Gàlim

Fotografia: Coeters de l’Olleria (arxiu Col·lectiu l’Olla)

Si no vaig errat, Núria Martí es va acomiadar la setmana passada de l’ofici de coetera. Ho va fer amb una mascletà monumental a València, i el Dia de la Dona Treballadora.

La pirotècnia –l’empresa– continua, un ofici de profunda tradició a l’Olleria que ha deixat disseminades pel terme marques d’aquesta producció en forma de “casetes de coeters”, on s’elaboraven (i elaboren) tota mena de focs artificials, no exempts alguns de renom internacional.

Les ordenances municipals de 1879 regulaven la ubicació i característiques d’aquestes instal·lacions, també les condicions amb què es podien emmagatzemar els productes a les cases on se’n venien. Se’n desprén que en aquell moment ja era una indústria destacada al poble, amb mesures de seguretat més que necessàries que, tot i això, no van evitar greus accidents que van marcar famílies senceres.

No tinc molt clara la normativa aplicable als patinets elèctrics quant a la circulació pels carrers del poble. N’hi ha que van per direcció prohibida (prohibida als vehicles que enteníem com a habituals fins ara), alguns els veus (mai millor dit, perquè no se senten) escopetats, altres passen per damunt dels passos de vianants… També n’hi ha que van per les voreres.

Ja dic que no estic al dia de la normativa que els correspon observar, ni de quin grau de responsabilitat en la redacció i aplicació en tenen els consistoris. Però per si serveix com a base actualitzable, el 1879 es va aprovar una ordenança municipal que prohibia (en l’article 56) dur per les voreres els cavalls, haques i etc. (carregats o de buit). És canviar “cavalleries” per “patinets” i ja ho tenim. Almenys això de les voreres.

Aquelles ordenances també prohibien fer-se arca, però d’això ja se n’ha perdut l’hàbit. No sé cert si per a bé.

Posem que sona el despertador. Encenc la ràdio. Notícies: Aquesta matinada s’ha mort Ovidi Montllor al seu domicili de Barcelona.

Dic “posem” perquè, trenta anys després d’aquell 10 de març de 1995, el record del detall de com vaig saber que l’Ovidi s’havia mort no és precís. En tot cas, estic convençut que si no va ser exactament així no se’n degué anar molt. Sé que la notícia em va arribar prompte, que en vaig parlar amb Paco Muñoz, i que a mitjan matí vaig enviar un telegrama de condol; en nom del Col·lectiu l’Olla. Un document que fa poques setmanes vaig tindre la sort de trobar perquè forma part d’una de les poques col·leccions de papers que tinc mínimament organitzades.

“Gràcies per haver viscut”, hi vaig posar. És una cita d’Espriu que ara no sabria dir per què la vaig triar.

Després van nàixer cent mil batecs, com ara

• Parle de David Mira Text d’Ovidi Montllor dedicat al seu amic i poeta (10/3/15)
• Record i exemple d’Ovidi Montllor David Mira (10/3/15)
• exemplar únic Text inèdit de David Mira sobre Ovidi Montllor l’abril de 2012 (10/3/15)
• Ovidi en la memòria Francesc Mompó (10/3/15)
• Descripció d’una involució – de por… (sempre prèvia i repetida) David Mira (11/5/15)
• Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés Jordi Oviedo (12/5/15)
• L’Ovidi en els músics d’ara Dèlia Celada (13/5/15)
• Descobrir Ovidi Consol Rico (15/5/15)
• L’Ovidi i l’ofici de ser actor Jordi Tormo (15/5/15)
• Ai, Ovidi Noèlia Sanvíctor (12/11/15)
• L’Ovidi, vint-i-cinc anys fa que torna (vídeos) (10/3/20)
• ‘Els burros per la finestra’, espectacle ovidià de Toni de l’Hostal amb Pau Miquel Soler i Jesús Barranco (14/3/21)
• El pas del temps farà de nosaltres colors Exposició viatgera de Jordi Albinyana
• A dos de val, un disc ben parit per Paco Muñoz
• (alguns) Sant Ovidi a Ca les Senyoretes

L’última volta que vam quedar vam dinar bé, encara que la meua tria de l’allotjament al Conflent no va resultar tan encertada com pensava. El cas és que vam dinar de bona gana uns plats ben saborosos, amb una llarga sobretaula en una terrasseta mig improvisada.

El temps ha passat de pressa, i la idea de convidar-lo jo ara a dinar que de tant en tant m’ha assaltat darrerament, se’m va presentar ahir gairebé com una necessitat mentre el veia i el sentia en el documentari li han dedicat. Per a bé anar li tocaria a ell de vindre i menjar-se una bona cassola, però com que els filferros encara no volen ja miraré jo d’anar a tocar a la porta de sa casa.

Això va anar i era una dona tan i tan bona persona que era una santa. El marit, un malabèstia, li feia passar les anacoretes, però ella tot ho suportava amb enteresa, fidelitat i submissió.

Un dia, mentre acabava de parar taula per al dinar, a punt d’arribar l’home, va descobrir sobre el tapet la cagada d’una gallina. Va ser veure-la i sentir que s’obria la porta del carrer: li va vindre justet per a tapar aquella deposició inoportuna amb un saleret.

El marit venia amb una cara de gos que espantava, i quan ella li va preguntar què volia per a dinar va respondre, amb el seu mal geni humiliant:

-Què vull per a dinar? Merda vull per a dinar!

La dona, atorrollada però servicial, va alçar el saleret i li va dir:

-Ací la tens, la merda.

I esta és la historieta que ma mare m’explicà (en la seua versió amb la beata ganxuda com a protagonista) sobre la bondat i santa paciència de Josepha Teresa Albinyana Gomar (no tinc constància de cap relació familiar), la famosa beata Agnés de Benigànim que va nàixer hui fa quatre-cents anys. Són boniques aquestes històries de la cultura popular, que fins i tot s’atreveixen a “casar” una monja tan abocada al servei a Déu. No sé si els estaments eclesiàstics ho trobaran irreverent, però més insultant és que la facen castellana…

Dilluns farà vint-i-cinc anys que es va inaugurar l’institut de l’Olleria. El curs havia començat la tardor anterior, però estes coses protocol·làries tenen vida i martingales pròpies i la cinta oficial no es va tallar fins al 10 de febrer de l’any 2000.

Ja en vaig parlar l’octubre passat, quan es complia el quart de segle de l’inici de les classes al centre, llavors encara sense nom propi i batejat més avant amb el nom de la partida on el van construir, el Vermellar. En aquell moment encara pensava (et moriràs de vell i et tocaran a albat, diuen) que en un moment o altre veuríem algun acte, o activitats, de celebració, amb ciris o sense. Però no.

Fa l’efecte que tindre una infraestructura educativa tan important i potenciadora no passa de considerar-se una anècdota, no una categoria. I això no ens deixa, com a poble, en bon lloc.

+ Articles de Bartolomé Sanz sobre la posada en marxa de l’institut.

Fotograma de la pel·lícula de 1928 de promoció de la destil·leria d’Aielo de Malferit

Dissabte vaig anar a Aielo de Malferit a veure l’estrena (a casa) del documentari “L’espurna d’Aielo”, un bon treball cinematogràfic sobre aquella llegenda que parla de l’origen aieloner de la Coca-Cola.

El curtmetratge, com el mateix director va explicar, no pretén confirmar ni desmentir la relació directa entre la Nuez de Kola-Coca feta al poble dels naps i el refresc escumós de l’imperi ianqui. És, això sí, un reportatge ben interessant sobre alguns aspectes de la història d’Aielo i algunes característiques populars relacionades amb la pervivència de la fabricació de licors.

El documentari manté expressament una incertesa que, d’altra banda, ja sabem superada. Però és com allò dels Reis d’Orient, que sempre fa una miqueta d’il·lusió.

I ja que parlem de coses poc certes, si els de l’Olleria tinguérem una miqueta més d’orgull local podríem reclamar l’origen més primigeni de la Coca-Cola, ja que la beguda d’Aielo que es reclama mare de l’americana va nàixer gràcies als frares del convent de Caputxins de l’Olleria, introductors de les fulles de coca necessàries per al beuratge aquell.

Inesperadament, t’arriba a les mans (és un dir, que ara tot són coses digitals) un curtmetratge on trobes l’ontinyentí Gonzalo Gironés fent de guionista. I també l’amic Paco Muñoz tocant la guitarra vestit de sotana. Mira que ens hem trobat en casos rebuscats, però no l’havia vist encara amb l’uniforme seminaril.

A l’extensa escampada de qui foren seminaristes i seminaristes fugitius de València-Montcada, el document dirigit (dels primers, segurament) per Pere Balañà (Pedro, per imperatiu legal) els representa un atractiu especial. I és, com ja ha dit algú dels que hi van conviure activament, una mostra de neorealisme cinematogràfic impensable en aquella institució en temps de nacionalcatolicisme.

Per sort, no tot és Nadal. I de Panamà ens arriba un concert de Rómulo Castro amb el Grupo Tuira amb què la formació tanca trenta anys de dedicació conjunta a la música.

És un adeu de la banda, és la presentació del darrer disc (SEP7EM), i és, com no podia ser d’altra manera, un homenatge més als orígens de la seua família materna, procedent de l’exili valencià.

Una cançó de bressol heretada de la memòria i un sentiment perenne musicat (Mare ànima) –actualitzat i transportat a la parla de la mare evocada– són la reivindicació orgullosa d’una filiació arrelada a la dignitat.

Fotografia: EFE/ Kai Forsterling

S’ha parlat, i es parla, molt de l’almorzar. Massa i tot, diria jo. Fins i tot n’hi ha que s’han inventat allò de la cultura de l’almorzar, un concepte que ha servit per a omplir planes de diaris i cartes de menús inhòspits plenes d’entrepans que competeixen per combinacions destarotades i mides inoperatives.

En l’invent, en tot cas, trobaríem a faltar justament dos dels elements que podrien identificar l’almorzar més o menys tradicional –d’una tradició recent, en tot cas–. Un, és que es tracta d’un tràmit alimentari necessari per a mantindre el cos i l’esperit en condicions enmig de la jornada laboral; i, per tant, que ha de ser ràpid i sense floritures gastronòmiques. De fet, és costum dur l’entrepà de casa amb ingredients poc glamurosos. L’altre, és que serveix per a descansar del treball i fer vida social, xarrar, comentar l’actualitat o els sussuïts més recents.

Aquest segon aspecte és el que m’ha fet posar a divagar ací, perquè va ser mentre almorzàvem pocs dies després de la victòria electoral que dugué Zaplana a la Generalitat que un amic em va dir: “són males persones”. Per algun motiu, l’afirmació que vaig considerar exagerada i una generalització, se m’ha quedat gravada en el cervell. De tant en tant em ve a la memòria, però és que ara, a la vista de l’actuació del Consell de Mazón, pense que va ser molt indulgent.

Fotografia: Óscar Puente EFE/ Ana Escobar

Que diu el ministre espanyol Óscar Puente que el 22 de desembre posaran en marxa ja algunes línies de tren més, i que serà “el millor regal de Nadal que podem fer a València”. Una gràcia de xic. Tot un detall paternalista de l’Estat amb els indígenes de la colònia.

Però com que ací som més dels Reis que no del Pare Nadal, si accepta cartes de demanar li diríem que, quan vinga gener, el millor regal seria que en el pressupost de l’Estat no ens deixaren (com sempre) com si fórem l’últim postilló: que hi posen inversions ajustades a la població i les necessitats, i (a més) que les executen. He dit “regal” per seguir-li la broma (o burla): hauria de ser “l’obligació estatal”; però de la Meseta estant, l’Espanya Assimilada és terra d’almoines.

No és que no tinguem la clau de la caixa: és que no tenim caixa i només fem que omplir la d’ells.

Són les dotze de la nit passades quan veig que m’arriba, per uatxap, com una mena d’estampeta de Santa Maria Magdalena, patrona de l’Olleria de 1643 ençà (i dels insensats en general no recorde ara a partir de quin any).

La imatge, que ha travessat electrònicament la frontera, s’ha pres a Madrid; i si hem de creure el missatge que l’acompanyava, en un instant mínimament anterior a l’eixida digital cap ací.

Moltes gràcies a la reportera Carmen Agulló que sempre té presents els servils feligresos de la santa.

Alfons Llorenç a l’Olleria el 1989

La veritat és que ens posen difícil de mantindre el respecte institucional. Arriba el Nou d’Octubre i, entremig de les festetes i abraçades complaents de celebració oficials, el president de la Generalitat va rebre ahir un torero que diu que ja en té prou de fer patir els animals.

El missatge és potent. No només perquè eleva (torna a elevar) com a referent i pròpia la visió de l’España castiza, sinó també perquè va acompanyat de l’arraconament de les reivindicacions nacionals, les que no caben en els discursos i fets epidèrmics i sense forment. No és que el bandejament siga nou, però ara parlem d’ara.

Amb un govern joiosament ofrenador, i amb una oposició ofrenadora a mig gas o temorosa i desorientada, la Generalitat sembla una franquícia sense marge de maniobra ni ganes de tindre’n.

És així com el Consell arriba a fer-li palmes a un torero i a donar una alta distinció a algú que destacà (com a precedent del conseller Rovira) per menysprear el valencià. Ho fa mentre ignora una figura cabdal per a l’existència mateixa del mateix Consell. Fa tres mesos que s’ha mort Alfons Llorenç; ni se n’han recordat. O sí: potser és que se n’han recordat i els ha fet por. De totes maneres, segurament és millor així: sentir el seu nom enmig dels parlaments oficials i acomplexats faria patir.

Més val que el recordem amb un dels seus treballs, un reportatge històric per la data, per la temàtica i per la introducció del valencià en les emissions territorials de TVE.

Crida l’atenció com estos dies que no paren de parlar de detalls lúbrics de la relació del rei dels espanyols amb una vedet (potser perquè no poden amagar-ho després d’algunes publicacions als Països Baixos), crida l’atenció –dic– quants periodistes es fan els sorpresos de tanta carnalitat i menyspreu, com si no fóra una cosa més que sabuda fa dècades.

I també l’exquisida pulcritud dels debats i opinions que s’esforcen perquè res de tot això no esguite la monarquia, la institució que ha permés i encobert (i facilitat) tots els numerets del borbó. Amb el suport fervent de la “consolidada democràcia”.

Ben mirat, l’home no ha fet més que complir amb la tradició familiar. No podem dir que no ho sabíem; ni que no ho sabem.

L’última volta que vaig parlar amb el metge em va dir que la prova havia eixit bé i no hi havia cap problema. Era una qüestió purament preventiva.

L’home havia mirat les imatges que li havien enviat, les havia interpretades, i havia arribat a la conclusió que allà tot anava com toca i no hi havia res fora de lloc. Gràcies a la seua formació vaig poder exercir el meu dret a l’atenció mèdica. És el que passa: per tal que els drets no siguen sols unes ratlles en uns papers, hi ha d’haver mitjans (humans, materials, formatius…) que els facen exercibles.

Però al nostre país tenim un problema. Els patracols legislatius diuen que jo (per exemple) tinc dret de parlar en el meu idioma (i això ja és un símptoma d’anormalitat: no sé si els anglesos necessiten tindre escrit que poden parlar anglés a Anglaterra). Tinc el dret de parlar en el meu idioma… sempre que l’interlocutor en sàpia (o no diga que no en sap). És a dir, el meu dret depén de la formació (i la voluntat) d’una altra persona; i com que no hi ha cap instrument legal que obligue (ni que siga als que cobren nòmina de l’estat o l’estatut) en aquest aspecte, el dret no deixa de ser una digna aspiració o una rifa. Amb l’agreujant que el “premi” del sorteig si caus en la rifa (segons amb qui entropesses) pot ser tot un conflicte.

Que jo (posem per cas) puga adreçar-me sense haver de canviar de llengua i amb normalitat a qualsevol funcionària, agent uniformat, mestre, tècnica de la ITV… només es pot garantir si l’interlocutor (funcionària, etc.) té l’obligació d’entendre’m. És l’única manera que jo (i qualsevol altre) tinga el dret assegurat. Que no ho haja volgut (ni ho vulga) fer ningú no impedeix que siga així. I no dubte que se sap i que és justament per això que segons qui no ho vol fer.

En tot cas, per a arribar ací no calia tant de romanç: amb un exemple n’hi havia prou. Els castellans ja es van preocupar de posar-ho ben claret en la constitució del 78 (i ens hi van enviscar): tot lo món, per imperatiu legal, ha de saber el seu idioma (el d’ells) per a garantir que el podran parlar on els vinga de gust. Més clar no ho podem tindre. I fer com fan no és pecat. I a Andorra s’ha vist que és el camí.