Gàlim

Diu Griselda Oliver en un molt bon article que en català usem (i hem d’usar) en moltes expressions el verb ‘fer’ i no ‘donar’ com fa el castellà. Posa els exemples clàssics: fer una volta, fer la sensació… fer pena.

Ep! Té raó, però ‘donar pena’ també existeix. Almenys en el parlar clàssic del sud. Perquè ‘donar pena’ és una expressió que no és un calc del castellà en el sentit que algú ens faça sentir pena, sinó que significa que algú molesta. ‘Donar pena’ és molestar. Per exemple: Fuig d’ací que dones pena // No calia que s’apartara perquè no donava pena // Encara que poses la cadira al mig no donarà pena per a passar.

Buscant una altra fotografia m’he trobat aquesta i me n’ha sorprés una cosa: la data. Està feta fa ben poc més de deu anys. En concret, deu anys i vint-i-set dies, si no m’enganya la màquina electrònica aquesta, encara que tinc els meus dubtes raonables i aixó no tinga cap importància.

Aquell dia hi va haver una minimarató de cassoles d’arròs al forn, una de les debilitats de Paco Muñoz que ens serveix d’esquer i excusa per a fer-lo passar per ací en cas que no en tinguem alguna altra de millor.

Dijous que ve el tindrem per l’Olleria per ajuntar dues de les seues grans aficions: la cassola, com ja he dit, i les cançons per a xiquets. Vindrà a visitar l’escoleta municipal, a veure els ‘cagons’ com es deien abans aquests menuts, i les ‘xiquetes’, les mestres que per a ell sempre seran xiquetes.

Ara que sembla que tantes coses són possibles (no puc esborrar-me dels ulls la imatge d’Eliseu Climent estomacat* al Palau de la Generalitat), no hauria de prendre algú la iniciativa per reclamar que el Consell reconeguera la tasca immensa i desinteressada que Paco ha estat fent durant les dècades de més foscor i de silenci patrocinat per la burrera i l’autoodi?

Res no seria igual en el món valencià de la música sense la seua tasca discreta i inacabable. I generosa. D’una generositat tan gran com ell mateix.

______

*Estomacat en el sentit que li donem ací, en el dialecte bo. El dialecte barceloní usa ‘arrepapat’. No sabran parlar mai!

No diré que fa mal. Però és frustrant no saber explicar això que tens, ara, entre la gola i el fetge. Potser és per l’obsessió inútil de col·locar cada paraula al seu lloc, d’incidir en l’accent correcte dels adjectius a voltes fugitius. Pot ser.

O potser és per la incapacitat de dir-ho tot. Però això en realitat és una impossibilitat, i en acceptar-la, comences a veure clar que ara reprendràs una rutina de color assarvatxat, de definició pastosa i habitada per l’absència. Podràs recordar la barana innecessària del llit que t’insistia a llevar-li per seure-hi, incapaç com era de poder-ho fer. L’esforç titànic per posar-se el got a la boca i beure mig glop d’aigua mal engolida. El desfici amb el coixí que de cap manera hauries pogut encertar a col·locar-li. Els intents inservibles de descansar d’un cansament quiet en què jo em recordava de menut amb una aspra sensació solidària per reviscuda. L’adéu inexistent per inesperat.

Són ara massa coses més per a tan poquets dits i un teclat. Massa records recents per a una mort tan viva. Massa vida per a un taüt tancat.

Després d’hores allà, es fa el moment d’anar dinar. No és el cas ara de valorar la presentació ni la qualitat gastronòmica del menjar que s’hi serveix. En tot cas podríem dir que no estan molt ben relacionades amb el preu a pagar.

Tries per triar, sense posar-li massa capatró a la cosa perquè ja veus que no serà res de l’altre món (o potser perquè sembla que ho serà en un mal sentit de l’expressió), i mentre arribes a la taula on amablement (això sí) t’han deixat la safata vas saludant gent del poble que es troba fent ús d’aquella instal·lació sanitària. Sempre n’hi ha.

Seus a la banda de la taula on han dipositat la safata: de cara a la gran pantalla de televisió megaplana amb el so desconnectat. Inevitablement la mires i, en principi, no acabes d’entendre què fan aquelles persones amb cara de plorar i d’explicar intimitats en una intimitat televisada. És al cap d’un moment que t’adones d’un detall gens anecdòtic: en un raconet de la pantalla hi ha un número 5.

És això que m’ha passat hui, a l’hospital de Xàtiva. I no he pogut evitar pensar com és que per tot l’edifici hi ha cartells amb consells d’hàbits saludables per tal de cuidar la salut, mentre allà dins llancen sense miraments un atac frontal a la salut mental a través del plasma. No sé si Sanitat, quan atorga les concessions a empreses que gestionen les cafeteries dels hospitals, podria regular alguna cosa sobre això.

No tinc clar com dir-ho. ‘Desvanit’ és una bona paraula, però com si es quedara curta. ‘Pagat’ no li aniria malament, encara que tampoc no hi arriba del tot. De totes maneres, ja serveixen per a fer-se una idea de la sensació que m’ha produït esta fotografia.

Jo estava per allà bambant, fent el meu paper d’actor secundari, content d’haver induït ni que fóra inconscientment una trobada que la imatge descriu de manera magistral. L’artista gràfic, Jordi Albinyana, encés d’emoció, explica a una Helena Montllor emocionadíssima el procés creatiu inspirat en l’obra de son pare, un Ovidi inacabable.

Per un moment em permetré de deixar de banda mínimament la modèstia merescuda, i m’alegraré en públic d’ajudar a provocar algunes col·lisions d’astres.

Al cap de dos mesos i mig (pam dalt, pam baix) va poder ser. A finals de juliol ens vam comprometre a trobar una data per a ajuntar-nos a sopar, i dissabte passat va complir finalment tots els requisits. O siga, que era el dia que vam poder quedar.

El vermudet va precedir el sopar, ben regat i complit, després del qual les copes van servir per a acabar de parlar del procés famós d’aquells d’allà dalt que diuen que se’n van, i de moltes altres coses que van dur (cosa de l’edat) a recordar aquells vells temps quan féiem… Mari va traure una carpeta, i de l’interior van començat a eixir-ne cartells de l’any de la picor, d’actes quasi heroics fets amb empenta i poca cosa més. Un de tots em va cridar molt l’atenció: ‘Deixa-me’l que li faça una foto que açò no té preu’.

Mare de Déu, Senyor! Ja en vaig publicar una vegada una fotografia d’aquella conferència (no he sabut trobar ara l’entrada en el bloc), però he recordat que tenia en un arxiu de vídeo l’acte complet, i no he sabut resistir la temptació de fer-lo visible.

Història al quadrat. La que explica Vicent Partal, i la que representa la conferència en si.

Després d’un grapat d’intents per localitzar-lo fent ús de la tecnologia de l’època (el telèfon de cable a la paret i rodeta per als números), va ser ell qui em va trobar. Sembla que havia telefonat a mig poble preguntant per mi: no sabia que en la guia telefònica (un altre fòssil) hi havia mig poble d’Albinyanes.

El vam anar a buscar on havíem dit de trobar-nos i li vam preguntar si se’n vindria a dinar.
– A quina hora dineu els salvatges del sud?

Quan es va fer l’hora, després d’algunes proves i de posar a punt l’escenari per a la vesprada, el vaig carregar en el cotxe i vam anar a buscar la cassola.

– L’Olleria! Quin nom tan estrany per a un poble, va dir seguint amb les bromes.
– Home! Ho dius tu, que vius al costat d’Ultramort?

No va tindre més remei que pegar-se’n quatre i donar-me la raó.

Després de dinar va vindre tot el sarau, llarg de tornar a explicar ara.

De les poques coses amb claredat que puc recordar d’aquell dia, una és que érem a la Serratella, en la caseta d’uns amics dels meus pares. Aquell home, un familiar dels propietaris, m’era desconegut -o ara no recorde si ja l’havia vist per allà- i es va posar a parlar-nos de coses que ens eren completament novedoses.

Érem una colla reduïda de xiquets, i aquelles notícies que parlaven de País Valencià, d’autonomia i de no sé quantes coses més, ens eren poc menys que incomprensibles. Mai ningú no ens n’havia explicat res, i per desgràcia crec que sóc l’únic del grupet aquell a qui li va entrar algun cuquet.

L’altra de les coses que recorde clarament és la data a què va fer una referència vehement: el Nou d’Octubre serà la festa del País Valencià. Van haver de passar alguns anys per poder entendre tota aquella lliçó inesperada d’història i dignitat. Però no ho he oblidat. Com tampoc la sorpresa per la coincidència de calendari que representà tot allò.

L’edifici és de pedra antigament solemne, bell. Després de les primeres salutacions i algunes presentacions, una fotografia de rigor i movem cap a la sala on toca fer la reunió.

– Millor per l’ascensor, no?

Ella mateixa es respon i em guia fins a l’aparell elevador. Ja instal·lats a l’interior em demana d’on vinc.

– SÍ? Jo sóc de Montaverner! Vivíem a la colònia del Trovador, on treballava mon pare. Diumenges anàvem a l’Olleria.

– I a la fira, he afegit.

Hem arribat al lloc, han aparegut tots els altres i s’ha abocat a seguir amb la faena. Ha desaparegut abans que li haja pogut preguntar el nom. Però el sé.

Jo ja li havia dit al doctor Olivares i a Assumpció que aquella terrassa donava per a moltes tertúlies. Crec recordar que la primera volta que ho vaig nomenar va ser en un sopar de pre-inauguració, però a banda que no podria assegurar-ho pel temps que fa d’això tampoc no té cap importància si va ser aquella nit quan va anar prenent forma la idea que allà es podien fer més coses a banda de menjar i dormir, les estrictament pròpies del local.

Després, com passa en moltes altres ocasions, el format de què podia passar allà ens va passar inesperadament al davant una nit que -coses de la vida- celebràvem que el Nàstic de Tarragona havia pujat a primera. Una excusa com una altra, però allà ens hi vam trobar amb Paco Muñoz, Toni de l’Hostal, el malaguanyat Adrià, Jordi Albinyana, Sergi Gómez i més gent que, sense cap programa, vam posar els fonaments d’alguna cosa encara incerta.

Un servidor va estrenar aquella nit la ‘seua’ habitació, i l’endemà de matí amb el café amb llet a la mà vam acordar que allò s’havia de repetir. No sabíem com ni com no, però sembla que vam encertar una mitja fórmula que durant aquests anys ha convertit Ca les Senyoretes en un espai de referència.

Ara, la família Olivares vol celebrar els deu anys de guisador, taules, llits i saraus. Per no perdre el costum, jo hi he fet la meua faena i espere ser dels primer a arribar-hi eixe dia al berenar a què ens convidaran. Tot serà que no estiga allà ja a l’hora de dinar!

De tots els artistes, intel·lectuals i públic -amics en general- que han passat per allà durant tot aquest temps, i convidats a la festa, no sé qui ha confirmat ja que vindrà, però ben cert que la barreja donarà molt de si. Sí que sé que al centre del rogle hi haurà el Botifarra, com a mestre de cerimònies.

· Açò durà rastre Explicació aquella primera nit i presagi atinat

Vídeo: una de les primeres Nits Temàtiques, dedicada a la música, i que jo vaig passar a l’hospital maleint un agut dolor a la cama i una enveja encara més aguda.

Un altre vídeo: l’enregistrament de la Cileta, un dels desficacis més grans que han passat per allà.
http://www.youtube.com/watch?v=3l4CMBtH8Ho?rel=0

La primera volta que vaig topar-me amb l’expressió ‘bilingüisme passiu’ va ser en el titular de l’article d’una revista. Fa ja molt, d’això. Fins que no el vaig llegir no vaig endevinar què volia significar, i em va semblar que era una bona manera de dir-ho: que ‘nosaltres’ siguem capaços de parlar la llengua ‘d’ells’ no vol dir que ho hàgem de fer.

Anys més tard, algú va usar una expressió menys tècnica per a denunciar la facilitat amb què abandonem el valencià davant els qui parlen castellà: ser bocamoll. És realment una plaga l’actitud de genuflexió lingüística que envaeix la nostra societat, de Figueres a Guardamar i de Fraga a Maó. De Salses al Voló el cas és amb el francés.

Cal una actitud conscient per a fugir-ne, però fer-ho serveix per a comprovar que no caure en aquest hàbit no només no sol comportar cap complicació, sinó que es descobreixen catalanoparlants on menys se sospita. A banda que és l’única manera de facilitar la pràctica de l’idioma a qui no l’usa habitualment.

Més encara, la perseverança lingüística -sense estridències però amb convenciment- fa canviar els papers. Hui mateix ho he comprovat. A la SER, a la delegació de València, la programació és íntegra en castellà, i les entrevistes als nostres polítics també. Encara que en siguen pocs, n’hi ha que, tot i que els pregunten en espanyol responen en valencià, per convenciment. Hui però, la cosa ha anat més enllà: ha estat el mateix periodista qui, després d’unes notícies i de fer en castellà la introducció a l’entrevista, l’ha feta en valencià, entenc que sabedor que el conseller d’Economia Sostenible, Rafa Climent, no se’n passaria a la llengua veïna.

M’ha sorprés gratament aquesta situació, que no fa sinó reforçar l’evidència que salvar la llengua només passa pels que en som parlants. Si nosaltres deixem d’usar-la, qui ho farà?

Publicat a VilaWeb Ontinyent 1.09.2015

El mal és que no ha va dir de broma. Diu que vol contactar amb P.S. per a fer-li arribar un exemplar del llibre que traurà a novembre (sembla que amb referències explícites a ella), i que ja m’apanyaré però que la trobe.

Demanar és debades, però això… no vull ni pensar què li costarà.

Ara que han vingut les festes és quan he vist per primera vegada al poble uns senyals de prohibit aparcar nous. No el senyal en si, que és el normal, sinó el suport en què estan posats. Si ja els havien usats abans, no me n’havia adonat. De totes maneres, com en els anteriors, les indicacions continuen redactades en castellà. No sé per quin motiu.

Deia que els he vists per primera vegada aquests dies, i aquesta vesprada n’he vist un situat amb una exactitud geomètrica al bell mig d’una plaça d’aparcament per a discapacitats. A la nit no es pot aparcar a la plaça del Convent (per què s’encaboten a dir-li de Loreto?) ja que hi ha desfilada festera, i demà tampoc perquè fan l’ofrena a la Mare de Déu (ja posats, faig una altra pregunta: és menester això de ‘Verge’ de Loreto?). Per a avisar, han posat aquestes plaques, una de les quals tan ben atinada que ha anul·lat abans d’hora l’aparcament que se suposa que és de disponibilitat prioritària per qui en té necessitat, mentre la resta de la plaça estava atabicada de vehicles com és habitual.

Evidentment, no puc saber si qui l’ha dipositada amb tant d’encert destorbador ha estat algun dels agents de la Policia Local encarregat de la cosa, o si ha estat algú altre que l’hi ha reubicat. En tot cas, si algú necessitava d’aparcar-hi s’ha hagut de tocar els nassos o demanar a qualsevol passant que fera el favor…

Per sort, no era el meu cas. Jo anava a casa, després d’haver pogut esquivar un cotxe enfurit i una moto salta-estops. I això que l’estop està ben senyalitzat, no com la gran majoria de places de discapacitats, que fa mesos i mesos que s’han descolorit.

Tinc entés que encara es fa això com quan jo hi anava. Un dels dies de la Universitat Catalana d’Estiu, s’organitzen excursions a alguns llocs de la Catalunya Nord perquè la gent trie la que més li apanye. Aquell any, el primer en què vaig pujar allà, em vaig apuntar a la de Perpinyà, ciutat que desconeixia per complet.

El programa era molt senzill: una ruta guiada per la capital del Rosselló durant el matí, i tornar-se’n a Prada després de dinar. I es veu que vaig pensar que això era massa senzill (al cap de tants anys, no puc recordar ben bé com devia anar el raonament), de manera que vaig decidir amb dos companys* més que calia introduir algun punt d’aventura. Quan l’autobús que ens dugué a la ciutat va arribar a la parada establerta, vam parlar amb el conductor i amb el guia de l’expedició: Nosaltres ens n’anem a córrer la bandola pel nostre compte. No ens espereu i ja ens veurem a Prada.

Carregats amb les berenes que ens havien donat per al dinar, vam anar amunt i avall sense massa solta ni volta, bambant per carrers sense gaire interés turístic. El Palau dels Reis de Mallorca? Recorde que el vam trobar: tancat. Diria que vam passar pel Castellet, però al cap de ni sé els anys que fa d’això no gosaria jugar-m’hi res.

El cas és que va arribar el moment de tornar-nos-en. Sense saber com. Vam buscar l’eixida de la ciutat, i com que feia calor ens vam posar sota un pont a la carretera que passa per Prada en direcció a Andorra a fer autostop. Inútilment. Cap dels cotxes que passava per allà va optar per recollir-nos, i a mesura que passava el temps ens acaçava de més a prop una idea: què t’hi jugues que passa l’autobús..?

S’ha de reconéixer que ens va fer un poc de vergonya que, després d’haver-los dit amb una certa altivesa que ja ens apanyaríem, ens hagueren de rescatar. És el que va passar. Ens van obrir la porta amb un somriure mig (o del tot) burleta, com qui et diu que ja es veia vindre que això no podia ser, que ja veus quina pensamentada…

El que no sabien era que, abans d’arribar a Prada, a l’alçada de Vinçà, els vam dir que pararen l’autobús. Que havíem pensat d’entrar al pobel eixe a veure’l i fer-nos-en una, i que ara sí que trobaríem com tornar. No sé si es van quedar amb les ganes de fer-nos baixar a puntellons, però efectivament ens en vam fer una a la plaça de Vinçà, i a l’hora de sopar érem a Prada, dins un cotxe d’un xicot de París que ens explicà alguna història que he oblidat.

*Dos companys. Un va acabar sent amic meu, encara que fa anys que ens veiem molt a la llarga. De l’altre, a qui també vaig conéixer aquell estiu, no n’ha sabut ja res més.

L’any passat no va poder ser -no recorde per quin motiu-, però enguany no se’ns escaparà l’agost sense el sopar de les festes de Bétera. Ja ens hem comboiat per a demà dimecres, els d’ací i els de la casa que ens acull pacientment però alegre.

L’esborrany del programa previst és sopar amb la família d’allà -la família és fer-se-, i en acabant anar a veure el concert de Botifarra amb la banda de música, encara que sempre hi ha espai per a la improvisació.

Siga com siga, serà una bona nit d’estiu.