Gàlim

Sense cap intenció ni pretensió prèvia, la historia es va repetir. Com en les anteriors cites nocturnes, vam ser els darrers a abandonar el local on dúiem hores de xarrera i consum -moderat- de líquids espirituosos per evitar que se secaren les goles i les idees. Fins i tot, coses de la confiança, ens van oferir la possibilitat que ens encàrregarem nosaltres mateixos de tancar la porta en anar-nos-en ja que els de la casa se n’anaven a dormir. Tampoc era menester tant.

Seguint el costum, no hi ha proves fotogràfiques de la vetlada. No per cap voluntat expressa d’evitar-les, sinó simplement perquè no em (ens) va passar pel cap de fer-ne. No veig quin interés pot tindre ningú a saber per on pare.

Llàstima que la meitat de la taulada -Fani i Emilio- se n’hagueren d’anar quan encara pràcticament estava a punt de començar la nit.

A voltes els records es queden enviscats en alguna anècdota, i passa que has de desllapissar-te’n per deixar arrere la broma i arribar al moll de l’os. Com en aquella visita de fa ja onze anys (pocs mesos li falten) plena de riures, cassoles i música. La broma… deixem-la estar.

La categoria del dia estava en els visitants: Paco Muñoz, Frederic, Toni Mestre. Un dia complet. I diu que hui fa ja deu anys de la mort de Toni. Crec que va ser Paco Muñoz qui al pocs de temps d’aquella trobada em va donar la mala notícia de la malaltia veloç de Toni. I ara ja fa deu anys que estem sense.

Com de desvanit que passejaria ara per la seua ciutat!

En poc de temps he fet tres visites a la Casa Santonja. En el que portem de mes, hi he estat en l’actuació d’Eugeni Alemany, en el concert d’Andreu Valor de presentació de l’espectacle ‘Bandautòrium’ amb la banda de música, i dissabte passat en el sopar de la Festa de la Magdalena. Podem dir que és un (mig) mes ben complit en el també conegut (no tant) com a Palau dels Marau.

Fins i tot en la primera de les tres ocasions la visita va ser relativament extensa, ja que ens acompanyaven el Màrius Serra i la Mercè (demane disculpes per no saber-ne el cognom) i li vam fer una mena de tournée per l’edifici. A tos dos els va encantar, la casa i l’actuació de l’Eugeni que ens va fer riure a la gana.

Jo encara no havia vist la restauració que s’havia fet darrerament d’un dels laterals del pati, amb la frontera de la casa també neta i blanca. Fa goig. O en fa molt més. Ho vaig pensar mentre esperàvem que començara l’actuació, amb vona cosa de públic expectant; i ho vaig tornar a fer mentre cantava l’Andreu Valor acompanyat dels músics de la banda. I dissabte, mentre sopava un entrepà miraculosament aconseguit a última hora, ho vaig pensar de bell nou mentre recordava com l’havíem trobada i quin canyaret vam haver d’armar perquè, qui en tenia la responsabilitat, hi veiera un espai de futur.

Encara queda per fer, però és d’eixes coses que et fa sentir-te bé perquè l’esforç va acabar amb una bona recompensa. Fa goig veure allò ple de vida, i amb la modèstia necessària, reconec que n’estic desvanit per la part que em toca.

Vaig ser el primer a encertar els enigmes verbals de dissabte passat. “Treballen només quan volen. 6 lletres: PILOTS”. I com en el viatge anterior, va ser també l’últim punt que em vaig endur.

Va ser una nit molt agradable, d’una climatologia benigna que s’adeia bona cosa amb l’ambient de competició aguda i amical, i que posava fi a una visita raonablement intensa encetada divendres a la biblioteca de l’Olleria. Allà vaig saludar de nou, al cap se set anys, la Mercè i el Màrius, qui havia vingut a presentar ‘Res no és perfecte a Hawaii’, i a fer-nos jugar l’endemà a Ca les Senyoretes.

Dia i mig mal comptats de visites per la Vall, gastronomia, riure amb l’Eugeni Alemany, molta conversa, i la certesa que això no s’acabarà ací.

Això va anar i era una campanya electoral de fa una caterva d’anys. En la candidatura d’un dels partits que s’hi presentaven hi figurava un conegut meu, molt relacionat amb les lletres i la cultura, i un dia que vam estar xarrant una estona va dir-me que si aconseguien ser necessaris per a la formació de govern (parlem del govern espanyol) exigirien el Ministeri de Cultura. Vaig respondre-li que no era una bona idea, que seria molt més útil (i utòpic) tindre el ministeri dels diners.

Al cap dels anys s’ha vist calríssim que tindre la clau de la caixa és tindre el poder efectiu, per això m’ha semblat una bona notícia que Joan Baldoví haja dit en una entrevista que si haguera de triar un ministeri es decidiria pel d’Hisenda. Crec que és una cosa de trellat, que vés per on m’ha fet recordar aquella conversa llunyana.

És això que la informació t’arriba amb temps, de primera mà, i ben explicada. Però alguna interferència et fa malinterpretar-ne les dates: dimarts dia 17 veig que dissabte 21 se li fa un homenatge a Paco Muñoz, i ves a saber quin càlcul m’impedeix entendre que el 21 és…

Efectivament, anit em vaig adonar que el 21 era ahir mateix, i no més avant com destrellatadament havia pensat. Un desastre! Ara hauré d’esperar que la seua immensa misericòrdia l’aplique sobre mi, disposat a fer la penitència que m’impose.

Ja ho deien els savis; no som res, i amb tanta informació, ni això.

– Ja veig que envelleixes com jo.

M’ho va dir a l’orelleta, quan es va acostar a saludar-me. I la veritat siga dita, tret de la diferència d’edat té total la raó del món. No crec exagerar si dic que devia fer deu anys que no ens trobàvem, fins ahir.

Vam estar una bona estona asseguts mentre esperava que li tocara el torn de pujar a l’escenari, parlant un poc de tot i de res. Continua fent de vedette aplicada (li ho vaig dir i no em va desmentir), vinga de fer-se fotos amb uns i altres que no paraven de demanar-li-ho. Érem davant l’escala de l’entaulat, per on baixaven, pujaven i pegaven (i no pocs) bacs artistes, ajudants, tècnics, periodistes… per això es va alegrar quan li van dir que li tocava de pujar per l’altra banda, on hi havia una rampa ben llarga.

Després el van cridar, i obedient se’n va anar cap a l’escenari. Ara que ho pense, és la primera volta que parle, alhora, amb un cantant, un productor de vi, un escriptor i un polític. Ep! I ànima benefactora (que no caritativa) des de la seua fundació, que se m’havia despistat això.

Em va ensenyar l’agenda i vaig desistir en l’intent de quedar. Potser d’ací deu anys tornem a coincidir.

La qüestió ha aparegut un moment quan ja s’estava acabant l’entrepà del dinar. Entre els últims mossos ha aventurat una hipòtesi molt atrevida, i jo he estat a punt de dir-li que això era fer filologia ficció, una miqueta desviada. Que jo en tinc una certa experiència, en això de la poca punteria filològica. Però me n’he estat. Una cosa és que el conseller de Cultura et convide al café i una altra posar-se a desbarrar com si fórem amics de saraus.

Això sí, he aprofitat que ens hem trobat per dir-li que miren de tindre trellat quan facen el congrés del Bloc, ara que sembla que una miqueta optimistes podem ser amb aquest país.

També havia pensat de posar-li a aquesta noteta el títol de ‘Pensat i fet’, perquè pràcticament la cosa va anar així: pensat i fet. Vull dir que ahir de matí vaig eixir de casa amb la idea de fer-me un tallat, i mentre me’l prenia vaig pensar que un diumenge de Pasqua es mereix una expedició, ni que siga mínima. Mentalment, vaig repassar llocs visitables i algun viarany neuronal em va dur la idea: quant fa que no passes per Fontanars? Sí, aquell dels Alforins, on fa una eternitat freqüentàveu un bar reconvertit després en restaurant reconegut amb una Estrella Michelin que va acabar tornant perquè no li calia…

La idea era bona. La llàstima era el dia. No per res, sinó precisament per ser Pasqua. I és que el local estava atabicat de personal.
– Hauries d’haver avisat, em va dir Julio, l’amo del restaurant i ara també l’alcalde del poble.
Ens vam saludar d’arrapa i fuig, que ell tenia molta faena. Em va oferir, si em podia esperar, una taula, però vaig entendre que allò es podia fer més llarg del que ell creia. A més, ja que estava per allà, m’hauria agradat de xarrar amb ell una miqueta.

En fi, a l’altre viatge ho arreglarem millor per a evitar fer pala.

S’han posat molt de moda els calçots. Fa anys -tampoc una exageració-, per ací se’n parlava més d’oïdes que altra cosa, però es veu que en algun moment aquella menja va aconseguir una certa fama i va anar consolidant-se com un producte gastronòmic acceptat fora de l’àmbit tradicionalment natural.

Ara està de moda, ja ho he dit. I en pots trobar fàcilment per a guisar-los, o com a atractiu en no pocs establiments hostelers que els ofereixen en les cartes dels dinars. S’ha escampat molt aquesta tradició culinària del sud del Principat, un fet que no ha estat acompanyat de cap impertinent ni destrellatada referència a invasions catalanes apocalíptiques. Potser fa anys això no hauria anat així de fàcil, i ignore si vol dir res. Però el cas és que els tenim ací.

Personalment crec que no són res de l’altre món. Però això és només qüestió de gustos. Si passen de moda, si és cosa de moda com crec, veurem qui en menja llavors.

Jo els vaig tastar la primera volta fa molts anys, abans de ser un producte molt conegut ací pel públic en general. Si dic vint anys no exageraré. Va ser en una heretat -un mas- en plena decadència, a Porrera. Me’n vaig menjar un, i una vegada comprovat que feia bon gust però que no passava de ser ceba, vaig alabar-ne la qualitat i em vaig dedicar a l’embotit.

No n’havia tornat a menjar fins aquest matí. Hui tocava esmorzar de colla, amb calçots i sardines. Potser és que ja anava amb la mania, però el resultat ha estat el mateix. Amb un, que estava també ben bo untat amb la salsa romesco que ens han preparat, n’he tingut prou.

Insistisc: potser és una mania. O potser és respecte per les digestions.

Ja ho vaig explicar l’any passat, que ens havia costat Déu i ajuda de trobar el carrer de Benigànim, a Pego. Però no va ser fins dissabte passat que em van treure de l’error en què em trobava: el nom del carrer no fa referència al poble de l’arrop i tallaetes.

Resulta que Benigànim, allà a Pego, és el nom d’una partida, i d’ací que el carrer es diga d’eixa manera. M’ho va explicar dissabte Carles Miralles, el productor de ‘L’Ovidi; el making of de la pel·lícula que mai no es va fer’. També em va comentar que té amistat amb la gent del Bar Daniel, de grata memòria. Potser caldrà tornar-hi per aprofitar aquestes relacions socials.

Adés em contaven el cas d’un polític membre actualment del govern que va estar l’altre dia en les festes de Bocairent. Per no perdre el costum, li van regalar una manta… i ara ja està registrada en la web de transparència que s’ha empescat la Conselleria de Transparència per a predicar amb exemple la transparència.

No ho he trobat, però sí que he localitzat el socarrat que li van regalar quan va estar en el meu poble. Potser siga un pèl massa: allò de ‘o xato o amb dos nassos’. O potser és que no estem acostumats a això.

I parlant d’extrems, encara n’he vist ara un altre. Si no fa molt també m’explicaven algunes de les farterades que certs càrrecs electes, assessors, amics i aprofitats s’arreaven a càrrec del pressupost públic, ara em trobe que hi ha ocasions en què hi ha representants polítics que passen gana. No sé si més que un mestre, com es deia abans, però en deuen passar prou. Jo en patiria si, segons marquen les convocatòries oficials, no esmorzara fins les dues o les tres de la vesprada com anuncien els gabinets de premsa.

Jo de moment no estic en el perill, de no ser que em conviden a algun d’eixos actes que es fan al voltant de taules. Si això, si es presentara el cas, ja els diria que jo arribaré esmorzat de casa i que em posen de dinar.

Ja sé que en realitat volen dir precisament això, dinar, i que és el traductor automàtic que els traeix en convertir ‘almuerzo’ directament en ‘esmorzar’. Però és que no hi ha qui ho faça directament en valencià?

Ara fa l’efecte que has perdut la traça, que faràs quatre ratlles mal comptades sense saber explicar què vols dir. I potser és cert. No és que la ‘prosa’ diària i sovint urgent mate la poètica que tampoc no era tanta, però la colga de manera que en acabant li costa de fer-se sentir alenar.

En tot cas cal presentar, ni que siga de manera casolana, ‘L’hora escotada’, un llibre d’artista nascut del projecte inacabat ‘Roba estesa’, obra com ja és ben sabut de Jordi Albinyana amb lletra, en part involuntària, d’un servidor.

Poc caldrà que vos en parle: sí que vull, però, recomanar-vos que ens en compreu.

La nit havia nascut com tantes altres que han anat passant de llarg, sense cap adjectiu que la definira. Ella era allà, modestament asseguda com qui espera un tren volgudament lluny de les vies, amb una mirada distreta que em féu pensar en la meua quan acace passions. La conversa era agradable, distesa, sense interessos concrets ni pretensions que anaren més enllà del fum del local, un fum que en entrar havia vist en els ulls de massa dels presents, que em miraven encuriosits i que m’oferien una llàstima incòmoda.

La conversa va passar a ser amable, i ja a fora ens envoltà d’una crosta d’intimitat que ens excloïa de la realitat. No sabria dir com va anar la cosa. En algun moment, des d’un campanar llunyà em somrigueren els quarts com un rellotge de paret amic, i el seu escot conscient es féu transitable. Els meus dits s’hi aventuraren a cercar els camins dubtosos d’una pell novedosa. Les rutes desconegudes presagiaven aventures tàctils, i encertava a trobar-les deixant-me guiar pels seus ulls, que s’il·luminaven cada volta que encetava una via de plaers. Hi vaig fer tants viatges com segons hi ha en una eternitat completa, hi vaig trobar tantes fonts que la set m’era agradosa, i es desfermà la batalla de ferides agraïdes, un cos a cos absolut i urgent que ens deixà estesos sobre un solatge de tendresa, amb els sentits oberts de bat a bat, i amb el desig gastat i convertit en el cel que Déu enveja.I no ho sé explicar millor.

Encara que tinc el uatxap desbaratat, els misatges m’arriben. Passa que mentre no entre a mirar-ho no sé si en tinc de nous o no. I hui, entre els que he vist, n’hi havia un d’un emissor desconegut, redactat de manera molt respectuosa, que em convidava a acudir a un lloc per una activitat en què jo devia ser el protagonista. Si dic que l’emissor era desconegut és perquè el número des d’on venia el missatge no el tenia identificat. El propietari sí que s’ha presentat de manera molt correcta.

Escamat com estic, he preferit no allargar l’error que intuïa en la base d’aquella invitació. Li he dit que tenia quimera que s’havien pres la molèstia d’escriure a una persona distinta a qui volien fer els honors, i no m’he equivocat. M’ha demanat disculpes, innecessàriament. Ja li he explicat que no era la primera volta que em passava i que la circumstància ens feia gràcia.

Ara pense que si l’ex-president haguera arribat a ser elegit senador, encara riuríem més sovint.

És d’eixes coses que saps que passaran. Que si fa prop d’any i mig que allò s’havia d’haver fet, ja voràs com al remat… I efectivament. Ni fet a posta.

És cert que el mes de març es presenta reblidet d’agendes, però té pelendengues la cosa que des de novembre de 2014 se’n vinga justament a… En fi. Quan siga anunciable ja en farem promoció, encara que és possible que ens pille a molta distància.