Blocs de VilaWeb

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

Com que de discursos, no n’he fet mai, i segurament tampoc en sabria, els contaré un conte. Aquest conte tracta d’un jove que parla una mica ràpid i que, en una voluntat ferma de trencar la llei no escrita de portar corbata o corbatí, vist, només, una camisa blanca i una jaqueta blava com si fóra un presentador de reality show. Aquest jove que parla una mica ràpid, enguany acaba el grau –ara la seua promoció seran els primers de grau, tot i que va començar en llicenciatura– i un dia se li va ocórrer proposar de fer el discurs de la graduació. Llavors no pensava que fóra tan difícil, però ara està cagant-se en tot el santoral perquè no sap ben bé què dir. Ni com dir-ho. Blasfema profundament, es maldiu, perquè en el moment que va proposar llegir el discurs de graduació no va calcular-ne les conseqüències. A més, té la difícil tasca d’evitar l’aparició dels badalls. De fet, s’imagina en la situació, alça la vista i veu primer badall.

El jove que parla una mica ràpid pensa que podria fer una xicoteta defensa del català. Provocaria el somriure còmplice i, potser, algun aplaudiment fàcil. Al cap i a la fi, aquest amor a la llengua és una de les causes per les quals tots els que, com ell, es graduaran, optaren per aquella carrera. Filologia Catalana. S’adona que, en dir-ho en veu alta, se li omple la boca: Filologia Catalana. No és un descobriment, això que se li òmpliga la boca, ja que al llarg d’aquests quatre anys el jove que parla una mica ràpid ho ha pogut comprovar cada volta que li preguntaven què estava estudiant. I repetia: Filologia Catalana. I les sinyos Maries i els sinyos Monolos tornaven: “redéu, ara t’has fet catalaniste? Per què collons no estudies el valencià de mosatros?” I el jove que parla una mica ràpid, armat de paciència i de tossuderia al principi, explicava el rotllo que són la mateixa llengua, tot i que amb denominació diferent. Però no ho volien comprendre, i els que ho feien no ho volien acceptar. Després, abandonava l’actitud didàctica i es limitava a somriure i a dir un lacònic “ja, ja”. I és que la pregunteta tenia mala bava, perquè aquells que volien que el jove que parla una mica ràpid estudiara el valencià en comptes del català, eren els mateixos que, quan es girava, estaven comentant, en la llengua de Belén Esteban, com de desvergonyit, de roig, de separatista era. Perquè aquestes sinyos Maries i aquests sinyos Manolos són els mateixos que, quan un senyor ministre amb cara de malvat de dibuixos animats aprova una llei que retalla l’educació en català, desitjarien abaixar-li els pantalons i vinga a xuclar.

Però, txup, de sobte recorda el factor badall. Sap que si tot això ho amolla en el discurs de graduació, ja no serà només un badall el que provocarà. I decideix donar-se pressa, perquè entén que la seua funció és la de posar-li veu a uns sentiments, alguns compartits, altres personals, no la d’aconseguir que els assistents de les últimes files esbufeguen i miren el seu rellotge dient: “Que pesat és, este xiquet!”.

Ho esborra tot. Segueix en el dubte, en els nervis. Què pot dir el jove que parla una mica ràpid en el discurs? Per exemple, que està allí dalt de rebot? I és que el jove que parla una mica ràpid, en un primer moment, va haver de decidir-se entre les matemàtiques o la filologia catalana, tot i que finalment va elegir el camí de la llengua. No perquè li agradaren les llengües ni el seu funcionament, no. De fet, sempre ha notat que la diferència entre els qui estudien Filologia Catalana i qualsevol altra filologia és que els primers saben que, entre altres factors, depén d’ells que aquesta llengua, que ens la volen acorralar al reducte folklòric, es continue ensenyant. No s’imagina –amb les excepcions corresponents– un estudiant de Filologia Anglesa llegint en estiu constantment llibres en anglés. Llibres d’entreteniment, s’entén. En canvi, l’estudiant de Filologia Catalana tendeix a buscar sempre la versió en català.

Però, i ací està el perquè de la paraula “rebot”: volia estudiar-ho al Principat, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, i etcètera. Concretament, a la UAB. Tenia, no sap ben bé per què, el convenciment que allí no cal fer tanta resistència per la llengua, perquè és més “oficial” que ací, que no cal amagar-se per parlar el seu català propi de València. Però, és clar, era evident la contradicció: estudiar Filologia Catalana per evitar la desaparició de la llengua i optar per la via fàcil d’anar a Catalunya i no haver de resistir, és com voler-se tirar des de dalt del Micalet i tindre por de practicar puenting. Aleshores, en l’últim moment, s’inscriu en la Universitat de la capital d’aquest país tan menut, la Universitat de València, la ciutat, l’amor i l’odi convertit en el Bankia i el niu de blau, però també en l’esperança, en el futur, en el coratge. I reconeix, confessa i exclama que gràcies a aquella meravellosa decisió ha pogut gaudir dels millors anys de la seua vida.

Quan escriu la darrera paraula sent com una espècie d’orgasme perquè el discurs comença a prendre forma. “Ja era hora!”. Però, en rellegir-ho, s’adona que no, que allò no té ni cap ni peus i que, segurament, a hores d’ara, algú en l’última fila ja deu estar roncant. “Per què collons m’hauré de clavar jo en estos embolics?”. Per a tranquil·litzar-se, va a la cuina, ompli un got d’aigua, el posa al microones, regula el cronòmetre un minut i vint-i-tres segons, busca en l’armariet de dalt de la nevera les camamil·les, n’agafa dues, espera que el microones l’avise, piiiit, obri la porta del microones, trau el got, es caga en Déu perquè s’ha cremat, busca un tovalló, intenta de nou agafar el got, aconsegueix traure’l, hi llança dues cullerades de sucre, hi fica les camamil·les i té una grandíssima idea.

Agafa el telèfon mòbil, marca el número d’informació i demana ajuda per a fer un discurs. Llavors, durant els pròxims cinc minuts sent: un taxista que li comenta que s’ha enganyat, una monja que demana caritat, un frare que li pregunta si té menys de 18 anys, l’amo d’una tòmbola que el crida perquè s’hi acoste, una concursant d’un reality show perquè la jaqueta que porta el xic que parla una mica ràpid l’ha confosa, però que, igualment, li demana que envie un missatge perquè no l’expulsen de no sé quina illa, un dels agents de la seua operadora de mòbil que vol fer-li una oferta, un testimoni de Jehovà, una balena que vol deixar de ser mamífer per convertir-se en peix, un de l’Opus Dei que proclama que cal abolir el preservatiu i que ser gai és una malaltia, una tia que li recorda que fa temps que no va a visitar-la, un senyor amb bigot que li pregunta si vol algun vestit de luxe, un agent de policia que li proposa jugar amb les manilles i la porra, un reporter d’un canal de televisió públic manipulat, una cantant que agraeix el suport del públic per haver-la fet guanyar, un tarotista que no sap pronunciar les esses, els pares dient-li “ai, jove que parla una mica ràpid, que ja no sabem res de tu”, un cirurgià que necessita un bisturí per operar-li el pit a la pacient que té davant, una psicòloga que requereix una psicòloga, un adolescent que vol explotar-se un granet de pus, un caragol que no vol traure les banyes perquè ja no ix el sol, un bou que es queixa perquè el torero vol fer cultura a costa d’ell, la caputxeta vermella que renega perquè la mare la fa anar a veure l’àvia i ella vol tirar-se el llop, l’encarregat d’unes enquestes sobre si quan el gall pon un ou, cap a quin costat cau, el Panxo que ja s’ha cansat de perseguir el Pinxo per punxar-lo amb un punxó , un gos que lladra sense motiu, un banquer que li ofereix un reproductor de música, una vaixella, un televisor de plasma i un aparell de DVD si hi obri un compte, un antic company d’institut que vol que li deixe uns apunts, l’hostessa ordenant-li què ha de fer en cas d’accident, un assassí d’ovelles, una alcaldessa borratxa, un etcètera.

El jove que parla una mica ràpid es penedeix de la magnífica idea. A quina mala hora ha decidit fixar-se en el món. Però, no són tots els discursos una sèrie de frases que han d’ocupar ics minuts i en la majoria dels quals no es diu absolutament res? Borra immediatament aquesta pregunta, ja que restaria credibilitat i importància al que ha de dir. Si és que realment ha de dir alguna cosa…

S’asseu una estona a mirar per la finestra. “Què hòsties podria dir?” Aleshores, el jove que parla una mica ràpid es gita. Resta en silenci. Tanca els ulls. I li brollen les imatges més precioses d’aquests últims quatre anys…

Immediatament es transporta al setembre de 2009. Recorda que fou el dia que més estona va estar callat –i això que ell és molt xarrador i, damunt, parla una mica ràpid. Tot eren cares desconegudes. I a ell, que venia d’un poble menut, allò se li quedava massa gran. I tan sol. I tantes novetats. Amb el temps, aquelles cares noves se li van anar fent familiars. Anava obrint portes i anava observant com moltes mans s’entrellaçaven amb altres mans. I un dia, sense demanar-ho explícitament, però amb unes ganes enormes, unes mans van vindre a per ell.

Amb aquelles mans va redescobrir l’amistat, va redescobrir què era la solidaritat, la confiança plena amb algú, la maduresa. Amb aquelles mans va començar a veure què era la vida, aquell hui per tu i demà per mi, aquell si tu caus, amb la força de la meua mà, t’alces. Aquelles mans es van mullar amb algunes llàgrimes de felicitat però també van haver d’aguantar algunes rialles de ràbia. Aquelles mans van discutir, es van dir de tot, es van barallar, però aquelles mateixes mans mai han deixat d’estar unides. Amb aquelles mans ha viatjat pel món de Bearn o pels senyorius d’Ausiàs March, per la València d’Estellés o per la Sueca de Fuster. Amb aquelles mans ha entés que entre el subjecte i el predicat és incorrecte l’ús de la coma o que amb quatre normes es pot maquetar un text i pot quedar molt mudâor. Amb aquelles mans ha comprovat que la soledat només és un mot molt lleig i que els obstacles s’acaben superant tard o d’hora. I amb aquelles mans se sap capaç de tot i de més.

Aquelles mans, des del setembre de 2009 fins hui mateix, només s’han separat, i no del tot, cada cap de setmana per tornar als seus Barxeta, Betxí, Faura, Benidorm, Villalonga, Rafelcofer, Vallada, l’Alcúdia o per quedar-se a la mateixa València. Són, totes elles, unes mans atentes, responsables, però que saben estrényer-te ben fort quan necessites la seua companyia. Són unes mans de diferents edats, que varien des dels vint-i-tants fins als seixanta-i-tants. Perquè el jove que parla una mica ràpid vol recordar-ho: sense les mans dels professors, ells, els alumnes, fa temps que s’hagueren quedat molt enrere. Sense aquelles mans plenes de saviesa i experiència, les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid ara mateix no sabrien escriure tres línies sense cometre alguna incoherència, algun error. No sabrien que la Cecília Ce va anar a la ciutat a fer senyors. Ni que Carner és un gran escriptor i no un treballador de la carn. Ni que la paremiologia és tan i tan important com la dialectologia. Són aquelles mans dels professors les que han escrit mil i un esquemes, les que han anat passant diapositives de powerpoint, les que han anat passant vídeos de tota mena. Per això, podria concloure que eixes mans més majors, quan embolcallaven les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid, només buscaven apartar tota l’obscuritat per descobrir-los la llum.

El jove que parla una mica ràpid mira el rellotge. Seria tan bonic poder estendre’s ací… però no té temps. Tenia uns huit minuts i ja fa estona que se’n passa. Ho haurà de resumir i així els aplaudiments protocolaris despertaran els senyors –ara ja en plural– que dormen. Però, com podria dir tant en tan poc de temps? Com? Potser, podria escriure que, malgrat que la carrera s’acabe, les mans d’ell mai se separaran de les d’aquella classe. Que, si alguna volta, aquell públic necessita un somriure o una altra mà per a plorar, allí tindrà la seua. Podria escriure tot això i més. Però tampoc ho farà.

Comentarà, ara sí, ja s’ha decidit, que, més que un tros de cartró amb el nom, la signatura del rei i la titulació dels estudis, més que tots els apunts acumulats al llarg dels cursos, més que qualsevol nit despert, s’emporta allò que mai no anirà als currículums: l’alegria i l’orgull d’haver conegut unes mans, unes persones, una família en definitiva, formada per gent a qui comença a trobar a faltar des del mateix moment que va redactant aquestes línies. Què serà de l’any que ve sense aquests germans i aquests pares? Què? No s’ho vol imaginar, però se sentirà desemparat. Sap que són genials, i quan els tinga davant els ho dirà: “Sou genials”. Ara, mentre fa cabòries, només li apeteix exclamar-los: “Moltes gràcies per aquests mesos, moltes gràcies per haver-me fet costat en moments clau, moltes gràcies per les atencions i per les confidències, moltes gràcies per haver-me fet sentir com un més en aquesta família. Sou increïbles”.

El jove que parla una mica ràpid, content per haver pogut condensar tot el que sentia, fa la relectura del text per a donar-li el vistiplau. Ho repassa. No és massa llarg. Potser, després de tot, li perdonen l’extensió. Potser, després de tot, no hi haurà hagut cap badall. Potser, després de tot… “Merda”, crida, desesperat, mentre mira el rellotge. “M’havien dit huit minuts”. I, de sobte, el somriure pel treball acabat s’esborra. I, amb el somriure, decideix esborrar-ho tot de nou. Ho té clar: telefonarà els organitzadors, posarà qualsevol excusa i confessarà que no pot fer el discurs de la graduació, i mira que li sap malament.

Per a desconnectar entra al iutup. I repassa cançons. Però, de cop i volta, ensopega amb un vídeo que s’ha repassat de pe a pa unes quantes voltes: el discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt.

I si… El jove que parla una mica ràpid té la idea més sensata, més meravellosa, més adequada, per a aquella situació. De discursos, no n’ha fet mai. I, davant de més de 200 persones, segurament la millor opció no és la d’innovar. Per què no els conta un conte? Aleshores, cofoi, acalorat, excitat, posa, de nou, la lletra 12 al Times New Roman, li col·loca un interlineat d’1’5, justifica el futur text, li posa l’idioma català i comença:

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

[Fotografia: Jordi Vicent Gea]