Blocs de VilaWeb

M’agraden els dies de pluja, potser, perquè l’estat d’ànim s’aclimata a l’oratge i, aleshores, floreix. No dic que no m’agraden els dies de sol, que sí, però els dies de pluja són com un xicotet plaer: llegir mentre les gotes colpegen amb força la finestra, arribar d’algun lloc tot xop i posar-se el pijama, fer que els nostres cossos nus s’acaricien i s’arrapen en una batalla sense sang, plens de desig i de passió mentre els cristalls s’entelen… M’agraden els dies de pluja: és com si retornarem les vesprades en què l’última preocupació era que a l’endemà, a l’hora del pati, quins acudits contarien. Sí, m’agraden. Quedar-te fixe veient com es formen bassals, com les gotes hi van fent xup-xup, com la llum de l’estufa t’il·lumina l’ànima. El soroll de l’aigua contra el sòl, contra les baranes dels balcons, contra les fulles. Però, sobretot, quan fem l’amor i el món s’atura per instants, i ens enganya, perquè és llavors que el temps passa més ràpid. Quan ens anem traient la roba i la llancem bruscament a terra, mentre les gotes llisquen i dibuixen carrers. O quan juguem a arreplegar amb els palpisos dels dits el vapor, i ens repassem els colls amb l’aigua que la naturalesa ens regala. Tanmateix, el millor moment esdevé quan estem els dos junts al llit, abraçats, amb un silenci còmplice, esperant que algú dels dos solte el primer mot per iniciar una conversa totalment aliena a les gotes de l’exterior. I les gotes segueixen, xup-xup, i banyen els peatons, i foraden les fulles, i es transformen en pedra que fa malbé algun cotxe. Però la quarta, cinquena, sisena dimensió, que habitem ens ajuda a desconnectar, a saber-nos supervivents, únics, especials, infinits. M’agraden els dies de pluja, quan ens cantem alguna cançó o quan juguem a esbrinar el món. Perquè el món, el meu món, no deixes de ser tu. I m’encanta viatjar-hi, descobrir-ne els continents, naufragar i arribar a l’illa deserta per quedar-m’hi; pescar i córrer rere dels animals salvatges. No som nosaltres uns salvatges educats? Després, per relaxar-me, em capbusse en tu, i isc, i m’asseque. Com quan ens trobem pels jardins i la pluja ens empeny a unir-nos, a assecar-nos, a palpar-nos. Vull viatjar pel teu cos, agafat de la teua mà, sense separar-me’n mai, i traspassar tota l’escorça fins arribar al centre del teu món, i restar-hi per sempre, en companyia dels batecs i dels records.

M’agraden els dies de pluja, sí, però només si són amb tu…