De la taula a la corbata
Eren nits llargues a la fresca, al voltant d’una taula sense horari. A l’hora del café, seguien les hores de l’altre café, servit infinitament en un porró de fabricació impecable i mirada intimidatòria: si et mirava no podies deixar-lo passar sense beure, perquè a l’altre viatge et tacaves inevitablement.
Hi havia temps per a parlar de tantes coses que fins i tot parlàvem de política, i de política tangencial, i de col·lateralitats polítiques. Aquell jove, amb convenciment i forçor en la idea, assegurava que això de la corbata no passa de ser una convenció social abolible, anquilosada.
Afirmar que no li’n veuríem dur era parlar per no callar. Tots hem canviat en moltes coses, i més en les que tenen una importància tan relativa. Ara diu que té un càrrec important i ben guanyat. I he recordat l’anècdota simpàtica, malgrat els viatges que feia el porró aquelles nits amb olor de festes.