Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Stolpersteine: Ontinyent també vol preservar la memòria

0

Sol passar-me, que m’arriben rebots que d’una manera o altra acabe rematant o ajudant a rematar. De moment açò és l’últim exemple.

Madrich Berliner Luftig va ser una xiqueta nascuda a Ontinyent el 1938, filla de Golda Luftig, una de les ‘mamàs belgues‘, les infermeres que van treballar en l’Hospital Militar. El pare era Samuel Berliner, brigadista internacional i també jueu. En tornar a Bèlgica van ser capturats pels nazis i internats en camps d’extermini. Mare i filla van morir a Auschwitz Birkenau.

Divendres, l’Ajuntament d’Ontinyent posarà al Col·legi la Concepció, on hi havia instal·lat l’hospital militar, una de les pedres del projecte Stolpersteine, impulsat per l’artista alemany Gunter Denmig en record de les víctimes dels camps nazis. Serà la que recordarà la xiqueta. Se’n posaran nou en total al poble. Les altres vuit homenatjaran Gonzalo Ureña Donat, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Torró Donat, Virgilio Torró Calatayud, Vicente Gandia Reig i José María Martí Belda.

El procés fins a arribar ací ha estat llarg, amb entrebancs d’índoles diverses, pandèmia inclosa. Al remat, el resultat és que aquesta mateixa setmana Ontinyent passa a formar part del monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis, i que d’ací a poc deixarà de ser l’única localitat de la Vall d’Albaida. La seguirà Aielo de Malferit, i esperem que se n’afegiran més.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fred agradable a cal moliner

0

Que fera fred era d’esperar: últims de gener i a Banyeres de Mariola no t’ha de pillar de sorpresa.

Hem passat una bona part de la vesprada escoltant el senyor Daniel com ens explicava la faena al molí tan ben conservat que té, tancat des de fa una vintena d’anys. I la seua relació amb altres moliners i molins dels pobles del voltant -com el molí de Bala, de l’Olleria-, i més anècdotes que l’home ha tingut el gust de contar-nos.

Fa uns anys va protagonitzar el reportatge que li dedicaren “L’últim moliner a Banyeres de Mariola: Daniel Vilanova. El Molí de la Farina”.

(Nota curiosa: la meta volant l’hem feta a la Venta del Borrego. Pel camí pensava els anys que feia que no hi entrava, i en aquell cambrer de Bocairent que ja no hi deu treballar… i que ha sigut el primer a tirar-me a la cara només obrir la porta.)

La bombolla de l’esmorzaret

0

Tot lo món sap que a un poble en festes no es pot anar a sopar. Són coses que ensenya l’experiència i que es transmet de generació en generació.

Un altre dels ensenyaments de la vida pels bars és que no s’han de fer grans rebomboris elogiosos d’aquells que trobem excepcionals o remarcables, perquè podem convertir-los en massa concorreguts amb el perill consegüent que pugen els preus o baixen la qualitat.

Açò, en certa manera, és el que ja hi ha qui denuncia que comença a passar amb tot el tracaleo de l'”esmorzaret” i la “cultura de l’esmorzar”, que converteix en una moda que acaba pagant-se com un luxe un costum sa i per a alguns necessari.

Un altre “comboi valencià” que se n’ix de mare.

El mal del ric…

0

Es veu que una cantant famosa i un futbolista de luxe (versió actualitzada de folklòrica i torero) han trencat palletes i el mercat del dijous està rebolicat. Gats i gossos en parlen, en defensen un o alaben l’altra, mentre les marques comercials corresponents van fent caixa.

I a tot açò, sembla que mentrestant a pocs els importe que els grans equips de futbol de la santa catòlica i indivisible España guanyen diners i en donen a guanyar als capitans moros de l’Aràbia Saudita, en un desert ple de rics i buit de drets humans.

Per on parles, passes

0

Les fotos que vaig dir que no ens vam fer l’altre dia s’han fet insospitadament presents, en forma d’instantànies de quan déu era jove, les maquinetes de retratar duien rodet i l’aigua encara era salada a les aixetes de Tarragona.

La roda del temps ha fet un volantí amb l’àngel secret, tendre i ja innocent.

Fet un bou

0

L’home estava fet un bou. El tenia en una taula darrere de la meua, en un bar on m’estrenava com a client, i el sentia clarament alterat explicar als companys de taula el nou impost que, deia, haurem de pagar a partir d’Any Nou. Segons ell, gats i gossos tindrem l’obligació de pagar 45 cèntims per quilogram de plàstic consumit en coses com les bosses de papes i uns altres productes envasats amb aquest material. No és cert, ni va dir com es podria fer això, però la vehemència amb què ho denunciava encenia els ànims del seu públic.

Tot és posar-nos ‘pagos’, deia. I d’ací saltà a lamentar que a ell, que havia esgotat l’atur, només li pagaven 400 euros. El pont estava parat: i als estrangers… va parlar d’una dona a qui assegurava que donaven 1.400 euros cada mes. Una estrangera, és clar. Racista? Primer hem d’arreglar als d’ací, bramà. “Si això és ser racista…”

Fa por, que ni se n’amaguen. Que alguns, que no saben on els cau la càrrega, escampen les falsedats fabricades per uns altres que saben massa bé com manipular els sentiments.

Fusterians de calbot

0

La polèmica es va desfermar –tampoc massa– quan una assistent va reclamar al president provincial del PP de València (no poden evitar-s’ho, això de les províncies) que parlara en castellà. Era un acte d’aquells de molt de motí, amb la presència protagonista del cap del partit Núñez Feijóo.

Ja sabem: PP antivalencianista, regionalista i tot això.

La bona qüestió és que l’endemà els socialistes van fer també a València un acte de lluïment de partit per a presentar candidats a les votaes municipals, amb Pedro Sánchez de cap de cartell. Ací no hi va haver cap espontani que li amollara a Puig que fera el favor de ‘hablar en castellano’. No per militància lingüística, sinó perquè el president autoqualificat atrevidament de fusterià s’expressà en l’idioma de Cervantes i de Sánchez.

Tot i l’incident en l’acte del PP, Vicent Mompó va fer la seua intervenció en l’invent anomenat ‘bilingüisme cordial’ (un altre nom per a l’eutanàsia idiomàtica). Per la seua banda, Puig es va mantenir ferm en el discurs monolingüe, sense que ningú li diguera que hauria de parlar en valencià.

Açò hauria d’haver mogut més polèmica que no el trist numeret ‘popular’, i hauria causat sorpresa si no fóra que ja ens tenen acostumats al vassallatge constant al vent de ponent.

Vida palpable

0

Vas a dinar amb una persona important en la teua vida, en un lloc que descobrim agradablement, i passa tota una setmana fins que no et ve al cap que no vau fer ni una foto ni de l’espai, ni dels plats, ni de la trobada… Reconforta pensar que encara som persones de vida palpable sense caure en l’exposició pública constant. Potser és -en part- cosa de l’edat: alguna cosa bona hauria de tindre. Amb seguretat, és cosa de la discreció.

Trenta anys, una conferència i un vídeo

0

No és nou, aquest vídeo del jaciment arqueològic del Col·lectiu l’Olla, però hui tinc un bon motiu per a tornar-lo a recordar: fa tot just trenta anys de la conferència de Vicent Partal sobre el Tractat de Maastricht.

No pareix l’altre dia. Ni l’any passat. Pareix la realitat, trenta anys. Això vol dir que ja fa tots eixos anys —i algun més— que som amics.

Per cert, ara que es parla de l’Any Internacional del Vidre, en el vídeo comprovareu que en aquells anys nosaltres ja recorríem als productes de fabricació vidriera per als regals als nostres convidats. De diners no en teníem, però miràvem de tindre detalls dignes i representatius.

Boriols de memòria

0

A l’altra banda de la memòria tot és diferent. O tot era diferent. Té igual: el temps verbal no hi té cap utilitat.

Els records hi són en un present inesgotable, encavallats màgicament i metòdicament en una equació d’incògnites intransferibles que no té solució. O que es dissol, a voltes, en un boriol que s’envola en forma de cançó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense nostàlgia

0

Passar pel Conflent sense entrar a visitar Prada hauria estat una descortesia per part meua. Una falta que no vaig cometre.
Després de bambar per alguns carrers coneguts vaig anar a parar a la plaça, a fer-me un café en el bar que més voltes m’havia acollit les nits de la Universitat Catalana d’Estiu aquells anys que semblen ja d’una altra vida. Una altra vida no, evidentment; però un altre temps sí.

La terrassa del bar es veia animada per una joventut que contrastava amb la sensació general d’absència de joves a tota la comarca. A la porta mateixa, un grupet cantava i xarrava en anglés. A l’interior, una aroma de substància recreativa fumada donava la benvinguda al bar, convertit en establiment modern.

Potser si el local haguera mantingut l’aspecte original hauria estat víctima d’un ataquet de nostàlgia. Però el decorat no acompanyava: millor pensar en el futur.

De misses que no toquen

0

Que l’Ajuntament de l’Olleria celebrara ahir això que en diuen Fiesta de la Hispanidad no hauria de sorprendre ningú. És conseqüent amb el seu nacionalisme espanyol militant, perfectament legítim i conegut. Potser en parlem un altre dia.

Però trobe que el consistori hauria de ser conscient que, com a institució estatal, li toca ser respectuós amb la constitució espanyola que tant ens refreguen pels nassos com a intocable i quasi sagrada, i hauria de deixar precisament les coses realment sagrades per a l’àmbit privat de les creences personals. Si el paperot legislatiu parla d’aconfessionalitat de l’estat, vols dir que organitzar misses no és faltar-li al respecte?

D’ací no res arribarem a complir el primer quart de segle XXI i la lliçó de la separació estat-església (catòlica) encara no la sabem bé. Cansa tant de repetir curs i no avançar.

El Nou d’Octubre i l’aigua xirli*

0

Demà és Nou d’Octubre, dia del País Valencià que institucionalment s’ha anat descafeïnant de manera que ja no és ni dia de la Comunitat Valenciana: ara toca dir dia de tots els valencians i valencianes. Amaguem res que puga sonar ni de lluny a subjecte polític. D’actes reivindicatius, oficials, no se’n veuen.

Potser una de les poques excepcions per ací prop va ser el de l’Associació de Juristes Valencians divendres passat a l’Olleria, en la ruta que fan explicant la reivindicació de la recuperació del nostre històric dret civil. Llàstima que en fórem pocs, perquè la qüestió no és poca cosa.

Topem, de nou, amb la història dels acords presos a València pels partits polítics que, en arribar a Madrid, deixen de tindre’n el suport. Alguns dels ponents, fora de la taula, recordaven la necessitat de crear el ‘problema valencià’ que fa uns anys es volia fer visible, i que els darrers governs de la Generalitat han aigualit.

Pel que van contar els juristes, la reclamació és políticament transversal, a excepció de l’extrema dreta, i té el suport de les Corts, les diputacions i pràcticament el 100% dels ajuntaments. Trobe que és un aspecte de la identitat del país que ens cal fer respectar. Ara, de moment, amb un lleu afegitó a la constitució espanyola (si vol la meròpoli), a l’espera de tindre la nostra.

*Aigua xirli

Un brindis de fa cinc anys

0

Dissabte va fer cinc anys que, de nit ja tardet, vam brindar després d’un dia que ens havia marejat les emocions.

La vespra ja havia estat una nit emocionalment carregada. En una escola, les activitats diverses la mantenien oberta mentre esperaven que a la matinada arribaren les urnes i les paperetes, en un ambient ple d’il·lusió i alhora prevenció perquè ja es veia vindre que l’actuació de l’estat no seria gens amable. No feu fotos, ens van demanar. Em vaig sentir tornant a una clandestinitat que, per sort, no he arribat a viure en primera persona.

En un altre centre formatiu, de nivell superior, ens esperava una gentada compartint una festa d’esperança que l’endemà les hòsties van desbaratar.

Vam brindar la nit del primer d’octubre de 2017, quan la democràcia va véncer les porres. Després va vindre la repressió -inacabada–, i uns polítics que es veu que no saben traure-s’ho dels dits.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dimensió mòbil

0

És cosa sabuda i assumida pràcticament com una fatalitat que l’accessibilitat urbana és, per regla general i ara com ara, una pura fantasia. Però no és d’això que parle ara, encara que l’ús intermitent que faig del vehicle elèctric de suport nou ho corrobora contínuament.

La qüestió -una altra qüestió- que dóna a la circulació amb aquest invent un altre punt d’aventura (si t’ho prens amb calma), no exempta d’un cert risc, són els éssers humans que deambulen en una altra dimensió. Concretament en la dimensió del mòbil perpètuament a la vista: els que es mouen sense mirar per on caminen. O que es queden immòbils (pura contradicció) abduïts per la pantalleta enmig d’una vorera.

No s’hi val a dir allò de “gent jove, pa blanet”. He hagut d’esquivar obstacles humans de generacions ben diverses. Tampoc no toca tirar la culpa al govern (el local o el Consell): en açò són innocents. Encara que, en allò que déiem al principi, sí que s’haurien d’arromangar de veres.