Blocs de VilaWeb

La finestra està oberta i, malgrat les indicacions del pare perquè a l’endemà entrarà tot el sol que l’univers és capaç de projectar, no abaixes la persiana. A pesar de ser en ple agost, entra una frescor que gela totes les hores de xafogor dels últims dies. El camp, a l’estiu, és déu en barca, que diu el poeta. Silenci, tranquil·litat, els cants del grill, alguna au que no troba el niu. Has acabat de llegir un capítol de la novel·la que tens entre mans i tot és ja fosc. Només la llum de la lluna i un pensament: fa quatre anys, la família no s’havia reduït tant. No obstant això, t’hi has acostumat, com en tot. Hom tendeix a adaptar-se a les situacions que se li presenten; altrament, estaríem condemnats a la mort. Ara bé, que t’hi hages acostumat, no vol dir que no els enyores. I quant donaries per tornar a la caseta i trobar-te’ls, a ell fent feina pel camp i a ella somrient? La vida, diuen, i tu et cagues en la mare que va parir aquell que diu “la vida”. Però no es pot lluitar contra l’abisme, ni contra l’infinit. Únicament comptes les hores perquè arribe el dia 16 i, amb aquest, la teua vida torne d’allà del sud, de més al sud, i compartisques minuts amb ella. Estiu? Saps que canviaries una nit d’estiu de l’any passat o de fa dos anys, o de fa sis anys ja, per qualsevol setmana d’aquest estiu en què no veges aquella vida que tant necessites. La vida, diuen. La vida està en les persones que estimes. Algunes hi són, altres hi seran per sempre. Et sents extremadament xicotet al seu costat, però et sents agraït amb la vida. El grill deixa de cantar quan un gat miola.