Gàlim

– Perdona, però no recorde el teu nom.

M’ho va dir tota convençuda mentre em donava la mà, com si realment fóra víctima d’una memòria fugitiva. Amb la mateixa naturalitat li vaig dir que era impossible que el recordara perquè no ens havíem vist mai. I és que, fent gala d’una de les meues especialitats, em vaig trobar enmig d’un sopar on jo no hi pintava res (a excepció que l’ama de la casa m’hi havia acollit).

Vull dir que no tenia cap relació amb aquell grup de gent que s’havia ajuntat a sopar després de més de vint anys sense fer-ho tots junts i poder recordar els anys en què van ser els artífexs del Festival de Cinema de Barcelona.

Allà hi era jo, amb les orelles ben obertes aprenent coses d’aquell món i dels bacs que pega la vida. I també, inevitablement i agradablement, explicant de manera ràpida però sentida el canvi que ha començat ací baix.

Aquella casa sempre és un niu de sorpreses. De sorpreses profitoses.