Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Cervesa premonitòria

0

A l’esplanada de François Mitterrand de Limós hi ha un bar que conec només per fora. El conec fa anys, i ja en fa un grapat que no passe per aquell poble.

Dic que el conec només per fora perquè les poques voltes que l’he visitat no m’ha calgut entrar: a la porta té (supose que encara les té) unes taules on consumir tranquil·lament.

Una vesprada m’estava fent una cerveseta i pensant en no res quan em van telefonar per no sé què, i en la conversa em van parlar d’un bloc de VilaWeb d’algú del poble que no sabien qui era. Les pistes que em van donar em van guiar ràpidament al propietari. Era el bloc d’Àngel Cano, el nét del tio Pipo. Sembla que, segons una investigació de calbot feta sobre la marxa, va ser el 2009.

Quan vaig tornar al poble vaig quedar amb ell, i ara, entre anys i coses ja és doctor en Filologia Catalana. Aquella cervesa no ho sabia, però feia gust de premonició.

Enhorabona!

Si mai arriba la tercera

0

Diuen que a la de tres, o mort o pres.

La primera va ser a València. Després de les actuacions de l’aplec a la plaça de bous, hi havia una manifestació i una concertet en un lloc que no recorde. Tot i que no vaig participar en la marxa reivindicativa sí que havia camejat prou, de manera que en arribar davant l’escenari tenia les mans cremant i la gola més seca que un espart. Per això quan Lluís em va saludar i em va dir de presentar-me-la li ho vaig agrair, però que per l’amor de Déu s’esperara un moment que em refrescara les mans i beguera ni que foren dos glops. Vaig ser ràpid, però en tornar ja se’ls havien enduts.

La segona és més recent, poc abans d’aquest fi del món pandèmic. Érem a Palma, i havíem sentit a la ràdio que l’endemà actuava a la ciutat. Nosaltres ens en tornàvem el dia del concert, i Pau va proposar de passar a saludar-la pel teatre on devia assajar amb el Borja Penalba. No em vaig sentir amb forces: encara estava recuperant-me de les primeres intervencions en l’ull i els músculs no donaven molt de si. Ho vam deixar córrer.

La tercera… si un dia arriba la tercera espere que em trobe en condicions.

La galta i el cul

0

Un dels temes que molts noticiaris d’àmbit o marc mental estatal han destacat els últims dies és la denúncia d’una agressió homòfoba en què a la víctima haurien gravat en una part del cos la paraula maricón. Després sembla que l’agressió no va existir, però això és una qüestió que ara no ve al cas.

Jo vull referir-me a la manera com els mitjans de comunicació denominaven la part on el denunciat deia que havia patit la ferida. N’he sentit a dir “natja”, i també “gluti”. Però n’he trobat a faltar una altra: la galta del cul. Potser és que per a aquests registres comunicatius no es considera escaient, però jo el trobe ben clar i expressiu.

El carrer de la Lloba, un petit centre de món

0
Carrer de la Lloba, anys 60. Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

-Si ixes de la passarel·la i travesses* el carrer de Sant Francesc, quan baixes pel carrer de la Puríssima el primer que ve a la dreta és el de la Lloba.

Com que he notat que dubtava, li he aclarit que em referia al carrer dit oficialment de la Soledat. També és un nom poètic, massa per a ser de veres: l’autènticament oficial és el de la Mare de Déu de la Soledat.

Que a simple vista siga un carrer discret, no li lleva gens de la importància que el converteix en un dels més rellevants del poble. Per un mèrit indiscutible, i és que és el carrer on vaig nàixer. És una valoració molt personal, però què no és personal en aquesta vall de llàgrimes i xarxes socials?

*Els carrers, carreteres, rius, barrancs… es travessen o es passen. “Creuar-los” és un delicte contra la llengua.

Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Limós olímpic

0
Basílica de Santa Maria, a Limós. Fotografia: audeturisme.com

Totes les coses tenen la seua utilitat. Les creacions humanes no es fan per a no res, encara que en certes ocasions la finalitat a què es puguen destinar no es descobrisquen a primer colp d’ull.

També passa que n’hi ha amb utilitats que depenen de l’usuari, o del moment en què hi entropesses.
És el cas, per exemple, de les olimpíades. Un grapat d’homes i dones es dediquen a córrer esbalaïts, a reballar objectes, a barallar-se sense haver de fer-se mal, a competir en general… I de què serveixen?
Doncs seguint el raonament inicial, en el meu cas personal i en el moment actual, per a recordar que fa cinc anys que no vaig a Limós, i que això no pot ser (però serà, ai!). No seguisc -ni pense fer-ho- l’espectacle esportiu-comercial olímpic, però en ser inevitable sentir-ne a parlar, m’ha vingut a la memòria que la darrera vegada que vaig pujar a aquelles terres occitanes també es disputaven uns jocs de veure qui corre més i qui trau més voltes la bandera. Cinc anys! I el mal és que enguany ja no crec que puga solucionar-ho, siga estiu o no.
PS. Ja sé que les olimpíades serveixen per a més coses. De fet ja ho he dit: per a moure diners i com a festival de banderes i nacionalismes que t’han de tocar el tendre (o fer-ho veure) si no vols que et miren de reüll.
PS 2. La basílica de la foto té un naixement d’aigua que diuen que és sanadora de malalties dels ulls. Li diré al metge que em recepte el viatge a veure si ho acabem açò de l’ull d’una volta.
i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’infern de l’Olleria

0

Una manera com una altra de lligar caps és recordar que hui és 18 de juliol i parlar del carrer de la Mare de Déu del Carme.

En una època de la meua infantesa em va fer una certa por passar pel carrer del Carme (o de la Mare de Déu del Carme) perquè pensava que en una de les cases hi havia l’infern del poble. En la frontera tenia una capelleta de rajoletes que representava la Mare de Déu i unes animetes cremant-se a l’infern, imatge que la meua ment infantil i patidora interpretava com una mena de panell informatiu del contingut de l’edifici.

Crec que allò no va durar massa. Però no deixa de ser trist que un xiquet haja de passar por perquè hi ha qui vol inculcar a tot lo món unes creences a base d’amenaces de castics i represàlies infernals (mai millor dit). I més que creences, uns dogmes de fe i de submissió que per al control social aprofitava el règim sanguinari engendrat un 18 de juliol.

Les rajoletes continuen allà on eren, ara en una paret de la casa molt més moderna.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

“Adios para siempre”

0
“Hoy mismo o sea esta noche tengo que ser hejecutado (sic)”. Inútilment intente d’acostar-me a la sensació que degué produir escriure aquesta frase. Podria dir que per sort no ho puc fer, perquè redactar-la, compondre-la amb tot el sentit dramàtic i eternament irreversible degué ser el moment exacte de la presa de consciència definitiva del final. L’instant precís que comences a morir-te, que comencen a matar-te, quan encara et correspon de viure.
No m’ho puc llevar del cap des que ho vaig llegir ahir. “Adios (sic) para siempre”, escriu, amb cal·ligrafia i ortografia d’una escola escassa i d’una vida de treball. Un siempre que ell sap criminalment exacte, i que nosaltres sabem que es multiplicà per milers.
…/…
Adeu penes i plaers, adeu roses
Adeu vida, adeu llum i vent
Casa’t, sigues feliç i recorda’m sovint
Tu que encara viuràs la bellesa de les coses
Quan tot s’haurà acabat, a Erivan (1).
Un gran sol d’hivern il·lumina el pujol
És bella la natura i el cor se’m desfà
La justícia vindrà sobre els nostres passos triomfants
Melinée meua, amor meu, la meua òrfena
Vull que visques i tingues un fill
…/…

Quina creu!

0
Publicat el 30 de juny de 2021

De moment no pense morir-me. De fet, no duc idea de morir-me en cap moment. Però com que tinc quimera que segurament això passarà, mas que siga sense ganes, deixe avís que si encara està la moda eixa destrellatada de fer els avisos per la megafonia en vil-lingüe, amb mi que no compten.

Ja deu ser prou trasbals morir-se, com perquè damunt vinguen tocant els testets amb el castellà. Quina creu, senyor!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xiripa o avís?

0
Publicat el 28 de juny de 2021

A l’entrada del poble on -pensat i fet- ens havíem citat per a sopar, comença a sonar pels altaveus del cotxe la veu d’un cantant amb qui hem coincidit en alguna ocasió.

La plaça és plena de taules plenes de forasters com nosaltres, i em fa l’efecte que aquell que ara acaba de baixar la costera que uneix la plaça amb la carretera té una ressemblança al cantant que sentia adés. Ara, de més a prop, la carasseta perd el poder de fer passar d’incògnit i sí, és ell: la casualitat (amb permís) s’ha complert.

La salutació és breu, però a l’hora d’anar-se’n allarguem l’adéu parlant d’açò, d’allò i també de l’obra de teatre de cançó improvisada que rodarà bona cosa per tot el país. Una molt bona notícia.

Quan torne a pujar al cotxe reprén la cançó, que encara no s’havia acabat i que el sistema aleatori havia triat, no sé si de pura xiripa o com a avís premonitori fracassat.

La digna ratlla de Sant Martí

0
Publicat el 25 de juny de 2021

De xicotet, en escola m’ensenyaven que la ratlla de colors que es veia al cel després de les plogudes era ‘el arco iris’. Ja sabeu: nunca fue la nuestra una lengua de imposición i jo sóc corredor olímpic.

Per sort a casa, a les cases, el món encara ens defensava d’aquella intromissió forastera, i jo des de les finestres veia ajuntar-se els colors que eixien acabada la pluja per a prendre el nom de Sant Martí, de la ratlla de Sant Martí.

Ara, amb tot açò del Dia de l’Orgull i de la bandera LGBTI se’n parla molt, i sempre em va al cap com volien que li diguera i com li deia ma mare. La ratlla de Sant Martí. Ni punt de comparació. Algú pensa que podia haver dubtat ni un esguit d’instant?

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Quan la saviesa popular causa respecte

0
Publicat el 17 de juny de 2021

Fa alguns anys, un home m’explicava que li havia dit a mon pare que l’origen de tots els mals de què es queixava el podia trobar de manera eloqüent al carnet d’identitat. Que mirara la data de naixement i ja es podia fer a la idea d’on venia tot.

Fa poc, després de superar algun entrebanc burocràtic que no em va saber justificar ningú, em vaig renovar el carnet de conduir. Quan em va arribar a casa me’l vaig posar a la cartera, on tenia el que caducava, i allà em vaig trobar sense anestèsia la prova que aquell home tenia raó: un carnet explica moltes coses. Les fotos d’un document i de l’altre demostraven l’afirmació. Que siguen, de natural, fetes amb desgana i a voltes a traïció, no és conhort suficient davant la involució evident: no som res, i en el carnet de conduir millor ni parlar-ne.

Encara que, mentre anem parlar-ne… toca!

‘No voteu’, que vol dir ‘deixeu-nos manar’

0
Publicat el 11 de juny de 2021

No són poques les voltes que em trobe missatges en què es desqualifica de manera genèrica i indiscriminada els ‘polítics’ i es convida a deixar de votar.

Un parell de reflexions sobre això em vénen al cap. Una és que, vist qui fa moltes de les crítiques i de quina manera, en realitat reclamen el vot per a ells mostrant-se despullats de la condició de ‘polítics’, com si fóra la condició i no l’actuació la mereixedora de la reprovació. Vull dir, fer-se passar per no polític per a arribar a responsabilitats polítiques és, no només un engany, sinó pràcticament una garantia de mala praxi. De profit personal i/o ideològic.

L’altra és que, de manera dissimulada, donen a entendre que la democràcia es limita a ficar el vot a l’urna i empassar-te qualsevol cosa que decidesquen els que n’isquen elegits. Ho donen a entendre: en realitat, t’ho volen fer creure. Perquè si tant els molesta l’actuació dels ‘polítics’, seria més lògic i de profit que promogueren una societat capaç de controlar i exigir responsabilitats als qui prenen decisions. I això que fan no va, precisament, en eixa direcció, sinó en la de desmotivar i desmobilitzar.

El missatge de tots els polítics són iguals és molt perillós. Fa que trobem natural qui hi siguen els corruptes i aprofitats, i que dimitim de la nostra obligació de ser crítics i exigents. I de tot això, qui se’n beneficia?

Pensem…

Del fem a la llum (o al revés)

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Al costat dels nombrosos forats que buiden la meua memòria, hi ha alguns records que, pel motiu que siga, hi han sobreviscut de manera bastant fresca.

Hi va haver uns mesos en què el gran comentari general al poble era la quantitat de bancals que s’estaven comprant, a un preu cada vegada més alt. Per allà per l’Arribador. Un dia algú em va telefonar per a demanar-me si sabia res d’un rumor sobre un projecte d’abocador al poble, cosa de la qual no havia sentit a dir res en absolut. Vaig penjar el telèfon, i en l’instant precís en què l’auricular va tocar la base de l’aparell -els mòbils encara no eren d’ús habitual- va saltar la sinapsi: els bancals!!

Mesos més tard, l’oposició popular al projecte d’una planta de reciclatge, que feia molt mala olor per moltes raons, va acabar forçant la celebració d’una consulta, una mena de referèndum, sobre l’acceptació o no de la planta per part de la població.

Manifestació a l’Olleria contra la instal·lació d’un abocador

A l’equip de govern municipal, amb Vicent Llop al capdavant, no li feia gens de gràcia, això de la consulta, però al remat no van tindre més remei que acceptar-la sense valor vinculant. En realitat és que no la podien impedir. El resultat de l’escrutini no va sorprendre ningú: la pràctica totalitat dels veïns que van passar per les urnes es van mostrar contraris al projecte.

Era d’esperar, que la gent que participara amb el seu vot ho fera per a mostrar l’oposició. Ara bé, personalment, no creia que hi anara tanta gent. Per les escoles on es van posar les urnes va passar més de la meitat del cens electoral de l’Olleria, i això va ser tot un èxit.

Tot un èxit i, més tard, un índex de com van les coses. Perquè si bé el projecte va anar diluint-se -i encara va rodant com una ànima en pena per la comarca a veure on cau-, quan es van tornar a posar les urnes, ara per a les votaes municipals, Llop va repetir la majoria absoluta. És a dir, una part gens negligible de la gent que va votar contra la planta, després va ficar el vot per a mantenir com a batle a qui havia maquinat el procés. Coses de la democràcia.

– Si jo fóra tu -li vaig dir un dia que vam coincidir-, posava la planta immediatament. Si sabent tot el que se sap de com ha anat tot t’han votat, ningú podria tirar-te res en cara.

I tot açò vinc a dir-ho perquè ara hi ha una certa indignació per la pujada criminal del preu de l’electricitat. He dit ‘certa indignació’ perquè dir només ‘indignació’ donaria a entendre que n’hi ha en quantitat destacable, i crec que és molt inferior a la que caldria esperar. Siga com siga, n’hi haja més o menys de la que em sembla veure, el malestar és evident i general, però oportunament conduït pels grans mitjans de comunicació que fan veure la mesura com a inevitable, i pels grans partits polítics que fan com si no hi tingueren cap responsabilitat. Sobta (hauria de sobtar) que el PP es dedique a demanar signatures i a presentar mocions sobre coses com els indults i la unitat de la sacrosanta pàtria, i no contra un robatori a mà armada amb el BOE.

Lamentablement, no sobta. Com no ho fa tampoc que el PSOE no bade boca. I el pitjor de tot és que no (em) sobtarà, vistes les experiències, que a les pròximes eleccions tornen a guanyar-les. I si ho fan, qui els pot recriminar que facen el que els dóna la gana?

*NOTA 1: un servidor no tenia gens clar que s’arribara a paralitzar el projecte. I es va aconseguir. Per tant, es demostra que donar castic sempre és útil.
*NOTA 2: el referèndum de l’Olleria va discórrer amb tota la normalitat del món. El risc per a les consultes en aquestes latituds rau a posar en dubte la Una, Grande y Libre.

A qui es burla, el dimoni el furga

0
Publicat el 4 de juny de 2021

A la Pobla de Vallbona, una nit que crec recordar que vam estar a punt de quedar-nos sense sopar esperant que arribaren els músics, es va estrenar l’espectacle que Pep “Botifarra” i Ahmed Touzani preparaven, però que estava mig embastat només.

Crec que no ho he explicat encara, però el nom aquell de “De banda a banda” me’l vaig inventar jo (sense que tinga més importància), pensant en l’empelt que volien fer de músiques d’ací i d’allà.

Me n’he recordat en trobar el vídeo en una plataforma on ja havia oblidat que jo mateix l’havia posat. Jo de vosaltres no me’n riuria, que ja sabeu què diuen: “Per on parles, passes”, i també que “a qui es burla, el dimoni el furga”.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Emblanquir el franquisme com qui no vol la cosa

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Al bar tenen posada la tele, situada davant la taula on vaig a parar a fer-me un café. Jo m’estime més el café al calaix, però la barra ara és una víctima més de les restriccions per la pandèmia.

El programa que s’emet parla de l’aniversari que es veu que és hui de la mort de Lola Flores, i mentre una senyora ocupa mitja pantalla dient coses que pràcticament no se senten, en l’altra meitat van apareixent fotografies d’una cantaora imposada en l’imaginari col·lectiu: això sí que era (és?) adoctrinament. Ells sí que en saben.

Van eixint fotografies, dic, i de colp me la veig, en una de les instantànies, al costat de la senyora de Franco. La sorpresa no és que les retrataren juntes, que potser tampoc podia fugir-ne. La sorpresa (ben relativa) és que mostren alegrement una fotografia de la persona a qui volen homenatjar acompanyant la dona del dictador, del criminal. Com si res. Com si la guerra i la dictadura hagueren sigut un ‘Cuéntame’ en compte d’un règim de sang i terror.

I és amb detallets així com s’emblanqueix el franquisme, i l’extrema dreta; i després vindran els grapadets de l’aigua i ningú voldrà entendre com hem pogut recular tant.

La cadena de televisió era Antena3, i el programa Espejo Público. Ho dic perquè hem de saber contra qui juguem.