucions autonòmiques no ens portarà enlloc en el camí de l’alliberament. No hi ha més remei que fer-se algunes preguntes: aquesta generació de polítics està ja amortitzada? Els que són a la presó o l’exili han de seguir portant la veu cantant? Es pot dirigir el País des de Lledoners o Waterloo? És possible que sorgeixin nous líders? O bé la qüestió és encara més greu: és tot el sistema de partits el que està en crisi? Perquè, parlis amb qui parlis, la gran majoria accepta que va a votar tapant-se el nas, escollint el mal menor. Se’ls retreu, sobretot, l’afany d’aconseguir càrrecs, d’actuar com a màquines per acumular poder i no amb l’interès de servei al País ni ganes d’arriscar-se, de fer de la política una professió més. Alguna cosa d’això hi ha d’haver, quan veus que, tot i que l’autonomia de Catalunya fonamentalment està a l’UCI, amb respiració assistida pel control polític, econòmic i judicial de Madrid, i encara parlen d’inflar més l’estructura amb més conselleries. Quan el que convindria, per la poca capacitat de decisió, l’escassetat de recursos i la crisi pandèmica que patim, és aprimar el capítol de càrrecs institucionals, assessors i gent de confiança i dedicar tot el possible a aixecar l’economia i els serveis bàsics, sanitat, ensenyament i atenció social. I parlaven que el Govern no ha d’ésser tutelat per ningú. No veuen que l’autonomia catalana no és més que una franquícia d’una gestoria? I que, per tant, està totalment tutelada des de Madrid?: gobierno, fiscalia, tribunals, forces repressores, monarquia, clavegueres, mitjans de comunicació…

Les bases mobilitzades

Com en altres moments de la nostra història recent, des dels partits tracten de desmobilitzar-nos. Recordem després de la gran manifestació de 1977: no podien permetre que se’ls escapés de les mans. Per tant, l’11 de setembre havia de ser una Diada festiva, per fer sardinades, per exemple.

Ara van fent córrer que de la independència en parlarem d’aquí a una o dues dècades, que hem de preparar-nos, que hem d’ampliar la base, que un 52% no és suficient. Sembla que la via àmplia és una via morta. I ens donem dos anys de marge per un diàleg que fa més d’un any que no ha portat enlloc. I llavors, què, dos anys més? 33.000 milions d’euros més pobres? Més desmobilització? Desesperant! I mentrestant, deixar que vagin decidint empresonaments, inhabilitacions i aplicant multes estratosfèriques a tot el que piuli? I nosaltres anar omplint la caixa de solidaritat? Sincerament, voleu dir que aquest és el camí? Que ens estan destrossant a base de cedir i abaixar el cap?

Parlem clar: això és una guerra d’aniquilament premeditat. I no hi ha més remei que plantar cara en tots els fronts. En tot el que puguem, hem de fer Espanya ingovernable. També des del Congrés de Diputats. Hem d’aprofitar la debilitat econòmica i de prestigi de l’estat. Pensem, també, que els diners europeus per a subvencions per sortir del desastre aniran a l’IBEX i en bona part s’hauran de tornar. Que s’acosten temps d’apretar-se el cinturó, amb apujada d’impostos, esllanguiment de les pensions, retallades en serveis públics. Tot això vol dir malestar social. Si no ho aprofitem és que no tenim perdó. I internacionalment, l’adveniment de l’extrema dreta al govern de l’estat representarà un toc d’alarma a tot Europa. Més a favor nostre. I el pronunciament dels tribunals internacionals respecte a la injustícia sistemàtica peninsular hi ajudarà.

Però, tal com ens ho plantegen a casa nostra, també caldrà fer Catalunya ingovernable. Hem de fer actuacions davant les seus dels partits, del Parlament i de la Plaça de Sant Jaume. Hem de ridiculitzar la seva estratègia de mesells. I apostar per una nova forma de fer política, que doni resposta al clam de les bases mobilitzades. En un apunt anterior es detalla: ENLLAÇ. I més avall se’n fa un resum. Hem de reunir tots els descontents amb l’actual sistema. És el moment oportú, estan sorgint diverses iniciatives: Primàries, Donec Perficiam, i altres. Però cal un aglutinant, deixar de fer cadascú la guerra pel seu compte. No fer una altra capelleta. Amb generositat, voluntat de servei, esperit de sacrifici, poc afany de protagonisme. Si cal, recórrer a l’anonimat dels que s’hi apuntin. Tal com va sorgir l’Assemblea. I llavors, la gent seguia, il·lusionada, perquè podia percebre que allò era un moviment unitari.

Les entitats cíviques

Cal remarcar el paper que van fer l’Assemblea i Òmnium per arribar a l’octubre del 2017. Després, les institucions havien de portar la iniciativa. Era l’hora de la política. Però aquesta ens va fallar. No van assumir el repte. Després, les esmentades entitats han continuat fent feina, però sota l’amenaça d’escapçar-les quan els plagui. Han treballat per l’amnistia, fent una gran tasca de sensibilització internacional, apel·lant als més alts organismes jurídics. I amb mobilitzacions quan va sortir la sentència. Però sempre a la contra. Massa actes grocs. Potser ja va sent hora de passar a l’atac, d’anar escampant arreu la idea que la independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa. Que s’ha intentat tot per mitjans pacífics. Demanant que, des d’Europa, especialment Parlaments, es posicionin per crear una taula de negociació amb relators o mediadors internacionals. N’hi haurien. Cal que vegin que això no ho accepten des d’Espanya. Nosaltres, sí.

També en l’àmbit intern les entitats han de jugar un gran paper. En el tema esmentat de la regeneració dels partits polítics per exemple. Només des del prestigi i el gran nombre d’associats i simpatitzants que tenen les nostres entitats es pot tirar endavant. Recollir el descontentament general envers els polítics és la peça clau.

En tot cas, es tracta de fer una rebolcada al funcionament dels partits en una sèrie d’aspectes que tornin a il·lusionar les bases actives de la nostra societat: transparència, elaboració de llistes a partir de primàries obertes, integració de gent independent no professionals de la política de sempre, limitació del temps d’exercici, eliminació de la disciplina de vot, promoció de la proximitat entre representants i representats a través de la distribució per cada comarca o districte, actitud constructiva i respectuosa amb les formacions rivals, eradicació de la corrupció, consultes freqüents a les bases, transparència de funcionament i de finançament. I, sobretot, absolut compromís d’anar fins al final en la proclamació efectiva de la República Catalana. I qui no gosi, que no s’hi presenti. Ara, en funció d’aquests barems, confronteu-hi, per exemple, la figura del flamant MHP acabat de proclamar i de moltes de les persones que ocupen les Conselleries.

Per provocar la regeneració del sistema de funcionament dels partits hi ha vàries estratègies que es poden activar, sempre en el sentit expressat en el paràgraf anterior. Aquestes estratègies no són mútuament excloents, fins i tot poden ser complementàries:

1) Promocionar l’entrada massiva d’associats en els partits per provocar-hi canvis des de dins. Cal advertir l’escàs nombre de militants dels nostres partits polítics: uns 9000 ERC i 6500 Junts. Tot i que cal preveure els seus mecanismes d’autodefensa organitzats jeràrquicament.

2) Promoure una organització o partit nou, que pugui aglutinar gent nova i integrar gent dels partits actuals, de manera semblant a l’experiment fallit de Primàries. Això no vol dir que l’Assemblea o Òmnium es converteixin en un partit, però el poden dissenyar i promocionar.

3) Elaborar un perfil de com haurien de funcionar els partits en el sentit esmentat i utilitzar els barems resultants per recomanar el vot només per aquelles formacions que els compleixin majoritàriament.

En qualsevol cas, per cap d’aquestes estratègies Òmnium i l’Assemblea no perdran la transversalitat pel simple fet que representa una esmena a la totalitat del funcionament de tots els actuals partits independentistes. I dels altres, evidentment; però aquests, ja s’ho faran! Ben mirat, això representarà un canvi radical en la línia d’actuació d’aquestes entitats. Arriscat? En tot cas, la situació és molt diferent del 2017. Si segueixes fent el mateix en un moment històric en forta evolució es corre el perill de caure en la inoperància.

L’unic camí.

La ruta que ens hem de marcar no és cap solució immediata, perquè els miracles són poc freqüents. Però no descartem fets extraordinaris que  permetin una drecera. Qui es pensava que, de cop i volta, el mur de Berlin esdevingués inútil en un dia? Qui podia imaginar el ràpid desmembrament de l’URSS? Qui podia preveure una pandèmia que tanqués mig món a casa? No descartem res. Però, mentrestant, anem fent passes:

-Dediquem-nos, des de les grans entitats, a regenerar les opcions electorals actuals, sigui per evolució o per substitució dels actuals, tal com hem dit abans. No serà cosa d’uns pocs mesos. Aprofitem aquests dos anys que es donen de marge? Ja triguem massa. Que és difícil? Amb el poder de les xarxes avui en dia es poden aconseguir adhesions de centenars de milers de persones en poc temps. Hem de pensar que la gent es mobilitza quan hi ha un motiu il·lusionant. Que no recordem la resposta a la cita del 1r d’octubre? Tothom convençut que hi hauria urnes, paperetes, locals i cens: autèntics murs humans davant les porres i la fúria desfermada. I la resposta massiva al Tsunami? Ara, necessitem fer aquest procés d’aconseguir una opció electoral per tenir gent absolutament fiable i convençuda al Parlament i al Govern: ells han de proclamar i aplicar la República, sota la pressió desfermada del poble, evidentment. Però tinguem-ho clar: els actuals, ni que controléssim el País sencer, ni que obríssim les presons, no farien el pas endavant.

-Mentrestant, anem confrontant l’actual classe política amb les seves promeses incomplertes, la seva inutilitat per aconseguir res de l’enemic, tant en el camp polític com en l’econòmic, el cultural i el de serveis públics, infraestructures… I menys si es dediquen a implorar clemència. Anem-ho escampant i recollint el malestar creixent de la població sobretot amb els ajustaments econòmics que vindran, sens dubte, i que rebaixaran el nivell de vida i de serveis que hem tingut fins ara. Canalitzem-ho.

-Mentalitzem-nos tots i anem mentalitzant tothom que en la confrontació pacífica amb l’estat haurem d’anar a totes. Hem d’anar entrenant-nos. És una lluita noviolenta, pura desobediència. Sense límits. Hem de pensar que ells no s’aturaran per res. Queda clar? Per res! I aquí no hi ha lloc per fer una catxa o “farol”. El secret de la qüestió és estar absolutament convençuts i decidits a arribar fins el final, costi el que costi, per dur que sigui. I que ells han de tenir tan clar com nosaltres de fins on volem resistir.

-Cal organitzar des del més estricte dels secrets una eina de coordinació total. No fer un Tsunami per aconseguir un diàleg inútil, sinó una mobilització i control del territori de llarga durada. Proposem noms. Què us sembla Tiananmen?

-Un apunt sobre com encarem la violència desfermada en tots els graus imaginables. Per això, hem d’anar pensant que, sobretot en institucions, però també en primera línia de resistència als carrers hi ha d’haver una forta participació de gent gran. Perquè, encara que totes i cadascuna de les vides tenen un valor infinit, no és el mateix una estada llarga a la presó d’una persona jove amb els seus projectes de vida a mig fer que d’una de gran. Tampoc per possibles danys físics greus o mortals. Tinguem-ho clar. És dur, però cal tenir-ho present. Ara penseu en l’edat d’alguns dels més alts càrrecs de la passada legislatura i de la que ara comença. Precisament!

-L’argument per a la confrontació decisiva sembla evident: Catalunya és una nació sotmesa que ha intentat de totes les maneres possibles ser respectada en el marc d’un estat mancat d’un funcionament democràtic, que tot ho fia a la violència física i judicial. La independència de Catalunya és, per tant, una causa justa d’una minoria nacional sotmesa i en perill d’aniquilació lingüística, cultural i econòmica.

-Caldrà fer una labor d’informació internacional per cridar l’atenció de les conselleries, els parlaments i l’opinió pública europees que passaran coses greus i que no se’n podran desentendre. Que poden intentar fer de mediadors abans no sigui massa tard. Que nosaltres ho acceptem, però, que els ho preguntin a ells! També deixar clar que, si ens constituïm en estat independent, deixa de ser un afer intern. En tota aquesta tasca hi pot jugar un paper molt important el Consell per la República. Tenint present la vigilància fèrria a què està subjecte l’acció internacional de la Generalitat, sembla obvi que, qüestionar l’esmentat Consell, és com a mínim, sospitós de voler jivaritzar aquest aspecte exterior de la nostra lluita.

-Queda pendent un aspecte crucial en tot l’esmentat. Quin serà el moment en que es desencadenarà la confrontació decisiva? Quan s’executarà el mandat de l’1 d’octubre o, si ho preferiu, es desconfinarà el 27 d’octubre de 2017? No es pot dir. Evidentment, cal que tinguem els aspectes anteriors preparats. Però en tot cas, el moment de la confrontació ha de ser una sorpresa. No ens deixaran fer un altre referèndum ni res que representi un procés de preparació i d’execució públiques. No siguem babaus!

Tinguem-ho clar: La iniciativa del procés d’independència de Catalunya no ha de ser de la classe política sinó del carrer. I qui digui el contrari, menteix. Expressat d’altra manera, el control del País ha de passar de Lledoners a Tiananmen.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.