Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Del paladar a la memòria

0
Publicat el 2 d'abril de 2021

Ara és temps de coques tapades. Amb espinacs i lluç, per exemple. De menut m’agradava veure com les feien ma mare i ma tia, de bona mida i ben farcides. Una faenassa. No en menjava quasi, perquè em pensava que no m’agradaven… Manies.

Després ja no n’he tastades de tan bones. I ara s’ajunten moltes sensacions que van del paladar a la memòria. Amb el temps s’acumulen els anys enforfoguits de mancances, d’allò que no pensaves que trobaries a faltar. I també d’allò que ja sabies que sí.

Fa poc m’explicava una amiga que en un forn no l’havien entesa quan en va demanar, de coques tapades. Empanadilles, en diuen ara. Ni pastissets diuen. També ho trobarem a faltar això, parlar com els nostres pares i que ens entenguen.

Parlar per no callar

0
Publicat el 1 d'abril de 2021

Mentre pegàvem un mosset ha eixit la qüestió eixa del jugador de futbol del Madrid que va aparéixer a la Malva-rosa. Evidentment s’ha comentat que, amb els diners que guanya, la multa li representa dos quinzets.

Jo he apuntat la idea que, a banda de la qüestió pecuniària (que en aquest cas no li farà ni cosconelles), se l’hauria de castigar a treballs ‘a tanda de vila’, o siga, en benefici de la comunitat.

És parlar per no callar. Però sí que trobe que caldria que l’empresa on treballa li aplicara algun correctiu pel mal exemple que dóna una persona que viu, també en gran part, de la imatge pública (com també l’empresa, o siga el club de futbol). Però tinc quimera que açò també és parlar per no callar i no ho veurem.

PS. Que es faça fotos i les publique per a deixar constància que se’n fot de la música i dels tocadors no vol dir que siga estúpid, sinó que creu que nosaltres sí que ho som.

La memòria escales avall

0

Com que els premis que es donen s’han de justificar, aquella nit es va dir un rastre de motius pels quals me’n consideraven mereixedor, una série de mampreses de les quals em feien responsable, i no sé si d’alguna també culpable. La meua sorpresa, mentre m’engolia com podia la vergonya de no poder passar discretament el moment, va ser l’esment d’un parell de coses que, sense haver-les oblidades, no les tenia gens fresques en la memòria. No n’hauria parlat en aquell moment si m’hagueren demanat un informe de maldats.

És un problema meu. La memòria la tinc amb una tendència a la boira que, de vegades, pot semblar desinterés, però no: és un cert caos que regna en el meu sistema retentiu i que, no poques voltes, em deixa en evidència. Això podria veure’s compensat si haguera deixat més constància dels embolics en què m’he ficat, però com que no he sabut mai vendre’m (vull dir, que sempre he anat més aïnes a la callanteta, sense fer grans abarintos, com diria ma mare), tampoc no hi ha massa llocs on trobar-me el meu propi rastre.

Se’m faria molt costera amunt si haguera d’escriure un llibre de memòries, com algú em va insistir durant un temps. Massa buits i, sobretot, poca cosa d’interés. Com que això no passarà (no ho mane Déu!), m’estalviaré el ridícul i el dubte que se’m presentaria de si posar o no el nom de qui en una ocasió va dir en veu alta que li hauria agradat de veure’m regolar escales avall. I el de la persona que ho va sentir i m’ho va explicar. Tots dos són morts (un de manera tristament prematura), però tot i això crec que no caldria.

I si no pense dir-ne els noms, a quin sant parlar-ne ara? Molt senzill: perquè si això també se’m quedara colgat en algun banc de boira de la memòria, potser algú dels qui passen per ací m’ho podria recordar. En tot cas, si haguera oblidat també els noms, no passaria res si acabaren esborrats. De fet, no he donat mai importància a una cosa que, fins ara, no sabia ningú i el món seguia rodant tan desballestat com sempre.

De Sant Cristòfol als tarambanes

0

Conten que en el segle XIX duien els malalts de lepra a l’ermita de Sant Cristòfol (foto), dalt dels Casals, convertida en llatzeret, i que el menjar els el deixaven en el camí, a una certa distància per por d’acostar-se.

Expliquen que, també en el XIX, els carros passaven pels carrers recollint els morts pel còlera.

En el XX, la pòlio va malbaratar vides i en va descompassar altres perquè els senyors governants es van engrunsar i no van tindre pressa a dur el vaccí.

Ara, que tenim centres de Salut, hospitals, UCI, tecnologia contra la covid… també tenim veïns amb poca memòria -o massa ignorància- i gens de trellat que es riuen de la música i dels tocadors, de les mesures sanitàries i de la ciència.
Sempre n’hi ha hagut, de tarambanes. Però és que ara el mal ens el poden fer -apegar- a qualsevol de nosaltres.

Legalment

0
Publicat el 2 de març de 2021

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.

 

Le roi des cons

0
Juan Carlos I paga quatre milions d’euros més a la Hisenda espanyola
 

No preguntaré quants contenidors es poden comprar amb aquests diners (i tots els altres), ara que està de moda de fer números amb aquesta mesura.

Però, i quantes màscares, respiradors, EPI, vacunes, ordinadors per a estudiar a casa, jornals de metges… quantes coses de necessitat es podrien comprar amb tots els gallets que tinc quimera que no ens tornarà? També ajudes a empreses i autònoms, justament reclamades pels qui (quines coses!) no volen que li demanem comptes.

 
…/…
Potser que amb un fandango
desallotgen el vell Franco
Però poca esperança tinc
que destronen el rei dels tarambanes
…/…

Un gest que ja no esperem

0

Hi ha qui s’ha mostrat molt ofés perquè Pablo Iglesias ha insinuat (no exagerem tampoc) que la democràcia espanyola no és completament homologable. S’han esquinçat els vestits de manera histriònica per a no entrar en debats de profunditat, o han mirat de desllapissar-se’n amb l’actitud de superioritat de qui perdona un pecat de joventut.

Jo diria que l’estat espanyol té unes mancances democràtiques de série, que cada volta es veuen més. El solatge franquista és mal de dissimular. I posaré un exemple: encara és l’hora que l’estat em demane perdó per imposar-me una llengua a l’escola (i fora) i amagar-me la meua amb la idea de fer-la desaparéixer.

Amb una miqueta de dignitat hauria pogut tindre aquest gest amb tots nosaltres. Un senyal de ruptura amb el franquisme. Però no l’ha tingut, ni l’esperem.

Massa encauat

0

Aquella volta no tenia res a veure amb la d’ara. Vull dir que en aquella ocasió vaig estar un cert temps sense poder fer una vida social com toca per uns motius molt diferents dels que ara encadene, on se n’ajunten fa prou més d’un any de particulars i de pandèmics generals.

El cas és que trobe a faltar les breus escapades sense motiu, itinerari ni pla concret, una sensació que sempre em retorna amb una banda sonora que vaig empomar en la primera escapada posterior a aquell encauament anterior.

Esclafit espaciotemporal

0

Em dol dir-ho, però el café més roín que recorde haver-me begut mai me’l van servir en un bar on vaig entrar enjogassat pel nom i el lloc: un servidor, fent-se un café al bar Albinyana d’Albinyana, el poble del Baix Penedès.
Potser va ser un mal moment de l’amo del bar o una cafetera desconjuntada temporalment. O -jo em decante per açò- un esclafit espaciotemporal causat per la triple coincidència que va desestabilitzar la infusió.

Això sí, el café el vaig pagar. I crec que encara era en pessetes.

Newton ha fet pala

0

Newton m’esperava hui, crec. Però ha fet pala.

Després d’un mes llarg, que ha tingut cinc setmanes, deixar el sedentarisme de prescripció facultativa començava a ser urgent. Al cap de tant de temps, com era d’esperar, la verticalitat de normal defectuosa és ara també fràgil: les primeres passes han sigut indecises, i les segones i etcètera.
Cada moviment vol una coordinació que habitualment va tota sola, però que de moment reclama de posar tot el capatró del món.

És cosa de (poquets) dies recuperar la seguretat de la circulació sobre crosses, i per la part que em toca ja faré que Newton continue sense demostrar amb mi la mala idea que va tindre amb la llei de la gravetat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un incert

1
Va ser un incert trobar-me aquell congost de voluptats amanoses, sense buscar-lo i sense saber que s’oferiria perquè li n’explorara cada revolt.
I no s’esborra el record de tants viatges, ni fa mal. Però veges quina hora s’ha fet ja. Demà t’ho diré millor.

Del Vell al Nou

0

Vaig arribar a sa casa amb temps de sobra. Sempre m’ha desagradat d’arribar als llocs i les cites a hora orada. Però el cas és que en fer-se l’hora vaig ser l’únic que hi va acudir: tot semblava indicar que m’havien fet passada.

Vaig decidir de fer temps, per si de cas era jo qui havia malentés les instruccions, i vaig aprofitar per a fer-me un café amb llet en aquell local que s’havia fet famós.
No sé si vaig ser el primer client del dia, però en aquell moment sí que n’era l’únic, de manera que quan l’ama va aparéixer per la porta de la cuina em va atendre de seguida. Era el dia de Reis, i mentre buidava la tassa a glopets mesurats vam parlar dels regals. Ella em va ensenyar una polsera, i jo li vaig explicar que feia uns dies que no parava per casa, que en arribar ja veuria si m’havien dut res. Se li notava que estava contenta i tenia ganes de xarrar.
Escoltar és una de les meues especialitats, i enmig dels comentaris es va fer hora de tornar a provar sort, o de mamprendre el camí de tornada a casa si es confirmava la passada. Em vaig acomiadar d’aquella dona, i el café tornà a quedar-se sense parroquians.
Al timbre seguia sense respondre ningú, i quan ja quasi havia arribat als afores del poble me’l vaig trobar que aplegava, ell i el gos, conscient que feia tard. Al remat, encara ho va poder arreglar, i vam anar a un altre café, que devia ser el Nou si l’altre era el Vell.

Don Camilo al bar Xurro

0
Publicat el 2 de gener de 2021
L’escena es produïa a l’antic Bar Xurro, al cantó redó de la plaça del Convent. No sé per què me la imaginava allà: en realitat corresponia a una situació explicada en un dels acudits que recorde de molt menut, contat per mon tio Juanito el Tarranquet.
Un home menjava a dos queixos, afartant-se com si s’acabara el món. No li duien prou plats, que sempre s’enduien buits i escurats. Va arribar el moment de les postres, el café i el puro, i ben estomacat va exclamar: ‘Xe, m’he quedat com un “padre”!’
A la taula veïna, el rector del poble que no havia pogut evitar admirar-se de la golafreria de l’home i escoltar el que considerà una falta de respecte, li amollà molest: ‘Deu voler dir com un porc!’.
– ‘Ah, que els han canviat el nom?’.
 
La gràcia que puga tindre l’acudit és discutible. Però recorde, més enllà de l’èxit humorístic, la sensació de burla al clero com si fóra una arma casolanament clandestina, que sorprenia el monyicot que jo era.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer tard

0
Publicat el 2 de gener de 2021

Un dia vaig parlar amb Hugo Mas sobre aquest himne de Léo Ferré. Després, temps més tard, em vaig perdre aquesta versió que va fer a l’Olleria amb els Arthur Caravan i que, segons em va explicar quan vam coincidir al cap de pocs minuts d’acabar-se l’actuació, m’havia dedicat.

Diria que ja ho havia explicat, però té igual.

Ací un muntatge sobre el tema original:

Publicat dins de General | Deixa un comentari