LA PIRÀMIDE DE LA LLIBERTAT
A hores d’ara suposo que ja ningú no dubta gaire que si tenim possibilitats d’aconseguir la independència és per la força del carrer, per la força de la gent organitzada, com el primer d’octubre. Això vol dir estar disposats a fer una sèrie d’accions dures i persistents, pacífiques i imaginatives, però sobretot, decidides i inamovibles.
L’èxit dependrà de la quantitat de persones disposades en diferents graus de compromís i dedicació: és evident que no tothom hi jugarà un mateix paper o hi tindrà la mateixa implicació: cadascú ha de veure fins on pot comprometre’s en la mobilització i fins a quin punt està en disposició d’assumir-ne les conseqüències. Però, en tot cas, hem d’aconseguir ser molts i durant molt de temps. L’edifici que anem a bastir és com una piràmide: ampla per baix, punxeguda per dalt. Però amb un escalonat de cada pis ben adequat. En podem dir la piràmide de la llibertat. I la podem representar així, començant per la base:
1.000.000 de persones fent manifestacions pacífiques puntuals
100.000 disposades a aturar el País durant dies
10.000 decidides a rebre atacs a 1a línia
1.000 manifestants ferits
100 empresonats
10 morts
1 País Lliure
Evidentment, no cal que ens prenguem les xifres al peu de la lletra. Això no és un exercici de matemàtica recreativa ni una inspiració basada en la “Matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu. És, simplement, una reflexió basada en el sentit comú, a la vista de com han anat les coses darrerament en el nostre intent de desafiar un estat primitiu, acorralat, histèric i venjatiu com és l’espanyol. Diguem que pot servir de marc referencial i d’ordre numèric previsible en el que ens hem de moure.
Però analitzem una mica el quadre: La base ja la tenim i l’hem demostrada manta vegades. A partir d’aquí, cadascú ha de situar-se en el nivell al qual està disposat a arribar. I al dir això em refereixo als segments més nombrosos, ja que els altres, a mesura que ens apropem al vèrtex no són de lliure elecció sinó que, desgraciadament, es rifen.
Acceptem que la previsió de 10 morts ens pugui resultar colpidora. D’acord. Però pensem que la xifra és inferior al nombre de víctimes mortals a Catalunya per accidents de circulació en un mes. I no hem vist ningú que deixi de circular per aquest motiu, perquè la probabilitat que ens toqui és molt petita i “això sempre toca als altres”.
Tampoc no val a dir que l’independentisme cerca víctimes per aconseguir els seus objectius. Absolutament fals. Com és fals afirmar que la violència del dia del Referèndum la vàrem crear nosaltres, en comptes de l’invasor, disposat a tot. I que ja sabem com les gasta i que res no l’aturarà. I això segurament ho varen valorar els nostres dirigents quan es van fer enrera en aquell octubre convuls. D’altra banda, precisament, és en aquesta desmesura de violència irracional on ells tenen el seu punt feble, i que els pot conduir a la derrota. Com tantes vegades hem avançat en la lluita i en augmentar les nostres files a partir de les seves errades.
Anotació numèrica addicional: darrerament es parla força d’un estudi comentat en un article a El País en el qual s’afirma que una mobilització continuada i no violenta d’un 3,5 % de la població d’un territori acaba triomfant. Això vol dir 262.000 catalans. Una dada que convé tenir present.
Respecte al tema de les víctimes mortals en aquest procés i la manera de reflexionar-hi correctament, us remeto a una anterior entrada en aquest blog.
Finalment, si anem a totes, abandonem el “llirisme” recalcitrant. I no sé si podem muntar cap revolució comunicant-nos a través de whasapp, amb correus gmail o similars, cercadors com google, mòbils amb el localitzador activat… Ah, i si seguim essent clients de les seves empreses de serveis, bancs, supermercats, etc. potser haurem de recordar les paraules de Joan Sales oportunament difoses aquests dies: “Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils“.
D’això en podem parlar properament. Però urgeix: els dies decisius s’acosten.