Gàlim

El port aquell no estava encara tan domesticat com ara. Jo conduïa cap al poblet on passava uns dies d’ociosamenta i em demanava com era que m’havia explicat allò.

Havia anat a visitar-lo, aprofitant que l’expedició m’havia dut prop de sa casa. Era de vesprada i vam xarrar una bona estona en una mena d’hortet que, crec recordar, havia heretat de la família. Per allà hi havia un home treballant. Era qui se n’encarregava, de feia poc. També feia poc que el meu amfitrió el coneixia, segons em va dir; però era algú amb qui inesperadament havien teixit una xarxa de complicitats sentimentals.

Baixava el port i em demanava com era que ell m’havia fet aquella confidència, sorprés perquè jo no deixava (ni deixe) de ser només un conegut.

Fotografia: Bar de Sarpa (Bar Texas) a la plaça de la Vila de l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla). En un bar així degué passar el sussuït.

L’home es va acabar el café i es va beure l’últim glop de conyac que li quedava a la copa. S’havia fotut un bon dinarot. Va xamar fort el puro i va dir en veu alta i satisfet:

-Xè, m’he quedat com un padre!

A la taula del costat, un altre client del bar que el va sentir li va recriminar la referència eclesiàstica.

-Deu voler dir com un porc.

-Ah, que els han canviat el nom?
———–

És probable que ja haja explicat aquesta història en algun altre moment. És un acudit d’aquells que jo recorde haver sentit quan era un monyicot, un sussuït dels que els adults contaven a casa en petit comité. O en grups d’amics, amb veu fluixeta per si de cas. El record que en tinc du una sensació associada de clandestinitat d’anar per casa, potser ampliada en la memòria però existent.

La religió era encara un element primordial i intocable d’aquella societat. Començava a desgrunar-se, però ho teníem amagat. L’armassó de la Santa Madre Iglesia integrista ho tapava tot.

Fes cas del teu trellat.
No pots amagar-te
En un conte de fades
Per sempre.
Només quan revelem
Tota la veritat
Destaparem l’ànima
D’aquest armassó malalt
Per a sempre més.
…/…

Fotografia d’Enric Marco

Mentre mirava de trobar una cosa, he entropessat amb una anotació d’aquest bloc, de fa hui catorze anys, que diu:

Un ‘enredro’ nou

Va ser tota una aventura, amb ramificacions posteriors que, segons com, no han acabat del tot.