Gàlim

Havíem arribat a un cert punt de convivència que ens permetia de suportar-nos. Jo continuava mirant-lo de reüll, sense acabar-me’n de fiar, reconeixent que la mania que li tinc de primera hora és irracional i no completament justificada.

Amb el temps, més que res per pura necessitat, ens hem entés gràcies a una mena de pacte no escrit, ni tan sols proposat. La rutina i algunes dosis de paciència ens han ajudat a conviure en pau però sense alegries.

Però en el caràcter li va la traïció, i per molt bones parauletes que tinga, en això es queda: en paraules foradades. Havia mig fet les paus amb el féisbuc. Diguem que havíem acordat una mena de treva per mirar de trobar punts de confiança, però és impossible. Com pot exigir-me que faça un procés d’actualització que ell mateix m’impedeix de fer?

Res, que molt bona boqueta, molt de voler fer veure que és pràctic i social, però tot és parlar foradat. Paraules sense trellat ni forrellat.

https://www.youtube.com/watch?v=ICnbevTw4WQ

…

– Sí, este crec que és el que m’anirà millor. Més prompte o més tard em tocarà tirar mà d’una cadira de rodes, i …

– Esperem que no.

– Esperem que tarde -li he contestat-, però de miracles no me n’ha tocat mai cap a mi.

L’home ho ha dit convençut que li tocava dir-ho, com si m’haguera d’apujar l’ànim. Però no hi ha insistit perquè he seguit amb l’explicació sense drames inútils, com qui explica que d’ací poc haurà de posar-se ulleres per a llegir el diari.

És clar que no fa gràcia, però no té cap utilitat escapbussar-se en un pessimisme com el dels intel·lectuals espanyols de la generació del 98, encara que torne a posar-se de moda a partir del setembre que ve.

Ara fa dos metres d’alçada. Aquest roure valencià ens el va donar el Bloc Nacionalista Valencià d’Ontinyent al col·lectiu l’Olla, fa dènou anys, l’any que van instituir el guardó amb què premien persones i entitats pel seu treball per la cultura i pel país.

Vint anys, en compte redó, en què ha anat creixent de manera lenta però segura, com una imatge dinàmica del significat que li atribuïren en convertir-lo en símbol. Perquè en aquests anys, com el roure, el valencianisme ha anat arrelant poc a poc però amb eficàcia, i ha crescut sense pressa per poder fer un cos fort, una fusta dura capaç de contradir els presagis més inhòspits.

Com l’arbre, és jove: encara ha de prendre vol. Però no crec que les presses porten res de bo. I empeltar-lo, com qui diu coaligar-lo, només podrà llevar-li força i arrels. Posem-li sol i aigua, treballem-lo com hem fet, i no deixarà de créixer.

Res no és com era. Potser tampoc no tindria sentit que ho fóra.

Ho penses ara, davant l’espill, mentre et pentines la llarga cabellera i et mires els ulls antics que t’has encabotat a pintar-te. Els llavis també, innecessàriament. Diria que, fins i tot, amb un gest contraproduent que ningú no gosarà esmentar. El vestit el triaràs en acabant, encara que ja saps que acabaràs posant-te aquella bata llarga fins els peus, de mànegues amples i sense escot. És el que millor et para; et fa insinuant sense arribar a provocativa. No cal donar ales a la fama que t’han posat.

Hui és el dia. Allà a mitjan vesprada, quan el sol ja cau i la calor (si tot va bé) comença a deixar de ser implacable, vindran a veure’t com cada any. Com des de fa… Ara fas com si no ho recordares: cinc-cents anys ací i encara mires de camuflar com passa el temps. Però ho saps bé, que són ja vint les festes que et fan a la porta de casa, i n’estàs ben desvanida.

Aquest matí t’has deixat arreglat el jaç on els esperaràs en acostar-se l’hora, mentre relliges el llibre de la vida fins que el gonari et dirà a l’orelleta que ja els ha vists baixar i comencen a sentir-se dolçaines i tabals, i les postisses fan volar les faldes i saltar les espardenyes en una dansà d’aires ancestrals i de desitjos de futur. Saps bé com arribaran; saps que faran els rituals no tan descreguts com es pensen, que sonaran melodies i passades, danses i balls, i amb una mà, des de dalt del castellet, miraran de fer carantoines a la calavera amb què, potser, vols recordar-nos l’origen templer de tot plegat.

Deixes el batidor sobre la pila al costat de l’escarpidor, amb un gest etern de paraules envellides com la pedra on vius. Tornes a mirar-te a l’espill: ja res no és igual. Però la coreografia de hui rememorarà un passat que ja ni tan sols saps cert si és el teu.

(Text per al programa de mà de la Festa de la Magdalena de 2015)

Per molt que saps que passa, i que et passa, no pots deixar de sorprendre’t en cada ocasió que es repeteix el fet: un rebot en algun punt del pensament et destapa un record modest, d’alguna cosa o situació insignificant en el seu moment, i que de sobte torna a la vida. Com aquell vespinet que un dia em va dur a casa després de tornar d’una reunió fa…

No és cert del tot, però em sembla que han comentat aquest matí que el projecte aquell va arrancar fa trenta anys. Vull dir que se’n pot anar un any dalt o baix. Jo hi vaig arribar per curiositat i desfici, atenent una invitació després de la qual m’hi vaig quedar ja fins que al cap d’uns cinc anys allò va entrar en una etapa diferent. En un estat de latència activa i que, a més, requeria una formació que jo no tinc.

Allò no es va arribar a parar mai, de faena se n’ha seguit fent a punta pala, però el resultat ha continuat encobert. No hi ha hagut part en tot aquest temps, i el nounat no ha arribat encara.

Però ara sembla que la cosa va de bo. El xiquet naixerà, i en ser que ho farà en els temps de la tecnologia de les pantalletes i les connexions, tindrà la forma que ara més corre i més pràctic resulta per a treballar. Finalment tindrem Diccionari de la Vall d’Albaida, d’ací uns mesos, quan es facen els darrers retocs, correccions, afegits… i algunes reunions per la comarca, com abans.

Pensava precisament en aquelles reunions mentre tornava a casa quan m’he trobat, al fons del cervell, el vespinet que tenia parada al Desvio.

Eren nits llargues a la fresca, al voltant d’una taula sense horari. A l’hora del café, seguien les hores de l’altre café, servit infinitament en un porró de fabricació impecable i mirada intimidatòria: si et mirava no podies deixar-lo passar sense beure, perquè a l’altre viatge et tacaves inevitablement.

Hi havia temps per a parlar de tantes coses que fins i tot parlàvem de política, i de política tangencial, i de col·lateralitats polítiques. Aquell jove, amb convenciment i forçor en la idea, assegurava que això de la corbata no passa de ser una convenció social abolible, anquilosada.

Afirmar que no li’n veuríem dur era parlar per no callar. Tots hem canviat en moltes coses, i més en les que tenen una importància tan relativa. Ara diu que té un càrrec important i ben guanyat. I he recordat l’anècdota simpàtica, malgrat els viatges que feia el porró aquelles nits amb olor de festes.

Ja tenim acordat, per aclamació femenina, que les casualitats no existeixen. Per tant, que ara un amic m’haja fet arribar via correu postal (no sense peripècies funcionarials) aquest CD amb versions de cançons de l’Ovidi Montllor, ho he de considerar una mena de senyal relacionat amb l’exposició que portem entre mans.

Mentre mire d’aclarir quin senyal és, de moment done les gràcies al Josep M. Vileu, que deu parar ara corrent amunt i avall per alguna serra del Priorat o del Baix Camp. O del Tarragonès.

Mentre aquella parella de ballarins-acròbates desafiaven la llei de la gravetat amb una coreografia preciosa, la meua ment s’ha quedat enganxada a la veu que cantava: …amor, amor…

No coneixia eixa versió en català d’una de les grans cançons de Brel, ‘La chanson des vieux amants’, una de les quatre o cinc que més m’agraden, especialment per la manera d’interpretar-la.

L’adaptació al català, de Guillermina Motta com allà mateix han explicat, m’ha semblat molt bona. Arribat a casa l’he buscada i he trobat la cançó interpretada per ella mateixa.

Però l’original, el cantant original vull dir, aconsegueix pintar amb més emoció les estrofes de versos i de notes.

https://www.youtube.com/watch?v=Q4F5jfN7Kf8

Com que encara no feia una hora que havíem parlat, vaig imaginar que ara em telefonava per a dir-me que ja havia concretat la data de la xarrada que estava organitzant. Segons em va dir, només li faltava parlar amb aquell home per a confirmar el dia que li venia bé.

Vaig despenjar de manera animada, però de seguida vaig notar que allà hi fallava alguna cosa. La manera com es va presentar, com si jo no sabera amb qui parlava, no era normal. La forma amb què em va tractar, amb un Albinyana reverenciat… això el va delatar.

Vaig riure, perquè hi ha confiança, i vam convindre que li aniria millor telefonar-li a l’altre Albinyana, a l’original -diguem-ne- que és amb qui havia de parlar, i no a mi. Li vaig dir que ja m’estava acostumant a aquestes situacions, i que faré per anar a escoltar-los el dia que finalment queden. No li vaig dir, perquè això ho acabe de pensar ara, que m’hauran de convidar a sopar. I és que, com diuen per ací: a la de tres, o mort o pres. Així que, en haver sigut la tercera volta que em algú em confon, els tocarà d’apitonar-se i parar-me taula.

Diu el comptadoret intern de la maquineta aquesta d’escriure a distància que aquest que ara llegiu és l’escritet dos mil. N’hi ha algun més, que s’ha quedat pel camí com a esborrany, però dels llegibles públicament, aquest és el número redó dels dos milers. És molt o poc? Ni ho sé ni em preocupa. Només és que em venia de gust nomenar-ho ara que volia parlar d’una altra cosa que sí que em té una miqueta inquiet.

Abans de les votades del 24 de maig, la meua opinió era que els resultats electorals donarien una victòria a les ‘forces progressistes’ (per a entendre’ns). En més d’una ocasió vaig comentar que si això passava, el primer que calia fer de manera urgent era celebrar-ho. Immediatament. Perquè de problemes n’estaríem ben servits ràpidament. Però jo pensava que apareixerien només començar a governar, no imaginava que abans ja tindríem un via crucis. També és cert que una part d’aquesta agonia d’ara és responsabilitat dels qui fem de públic en general, que desconeixedors de les converses reals ens encenem per titulars, piulades i feisbucades d’origens no sempre controlats ni innocents.

Jo també estic ja nerviós, però això no lleva que entenga que les coses ben fetes no volen pressa. I em negue a caure en la trampa de dir que tot va malament per una ànsia de poder per ací o per una supèrbia per allà. Si m’equivoque, no em doldrà reconéixer-ho, però sí acceptar-ho.

Una cosa que em fa més por és algun precedent de pacte ‘antinatura’ però ‘pro-nación española’, com aquell entre PP i PSOE a Navarra per a impedir el govern dels nacionalistes (basquistes) en favor dels nacionalistes (españolistes). Això… millor no fer-se mala sang.

De tota manera, em queda encara optimisme per a pensar que la voluntat és bona, que els responsables miraran a la cara l’oportunitat i la faran realitat. I ho faran també per ells, encara que no ho reconeguen o no en siguen plenament conscients. Perquè el contrari deixaria la societat a la vora de l’autisme i a ells prop d’una indigència política. Si més no, en serien mereixedors.

La victòria històrica del 24 de maig va obrir moltes esperances. Destinem-ne una a aquest primer escaló i siguem generosos amb qui volem que ho siga en les negociacions. Generosos i agraïts si és el cas, però sense deixar d’estar a l’aguait.

Que al País Valencià els casos de corrupció han sigut molts, milionaris, i fins i tot d’una extrema misèria moral com en el cas dels fons de Cooperació Internacional arramblats per Blasco, és una realitat indiscutible. Ara bé, davant l’espectacle de regidors i batles detinguts a Madrid, de les dimissions de consellers en aquella autonomia encausats, o de les detencions d’alts càrrecs i empresaris, a centenars, a Andalusia… vist tot això, assenyalar-nos com al territori corrupte per excel·lència és mala fe: estratègia. I que ens ho acabem creient és un perill per a la nostra autoestima com a poble.

Eixa és l’estratègia: destruir-nos l’autoestima, mentre alhora ens saquegen els comptes i les caixes. Per sort, sembla que hàgem arribat a temps de posar-hi remei. Que així siga.

Hi ha moltes maneres de fer campanya electoral. O de fer anti-campanya, si el missatge que es vol donar és contra algú (o alguna formació) en concret. Les possibilitats de transmetre aquests missatges són molt àmplies, però la que vaig descoibrir l’altre dia em va sorprendre bona cosa.

‘No voteu al PP’, deia el lema aquell. I on el vaig trobar? Doncs era (o és) el nom posat a un senyal wifi que em va aparéixere en el mòbil l’altre dia. Molt subliminal no era el missatge, però a gosades que el mitjà és original.

– Perdona, però no recorde el teu nom.

M’ho va dir tota convençuda mentre em donava la mà, com si realment fóra víctima d’una memòria fugitiva. Amb la mateixa naturalitat li vaig dir que era impossible que el recordara perquè no ens havíem vist mai. I és que, fent gala d’una de les meues especialitats, em vaig trobar enmig d’un sopar on jo no hi pintava res (a excepció que l’ama de la casa m’hi havia acollit).

Vull dir que no tenia cap relació amb aquell grup de gent que s’havia ajuntat a sopar després de més de vint anys sense fer-ho tots junts i poder recordar els anys en què van ser els artífexs del Festival de Cinema de Barcelona.

Allà hi era jo, amb les orelles ben obertes aprenent coses d’aquell món i dels bacs que pega la vida. I també, inevitablement i agradablement, explicant de manera ràpida però sentida el canvi que ha començat ací baix.

Aquella casa sempre és un niu de sorpreses. De sorpreses profitoses.

El viatge de tornada de Barcelona ha sigut tranquil. El tren duia la velocitat habitual i parava en els llocs on sol fer-ho per aquelles coses de les infrestructures viàries colonials. Res d’estrany.

He aprofitat el temps, entre altres coses, per a escoltar música. En l’aparell digital que fa de tot i també és telèfon hi duc abocat un parell de cabassos de cançons que anaven passant, una rere l’altra, de manera aleatòria. De colp, n’ha arribat una que feia anys que no escoltava; no la tenia present. I tot d’una m’ha vingut a la ment l’autor de la lletra, del poema que canta Lluís Miquel, i m’he aborronat. Perquè Toni Mestre es mereixia haver viscut la nit del diumenge passat, l’alegria dels carrers de València, aquells que retrata amb enyorança i amb el desig que retroben la força que, finalment, han recuperat.

Si cal una cançó, una mena de banda sonora de la ‘revolució de València’, no crec que calga buscar-ne cap altra.

No sóc jo dels qui, quan viatgen per les catalunyes, es troben amprats, acomplexats davant un cert sentiment de superioritat indocumentat i inútil, paternal, i sobretot erroni, que mostren alguns habitants d’aquelles terres.

Al contrari, mire de fer pedagogia d’una ‘normalitat de país’ anormalment viscuda en un territori castigat amb molta premeditació i mala llet. Vull dir que tracte de fer veure que més enllà de la invisibilitat i disgregació, hi som. Com allò que cantava Raimon: molts més dels que ells volen i diuen.

No hi anava, dic, amb complex d’inferioritat. Però aquest cap de setmana serà diferent. Perquè hi podré passejar l’evidència que tenia raó. Que no érem un cadàver ambulant, per més que de ponent ho hagen intentat. Nosaltres estem fent la nostra faena; ara vindria bé que els catalunyesos es posaren al dia i superaren la ignorància (i la indiferència) sobre aquest territori: llegir, escoltar i viatjar no costa tant.