Gàlim

Fa tres anys justos d’açò, m’ha recordat ella, i m’ha preguntat si ho trobava una casualitat? És una pregunta amb trampa, perquè siga quina siga la meua opinió, sé que la seua és que no n’hi ha, de casualitats.

Tres anys han passat. El viatge metafòric s’ha acabat i del mocador ara plegat em tornarà els colors que l’hi havia escampat. Potser siga això la no-casualitat que ens ajuntarà hui.

No és que siga enjorn, però encara no és hora d’esmorzar. Pels altaveus del cotxe sona una ràdio que ha fet una desconnexió perquè entren les notícies de l’emissora local i la locutora comença a resumir les novetats principals que més tard –això diu– s’explicaran amb detalls.

Quan arriba a la segona o la tercera notícia, ara no ho recorde bé, plante l’orella perquè parla de la presentació del llibre i el debat que fem divendres. La periodista llig literalment la nota de premsa que jo mateix havia redactat i enviat. L’escolte, i no puc evitar sentir com m’esmussa la traducció inflexible a un castellà postís.

Se’m fa estrany, molt, ‘escoltar-me’ traduït d’aquesta manera, innecessària i ideològica. Si me’n recorde, a l’altre viatge miraré de posar algun cepet.

La preparació ha anat una miqueta precipitada, però el resultat no se’n ressentirà. Tindrem un acte ben digne i a l’alçada de la necessitat que és ja, hui en dia, explicar el greu problema del finançament que se’ns està menjant pels peus al valencians.

Divendres presentem a Ontinyent el llibre ‘El finançament valencià‘, de Vicent Cucarella, un treball el subtítol del qual cartografia perfectament on som i cap on hem d’anar si volem eixir-ne: ‘De la submissió al canvi necessari’. Hem convidat també els partits polítics que presentaran candidatura a la Generalitat perquè participen en un debat sobre les seues propostes per a aquest canvi en el sistema de finançament que, a més de necessari, és perillosament urgent.

*L’expressió, fa molt que no la sent. És similar a la de ‘cornut i pagar el beure’. Pot pecar de masclista, però si la societat n’és ara, més encara n’era anteriorment i la llengua és un reflexe de les concepcions socials.

No puc deixar de sorprende’m com, encara ara, les vespres de les campanyes electorals es converteixen en olimpíades d’inauguracions i en competicions d’obres. Uns per altres, batles i regidors s’afanyen a trobar urgents obres que ja ho eren molt abans, o que continuen sense ser-ho, però que sembla que unes combinacions astrals i possibilitats econòmiques miraculoses les converteixen en necessàries i inajornables.

En parlàvem l’altre dia en conversa de café. I comentava precisament això, que em sorprén que els governants locals hi insistisquen metòdicament quan, de manera automàtica, tot lo món identifica en veu alta el motiu electoral de tanta pressa. Però alhora també pense que, si ho fan, és perquè poc o molt els deu funcionar. I no sé què em desagrada més: que creguen que en dos mesos ens poden fer creure que es desviuen per nosaltres, o que encara hi haja qui cau en el parany.

Les anomenades xarxes socials han fet circular aquests dies, de manera elogiosa majoritàriament, un article en què l’autor fa servir el cas de l’Ovidi per a recordar el rebuig instintiu que sent la dreta valenciana (una gran part, si més no) pels cantants i altres artistes amb un mínim de compromís pel país (valencià). Els compromesos amb l’altre país (l’español) no causen al·lèrgia en les files polítiques esmentades.

Té molta raó Toni Cuquerella en el llistat de greuges i ignoràncies insultants patits per Ovidi Montllor i altres companys seus de part dels governs valencians, i dels governs locals de la immensa majoria de ciutats grans i mitjanes que haurien pogut ser llocs de treball i promoció dels artistes. Però no ho van ser.

Té raó, dic, però jo afegiria que la dreta a què es refereix es va limitar a perfeccionar (amb molt de gust i interés, això sí) el bandejament institucional encetat en l’inici de les legislatures socialistes a la Generalitat i als ajuntaments. El PP va heretar una televisió que ja duia temps rància i la va convertir en cadàver després de traure-li tot el rendiment que va poder. Igualment, van rebre encetat un procés d’invisibilització i sedació de mig país i van voler (han volgut: volen) acabar-lo de colgar entre tòpics i mediocritats.

No ho han aconseguit. Però faríem bé de recordar que, tot i ser els més bel·ligerants, els més descarats, la guerra somorta contra la cultura i el concepte de País Valencià, des del govern valencià no la va encetar el PP. Fem memòria d’aquell Canal 9 socialista: l’Ovidi en fou exclòs brutalment, el primer dia. Ja era un maleït, i, en aquest cas, no per la dreta.

He estat aquests dies preparant un ‘especial’ dedicat a l’Ovidi que publicarem demà dimarts. Una cosa senzilla i sincera, sense pretensions d’acostar-se a cap exhaustivitat, i fet, sobretot, per a consum local. Se’n podrien haver fet moltes més coses, hi ha més material i més persones implicables… però això, si vostés volen, ho podem anar preparant amb calma per a més avant.

Inevitablement he recordat el dia aquell en què amb el seu cotxe va arribar a l’Olleria des de Barcelona per a participar en l’homenatge a Fuster. No em cal ni vull entrar ara a confirmar qualificatius personals i professionals que demà correran –més encara– per papers i pantalles. Ara és que he tornat a ser conscient de la sort que vaig tindre de conéixer-lo i de tractar-lo, ni que fóra només per unes hores. Tot un privilegi fruit del meu desfici pel país, un privilegi que és una de les parts diguem-ne bones del destí que patim els qui hem tingut la xamba incerta de ser fills de déus mediocres.

No puc dir que em preocupa, perquè no és això, però sí que comença a intrigar-me la possibilitat que, efectivament, tinga un doble. Faig broma, però com que és altament improbable que algú em puga confondre amb alguna altra persona, i està passant, crec que potser estaria bé d’obrir una investigació.

Com a pistes tenim que el meu doble deu moure’s bastant per Ontinyent, que molt probablement ha treballat o ha tingut alguna relació amb l’oficina del SERVEF d’Ontinyent, i que té afició als scalextric. I, evidentment, ha de tindre una aparença física d’una lamentabilitat comparable a la meua.

Va ser anit mateix, quan sopàvem la Teresa i jo a Albaida, que, sense arribar a confondre’m, el cambrer assegurava conéixer-me. Cap de les pistes que em donà portava a res que fera pensar que era jo qui en realitat coneixia, sinó algú a qui em semblava… o aquell a mi. I ací ve la part de filosofia-ficció: si tal com alguns asseguren, tots tenim un doble, qui és l’original? Sóc jo, i a l’altre li van fer la putada de semblar-se a mi? O sóc jo la víctima d’un joc de despropòsits?

Res. Parlar per no callar.

A tot açò, el sopar molt bo, però no sé per què li han de dir ‘sartén’ a la paella.

A taula, dinant, la conversa va bambant sense rumb aparent. De fet, no en té cap. En un dels revolts apareix un matrimoni d’edat avançada que, tot i això, i segons algú dels presents, es manté en un bon estat de salut. Però els anys no perdonen, diu ma mare. A eixes edats, assegura, ‘com menys t’ho esperes, entra la felussera i s’acaba tot’.

Dissimuladament li ho faig repetir. Torna a dir això de la felussera amb una pronunciació insegura, sense saber què és. Em diu que no sap què és, quan li ho pregunte. Tampoc no sap explicar què és l’Any Deu, i ho diu ara i adés. No és gens difícil de relacionar una cosa amb l’altra: quan la fil·loxera va entrar, la vinya es va morir. La felussera va dur l’Any Deu.

Devia ser quan feia primer de BUP, que un reportatge de la revista Interviu sobre l’extrema dreta va causar un revol excepcional. Si no recorde malament, aquell número el van segrestar per a impedir que es venguera al públic. Deien (jo no el vaig arribar a llegir) que un dels noms que hi apareixia era d’un jove del poble.

Sóc incapaç de recordar ara si aquell reportatge era un dels que va escriure Xavier Vinader en relació amb el món de l’extrema dreta i la seua proximitat permeable a les forces de seguretat. Sí que recorde, però, que molts anys després vam intentar de fer-lo vindre a l’Olleria perquè intervinguera en alguna de les conferències que organitzàvem des del Col·lectiu l’Olla. Fins i tot el vaig visitar a sa casa, aprofitant que m’estava uns dies per Barcelona.

La visita no va ser llarga, però la conversa sí que fou entretinguda. El senyor X, ja saps, el responsable últim dels GAL, aquell andalús president de govern… Ell tenia el convenciment que González acabaria a la presó. Tenia pressa i se n’havia d’anar, ell i el xicon que a la meua arribada ja era allà, de manera que vam seguir la tertúlia en el meu cotxe, amb el qual els vaig acompanyar no sé on.

Xavier Vinader no va arribar a vindre a fer cap conferència. No vam poder fer-ho casar.

La història se m’ha fet molt present mentre veia l’esplèndid reportatge que han fet a TV3 sobre aquest enorme periodista que va jugar un gran paper durant la idealitzada Transició. I pensant, pensant, m’ha vingut al cap si aquell xicot que era amb Vinader no devia ser el Francesc Viadel…

El telèfon ha dut una veu antiga, d’un temps que havíem cregut infinit. Però ens equivocàvem. Ens equivocàrem.

En un instant s’han fet presents una caterva d’instants lluminosos, de records passablement exagerats, i també aquell segon etern que, tot i això, es va morir. A l’altra banda de la memòria queda el temps que no va ser, i en aquest costat només un temps que sembla decidit a burlar-se.

Bona nit, hem dit. I el passat ha tornat al seu lloc.

https://www.youtube.com/watch?x-yt-cl=85114404&x-yt-ts=1422579428&v=0vTBZzB_gfY

Dissabte vam anar a Montitxelvo a presentar el Calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia de la Vall d’Albaida. Ja fa quinze anys que el publiquem, i en el d’enguany hem volgut destacar cançonetes i versets relacionats amb les festes de la comarca.

A Montitxelvo hi vam anar Casimir Romero, l’autor de les receptes gastrnòmiques incloses en el calendari, i jo. El mestre Casimir va fer una de les seues grans classes sobre les herbes mengívoles protagonistes de les receptes d’enguany.

A mi em va tocar parlar de la resta de continguts del calendari. En fer-ho vaig recordar una cosa que se me n’havia passat: ja hem arribat al temps de les cassoletes. Dijous passat va ser el primer dijous de cassoleta, en ser el primer dijous posterior a Sant Antoni. És una manera de dir Carnestoltes. Fins que arribe Quaresma, des de Sant Antoni cada dijous és cassoleta, i la vespra de dimecres de Cendra és el Dimarts de Cassoleta, enguany el 17 de febrer.

Antigament la gent anava a dinar al camp, sobretot l’últim dijous i el dimarts. Els tallers paraven la producció. Fins i tot quan les fàbriques encara no feien torns i es podien parar les màquines, també es feia festa eixes vesprades. Ara tot això s’ha acabat. I moltes més coses.

La profecia del sant s’ha complit inexorablement cada any a l’hora de celebrar la seua festa. Sant Ovidi va com va, segons com volem, però també segons com podem.

Enguany serà primerenc: dissabte 28 de febrer tindrem el cantant i compositor Cesk Freixas en la Nit Temàtica que VilaWeb Ontinyent i Ca les Senyoretes convertim en Sant Ovidi. Ara en acabant tenim una reunió, que és una manera docta de dir que anem de sopar per a parlar-ne i arredonir la vetlada.

Mentrestant, podeu anar mirant aquesta proposta de col·laborar en la producció de la pel·lícula sobre l’Ovidi. Els productors i el director ens en parlaran de primera mà el dia de la celebració.

No sabria dir si aquella nit de novembre feia fred. No recorde ara, al cap de vint anys, si als carrers de València la temperatura era baixa, però a l’interior de la Societat Coral el Micalet l’ambient era de gran calidesa.

Havíem arribat amb temps (no puc evitar la puntualitat, fins i tot de manera excessiva en ocasions), i séiem en una taula a tocar de la barra mentre la gent començava a acudir. Aquella nit estava dedicada a l’Ovidi Montllor, l’entitat el nomenava Micalet d’Honor, i la malaltia ja declarada feia més emotiva la vetlada a què tanta gent ens havíem volgut sumar.

El vaig veure arribar, i el vaig veure acostar-se. Ens vam saludar. No ens havíem tornat a trobar des que ens havíem conegut l’any anterior, quan va vindre a l’Olleria a recitar Fuster. ‘Què fan els de l’Olleria?’ Em va emocionar que em recordara, i encara vam poder xarrar una estona abans que començara l’homenatge.

Durant l’acte, en un full que ara no sé d’on el vam traure o a qui l’l vam demanar, vam improvisar un text per a afegir la nostra felicitació al Micalet per aquella distinció tan ben atorgada a l’artista i a la persona que era l’Ovidi.

Aquell document manufacturat vaig trobar-lo per Internet fa un parell d’anys. Ara, però, quan commemorarem arreu la fugina ovidiana, no el tenia present. Ha estat l’amic Josep M. Andrés qui me l’ha recordat (ell també l’ha trobat), i crec que està bé que el publiquem ací com una goteta més en record i homenatge a l’alcoià, que acabaran sent-ne una mar.

Que a la resta del país hi ha una àmplia desconeixença de la realitat lingüística al País Valencià ja ho sabem. En general, hi ha una visió que oscil·la entre apocalíptica i paternalista, de pobresa lèxica i pròxima a la via d’extinció que no només està desenfocada, sinó que serveix per a tapar (entenc que involuntàriament) empobriments de l’anomenat català central, i del que alguns en diem (amb perdó, i passeu-me la broma) ‘barceloní cagat’.

Tot açò ve perquè aquests dies he estat llegint una novel·la que m’ha enganxat. ‘L’amic andalús’ d’Alexander Söderberg m’ha tingut molt pendent de les quasi cinc-centes pàgines traduïdes a això que se’n diu català oriental, el gran dialecte central, sense concessions a solucions d’altres parlars que, al meu humil entendre, haurien ajudat a comprendre el text. Entre llegir ‘Ell no l’ha sentit’ i ‘Ell no l’ha sentida’, referint-se a la protagonista, la segona forma és molt més concreta i entenedora; però els traductors sembla que van donar per perduda la concordança, clàssica, una pèrdua que justament els ‘pobres valencians’ encara no hem patit. Qui és el pobre?

Aquest estiu passat, durant els meus desplaçaments a Ontinyent, vaig arribar a deduir que els valencians no fumem. O fumem menys. O som més educats i no tirem les puntes de cigarret per la finestra del vehicle. Per què? Doncs perquè en els pannells informatius que em trobava a l’autovia hi havia avisos sobre el perill de tirar aquelles puntes enceses, però escrits només en castellà i en anglés. És a dir, que als valencians valencianoparlants no ens calia l’advertència.

Ara que ha passat el perill dels focs forestals, els avisos s’han centrat a advertir de la presència de radars que controlen la velocitat. Les indicacions es fan només en castellà, de manera que cal pensar que els qui tenen tendència a excedir-se’n són els castellanoparlants, ja que els hi posen expressament els retolets lluminosos.

També podria ser que aquestes indicacions foren per a tothom, parlen la llengua que parlen. Però això algú podria entendre-ho com la marginació d’una de les llengües oficials i la discriminació d’una part de la població. Ací, la majoritària. Si fóra el cas (cosa improbable vista la sensibilitat per la nostra llengua que tenen el Consell i el govern espanyol), el responsable de la Dirección General de Tráfico espanyola al País Valencià hauria de començar a preocupar-se. La nova llei valenciana de senyes d’identitat li posarà el braç dins la mànega i l’obligarà a usar el valencià. A ell i a tothom. O no és per a això?