Gàlim

L’última volta que vaig parlar amb el metge em va dir que la prova havia eixit bé i no hi havia cap problema. Era una qüestió purament preventiva.

L’home havia mirat les imatges que li havien enviat, les havia interpretades, i havia arribat a la conclusió que allà tot anava com toca i no hi havia res fora de lloc. Gràcies a la seua formació vaig poder exercir el meu dret a l’atenció mèdica. És el que passa: per tal que els drets no siguen sols unes ratlles en uns papers, hi ha d’haver mitjans (humans, materials, formatius…) que els facen exercibles.

Però al nostre país tenim un problema. Els patracols legislatius diuen que jo (per exemple) tinc dret de parlar en el meu idioma (i això ja és un símptoma d’anormalitat: no sé si els anglesos necessiten tindre escrit que poden parlar anglés a Anglaterra). Tinc el dret de parlar en el meu idioma… sempre que l’interlocutor en sàpia (o no diga que no en sap). És a dir, el meu dret depén de la formació (i la voluntat) d’una altra persona; i com que no hi ha cap instrument legal que obligue (ni que siga als que cobren nòmina de l’estat o l’estatut) en aquest aspecte, el dret no deixa de ser una digna aspiració o una rifa. Amb l’agreujant que el “premi” del sorteig si caus en la rifa (segons amb qui entropesses) pot ser tot un conflicte.

Que jo (posem per cas) puga adreçar-me sense haver de canviar de llengua i amb normalitat a qualsevol funcionària, agent uniformat, mestre, tècnica de la ITV… només es pot garantir si l’interlocutor (funcionària, etc.) té l’obligació d’entendre’m. És l’única manera que jo (i qualsevol altre) tinga el dret assegurat. Que no ho haja volgut (ni ho vulga) fer ningú no impedeix que siga així. I no dubte que se sap i que és justament per això que segons qui no ho vol fer.

En tot cas, per a arribar ací no calia tant de romanç: amb un exemple n’hi havia prou. Els castellans ja es van preocupar de posar-ho ben claret en la constitució del 78 (i ens hi van enviscar): tot lo món, per imperatiu legal, ha de saber el seu idioma (el d’ells) per a garantir que el podran parlar on els vinga de gust. Més clar no ho podem tindre. I fer com fan no és pecat. I a Andorra s’ha vist que és el camí.

La campanya esta de Somdelaterreta de la Generalitat ha creat prou de malestar entre gent del sector valencianista. Si més no, les queixes i protestes que he vist fins ara provenen d’este àmbit.

Com que no puc evitar anar a la contra en certes ocasions, he aprofitat algunes de les crítiques per a recordar que el terme tan lamentable i despersonalitzador de “terreta” havia començat a circular els últims anys en sectors –diguem que– pròxims al valencianisme guai.

En tot cas, i ja que sempre s’ha de mirar la part positiva, potser l’ús de “terreta” per part dels castellanistes declarats farà que els comboiats amb este gentilici genuflex s’adonen de l’error i tornaran al nom tan fàcil d’escriure i pronunciar com és País Valencià. I deixaran de tirar-se “terreta” als ulls.

La primera volta que vaig vore un artefacte d’estos que van solts netejant per casa va ser en ca un amic, que l’havia batejat amb el nom de Ximo. Després s’ha popularitzat molt, però en aquell moment em va sorprendre alamon.

Les coses evolucionen, i amb les millores tecnològiques la societat canvia. Per això és lògic que un comboi com aquella espècie de sorteig de la “cagà” de la burra haja evolucionat a la “parà” de la roomba. Ara hi ha moltes (moltíssimes) més maquinetes d’estes que no animals de faena als pobles, són molt més habituals i conegudes en la nostra societat. És, per tant, un canvi raonable i pràctic.

No sé si és la primera ocasió en què el joc es fa amb el robot. Sí que és el primer colp que ho veig, i m’ha fet gràcia. I mentre escrivia açò m’ha vingut al cap que potser hi ha alguna màquina que puga substituir les vaquetes…

Si faig memòria, en la caterva d’anys que fa que conduïsc m’han multat dues vegades per excés de velocitat. En autopista. També m’han multat en un parell d’ocasions per aparcar on no tocava, segons la policia local de cadascun dels casos. En realitat, les multes me la vaig guanyar per tano: tenia el costum de dur guardada l’acreditació de mobilitat reduïda i no l’havia posada quan vaig estacionar. Això sí, vaig aprendre que dur-la sempre a la vista és la millor manera de no tornar a fer el ridícul d’aquella manera.

La primera volta em va passar a Vic, i la segona a la Vall d’Uixó. Vaig presentar recursos i coses d’eixes que desbaraten els nervis a base de papers i més papers.

No m’ha tornat a passar, perquè ja duc sempre ben visible el cartonet justificador. Però passa que a voltes em fan sentir una miqueta moniato quan veig la facilitat amb què hi ha ara i adés (al poble, sense anar més lluny) cotxes aparcats en les places reservades sense la targeta pertinent i que no tenen mai els paperets sancionadors.

Maria Garcia, dalt al centre de la imatge, en un acte al centre d’allistament de les milícies femenines. Barcelona, 1936. (Fotografia: Josep Brangulí/Arxiu Nacional de Catalunya)

(Article publicat en el llibre de festes de l’Olleria de 2023)

El govern de les Illes Balears va començar l’any passat a posar les Stolpersteine (Pedres de la memòria), un projecte d’àmbit mundial liderat per l’artista alemany Gunter Demnig consistent en lloses de formigó de 10×10 cm, cobertes d’una capa de llautó o acer, on van gravades dades essencials de víctimes de les deportacions a camps nazis, i col·locades en llocs simbòlics de les seues vides.

El departament de Memòria Democràtica de les illes va decidir d’ampliar el projecte i afegir, a les 54 pedres inicialment previstes, 43 més en homenatge a víctimes del franquisme. I la primera d’aquestes peces que s’ha posat fora de les illes homenatja una olleriana, la miliciana Maria Garcia Sanchis, assassinada a Manacor per les tropes dirigides pel feixista italià Comte Rossi. Justament Maria Garcia és una de les tretze dones valldalbaidines biografiades en l’exposició Petjades de Dones que l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida vam produir el 2019.

El 27 de març de 2022, en un acte oficial, autoritats com el director general de Memòria Democràtica del govern balear, Marc Andreu Herrera, i descendents de Maria Garcia van col·locar la pedra al número 62 del carrer de Gustavo Adolfo Bécquer, a Sabadell, enfront de la que fou residència de Maria i la seua família a partir de 1930. Prèviament, membres del Moviment Feminista de Mallorca, del Col·lectiu Dones de Llevant i de l’associació Memòria de Mallorca van retre un homenatge a la guerrillera antifranquista al Centre Cívic de Can Rull, amb la batlessa de Sabadell, Marta Farrés, i el director del Memorial Democràtic de Catalunya, Vicenç Villatoro. A més, durant tres setmanes, la pedra de la memòria va romandre exposada al Museu d’Història de Sabadell com a part de la mostra «Maria Garcia Sanchis. Teixidora, espiritista, anarquista i miliciana» amb la qual el consistori li reté homenatge amb motiu del Vuit de Març.

El tràgic final

Un bar normal, sense pretensions. Això buscàvem per a dinar. Preguntem al xicon de darrere la barra, ens indica on seure i demanem.

Entren dues parelles, de mitjana edat. Comenten coses entre ells, en valencià. Quan se’ls acosta el cambrer li pregunten en castellà i ja tenim el burro en l’herba. La mateixa persona que amb nosaltres ha parlat naturalment en valencià, els ha contestat en castellà, i a partir d’ací el valencià ha desaparegut en un rogle on cinc valencianoparlants se n’han passat a raonar en castellà.

A la temptació suïcida de posar-se a parlar en castellà a la primera sensació que qui ens escolta no parla valencià, s’afig (cada volta més) l’actitud tristament preventiva de començar en castellà una conversa amb desconeguts per si de cas… I és així, amagant innecessàriament i vergonyosament la llengua, com ens apuntem a matar-la. Inconscientment, mirem d’evitar la possibilitat de qualsevol conflicte, quan, ben mirat, l’hipotètic problema de comunicació se l’haurien de solucionar “ells” que són qui ens fan víctimes del conflicte lingüístic.

L’exemple, real, dissabte passat, ens pot il·lustrar alhora que hi ha solucions senzilles per poc que tinguem una miqueta de consciència lingüística. Si només una d’aquelles cinc persones haguera tornat a parlar en valencià, sé cert que la normalitat hi hauria tornat. I segurament, haver dit “Bon dia” només passar la porta ja hauria fet tota la faena.

Última carta de Joaquín Albiñana Soler, escrita a la presó

Hui fa huitanta-cinc anys van matar a Paterna cinc ollerians:

Pelegrín Grau Boluda (52 anys), Enrique Martínez Trenzano (42 anys), Francisco Micó Cerdà (38 anys), Vicente Soriano Garrote (36 anys), José Más Sánchez (37 anys), Federico Gras Cuquerella (48 anys) i Juan Arades Mola (46 anys). Els va executar el franquisme vencedor de l’alçament militar violent –esdevingut una guerra– contra la legalitat de la república.

No van ser els primers afusellats per la repressió. El 12 de juny anterior ja havien mort, a Llíria, Vicente Boluda (40 anys).

Després en van vindre més. Molts (massa) més. Isidro Berenguer Garcia (36 anys), Vicente Grau Nácher (44 anys), Joaquín Ferrando Alfonso (32 anys), i Joaquín Perales Castelló (35 anys) el 7 de setembre de 1939; i Joaquín Albiñana Soler (39 anys), Rosendo Albiñana Boluda (29 anys), Joaquín Gironés Blasco (42 anys), José Albiñana Engo (43 anys) i Juan Albiñana Engo (50 anys) el 23 de desembre d’aquell mateix any.

La mort els va arribar després de passar mesos en condicions inhumanes en presó; molts, víctimes de tortures físiques i psicològiques. I després de la mort física vingué la mort social, d’ells i de les famílies. I la por enquistada que –pot costar de creure– no ha desaparegut encara del tot. També el terror en les famílies de represaliats que van esquivar la condemna a mort, però hagueren de passar anys de presó. I vingué el calvari de les fosses o del soterrar clandestí. I els anys en camps de treball esclau, com el cas de José Albiñana Samper, mort l’agost de 1942 al de Sant Pere Pescador a l’Alt Empordà.

El llistat, potser, no és complet, perquè aquestes històries continuen callades entre la por inoculada i la vergonya induïda. Huitanta-cinc són massa anys per a continuar muts.

Vaquetes a l’Olleria. Fotografia: Ajuntament de l’Olleria

Ja comencen a circular, per cases i establiments de l’Olleria, el llibre de festes de Moros i Cristians d’enguany i el programeta d’actes previs, els de la trilogia festera i els posteriors. I d’ací no res apareixeran les crítiques als actes taurins, recuperats amb entusiasme pel PP. Potser ja n’han eixit i no ho he vist.

No és la meua pretensió ara obrir cap de debat sobre aquests espectacles, sinó fer públic un dubte que m’assalta: com es poden compaginar en un mateix consistori l’existència d’una Regidoria de Benestar Animal amb uns festejos que, vulgues o no, provoquen el patiment dels bous?

Ho veig contradictori. Trobe un contrasentit crear una regidoria encarregada de vigilar que els animals no siguen víctima de maltractaments, i alhora programar i promocionar espectacles que els fan passar les anacoretes. No sé si, fins i tot, que l’àrea de Benestar Animal no ho denuncie la pot fer incórrer en algun incompliment punible de les seues obligacions.

Fotografia: Toni Pérez, Carlos Mazón, Nuria Montes i Fede Fuster anuncien la derogació de la taxa turística a Londres (fotografia: GVA)

No diguis res és un llibre imprescindible sobre la violència política a Irlanda del Nord. Amb un estil empeltat de narrativa, Patrick Radden Keefe hi barreja fets domèstics i moments històrics amb els quals explica motivacions, justificacions, dubtes, drames, conflictes morals irresolts… Acabat de llegir vaig buscar de seguida més obres d’aquest periodista. Vaig anar a parar a Canalles, on aplega dotze articles llargs en què descriu personatges que es mouen fregant la ratlla de la il·legalitat, o traspassant-la de manera descarada i desacomplexada.

Com a curiositat, en el text dedicat al traficant d’armes sirià Munzir Al-Kassar, establert luxosament i ostentosa a Marbella, em vaig trobar el lamentablement famós comissari Villarejo. Sempre pel mig, com un faristol. El policia critica l’extradició d’Al-Kassar als Estats Units: es veu que el comerciant de pistoles, metralladores i més artefactes de matar al gros havia prestat bons serveis a l’estat espanyol.

En tot cas, i arribem on volia anar a parar, és en l’article sobre Joaquín (Chapo) Guzmán on vaig llegir unes línies que em vénen al cap pràcticament cada dia mirant, sentint o llegint notícies. En aquest capítol, el periodista narra peripècies del líder del càrtel de Sinaloa, responsable de maldats i massacres diverses relacionades amb el tràfic de drogues (més enllà dels drames que ja causa el consum i dependència d’aquestes substàncies). En un punt del text, Keefe afirma que el paisatge del crim a Mèxic havia començat a canviar i que alguns grups del sector del narcotràfic diversifiquen el negoci (sempre dins el ram de la delinqüència que és l’àrea que dominen, és clar), i miren d’ampliar les fonts d’ingressos: l’extorsió, el tràfic de persones, els segrestos… I més: “En l’actualitat, organitzacions que abans es concentraven exclusivament en les drogues treuen beneficis de la indústria petroliera mexicana i exporten mineral de ferro robat a la Xina; el preu de la llima als supermercats dels Estats Units s’ha doblat en els darrers anys perquè els càrtels cobren impostos als pagesos mexicans que cultiven cítrics.”

És clar que el caràcter delictiu i criminal d’aquestes organitzacions i activitats no té res a veure amb el mercat del turisme a casa nostra, però va ser llegir-ho i assaltar-me la idea: si fins i tot aquells de l’àmbit de la delinqüència tenen clar que cal diversificar el negoci, com és que ací la Generalitat d’ara (l’anterior, a gosades que també…) s’enlluerna i ens vol enlluernar amb una activitat econòmica que s’ha demostrat empobridora (econòmicament i socialment) per al país? Insistisc (abans que ningú tinga la temptació de dir que ho compare): la comparança és només de la visió de negoci dels gestors, no equipare (no ho mane Déu!) l’ètica, la legalitat ni molt menys la humanitat completament absents en els càrtels de la droga.

Però és que l’embelés dels administradors de l’estatut d’autonomia valencià amb el monocultiu del turisme, la gran hostaleria i els macrofestivals de música no casa amb una visió econòmica de futur seriosa i de qualitat. De qualitat pecuniària, social i cultural. O sostenible, cosa que no és per molts adjectius gratuïts i fofos que s’esforcen a afegir als eslògans i cartells promocionals.

Periòdicament (i a l’estiu és gairebé de manera constant) ens ataranten amb xifres de rècords de visites, de pernoctacions, de percentatges altíssims de reserves… de nombres d’euros amb un grapat de zeros que diu que es gasten aquestes persones. I de quantitats ingents de diners que es veu que tuactes com els macrofestivals musicals mouen. Ens manquen, mínimament detallades, dades de quantes d’aquestes milionades repercuteixen directament en l’economia de casa, quantes es queden en les caixes de les grans empreses foresteres, i quants cabassos de bitllets que necessiten altres activitats econòmiques i socials no els arriben perquè açò fa més bonic.

Més trens per als turistes, més aeroports per a visitants, ports de mar més amples per a creuers atibacats de gent amb pressa, més megafestivals per a personal que no visita les botigues del poble ni el bar de la plaça, més pisos i hotels per a gent que passeja per ciutats-decorat. Més adoració del turisme.

Diversificar? Inversió seriosa en el camp, en indústria, en investigació…? Massa demanes.

Aquest personatge de la imatge és el Tano (no un tano: els de l’Olleria ja m’enteneu). És un capgròs, o cabut o cabet; una figura festiva que a primeries del segle XX eixia amb el company Beco, i amb Roc i Laieta, els gegants de Sant Roc de la plaça Nova del barri de la Catedral de Barcelona.

Resulta que l’Associació de Festes de la Plaça Nova recuperarà enguany aquesta peça, que tornarà a desfilar festivament el 14 d’agost vinent. Segons expliquen, Tano “amb cara agitanada i de pocs amics, recorda els antics venedors de tripes i menuts que s’instal·laven al carrer dels Sagristans. Els d’aquest ofici tenien com a patró Sant Gaietà (amb capella a la veïna església de Sant Gaietà -avui desapareguda- situada a la plaça de Santa Anna, actual avinguda del Portal de l’Àngel). Els venedors de menuts, pel seu patronatge, eren anomenats gaietanos o tanos”. Com ací, doncs, allà tano és un hipocorístic de Gaietà, com Cento ho és de Vicent i Toni d’Antoni.

En un article del llibre de festes de 1962, Emilio Gil Lila va deixar escrit que en el segle XIX les festes de la plaça de la Vila se celebraven en honor a Sant Gaietà. El cas és que el sant en qüestió (a banda del patrocini gremial que van triar els venedors de tripes) és el patró de les persones que cerquen faena. Posats a especular, i mentre algú amb més capacitat hi aporte idees més assentades: i si se li feien festes a la plaça de la Vila perquè allà era on anava la gent a llogar-se per a treballar? Destrellat? Preguntar és debades.

Demà diumenge farà vint anys de la primera anotació en aquesta llibreta virtual. Duia idea de dir-ho demà, que es compleix l’aniversari; però ara mirant unes coses he vist que açò va començar un dia 29 de juny de 2004. O siga, que és hui quan fa vint anys de la concepció, i demà dia 30 els vint del naixement del bloc.

A ca VilaWeb feia ben poc que havien començat a fer proves en l’invent dels blocs, o siga, que d’alguna manera vaig fer una miqueta de proveta digital en els assajos. Ja ho he explicat, que aquella vesprada de fa ara vint anys Vicent em va telefonar, em va dir fes açò, ara això, ara allò… ara posa-li un nom.

-Gàlim? Això què és.

-Una partida del terme.

I ja teníem de camí la criatura.

Va ser l’endemà quan vaig poder provar què era allò i com anava. Després han passat els anys, les èpoques, els períodes; han aparegut invents més accelerats i intrusius. Però encara tenim casa ací.

Castell de Coisan

A Rènnas del Castèl no es pot entrar en cotxe, si no és que hi vius o tens alguna autorització. De totes maneres, tampoc no s’hi pot aparcar: allò és menudet i enforfoguit; no hi ha espai per als vehicles. Jo vaig accedir al poble motoritzat perquè a peu ara ja m’és massa dificultós i atrevit. En tenia, doncs, permís.

La primera volta que vaig visitar el poble aquell em movia amb més desimboltura i seguretat, però ara vaig limitar-me a un espai molt reduït i aproximadament pla. Prop de la famosa i enigmàtica Torre Magdala. Allò és ple de costeretes mal domesticades. Ho explique perquè aquest viatge no vaig poder entrar a la misteriosa església ni al Jardí de Maria, un espai convertit en restaurant que obrien quan ja me n’anava.t

Vaig pensar que ja pararia en algun bar de Coisan, on arribes quan s’acaba el port que baixa de Rènnas. I de fet vaig parar a la porta del restaurant d’un hotel. Però, com la vegada anterior que hi vaig guaitar, em vaig fer arrere davant tant de luxe: un castell de mudar, una cosa de repica’m el colze. Vaig seguir la ruta i vaig parar a Alet. Però això ja ho vaig contar.

Fragment de l’acta del ple de l’Ajuntament de l’Olleria, amb el nomenament de Franco com “Alcalde Mayor y Perpétuo” (Arxiu Municipal de l’Olleria)

Era el gener de 1968. El dia 30, segons els papers oficials. L’Ajuntament de l’Olleria va aprovar una proposta presentada pel batle per a nomenar el dictador Francisco Franco “Alcalde Mayor y Perpétuo de España”. El nomenament es justificava per “seis lustros que lleva ya de hecho como verdadero alcalde de todos los españoles”.  La decisió es va prendre per unanimitat del ple: cap sorpresa, evidentment, encara que algú que entén de coses d’aquestes em va dir que sí que sorprenia una miqueta que la distinció no s’haguera atorgat anys abans com havien fet molts altres consistoris.

El títol i l’honor que amb aquella decisió es retia al Caudillo degué complaure “las fuerzas vivas” locals i potser posava al dia l’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional, però dubte que comportara cap efecte positiu entre el veïnat del poble. En tot cas, es veu que el nomenament va passar de manera molt discreta: quan el Moviment Comunista del País Valencià va guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura i va començar a reduir (tant com era possible) l’artefacte franquista als noms de carrers, festes i altres cerimònies, l’acord del ple de gener del 68 va quedar intacte. Perquè no el coneixien. Però un article innocent publicat l’estiu passat per Bartolomé Sanz sobre la revista Els Grisons el va traure a la llum.

Ara fa huit dies, dimecres passat, un altre ple municipal va aprovar la retirada d’aquella adhesió olleriana a l’exaltació del dictador. Es va aprovar, dic: però d’aquella manera. La moció, presentada per Compromís, va tindre el suport només dels tres regidors d’aquesta formació, que la va emmarcar en la llei de memòria democràtica, la constitució espanyola, les llibertats democràtiques, etc. El Partit Popular, els nou regidors del Partit Popular assistents, es van abstenir. De votar i d’explicar l’abstenció.

No sé què va fer decidir-se el grup municipal “popular” per aquesta postura, i no m’aventuraré a plantejar hipòtesis sobre la qüestió. Però crec que puc dir que la imatge resultant no és gens edificant. En absolut. Per més simbòlica que semblara la mesura votada (que no debatuda, no hi va haver ocasió), calia posicionar-se; l’equidistància ací no és possible: o es condemna el franquisme, o no. I retirar honors i distincions a qui li donà nom és una manera de fer-ho. Senzilla. Mínima. Admetre que va ser una dictadura no té gens de mèrit, és una obvietat; però reconéixer que aquell règim criminal va ser nefast per a generacions senceres de tota una societat, que va produir dolor, misèria i una repressió implacable, d’això encara hi ha qui en fuig. I això és el que dóna a entendre la indefinició calculada en el vot. Tristament.

A Alet, al Llenguadoc, quan arribes al cantó del carrer del Seminari amb la plaça veus l’edifici. En un lateral, la placa que hi ha indica que allà comença el carrer de l’Antiga Casa de la Vila (en francés fagocitador), cosa que encara fa que siga més difícil no pensar en la Casa de la Vila del carrer del Batle de l’Olleria, que també fa cantó amb una plaça.

El local d’Alet no s’anuncia com a bar, però com que passant pel carrer he vist que tenia taules i cadires (cadascuna d’una mare) he pensat que potser també fa d’això. Li he preguntat a l’home que ha vingut a saludar-me només passar la porta si feien café, m’ha dit que sí i se n’ha entrat a una mena de rebotiga on, pel que he sentit, ha engegat una maquineta d’eixes de càpsules.

Mentre esperava, assegut en la primera taula que he trobat, he mirat el local, buit de parroquians, però ple de tota mena de productes: de primera necessitat com el pa, fins a postals, mel amb denominació d’origen turística, quadres passablement artístics que reproduïen racons visitables del poble… Darrere meu hi havia un moble amb tot d’ampolles de diversos vins que se suposa del territori càtar, i un muntonet de llibres. N’he agafat un, per curiositat; i la temptació l’ha incorporat ja a la meua biblioteca. La carn és dèbil, i justament venia jo de Rènnas.