Blocs de VilaWeb

L’origen de l’evolució, segons Darwin, depén de les adaptacions al medi: qui millor s’adapta, sobreviu. La idea sintetitzada és aquesta; després hi ha altres condicionaments, tant econòmics, com físics, mentals, etcètera. El món són canvis amb les respectives adaptacions. El problema ve quan els canvis van massa de pressa, i quan creus que ja t’hi has adaptat, pum, un canvi nou, i així successivament. Hi ha canvis que requereixen rutines per acostumar-nos. Costums… Quan ens hi acostumem i necessàriament hem de canviar, tot és molt costa amunt, tot és molt empinat. Imagine que al final ho aconseguim. Ens hi adaptem. I per a què? Per a tornar a començar. Cada cert temps es noten aquests canvis, es palpen, podríem, fins i tot, agafar un ganivet, tallar-los les vores com si fóra pa de sandvitx, i menjar-nos-els. Hi ha canvis que marquen cicles i de vegades fan que ens adonem que els cicles acaben. Acaben i punt. No hi ha més. Volem buscar tots els perquès possibles, totes les raons que ho han provocat i és impossible. Un grup de gent, una classe, una generació, una relació, unes amistats, tot acaba. Caldria, però, definir aquest ‘tot’. Que alguna cosa acabe no implica un final dur, sever, un cessament. Pot indicar l’inici de quelcom de nou dins del grup de gent, de la classe, de la generació, de la relació, de les amistats, i ací està la gràcia dels cicles. Es tanca una porta, se n’obri una altra. El problema és quan saps que la porta està a punt de tancar-se, té molta força i tu poses el peu perquè hi quede un badallet, i quan el pany de la porta que tens davant crema, dóna descàrregues elèctriques o, simplement, és una obertura a la incertesa. I, mentrestant, t’adaptes a aquesta situació d’entreportes. Gens agradable, però, com que n’és la costum… Evolucions i adaptacions. Potser demà.