Gàlim

Adés he anat a la piscina de Xàtiva on vaig dos voltes a la setmana a fer ‘hidroteràpia’. Em va bé, però no sé si durarà molt la piscina aquella, perquè duu molt mala seguida… El cas és que hui ha vingut un monitor nou, se m’ha presentat: “Hola, em diuen Simó, i a vosté?”.
Vosté? No m’ha estranyat massa, perquè no és la primera volta que em passa (ni la que fa vint, no dissimulem), però m’ha recordat una situació que vaig viure l’altre dia i que també em va fer vore que el temps no passa debades.
Resulta que la setmana passada em va arribar un article d’opinió per a VilaWeb Ontinyent. El vaig llegir, hi vaig fer quatre correccions ortogràfiques, i em vaig posar a pensar en el nom de l’autor: Pau Romero… Pau Romero? El fill de Casimir i Dolors? Mare de Déu! Com ens passa el temps… Si ells creixen, nosaltres decreixem…

Que quede clar que la meua relació amb la filologia és purament recreativa i de lluny. Vull dir que no en tinc ni idea, i que possiblement açò que diré ara és un destrellat.
La bona qüestió és que estava torbant-me ara un poc llegint el Diccionari Etimològic de Coromines, quan he trobat que fa referència a una variant del mot ‘tanoca’ (babau, curt d’enteniment) que és ‘tana’. Això m’ha fet pensar en la paraula ‘tano’ que usem en l’Olleria (i que jo sàpia en pocs llocs més), i si no seria possible que hi tinga alguna relació. ‘Tano’ podria ser una masculinització de ‘tana’, forma que també s’usa en el cas femení.
En fi, si algú en sap més, pot dir-me tano per atrevir-me a parlar del que no sé.

Hi ha persones que tenen una facilitat innata per a posar a les altres de volta i mitja. N’hi ha, encara, que aquesta facilitat la cultiven per millorar-la i fer que les pobres persones que hi han de tindre tracte, a més de posar-se de volta i mitja, acaben traient els cabells verds.
Hui m’ha passat. En realitat des de diumenge, però hui ja he vist amb tota l’evidència la presa de pèl.
No entraré ara en detalls per no marejar més la cosa. Ja voré en passar tot si val la pena de detallar-ho, però ara necessitava desfogar-me una miqueta ni que siga a trompades amb les tecles.
Mira que fa temps que no parle amb aquest personatge perquè sé que és perdre el temps. Doncs diumenge ho vaig fer i vaig caure en el seu joc. Poc després de la conversa fofa, vaig comprendre que m’havia enredat. Ara s’ha confirmat que em va prendre el pèl. A mi i als que estàvem parlant amb ell.
En mans de qui estem, senyor?

La colla del Ball dels Locos continua organitzant
actes dins el seu programa per celebrar els deu anys de la seua recuperació.
Aquest mes serà l’ollerià Francesc Mompó qui presentarà el pròxim dissabte 11
de juny la seua darrera novel·la Els
greixets, finalista del premi de novel·la juvenil `Ciutat de Burriana’ de
2005, i que ha publicat l’editorial Tabarca recentment. L’acte se celebrarà a
les 20.30h a `Cals locos’, la nova
seu de la colla castellera, situada al número 17 del carrer de València.

Els greixets conta l’aventura d’una
colla de joves que descobreixen un secret mig silenciat: l’existència dels
greixets, uns éssers esborronadors i assedegats de greix que campen per la
comarca des de fa molts anys, i que es manifesten amb la mort esporàdica
d’algun xiquet que apareix assassinat i sense sagí en el cos.

El llibre és una obra que
novel·la la fantasia popular d’aquests personatges. “La societat valenciana va generar qui sap quan uns conceptes propis per
fer por als xiquets; és a dir, per ajudar les mares que els xiquets no
s’allunyaren massa de la seua vista, o per fer que menjaren, o per a qualsevol
altre menester. Aquest personatge-concepte és el de: ‘el greixet’, ‘el
greixer’, ‘lo saginero’ o qualsevol altra variant al llarg de la nostra terra.
El que he pretés en aquesta novel·la no ha estat fer un treball d’investigació
sobre el personatge, sinó que ha bastit una ficció perquè en quede constància
escrita i així ajude al seu manteniment“, va afirmar l’autor.

Francesc Mompó també va
afegir que “recuperar i integrar la
cultura popular és part essencial i necessària en la reconstrucció d’una
cultura nacional moderna, especialment al nostre país on la cultura popular
encara no compta amb suficients estudis i monografies etnogràfiques que ens
acosten a les formes de vida, tecnologia i expressió de la societat tradicional
valenciana. Apreciar aquesta cultura, esforçar-se per comprendre-la,
interessar-se per ella, mostrar-se sensible pels seus problemes, respectar-la,
responsabilitzar-se i treballar per un millor coneixement d’allò que és propi
és un deure de tots els valencians per mantenir el llegat que generació rere
generació ens han deixat els nostres avantpassats; així com una de les poques
formes de no veure’s engolits pel pensament únic que sota la bandera de
l’utilitarisme està eliminant les diferències culturals arreu del món“.

L’autor d’Els Greixets
va nàixer a l’Olleria, i és llicenciat en Filosofia i Ciències de l’educació.
Des de ben menut ha estat un enamorat de la seua llengua en particular i de la
literatura en general, cosa que l’ha dut a no deixar de banda mai aquest món de
les lletres, compaginant-lo sempre amb les seues tasques laborals com a professor
de llengua i literatura a un institut de l’Horta de València.

Francesc Mompó ja va
quedar finalista del premi `Ciutat de Torrent’ de 2003 amb l’obra L’elegit, on un jove es troba un objecte
diabòlic i aleshores comencen una sèrie de fets que l’adolescent haurà de
resoldre envoltat pel misteri d’una gran injustícia feta per la Inquisició
tres-cents anys arrere. D’altra banda aquest autor té una altra novel·la
ambientada a l’Olleria, encara no publicada, de caire històric situada a cavall
dels segles XVII i XVIII.

Se celebra hui el centenari del naixement de Joan Coromines, un dels savis que ha donat el nostre país. En alguna altra nota d’aquest diari virtual ja m’havia referit a ell, en parlar sobre alguna qüestió lèxica relacionada amb l’Olleria.
Una vegada vaig parlar amb ell per telèfon, ja fa molts anys. Li vaig demanar de fer-lo vindre ací per a participar en algun acte del Col·lectiu l’Olla. Crec recordar que vaig dir-li que volíem fer-li alguna mena d’homenatge, i ell tot eixut em va dir que no tenia temps per a homenatges, que tenia massa faena. És evident que en tenia, perquè el seu treball és més que immens.

L’any 1962, si no recorde malament la informació que em van donar, Coromines va visitar l’Olleria, durant els seus viatges a la recerca de dades per tot el país. El va guiar pel terme l’agutzil d’aquell moment. D’aquella visita ixen les diverses informacions publicades en els seus monumentals diccionaris, i també de documentació que devia haver llegit.
Quan va morir, la revista que llavors publicàvem “Ubi thunnus fremit (allà on brama la tonyina”), va dedicar-li un dels dossiers.
Personalment, tinc l’honor immerescut d’aparéixer citat en l’Onomasticon Cataloniae, supose que per alguna casualitat en el temps en què va redactar l’entrada referida al topònim “l’Olleria”. Allà es refereix a mi, perquè li havia enviat una carta sobre el mot ‘fleca’, que segons el seu Diccionari Etimològic no estava documentada al País Valencià. En aquell moment, acabàvem de publicar el nostre llibre ‘L’Olleria, Vila Reial’, i en diversos documents del segle XVI apareixia aquell mot. Li ho vaig indicar en una carta, que entenc que és el que va motivar aquella referència a mi. No puc negar que n’estic desvanit, però no tinc cap de mèrit per meréixer-ho.
Segons sembla, hi ha previst que durant el 2005 es faça algun acte en record de Joan Coromines a Ontinyent, on té un carrer dedicat.
Ja sé que és parlar per no callar, però hui en les notícies de Canal 9 parlaran dels bous, de les falles (molt), i del futbol (moltíssim). I de l’aigua.

Això és. Amb l’excusa del vidre, o com a fil conductor, una web està recollint informació diversa i dispersa de l’Olleria: és rutadelvidre.com. Allà hi trobem des d’un plànol amb informació turística del poble, fins a l’exposició virtual sobre la Casa Santonja. Evidentment, hi ha un apartat sobre el vidre, en construcció i que ja té algunes fotos antigues relacionades amb la indústria vidriera.
Pel que sembla, s’hi afegirà també informació sobre les festes que se celebren al municipi. Ve a ser, en projecte, la web del poble que oficialment no acaba d’existir, perquè l’oficial de l’ajuntament és bastant pobra. I en castellano, por supuesto.
Per cert, hui han repartit pel poble l’últim número de la ‘Crònica de L’Olleria’, amb un article dedicat al quadern que l’AVL ha editat sobre toponímia de l’Olleria. A banda de l’ús de ‘ollerienses’ en compte d’ollerians, es veu que no s’han fixat massa en el llibret en si, perquè s’hi encaboten a escriure la famosa ‘L’ majúscula, malgrat que el quadern deixa evident que l’article va en minúscula. Llàstima que ara que arriba aquest material més o menys normatiu (amb el permís d’alguns hooligans que hi ha al PP) ja no hi és el secretari de l’ajuntament, defensor acèrrim de la ‘majuscularitat’ de l’article. Però no per una raó lingüística, sinó perquè no reconeixia cap normativa per al valencià…
No crec que ell sabera que Joan Coromines (poc sospitós d’espanyolisme) també usava eixa forma…

Llegint el diccionari de Joan Coromines, l’impressionant Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, acabe de trobar una altra referència a l’Olleria. En una de les primeres notes d’aquest bloc vaig parlar de l’etimologia que Coromines dóna de Gàlim, el nom d’aquest full, a banda de l’entrada dedicada a l’etimologia del nom del poble en l’Onomasticon Cataloniae, on em vaig endur una sorpresa monumental que ara no ve al cas.(…)
En parlar del mot ‘tanda’, reprodueix la informació rebuda en la seua visita a l’Olleria el 1962 relacionada amb aquesta paraula: “les partides de l’horta ací són 7 i hi ha 7 tandes de reg, alternant-se segons els dies de la setmana; Horta del Dimarts, del Dimecres, del Dijous…”.

Com en tantes altres ocasions, em trobe enmig d’un assumpte que supera els meus coneixements. Tinc una certa habilitat per clavar-me en embolics i saraus, i això m’ha ensenyat que l’important no sempre és saber, sinó saber qui són les persones que saben i acudir-hi. El cas ara, encara que és una història de fa anys, és l’esforç que s’està fent no per recuperar una edifici simbòlic de l’Olleria, sinó per evitar que es deixe abandonat i acabe com moltes altres parts del patrimoni local que han passat a millor vida: la Casa Santonja.

La Casa Santonja és un edifici ben singular. El que es deia una ‘casa bona’, amb senyorets de molts havers, amb càrrecs polítics importants (fins i tot un diputat a les Corts Espanyoles). La singularitat especial de la casa són les seues pintures que decoren les parets i els sostres, amb motius completament diferents als vistos per ací. La investigació actual està demostrant que es tracta de pintures amb un més que marcat caràcter maçònic (i conste que jo eixa hipòtesi la veia molt desgavellada…).

Josep-Vicent Vidal, que s’ha encarregat de trobar el llinatge i genealogia dels propietaris de la casa ha fet un treball excel·lent. És ell que va iniciar la pista dels maçons, i encara apunta la possibilitat que l’edifici servira com a ‘temple maçònic’. Pot semblar exagerat, però un membre de la maçoneria que va visitar la casa fa poques setmanes es va quedar bocabadat en veure les pintures i tots els detalls decoratius que queden. Per a ell, pocs edificis a tot Europa poden contindre tants singificats com aquest. En la web feta arran d’una exposició fotogràfica sobre la casa podeu vore part de les pintures i els textos explicatius.

La lluita està a aconseguir que l’ajuntament, propietari de l’immoble per una altra història en què també estava un servisor involucrat, es decidisca a actuar en l’edifici i el restaure.