De Sants estant

Unes frases indicadores de per on van les coses: “Cal augmentar la base social independentista”, “Ens cal un període d’acumulació de forces”; “Retrocedir un pas per avançar-ne dos”; “Cal frenar els hiperventilats”; “Vàrem perdre la partida perquè no érem prou gent”, “Hem de treballar per quan sorgeixi una nova oportunitat” etc.

Potser que re-enfoquem: evidentment que cal augmentar la base social, però la republicana. Així. Perquè no es tracta d’assolir la independència i ja està. Es tracta de construir una nova societat i desterrar els vicis seculars de l’estat actual. On els tricornis, les grans empreses, la cort reial i les cúpules judicials franquistes deixin de ser els poders fàctics. On les aberracions d’alguns jutges deixin de fer envermellir els ciutadans de bona fe. On no s’arruini el país a base de  dilapidar quantitats ingents de recursos econòmics per al profit de les elits de sempre.

De totes maneres, no siguem incauts una vegada més: encara que hi hagués un 60 o 70% d’independentisme, no pactarien res. És més, com més difícil s’ho vegin, amb més recursos tractaran d’esclafar-nos. O sigui que és correcte mirar d’acumular partidaris però això no és garantia de res si no estem disposats a anar fins el final.

D’altra banda, està bé que ens ho formulem: com s’augmenta aquesta base social? Si analitzem els darrers anys, veurem que el progressos més importants no estan lligats a les nostres accions directament, sinó a les respostes sapastroses de l’opressor: Sentència del TC sobre l’Estatut, accions punitives a rel de la celebració del 9N, assalts de la Guàrdia Civil a les dependències de la Generalitat i, sobretot, la violència desfermada l’1 d’octubre. Aquest dia, molts van canviar de bàndol. I d’una manera irreversible: qui ha vist el capteniment d’uns i altres amb la ment oberta no tindrà mai més cap dubte sobre quins són els seus. I segueix el degoteig a causa de l’empresonament i l’exili de polítics, líders socials, artistes, activistes…

Per això cal un nou 1 d’octubre. Sembla confirmat que aquell dia una trucada des d’Europa va tallar en sec la repressió. Ja poden negar-ho. Màgicament, per pròpia iniciativa no l’haurien frenat mai. Doncs tornem-hi. Motiu: pot ser un referèndum sobre la implementació de la República declarada però no exercida ni defensada el 27 d’octubre. Això, després que s’intenti de totes les maneres possibles una mediació internacional per a una consulta negociada. I a veure si aquesta vegada la trucada des d’Europa la fan de bon matí o, millor encara, uns quants dies abans. I a veure com actuen els membres d’un Gobierno teòricament progressista, d’esquerres i tot el que vulgueu. Ens enviarien els piolins una altra vegada? Engarjolarien un altre cop el Govern? Versió renovada del 155 desfermat? Seria curiós de veure. En tot cas, demostració que el problema Catalunya-Espanya no s’ha resolt, que està ben enquistat i que no hi ha cap altra solució que afrontar-lo d’arrel.

Però hem de canviar de tàctica: això que en diuen “el relat” l’hem de marcar nosaltres: abans del referèndum de 2017 el debat es va centrar en si es podria votar o no. Molts ja donaven per descomptat que no es podria i per això no calia tenir un full de ruta pels següents dies. Però el poble va sorprendre la pròpia organització i, heroicament, ho va fer possible. Haguéssim hagut de dedicar els esforços a definir clarament perquè calia votar el Sí. I ara és el que hauríem  de fer, donar per descomptat que es podrà votar i dedicar les energies a dibuixar els valors de la nova República, la República Catalana, doncs no n’hi ha cap més de possible. I això ho hem d’escampar principalment entre els il·luminats que encara creuen en la regeneració d’Espanya. Ells sí que cerquen un unicorn tricolor republicà.

I l’endemà del Referèndum, a controlar el País de punta a punta. Això exigeix, però, la valentia de tots. I, si cal, els més grans al davant: a les institucions i al carrer. Però primer cal tenir un Govern i parlamentaris d’edat. Com el senat romà. La gerontocràcia dels somriures i de la revolta.  Poc hi tenen, (i hi tenim) a perdre. Ja tenim la vida feta. De ben segur que, si calgués, una condemna gaire llarga no la compliríem. I no ens podrien amenaçar amb el futur dels nostres fills petits. I, en general, no patiríem per una família per cuidar.

Creieu-me: un altre 1 d’octubre, si us plau!

A Espanya tenen una curiosa manera de formar governs. I és que sobta  la impossibilitat metafísica de considerar determinades eleccions de càrrecs com adequats, es miri com es miri: posar al ministeri de medi ambient la persona que va donar el vist-i-plau a l’experiment-negoci sísmic del Castor n’és un bon exemple; a interior, el jutge que té el récord Guiness de mirar cap a un altre costat quan s’apunten casos de tortura; A hisenda, una de les conselleres quan el frau dels ERO a Andalusia, a Cultura un tertulià de teleporqueria…ja dimitit!

Però allà on més afinen és en el ministeri d’afers exteriors. Teòricament la persona que dirigeix la diplomàcia de l’estat. Repeteixo: diplomàcia!

Tots recordem la trajectòria del senyor Garcia-Margallo, que va confessar els favors que es deuen a diferents països i les pressions a canvi del seu silenci o postura contrària a Catalunya. I els embolics amb els britànics a rel de Gibraltar i el Brèxit. També la seva estratègia “diplomàtica” d’evitar l’1 d’octubre: destruïr les urnes!

El seu successor, el senyor Dastis va negar l’evidència de la violència del dia del Referèndum davant l’astorament del periodista de la BBC, potser sense saber que eren imatges d’aquesta prestigiosa cadena! I anar impedint  els actes que el Diplocat organitzava per tot Europa. I com a retrat final del seu mandat, la convocatòria d’un premi per veure quin periodista estranger la deia més grossa per mirar de refer la malmesa imatge internacional d’Espanya. Encara riuen…

I ara, un flamant president de govern espanyol accedeix al càrrec gràcies a una carambola propiciada pels poders fàctics, amb el mínim d’escons del seu partit a la seva disposició. Equilibri precari. Com mantenir-se-hi? Doncs fent un govern amb una barreja de persones, algunes de les quals les signarien els seus principals rivals polítics del bloc del 155. Especialment el cas del senyor Borrell a afers exteriors.

És curiós que tots ells considerin el tema de Catalunya com una qüestió pròpia i primordial del seu departament. Ells mateixos ja admeten que som més a fora que a dins.

I per això el “diplomàtic” Borrell ja feia mèrits abans d’accedir al càrrec i parlava del cas català com d’una ferida infectada que calia esterilitzar. Un cert to goebelià… I ara, un cop assolit el càrrec, s’esplaia omplint la pantalla del TV de mitges veritats i dobles mentides. I a més, amb plena “autoritat” i coneixement de causa, car és català, si bé només per fer de raier en aigües tèrboles, la seva especialitat.

Diu que Catalunya està al caire de l’enfrontament per culpa de l’independentisme. El que no diu és que hi ha uns escamots propiciats per gent talibana com ell, falangistes i franquistes, segurament paramilitars, que són pocs però ben armats i que actuen amb total impunitat, al carrer i a les xarxes. I una part de la societat civil activa i perfectament organitzada, segurament majoritaria, que durant anys ha sortit al carrer amb un exquisit comportament, pacífic i solidari. Aquells són els que ja ens advertien de l’Ulster que ens muntarien. I es tracta de provocar-nos per justificar les mesures més dràstiques possibles, si cal, una intervenció militar, la il·legalització de partits i entitats i la detenció continuada d’activistes i de tothom qui els alci la veu. El senyor Borrell menteix al parlar d’enfrontaments, i ho fa a consciència.

En tot cas, una societat no està dividida i menys encara fracturada a causa de les diferents opinions polítiques. Ni en cas de situacions que poden resultar trascendentals. S’ha partit la societat britànica pel Brexit? I l’escocesa pel referèndum? I Espanya per l’entrada a l’OTAN? I en aquests casos, què calia, no fer referendum? No afrontar la decisió popular?. Això ja seria una manera de decidir: que res no canvïï.

Clarament no han començat bé. Si volen encarar la resolució del conflicte han triat la persona més inadequada. Això sí, potser ara té molt de crèdit a Europa. Però ja el perdrà amb unes quantes decisions de torero. Potser hauran de tornar a convocar un nou concurs per refer la imatge internacional d’Espanya.

La presentació de la moció de censura per enderrocar i substituir el “gobierno” de M.Rajoy sens dubte ens va portar a moltes estones de reflexió sobre la importància del moment i, sobretot, a decidir quina hauria de ser la postura dels partits independentistes en la votació.

Depenent del criteri preponderant, les opcions anaven variant als nostres ulls.

Des d’un punt de vista d’impuls primari, a mi se m’acudia d’aprofitar l’ocasió de tenir la paraula des de la tribuna d’oradors per dir-los el nom del porc a uns i altres: al president censurat, a l’aspirant a succeïr-lo, als col·laboradors necessaris dels primers, als oportunistes del nord i als antisistema integrats. Uns i altres ens han aixafat sota el jou d’un estat d’excepció i no tenen cap interès a afluixar el dogall. I en el moment de la votació, hauria proposat d’aixecar-se ostentosament i anar-se’n, engegant-los a tots a pastar fang, tot passant del possible resultat de la votació.

Si ho observava amb predomini del component sentimental, segurament m’inclinava per votar-hi a favor, i condemnar un govern i un partit que han propiciat l’odi, la humiliació i la violència, convertint-los en un executiu i una opció política “en li-qui-da-sió”, com diria la molt pèrfida.

Si tractava d’analitzar-ho des d’un punt de vista ètico-racional, tampoc cap dubte: calia foragitar del govern el partit més corrupte d’Europa, la mentida, la maquinació, la subversió de valors, el rescat de bancs empobrint la població, la violència desfermada, la mediocritat, la incultura, el sotmetiment dels mitjans informatius als seus dictats, l’enfrontament entre territoris…

Però encara quedava un altre aspecte que em neguitejava: en certa manera, una veueta em recordava que gràcies al “Sobresueldos” ( versió Cotarelo ), l’independentisme ha crescut entre nosaltres fins a nivells impensables fa una dècada. I mai no li estarem prou agraïts per això. És clar que ens ha fet molt de mal, ens ha mig arruïnat, pegat, humiliat, tancat dirigents a la presó, inventat i aplicat lleis injustes i tot el que vulgueu. Però els fets són els fets. I la pregunta és: I ara, amb el nou govern “socialista”, ens aniran més bé les coses? No valia la pena de salvar-los el govern de la forma més maquiavèlica possible i mantenir la tensió i l’enfrontament? No podria ser allò de “com pitjor, millor”? No estaven arribant a nivells de ridícul internacional amb les seves sol·licituds d’extradició, favors secrets, pressions diplomàtiques, tribunals de fireta i menyspreu per la democràcia i els drets humans?

No soc gaire inclinat a creure en conxorxes i conspiracions internacionals. Però no m’estranyaria que els poders fàctics espanyols i europeus hagin afavorit el desenllaç que tots hem vist. Massa ràpid, massa imprevisible, massa sospitós. Com diu el detectiu, “investigueu aquells qui en treuen profit…”. Un pas cap a la desescalada del conflicte. Europa ja en té molts. I l’ÍBEX 35 ja havia fet la seva opció. Potser no aquesta, però sí la següent.

En tot cas a Don Mariano ja li van donar la seva oportunitat i no la va aprofitar. En canvi, ara, tot torna a la normalitat: “gobierno dialogante” allà i govern autonòmic i sotmès aquí. Negociem sobre la llunyania dels presos, si ens heu d’enviar les factures cada setmana o cada mes, si deixarem reviscolar alguna llei innòcua, vigileu amb les oficines a l’estranger etc. Res de substancial. I compte, perquè a la primera concessió dels socialistes, eleccions generals i emergència d’un “gobierno” d’ultres.

Per això, encara que sembli una pocasoltada, no sé si s’ha fet una bona jugada col·laborant dòcilment al relleu a Madrid. Desgraciadament, crec que el camí de l’alliberament s’allunya una mica més. Que només l’enfrontament continuat, encara que molt desigual, pot arribar a desestabilitzar l’estat fins a forçar una negociació amb intermediaris. Que només serà possible en la mesura que la no-intervenció condueixi al desastre, sobretot econòmic, de confiança dels mercats, de prima de risc… I també d’ensulsiada democràtica. La desobediència sistemàtica des de la nostra població i dels nostres representants potser faria créixer el nombre persones investigades i jutjades. I qui sap si ompliria les presons fins a límits insospitats. Potser sí que, a més dels carrers, les presons seran sempre nostres!

Molt dur. Però, sinó, ja em direu com i quan en sortiran els que hi són ara. Caldria veure quants dels nostres dirigents polítics hi estan disposats. I quants de nosaltres…Massivament o res: aquesta és la qüestió.

“Yo no veo rojos y azules, veo españoles… Yo no veo trabajadores o empresarios, yo veo españoles…” Albert Ribera

És perillós aquest home. I el seu partit. És evident i reconegut que són un invent dels poders fàctics espanyols, IBEX 35 i assimilats, una vegada el PP va anar caient en una putrefacció tan fonda que esdevingué inviable. I que ja els ha servit massa anys.

És preocupant el seu discurs: des de la seva creació a Catalunya llur missió ha estat, clarament, l’enfrontament, l’amenaça, “Os vamos a montar un Úlster que os vais a cagar”, i l’intent de dividir la societat en blocs. I el seu discurs, populista, simplista, fàcil d’acceptar per gent poc crítica, amb la seva crida a l’orgull nacional, “ I no pido perdón…”, de tots al servei de la unitat nacional, fa pensar en discursos de sinistres personatges que varen terroritzar i ensangonar Europa durant el segle XX. I quan això passa en un estat on quasi tots els mitjans de comunicació són al servei dels grans bancs que els hi condonen el deute a canvi del seu servilisme, el panorama no pot ser més alarmant.

Potser la gent hauria de percebre la falsedat del discurs del líder: de veritat que només veu espanyols? Deu tenir un problema greu de visió, perquè és fàcil distingir:

Votants pacífics sotmesos a les porres de manifestants violents amb total impunitat.

Grans empresaris amb comptes en paradissos fiscals de treballadors que paguen inevitablement els seus impostos.

Alts executius amb sous estratosfèrics de treballadors en règim de semiesclavatge.

Propietaris de xalets en zones residencials de desnonats per la bombolla immobiliària.

Polítics immersos en les portes giratòries de jubilats amb pensions congelades.

Grans propietaris i terratinents de gent esperant les “peonadas”…

Si tot això no ho distingeix, és lògic que el seu programa polític no faci propostes per atacar aquests problemes. Pot ben ser que per a ell aquestes coses siguin inevitables, són mostres de la “diversidad de  España en la unidad de destino…”. És a dir, que l‘únic important és que tots siguin espanyols. I allà dins, les diferències són meres anècdotes, mentre ells estiguin, evidentment, amb l’equip dels grans empresaris, de les portes giratòries, dels terratinents, dels impunes…

I no oblidem que són ideològicament engendrats pels dictats de la FAES, la fundació de l’Aznar. I ells, que es presenten per acabar amb la corrupció!. Potser oblidant que quasi tots els ministres del darrer govern de tan infame personatge estan tacats per multitud de delictes. Quina garantia poden oferir? Són els seus legítims hereus. Porten el seu ADN.

Ja ens podem afanyar per tots els mitjans pacífics a desemmascarar a casa nostra aquests venedors d’odi i ressentiment, aquests genocides de la llengua i de la cultura, aquests ressentits contra la tolerància i l’acolliment. O el fantasma del feixisme  tornarà a campar lliurement entre nosaltres. Com ara ja campen pels carrers i les platges.

La nit del dilluns 16 d’abril, un escamot se suposa que d’ultradreta, format per 20 o més persones, varen arrancar la gran estelada que des de fa anys tenia el Centre Social de Sants a la seva façana. A més, van mirar de fer el mateix a la Parròquia de Sant Medir i varen malmetre, per enèsima vegada, el mural del CDR del Passatge Fructuós Gelabert. Tot això mentre amenaçaven a aquells veins que els ho retreien.

Fa uns quants dies ja varen insultar i amenaçar persones que es dirigien a la concentració dels dilluns a favor dels presos polítics o en retornaven.

Sembla que tenen una certa impunitat. No hem sentit a dir que hagin identificat  a ningú per actes similars. Ni aquí ni enlloc. Forma part de l’Úlster que ens volien muntar?

Potser valdria la pena reforçar la vigilància nocturna als nostres carrers i places. I no em val l’excusa de manca de plantilla de la Guàrdia Urbana. Durant la campanya de l’1 d’octubre prou que perseguien els que penjaven propaganda pro referèndum.

I si és per qüestió de pressupost, el podeu treure dels equips de neteja que esborren amb tot tipus de dissolvents les pintades de groc de les voreres i carrers, amb una rapidesa insòlita pel que ens té acostumats l’Ajuntament. Despesa inútil, perquè molt em temo que, com sempre, tornaran a refer-se les pintades. Per cert, al voltant del mercat d’Hostafrancs, hi ha unes inscripcions feixistes en color blanc que no mereixen l’atenció dels esmentats equips. Algú controla els criteris amb els quals es seleccionen les pintades a fer desaparèixer?

Només a tall d’anècdota: fins fa pocs dies, a un fanal prop de la seu dels Districte, encara restava un cartell del vostre candidat del 21D, l’únic vestigi que quedava d’aquella campanya. Els equips de neteja no miren enlaire?

I si el que passa és que hi ha la consigna d’una Barcelona ben neta, podrien atacar amb els residus dels gossos i amb els xiclets al terra. De feina n’hi ha. El que cal són unes raonables prioritats polítiques que, ara com ara, em semblen discutibles.

En el context polític actual a casa nostra és normal sentir  dir que els partits polítics independentistes no es posen d’acord, que cadascú va a la seva, que prioritzen els interessos propis per davant dels col·lectius, etc.

Hem de recordar que la classe política catalana favorable al sobiranisme transita per una fina corda, suspesos sobre el precipici. Tots poden acabar davant del Suprem i d’allà inhabilitats o a la presó.

Les alternatives que es presenten són molt dures. És el que passa quan una revolució no es porta fins a les darreres conseqüències. I amb això no cal entrar en responsabilitats: mai ningú en els darrers temps ens havia portat tant lluny. I també, cal dir-ho, s’hi van veure obligats per la valentia, l’heroïcitat i la capacitat d’auto-organització d’un poble que va respondre més enllà del que podiem imaginar.

Com dèiem, les alternatives que es presenten des del punt de vista de les institucions és ben trist: O acceptes el jou del neofranquisme espanyol, mirant de gestionar les engrunes d’una Generalitat com si fos una simple gestoria, o tires pel dret, et reafirmes en la construcció de la República, i afrontes les conseqüències penals inevitables. Si s’escull aquesta darrera opció, qui hi està disposat? I qui no, que s’aparti? . Si optes per la primera, reconeixes que l’autogovern s’ha acabat, que tot ho controlaran, que impugnaran qualsevol petita desviació, que no podràs restaurar les oficines a l’estranger, que arrasaran els mitjans de comunicació públics, que prostituiran l’escola catalana, que tindran un control ferri del Mossos. No sé si hi haurà qui s’interessi en fer un paper tan galdós al Govern de la Generalitat.

En definitiva, els que ens ocupen, escarmentats, desmuntaran tot el possible perquè mai més estiguem en condicions de posar en greu perill la “sacrosanta unidad de la patria”, principi i fi, alfa i omega de tota la creació, al qual resta subordinat qualsevol altre concepte: democràcia, justícia, drets humans, respecte, ètica, progrés…

Arribats a aquest punt, la pregunta inevitable és: I doncs? Que hi podem fer?

Primer: constatar que com sempre, però ara molt més, el que no faci la ciutadania no ho farà ningú. Som una força de milions de persones que, en algun moment o altre, ens haurem de plantar i anar a totes. Però cal escollir el moment i anar-ho madurant, anar engruixin les files, a base d’evidenciar que pertànyer a un estat policia, corrupte i depravat no té sortida possible i que, més aviat que tard, és inviable econòmicament, la qual cosa sí que farà remoure els budells d’una Europa dels banquers.

Però ja des d’ara, nosaltres tenim una eina que de moment  no ens poden arrabassar: la nostra força com a consumidors que, si som prou i ens movem al mateix compàs, podem fer trontollar la seva precària estabilitat i re-dirigir la nostra economia.

Per a una anàlisi més detallada us adreço a un anterior escrit en aquest mateix bloc:

https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2016/09/22/proposta-dapadrinament-dempreses-i-productes-de-proximitat/

En el moment actual, però, cal tenir present que la nostra acció hauria de respondre a un triple eix o motivació.

1. Un eix nacional, de defensa i potenciació de les nostres empreses i productes, amb les implicacions econòmiques i laborals que se’n derivaran. I en justa correspondència a la fuita d’empreses que ells varen propiciar per generar por entre la població.
2. Un eix social, de valoració de les empreses petites, familiars i cooperatives, les autènticament creadores de llocs de treball i de riquesa al nostre país, amb capacitat d’innovació, d’exportació, lluny de les multinacionals i de la immensa majoria d’empreses de l’IBEX 35, que viuen de la distribució de favors de la casta extractiva de sempre, amb els seus beneficis guardats en paradissos fiscals.
3. Un eix sostenible, en la mesura que els productes de proximitat necessiten menys costos energètics en transport, valorant també l’ús de fonts renovables d’energia, el reciclatge, la disminució de residus, el valor afegit dels productes ecològics.

 Per tot això, ens hem de mobilitzar i dedicar-nos, ja, si no ho hem fet encara, a escollir amb aquests criteris les nostres empreses subministradores d’energia, de comunicacions, de banca, d’alimentació, de joguines, de farmàcia, d’electrodomèstics, etc

Hem de perdre la por a canviar d’empresa perquè “fa molts anys que en soc client” , “ves a saber si aquests altres són de fiar”, “val més boig conegut” i altres grans arguments del mateix  tipus. Si no som capaços d’això, ja em direu si ho serem el dia que haguem de plantar cara al poder que ens sotmet. Potser no es tracta de tenir fusta d’heroi. Potser, de moment, tot es redueix a ser conseqüent a totes hores i en els àmbits més personals, d’acord a una idea de País i d’organització de la societat. Milions de consumidors tenim una força indeturable. Anem-ho escampant com taca d’oli. I ràpid!

I si no en som capaços, oblidem-nos de l’anhelada República, deixem de plorar pels presos i cerquem alguna activitat o distracció que ens serveixi d’anestèsia al corcó que ens hauria de rosegar per dins.

L’equidistància, concepte geomètric que vol dir, simplement, a la mateixa distància de dos punts o dues rectes, quan es transfereix al camp de la política deixa de tenir sentit en la majoria de casos. Què vol dir ser equidistant entre els que volen que voti tothom i els que no volen que voti ningú? Que voti la meitat de la gent?

I l’equidistància entre opressor i oprimit què significa,  a favor de qui oprimeixi, però només una mica? O en dies alterns?

I entre víctima i botxí? Que al condemnat li tallin només mig coll? Que li electrocutin mig cos? És manifestament impossible.

Tant com és políticament inviable l’equilibri funambulista entre els que apliquen el 155 i els que varen impulsar un referèndum. L’equidistància era prendre’s el referèndum com una simple mobilització, com deien? Una mobilització de porres voladores, bales de goma i robocops furiosos? No, home, potser era tenir més paciència fins a negociar un referèndum acordat? De veritat? Per a quin segle? I a quin país?

Equidistància entre els que van resoldre en pocs dies els atemptats sagnants d’aquest estiu i els que varen amagar informació sobre el cervell de l’operació? I com es valora que al cap d’uns mesos el responsable dels primers sigui degradat i omplint formularis i els altres protegits pel secret oficial? Equidistància?

No oblidem que els capdavanters d’aquesta opció política s’han transformat en poc temps des de l’assemblearisme antisistema exercit al carrer fins a les cadires i els càrrecs remunerats, plenament integrats a l’establishment, defensors de l’escrupulós respecte a les lleis.

Una altra característica d’aquest col·lectiu és la importància que donen a la potenciació de les polítiques socials, prioritzant aquest camp per sobre de les reivindicacions sobiranistes. Però tenen en aquesta opció una impossibilitat evident: no hi ha a casa nostra polítiques socials sense sobirania política. Còm s’ho farien per aconseguir els fons econòmics en el marc d’una galopant recentralització territorial, econòmica i competencial, si cal amb una reforma constitucional que trencarà decididament amb el pacte del 1978? Que no ho veuen que, a més, l’Estat s’encamina cap a una molt  probable situació de regressió econòmica, endeutament creixent i una fallida, d’impossible rescat per part d’Europa?

I si algun o alguna de les persones que lideren aquesta opció campiona de l’ambigüitat  té esperances de fer política en el marc del govern espanyol, millor que ho deixi córrer. Per un costat, es trobaran amb un panorama desolador, un deute d’impossible retorn, un malson per a qualsevol executiu. Per un altre costat, descobriran, una vegada més, l’eterna muralla anticatalana que impedeix a un polític d’aquest origen arribar a dirigir un govern espanyol. Això  és una llosa massa gran de superar. Segles d’història ho confirmen: els 3 darrers presidents de govern espanyol provinents de Catalunya, i d’això fa prop de 150 anys, van exercir el càrrec uns pocs mesos i un d’ells fou assassinat. I en els temps que corren, la campanya del “A por ellos” no ha fet més que agreujar fins a la nàusea aquesta campanya tradicionalment aplicada als pobles colonitzats.

Definitivament, l’ambigüitat al nostre País és com un electrodomèstic amb l’obsolescència programada.

Nota enviada per si us pot servir de font d’inspiració:

Direcció de l’agència ………… de La Caixa.

Benvolgut:

El motiu de la present és per comunicar-li que properament cancel·larem el compte que tenim amb aquesta entitat. Compte provinent de la fusió d’antics comptes oberts pels nostres pares quan érem petits.

Ja fa temps que l’esperit de La Caixa ha deixat de ser el que era originàriament per convertir-se en un excel·lent negoci bancari, Les comissions per tot, que cal regatejar contínuament, així ho avalen. Això, des de fa bastants anys. I la funció social de l’entitat no deixa de ser un vernís més que pretén fer creure que el sentit fundacional de l’entitat continua vigent.

També cal tenir present que La Caixa forma part de l’elit d’empreses de l’IBEX 35 i del lobby “Puente Aéreo” que gaudeixen de forma aclaparadora les prebendes de ser tan propers al poder central de l’Estat, que fan i desfan en profit propi, però a l’esquena de tots els contribuents, com és evident en les astronòmiques quantitats emprades en el rescat bancari i en l’execució d’infraestructures faraòniques perfectament inútils.

No és sobrer recordar que una de les empreses participades de La Caixa com és Abertis, fa mig segle que disfruta del sanejat negoci dels peatges de les nostres autopistes, amortitzades centenars de vegades, que són rendibles gràcies a la manca d’infraestructures a que ens han tingut sotmesos els successius Gobiernos al llarg dels anys.

La raó que ha desencadenat finalment la nostra decisió ha estat la vergonyosa iniciativa de canviar la seu social fora de Catalunya, facilitada pel canvi de la legislació estatal  al respecte, saltant-se així la reglamentària consulta als seus accionistes.

I no ens vingueu amb l’argument que era per donar garanties als vostres impositors. Tenieu molt clar el desenllaç brutal del procés d’independència de Catalunya i vàreu fer el joc polític al Gobierno de l’estat, el més corrupte d’Europa. I a sobre ara dieu que el canvi de seu social és permanent. Bon vent i barca nova.

Tot molt legal. Però no compteu més amb els nostres estalvis ni pensions. Volem oblidar la vostra existència perquè us heu alineat amb el bàndol dels opressors. I recordeu que el negoci que perdreu a Catalunya possiblement no el compensareu amb el que guanyeu a Espanya. Tingueu present que, per a ells, l’origen català de les entitats o de les persones no deixa de ser un estigma imperdonable. Reedició d’allò que deien: “Roma no paga els traïdors”.

Nosaltres, almenys, així us considerem.

Agrairem que feu arribar aquesta nota tan amunt com pugueu. Nosaltres, per la nostra banda en farem el màxim de publicitat entre els nostres familiars, amics i societat en general.

Atentament

15.09.2017 “És evident que davant un “Sí” a la independència de Catalunya, respectaríem aquesta decisió, però Catalunya no podrà convertir-se en membre de la Unió Europea al dia següent”

 13.10.2017 “Si permetem, encara que no sigui cosa nostra, que Catalunya s’independitzi, també ho faran uns altres després i això no m’agrada. No vull una Unió Europea que d’aquí a quinze anys sigui formada per noranta països, seria impossible.”

Aquestes són frases tretes de les seves declaracions dels darrers dies sobre la “qüestió catalana”, tot i que, amb uns mínims coneixements d’història l’hauria de rebatejar com a “qüestió espanyola”.

Aquestes frases no són més que els indicadors d’un episodi més de la tradicional i repetida traïció dels països europeus envers Catalunya, deixant-la sola davant la cobdícia i l’afany del conqueridor hispànic per motius domèstics.

Ves quina por, una Europa formada per 90 països. Potser n’hauríem de dir regions, nacions o el que convingui. En tot cas, no seria, com ara, un club d’estats molt gelosos de la seva particular sobirania, on és impossible posar-se d’acord en temes de política internacional, de conflictes armats com els de Iugoslàvia, d’atenció als problemes del món actual, com el canvi climàtic, els dramàtics moviments migratoris, els creixents desequilibris socials, l’augment de la xenofòbia…

I si li serveix de pista, diria que no hi ha gaire perill que el cas català contamini l’estabilitat dels estats del seu club d’amics. Perquè la immensa majoria d’aquests, davant les raonades reivindicacions de les minories ètniques, culturals o nacionals, tenen prou intel·ligència per evitar estrènyer el dogall, reconeixent les seves característiques pròpies, facilitant camins d’autogovern, respectant la seva llengua i cultura, implementant raonables quotes de solidaritat interterritorials, facilitant les infraestructures potenciadores de riquesa. I si fos el cas, permetent un referèndum acordat, com en el cas d’Escòcia al Regne Unit.

Res d’això és vàlid per al conflicte entre Espanya i Catalunya. Coneix algun cas d’una minoria amb un dèficit fiscal de l’ordre del 8% del PIB durant molts anys? Alguna llengua oficial al territori, parlada per uns 10 milions d’habitants que està prohibida a la Unió Europea? Que no és vàlida ni per al festival d’Eurovisió? Amb un Estatut d’Autonomia referendat per tot un poble, que un tribunal de 12 sicaris dels partits majoritaris s’atreveixen a destrossar? Que fan de l’odi cap els catalans una eina per aconseguir vots  ( “A por ellos”, “Nos los cepillamos” …) a través de tots els seus mitjans de comunicació? Que ridiculitzin un Parlament elegit democràticament, impugnant qualsevol llei aprovada, simplement perquè sí, però que és permesa en altres parlaments de l’estat. Que neguen la realitat d’una transversalitat del moviment independentista, profundament cívic i democràtic, que no vol imposar la separació sinó votar-la i acceptar-ne el resultat? Que menteixen descaradament dient que Catalunya està fracturada ( ho estava Escòcia abans de votar? ). Que diuen que la llengua castellana està perseguida a casa nostra?.

Suposo que coneixeu que l’Estat Espanyol, el que té sempre a la boca “l’estat de dret”, és el que més incompleix les directives europees. Que se salta la seva pròpia legislació, per exemple, porta més de 15 anys sense fer cas d’algunes sentències del seu Tribunal Constitucional en casos guanyats per la Generalitat. Que durant l’assetjament abans, durant i després del Referèndum s’ha pentinat un grapat de drets fonamentals que Europa hauria de tenir com a sagrats, assaltant oficines de la Generalitat sense ordre judicial, detenint i emmanillant alts càrrecs, violant la correspondència, tancant pàgines web, atonyinant ciutadans indefensos que volien votar, amenaçant en aniquilar-nos i enviant l’exèrcit…

Simplement, estem astorats. Que no tingueu notícia que molts dels fons europeus han estat malgastats a Espanya en infraestructures rotundament inviables, com aeroports, autovies, trens de gran velocitat, corredors mediterranis pel mig de la “meseta”, només per a negoci d’algunes empreses i dels partits governants i els seus sinistres dirigents.

No vull oblidar, però, que com a Primer Ministre de Luxemburg vàreu tenir un tracte de favor amb grans multinacionals, mantenint el vostre minúscul país com una mena de paradís fiscal. Tot quadra.

En tot cas, tingueu present que el vostre menyspreu vers Catalunya s’us pot convertir en un bumerang. Primer perquè no hem fet un llarg, increïble, pacífic, cívic i meritori camí com per deixar-ho córrer ara per la desídia dels buròcrates de Brusel·les. I per tant, si això s’allarga, cosa bastant probable, pot fer trontollar el nostre País. Però de retruc trontollarà Espanya, ja prou debilitada per unes polítiques irracionals al límit de la supervivència. I com que Espanya és bastant més gran que Grècia, no crec que us en sortiu per rescatar-la. Pot ser la fi d’Europa, al menys tal com l’entenem avui en dia, un mercat comú sense entranyes.

D’altra banda, amb Catalunya perdeu una seriosa possibilitat de regeneració que es podria estendre per tot el continent, amb una ciutadania mobilitzada, auto-organitzada, capaç de orientar la trajectòria dels seus dirigents, tot just al contrari del model vigent, consistent a votar al menys mediocre i incult dels candidats, ( o al més, segons on ) preparat, això sí, pels experts assessors d’imatge. És una pena. En ple segle XXI.

És clar que potser als que dirigiu no us interessa que canviï el model. Com dirien aquells, les papereres de la història quedarien col·lapsades.

Una vegada més, després dels colpidors atemptats, la ciutadania catalana ha actuat amb maduresa i generositat i les seves institucions amb eficàcia i rapidesa. Prova superada.

Semblava que davant d’uns fets tan greus, es deixarien de banda les tensions amb el govern i autoritats espanyoles.

Però un cop més, el comportament indigne i el foment de l’odi i l’oportunisme per part seva han esclatat. I, sincerament, sap greu. Ni en aquests casos es poden comportar civilitzadament.

Analitzem breument alguns dels esdeveniments recents i altres de més llunyans:

Hi ha hagut una bon nombre d’usuaris de les xarxes que s’han despatxat a gust, com quan el cas de l’avió de Germanwings estavellat. Odi als catalans, fins i tot a les víctimes. També ara. És evident que descerebrats n’hi ha a tot arreu. Però seria interessant veure com actua d’ofici la fiscalia afinadora en aquests casos.

Atac mediàtic de mitjans de comunicació lligant el terrorisme amb l’independentisme. Segurament teledirigits des de ben amunt.

Manca de respecte de diaris unionistes d’Espanya i de Catalunya mostrant fotografies explícites de la massacre, desoint les recomanacions dels Mossos.

Fotografies del monarca i el seu seguici amb les víctimes als hospitals, fins i tot infants. Però és clar, el Rei és inviolable, no podria ser acusat de cap delicte encara que fos flagrant. Hem vist alguna fotografia similar de les autoritats catalanes als hospitals?

Recordem l’amistat tradicional de la Corona amb les autoritats de l’Aràbia Saudita, règim reconegut com un dels principals finançadors del terrorisme islàmic.

Per no citar la responsabilitat del govern de Rajoy per impedir el funcionament normal del cos de Mossos d’Esquadra: no permetent la convocatòria de places, impedint l’accés a les bases de dades sobre terrorisme i participació en la Interpol, molts anys sense convocar la Junta de Seguretat i, segons es va confirmant, amagant informació crítica als Mossos. Comportament criminal, simplement.

Aquests dies, tot això ens ho hem callat. Potser no era el moment. Tots units fent front al terrorisme.

Pel dissabte vinent. 26 d’agost, hi ha prevista una manifestació, convocada per la Generalitat i l’Ajuntament, potser també per altres entitats que s’hi poden anar afegint.

Però caldrà veure si tornen a aparèixer les autoritats de l’Estat. Com que suposem que cap de les problemàtiques anteriors haurà estat rectificada, ni la fiscalia haurà mogut un dit, ni els mitjans demanaran excuses, ni la Casa Real tampoc, ni els Mossos ja tindran accés a tota la informació, etc. no s’entén com podem participar tranquil·lament en un acte de repulsa al terrorisme amb aquells que l’han facilitat o que l’han aprofitat per faltar-nos al respecte i fomentar la mentida i l’odi una vegada més.

Per això, o no hi assistim, o n’organitzem una d’alternativa, o hi anem amb una acció decidida de denúncia d’aquests fets. Potser aquesta darrera sigui la més raonable.

En tot cas, és d’esperar que l’Assemblea, Òmnium i altres entitats semblants no podran acceptar-ho passivament. A poc més d’un mes de l’1 d’octubre no podem deixar-nos trepitjar una altra vegada. Som una Nació, volem ser un Estat i tenim una bona ocasió per demostrar la nostra dignitat.

I desmuntem d’una vegada la cançoneta de no barrejar la política amb el terrorisme. Són ells qui ho han barrejat sense miraments, com rates de les clavegueres de l’Estat.

Breus reflexions per a ser usades o modificades a discreció.

Expropiacions AVE a Catalunya: a 5 € el m2. Pagesos catalans. Autopistes radials de Madrid: a 3000 € el m2.  Franco, Serrano Suñer, Abelló, Florentino, Botín, Casa de Alba… LA CONSTITUCIÓ ENS IGUALA A TOTS!

Un Rei que premia un ex-ministre perseguit per la Justícia internacional o un Parlament que anul·la judicis franquistes: POTS DUBTAR O NO VOTAR?

Els de l’amnistia fiscal van pagar de mitjana  el 3%. Quan paguem els altres?: TU MATEIX

Votar en llibertat o fer cas als ex-presidents momificats:  FUTUR O PASSAT

Per 1 € alguns compren un banc. Tu, una barra de pa: QUINA BARRA!!!

Un Ministeri alterà els resultats electorals amb mentides. Alguns dels beneficiats volen ara garanties: VERGONYA.

Per què no votem a les eleccions USA si ens afecta a tots?:  INCOMPRENSIBLE!

El castellà és una llengua. El català, una molèstia: CULTURA?

Rescat de bancs o pisos socials: QUÈ ÉS MÉS CONSTITUCIONAL?

Presoners de les elèctriques o energia renovable lliure: MIRA LES FACTURES I VOTA

Corredor Mediterrani o Madriterrani? No és un joc de paraules: PENSA’HI I VOTA

Avions de combat o atenció a la dependència: QUÈ NECESSITARÀS? DONCS VOTA

Ferrocarrils dignes o Rodalies ruïnoses: SÍ O NO

Tribunal Constitucional i Fiscalia que afina o Justícia digna: PODEM O NO PODEM?

15M: de l’ocupació de les places a l’ocupació de les cadires: TEORIA DE L’EVOLUCIÓ EXPRÉS.

La fitxa de la puta-ramoneta ha canviat de mans: JOC DEL MONOPOLI.

Posar urnes és un delicte. Impedir-les és democràcia: LA REVOLTA  DE LES NEURONES.

Cada dia volen de Catalunya 40 milions d’euros. Esperem a una reforma de la Constitució?: RETORN A ATAPUERCA.

És possible una Espanya federal?: EL SECRET DE L’UNICORN.

Autonomia: et donen els diners que els sembla, diuen en què te’ls has de gastar i et fan un préstec amb interessos pels teus propis diners: AUTOGOVERN O EUTANÀSIA?

El tema és delicat, però l’afronto com un exercici per il·lustrar les estratègies populistes de l’unionisme, que fa servir el foment de la por per espantar sectors càndids de la població i aconseguir els seus propòsits. La mateixa tàctica es pot aplicar a diferents temàtiques, com les pensions, la pertinença a la Unió Europea o el reconeixement internacional de la nova República.

Però abordem el cas concret: L’afirmació que el procés pot comportar una escalada de violència i que no és descartable que es produeixin víctimes. La qüestió es pot formular així: “Voleu dir que la independència val més que la vida d’una o diverses persones?”

D’entrada us dono la meva resposta: no, cap ni una, si ho presentem com una condició imprescindible. La conseqüència, simplista: “Doncs deixeu d’aspirar a la independència, abandoneu el procés, perquè pot passar de tot”. I aquí s’acaba la història.

Però analitzem la pregunta, la meva resposta i la conclusió. Es planteja com una condició inel·ludible, a la manera dels contes infantils en què un poble ha d’oferir com a sacrifici, cada any, una donzella per apaivagar les ires del drac de la cova. Però les coses, a la vida real, no funcionen així. Per començar, us diré que no és descartable que es produeixin morts. Poden ser per causa directa o més o menys indirecta del conflicte: des d’una càrrega descontrolada de la policía, una estampida provocada per una explosió en una concentració, manifestació o míting, un accident de circulació per assistir a un acte determinat… Però fixeu-vos que hi ha una gradació diferent de lligam amb el procés en un cas o altre, i a més, estem parlant no de fets inevitables, sinó de possibilitats. I del que es tracta és de seguir fent, pacíficament, tal i com s’ha fet fins ara, amb una tasca de prevenció de riscos, amb servei d’ordre, d’emergències, passadissos d’escapament, etc.

Perquè sabem que no hi ha activitat humana amb risc zero. I el que no podem és renunciar al somni de tot un poble per una probabilitat que es produeixin desgràcies. Pensem en algunes situacions del dia a dia. Sabem que cada setmana, estadísticament i inevitablement es produiran accidents de circulació amb morts. Hem de fer esforços per minimitzar-ne els casos. Però a ningú se li acudirà prohibir els mitjans de transport, amb cotxe, tren, vaixell o avió, públics i privats, per eliminar el risc de víctimes. Això seria tant com renunciar a la nostra civilització. En tot cas, prevenció, normatives raonables i mentalització.

Deixeu-me caricaturitzar-ho amb un plantejament límit: és un fet que alguns alumnes són víctimes de l’assetjament escolar, i alguns dels seus companys en són els executors. Oi que per eliminar el problema no prohibirem les escoles? Ni els nens?

Per tant, en el tema dels riscs del procés d’independència, la pregunta inicial  és tendenciosa i la resposta és maximalista i alhora simplista.

Però anem més enllà. Perquè la realitat és més complexa de com se’ns presenta al principi. La qüestió podria reformular-se així: “què pot ser més car en vides humanes, la independència o la no-independència?”. I analitzem-ho fredament. Perquè podem citar moltes víctimes indirectes de la no-independència. Sabem que des de fa anys, el govern espanyol ha estat negant-nos moltes infraestructures i dotacions econòmiques imprescindibles per a un correcte funcionament de la societat. I com a conseqüència, s’han perdut vides humanes per aquesta causa. Quants accidents  mortals hi ha hagut a la Nacional-II, anomenada la carretera de la mort, i en d’altres vies de circulació? Quantes víctimes als passos a nivell del tren en poblacions importants? Quants malalts no han pogut resistir, esperant intervencions quirúrgiques amb llargues llistes d’espera? Quantes persones han mort a casa seva en un incendi provocat per causa de la pobresa energètica? Quants suïcidis de persones desesperades per manca de recursos? La llista pot allargar-se en altres àmbits.

En arribar aquí, és possible que algú m’acusi de demagògia, argumentant que els recursos són limitats, que sempre hi haurà necessitats per satisfer, que hem passat anys de crisi… Però aquesta acusació salta pels aires si analitzem objectivament en què s’han gastat part dels nostres impostos: en infraestructures inútils, que després són rescatades amb els nostres diners i els dels nostres fills i néts, en rescat de bancs, en manteniment de ministeris sense continguts i funcionaris desvagats, en despeses suntuàries en embaixades, en caceres reials, permetent l’evasió fiscal de les castes extractives i organitzant-los una amnistia fiscal…Ara podem respondre amb més criteri a la pregunta sense bandejar la complexitat real.

En resum podriem afirmar que un dels trets característics del populisme és formular preguntes equivocades, per tendencioses, i donar-los una resposta simplista, en comptes de formular preguntes correctes i donar-hi respostes complexes, perquè la realitat i el funcionament de la societat tenen molts matisos i aspectes relacionats, i no es poden enganyar els ciutadans com si fossin infants.

Nota final: aquests que ens amenacen amb desgràcies, no recorden que en el pas des del franquisme a la democràcia formal que tenim ara es van produir víctimes? Algú defensa que no podiem fer la transició “modèlica” per evitar-ho? I aleshores què? Continuariem encara amb el règim del general colpista? O potser a alguns ja els estaria bé…

Segurament, d’aquí a uns quants anys, quan Catalunya funcioni a ple rendiment com a estat independent, girant la vista enrera i al nostre voltant, sentirem veus provinents de la península que en el fons ens agrairan haver-los obert els ulls. I doncs?

Per una banda, segurament s’hauran adonat que moltes de les coses que deien dels catalans eren absolutament falses. I ja no entrem en barbaritats com que la resta d’Espanya finançava Catalunya, sinó, per exemple, la qüestió de la insolidaritat. Estic segur que les relacions amb els veïns de ponent seran bones, l’intercanvi comercial i les col·laboracions seran fructíferes. I allò que vagaríem per l’espai sideral, pobres, aïllats d’Europa, expulsant habitants forans i amb una pèrdua del vigor econòmic considerable, no eren sinó contes de la vora del foc.

Però sobretot, ens agrairan haver-los permès descobrir que Espanya anava nua, ensenyant les vergonyes. Que la seva estructura d’acumulació de poder i de diners en un nucli dur anomenat Madrid  era a costa d’anar arruinant la resta de territoris, i que això era insostenible. Amb Catalunya es podia anar dissimulant, sempre que la crisi no s’aguditzés. Però igualment a la llarga, resultava inviable, endeutant-se per pagar les pensions, incapacitats per disminuir l’atur i la precarietat, per no prendre mesures dràstiques de reorientació de l’economia, com ara prioritzar la productivitat industrial en comptes de la pura especulació o les construccions faraòniques inútils.  (inútils excepte per a les butxaques dels escollits )

En definitiva, vist de fora estant, veurem que el concepte d’Espanya és com una galàxia en descomposició: un forat  negre que xucla tota la matèria del seu voltant, establint una estructura fèrria, d’autopistes i trens que tots surten o van a parar al mateix lloc. I que els serveix per anar estenent els seus tentacles més i més lluny: amb un parell d’hores, des del melic del món poden anar a qualsevol punt dels seus dominis: un concepte d’estat que consisteix, essencialment, en Madrid i el seu extraradi. Vet-ho aquí. Per això crec que això no és Espanya, i suggereixo anomenar-la Madrilàndia.

I si llavors ens demanessin com fer-ho per tirar endavant, els podrem dir que cada país ha de trobar el seu camí. Però possiblement, si no és amb una autèntica revolució, no faran net: arranar el franquisme, passar de monarquia a república, fer una autèntica neteja de les poques famílies que sempre han anat acumulant diners i poder, oblidar-se de la supervivència a base de subsidis i picaresca, guerra a la corrupció des de dalt de tot fins a cadascú, no esperar que l’estat resolgui els problemes sinó tenir iniciativa…Feina ingent, però que fomentant-ho des de les escoles, uns mitjans de comunicació dignes i l’ús de les xarxes d’interacció social d’avui en dia pot ser factible. Però no en quatre dies…

Emprant terminologia matemàtica, podriem concloure que la independència de Catalunya és condició necessària, però no suficient, per a la regeneració d’Espanya. O sigui que, a més de per la nostra pròpia supervivència, també per a fer-ho possible, enllestim i fem via. I després, si s’ho proposen, que ells facin la seva feina i ja els donarem la mà.

L’esclat de l’afer “Santi Vidal” és un exemple més de la planificació unionista de desacreditar el procés o fer-lo invisible. Tots sabem, i la “intel·ligència” de l’estat també, que el castigat jutge Vidal diu, si fa no fa, el mateix des de fa més d’un any. Per què ha sortit ara? Doncs per eclipsar l’èxit de la conferència a Brusel·les de Puigdemont i companyia.

I evidentment, a Espanya, on tots els mitjans de comunicació estan al servei de l’espanyolisme, hi han sucat pa. Inevitable. Però aquí, els mitjans babaus bonistes i pluralistes també ho han ressaltat. Per no parlar dels de la quinta columna. Tot col·locat al centre de les tertúlies i notícies!

No vull entrar en les afirmacions del jutge ( per a mi, segueix essent jutge, tot i que inhabilitat). Respecte al cas, a aquells que s’equincen les vestidures i a la fiscalia que entrarà a sac per investigar la Generalitat, pregunto: quina credibilitat té una persona que no és al Govern? . Per què no varen moure un dit quan les converses del Fernández Diaz amb el de Alfonso? Aquell sí que era membre d’un govern i actuava en perjudici de ciutadans amb la seva guerra bruta. Només per això, la justícia espanyola ja es veu que no és més que un apèndix infectat del govern central.

Tornant a aquí: per què no creem el nostre propi relat? Per què hem de fer seguidisme del seu? No es pot silenciar el cas, però sí fer-ho marginalment. I remarcar aquells fets, notícies i declaracions que són més significatius. Per exemple, l’entrevista a Rajoy, un autèntic filó argumentari pro independència. Un polític que té com a diari de capçalera el “Marca”, d’on deu treure informació internacional estratègica. Que l’única solució que dóna a la pujada de l’electricitat és que l’endemà plourà. I es queda tan ample. Si us plau, que em poso vermell de vergonya aliena. I això és el líder més votat pels espanyols? “Manda huevos” ( sense trencar-los “por supuesto” ).

I encara queda el millor: “Res de concedir un concert econòmic a Catalunya, ja que generaria un problema descomunal a Espanya. Aclariment: descomunal és equivalent a extraordinari, enorme!

Analitzem la informació. Si la desaparició del dèficit fiscal representaria això per a la resta d’Espanya, per a Catalunya representaria un avantatge descomunal. No?  Més encara. Si representem una cinquena part de la població de la resta d’Espanya, a l’hora de repartir ens representaria un avantatge descomunal 5 vegades més gran!!!. Ni més ni menys! Extraordinari! Faraònic!

Per entendre-ho, fem quatre números. Posem que el dèficit fiscal és d’uns 12.800 milions d’euros. I ens mostrem moderats. Repartits entre els 38,4 milions d’habitants dels seus ciutadans, venen a representar una pèrdua de 332 euros per persona i any. Adéu AVE, adéu rescat d’autopistes, adéu luxes asiàtics a les seves ambaixades…

I aquella mateixa quantitat, repartida entre els 7,4 milions de catalans, representarien un guany de 1730 euros per persona i any! Qui torni a parlar de les maleïdes retallades li financem un curs de matemàtica bàsica. I si no l’aprova, l’enviem a fer entrevistes a don Mariano, el del plasma.

Potser el clarivident cap de govern també pensava que, amb la independència perdrien el 20% del PIB, el 25% de les exportacions, per població serien avançats per Polònia ( per culpa, no dels polonesos, sinó dels polacs! ). I posats a fer, quantes victòries en el món de l’esport es perdrien? Pensem en hoquei sobre patins i herba, handbol, waterpolo, natació i sincronitzada, curses de muntanya, i en menor grau, futbol, bàsquet, atletisme…un autèntic desastre.

Ah! i el rescat dels bancs, del Castor i altres negociets del Florentino i amics, del previsible fiasco de l’AVE a la Meca, dels aeroports tancats, de les comissions pel petroli comprat per enriquir caçadors d’elefants… Bé, de tot això en parlarem si mai hem de negociar sobre com retornar el deute públic del Regne d’Espanya.

Una recomanació final als mitjans de comunicació nostrats: per què no remeneu amb un bastó tota aquesta informació? Diuen que no fa pudor…

Independitzeu-vos mentalment: creeu el vostre propi relat!

Formar part d’un regne amb una monarquia borbònica, herència del franquisme o d’una república democràtica i social.

Viure en un estat on els antics governants de la dictadura tenen total impunitat o en una societat que proposa la reparació històrica de les víctimes oblidades de la guerra.

Estar indefensos en mans dels oligopolis de les grans empreses energètiques i de serveis o en una economia amb transparència, ja sigui amb gestió pública o amb control efectiu de les empreses concessionàries.

Pertànyer a una comunitat autònoma econòmicament intervinguda i ofegada o en un estat lliure, amb l’administració dels propis recursos.

Suportar un sistema de partits polítics de funcionament vertical, endogàmics, fàcilment corruptibles, finançament fosc i amants de les portes giratòries o una organització amb partits  democràtics, organitzats des de la base, amb finançament transparent i impediment de formar part d’empreses relacionades amb la seva gestió pública.

Participar en política només en unes eleccions amb llistes tancades i bloquejades cada 4 anys, sense cap coneixement dels components de la candidatura o bé eleccions amb llistes obertes, debats públics, garanties raonables de compliment de les promeses electorals i freqüents consultes sobre els temes més conflictius.

Finançar unes infraestructures faraòniques de nul·la rendibilitat pública, només per beneficiar les grans constructores i el propi partit o disposar d’una xarxa de ferrocarrils d’ample europeu, eficaç, puntual, racional i prioritzant els serveis de  rodalies.

Tenir un govern que es desentén de les persones que fugen de les guerres i de la misèria o acollir una quantitat adequada de refugiats i crear una política d’integració a la nostra societat.

Estar subjectes a un estat que considera les curses de braus la seva “Fiesta Nacional” o tenir una legislació que impedeixi les curses de braus i qualsevol altre espectacle o acció que suposi maltractament d’animals.

Haver de finançar durant generacions el rescat dels bancs i infraestructures fallides dels amiguets o dedicar els impostos a garantir els drets fonamental a un habitatge digne, renda mínima garantida, sanitat i ensenyament públics i gratuïts.

ENCARA DUBTES DE VOTAR A FAVOR D’UNA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT?

I entre tots, podem anar allargant o reformulant aquesta llista. Continuarà!