Blocs de VilaWeb

Durant aquests quatre anys he vist cada dia una moto que passava per davant meu. Portava casc i sempre anava a unes velocitats extremadament superiors a les permeses, però, així i tot, sabia qui era el conductor: el temps. No té forma de rellotge d’arena, ni de rellotge de polsera, ni de cap tipus de rellotge. No. Tampoc sabria, però, esbrinar si és home o dona. Sé que és això, el temps. I és curiós, però sempre que ho veig va per l’avinguda de Blasco Ibáñez; no m’ho he trobat per cap altre racó. I, si filem més prim, sempre és, o bé instants abans d’entrar a la Facultat de Filologia Catalana, o bé de seguida que n’isc. Desconec si la resta d’estudiants, de vianants o d’habitants de la ciutat ho veuen. Jo sí, i m’agradaria parar-ho i exclamar-li, mentre li pegue un bon carxot, que s’ature una mica, que prendrà mal, que em fa patir, de com de pressa va. Però crec que serà impossible; m’hauré de resignar.

O no. Potser, a partir d’aquesta vesprada, de nou, ho torne a veure sovint pel mateix lloc de sempre, a la mateixa velocitat que els últims quatre anys, mentre porte a l’esquena la motxilla amb alguns apunts i fotocòpies, amb l’agenda plena de treballs i amb un cert regust amarg, per la atipicitat del nou curs.

He revisat com comentava l’inici de cada curs i, si no m’he enganyat, a tercer no hi vaig escriure. Seria un preludi del que ocorreria aquell curs? No ho sé, però, des d’aleshores, arrastre una xicoteta càrrega que aquest any intentaré… no, ja no serveixen intents: que aquest any em llevaré de damunt siga com siga per poder seguint progressant. I aquest cinqué any graduant-me n’és la conseqüència. Per a bé o per a mal, ho sabrem d’ací dos anys. Llavors, ja ho considerarem una xicoteta derrota o una desafortunada victòria.

De res, però, serveixen les lamentacions. Ara, toca tornar a agafar el coratge perdut des de fa mesos i enfrontar-se a les pors no soterrades del tot. Guanyarem, no hi ha dubte, i açò quedarà en anècdota. Al juny explicaré, paraula!, si aquest sacrifici voluntari -perquè sí, si estem ací, malgrat que aquestes línies semblen una queixa, és per pròpia voluntat, per no voler quedar-me amb la superfície i voler aprofundir en els coneixements- ha valgut la pena o no. Si volem traure el màxim profit de nosaltres mateixos, hem de començar pel principi, batallant i sense abandonar. Enguany sí, encara que la moto amb això al damunt sobrepasse els límits més inimaginables. 

I a València viuràs… (I)
Començar (I a València viuràs… II)
Mirar València cara a cara… (I a València viuràs… IV)