Gàlim

Res no és com era. Potser tampoc no tindria sentit que ho fóra.

Ho penses ara, davant l’espill, mentre et pentines la llarga cabellera i et mires els ulls antics que t’has encabotat a pintar-te. Els llavis també, innecessàriament. Diria que, fins i tot, amb un gest contraproduent que ningú no gosarà esmentar. El vestit el triaràs en acabant, encara que ja saps que acabaràs posant-te aquella bata llarga fins els peus, de mànegues amples i sense escot. És el que millor et para; et fa insinuant sense arribar a provocativa. No cal donar ales a la fama que t’han posat.

Hui és el dia. Allà a mitjan vesprada, quan el sol ja cau i la calor (si tot va bé) comença a deixar de ser implacable, vindran a veure’t com cada any. Com des de fa… Ara fas com si no ho recordares: cinc-cents anys ací i encara mires de camuflar com passa el temps. Però ho saps bé, que són ja vint les festes que et fan a la porta de casa, i n’estàs ben desvanida.

Aquest matí t’has deixat arreglat el jaç on els esperaràs en acostar-se l’hora, mentre relliges el llibre de la vida fins que el gonari et dirà a l’orelleta que ja els ha vists baixar i comencen a sentir-se dolçaines i tabals, i les postisses fan volar les faldes i saltar les espardenyes en una dansà d’aires ancestrals i de desitjos de futur. Saps bé com arribaran; saps que faran els rituals no tan descreguts com es pensen, que sonaran melodies i passades, danses i balls, i amb una mà, des de dalt del castellet, miraran de fer carantoines a la calavera amb què, potser, vols recordar-nos l’origen templer de tot plegat.

Deixes el batidor sobre la pila al costat de l’escarpidor, amb un gest etern de paraules envellides com la pedra on vius. Tornes a mirar-te a l’espill: ja res no és igual. Però la coreografia de hui rememorarà un passat que ja ni tan sols saps cert si és el teu.

(Text per al programa de mà de la Festa de la Magdalena de 2015)