Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Quan la saviesa popular causa respecte

0
Publicat el 17 de juny de 2021

Fa alguns anys, un home m’explicava que li havia dit a mon pare que l’origen de tots els mals de què es queixava el podia trobar de manera eloqüent al carnet d’identitat. Que mirara la data de naixement i ja es podia fer a la idea d’on venia tot.

Fa poc, després de superar algun entrebanc burocràtic que no em va saber justificar ningú, em vaig renovar el carnet de conduir. Quan em va arribar a casa me’l vaig posar a la cartera, on tenia el que caducava, i allà em vaig trobar sense anestèsia la prova que aquell home tenia raó: un carnet explica moltes coses. Les fotos d’un document i de l’altre demostraven l’afirmació. Que siguen, de natural, fetes amb desgana i a voltes a traïció, no és conhort suficient davant la involució evident: no som res, i en el carnet de conduir millor ni parlar-ne.

Encara que, mentre anem parlar-ne… toca!

‘No voteu’, que vol dir ‘deixeu-nos manar’

0
Publicat el 11 de juny de 2021

No són poques les voltes que em trobe missatges en què es desqualifica de manera genèrica i indiscriminada els ‘polítics’ i es convida a deixar de votar.

Un parell de reflexions sobre això em vénen al cap. Una és que, vist qui fa moltes de les crítiques i de quina manera, en realitat reclamen el vot per a ells mostrant-se despullats de la condició de ‘polítics’, com si fóra la condició i no l’actuació la mereixedora de la reprovació. Vull dir, fer-se passar per no polític per a arribar a responsabilitats polítiques és, no només un engany, sinó pràcticament una garantia de mala praxi. De profit personal i/o ideològic.

L’altra és que, de manera dissimulada, donen a entendre que la democràcia es limita a ficar el vot a l’urna i empassar-te qualsevol cosa que decidesquen els que n’isquen elegits. Ho donen a entendre: en realitat, t’ho volen fer creure. Perquè si tant els molesta l’actuació dels ‘polítics’, seria més lògic i de profit que promogueren una societat capaç de controlar i exigir responsabilitats als qui prenen decisions. I això que fan no va, precisament, en eixa direcció, sinó en la de desmotivar i desmobilitzar.

El missatge de tots els polítics són iguals és molt perillós. Fa que trobem natural qui hi siguen els corruptes i aprofitats, i que dimitim de la nostra obligació de ser crítics i exigents. I de tot això, qui se’n beneficia?

Pensem…

Del fem a la llum (o al revés)

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Al costat dels nombrosos forats que buiden la meua memòria, hi ha alguns records que, pel motiu que siga, hi han sobreviscut de manera bastant fresca.

Hi va haver uns mesos en què el gran comentari general al poble era la quantitat de bancals que s’estaven comprant, a un preu cada vegada més alt. Per allà per l’Arribador. Un dia algú em va telefonar per a demanar-me si sabia res d’un rumor sobre un projecte d’abocador al poble, cosa de la qual no havia sentit a dir res en absolut. Vaig penjar el telèfon, i en l’instant precís en què l’auricular va tocar la base de l’aparell -els mòbils encara no eren d’ús habitual- va saltar la sinapsi: els bancals!!

Mesos més tard, l’oposició popular al projecte d’una planta de reciclatge, que feia molt mala olor per moltes raons, va acabar forçant la celebració d’una consulta, una mena de referèndum, sobre l’acceptació o no de la planta per part de la població.

Manifestació a l’Olleria contra la instal·lació d’un abocador

A l’equip de govern municipal, amb Vicent Llop al capdavant, no li feia gens de gràcia, això de la consulta, però al remat no van tindre més remei que acceptar-la sense valor vinculant. En realitat és que no la podien impedir. El resultat de l’escrutini no va sorprendre ningú: la pràctica totalitat dels veïns que van passar per les urnes es van mostrar contraris al projecte.

Era d’esperar, que la gent que participara amb el seu vot ho fera per a mostrar l’oposició. Ara bé, personalment, no creia que hi anara tanta gent. Per les escoles on es van posar les urnes va passar més de la meitat del cens electoral de l’Olleria, i això va ser tot un èxit.

Tot un èxit i, més tard, un índex de com van les coses. Perquè si bé el projecte va anar diluint-se -i encara va rodant com una ànima en pena per la comarca a veure on cau-, quan es van tornar a posar les urnes, ara per a les votaes municipals, Llop va repetir la majoria absoluta. És a dir, una part gens negligible de la gent que va votar contra la planta, després va ficar el vot per a mantenir com a batle a qui havia maquinat el procés. Coses de la democràcia.

– Si jo fóra tu -li vaig dir un dia que vam coincidir-, posava la planta immediatament. Si sabent tot el que se sap de com ha anat tot t’han votat, ningú podria tirar-te res en cara.

I tot açò vinc a dir-ho perquè ara hi ha una certa indignació per la pujada criminal del preu de l’electricitat. He dit ‘certa indignació’ perquè dir només ‘indignació’ donaria a entendre que n’hi ha en quantitat destacable, i crec que és molt inferior a la que caldria esperar. Siga com siga, n’hi haja més o menys de la que em sembla veure, el malestar és evident i general, però oportunament conduït pels grans mitjans de comunicació que fan veure la mesura com a inevitable, i pels grans partits polítics que fan com si no hi tingueren cap responsabilitat. Sobta (hauria de sobtar) que el PP es dedique a demanar signatures i a presentar mocions sobre coses com els indults i la unitat de la sacrosanta pàtria, i no contra un robatori a mà armada amb el BOE.

Lamentablement, no sobta. Com no ho fa tampoc que el PSOE no bade boca. I el pitjor de tot és que no (em) sobtarà, vistes les experiències, que a les pròximes eleccions tornen a guanyar-les. I si ho fan, qui els pot recriminar que facen el que els dóna la gana?

*NOTA 1: un servidor no tenia gens clar que s’arribara a paralitzar el projecte. I es va aconseguir. Per tant, es demostra que donar castic sempre és útil.
*NOTA 2: el referèndum de l’Olleria va discórrer amb tota la normalitat del món. El risc per a les consultes en aquestes latituds rau a posar en dubte la Una, Grande y Libre.

A qui es burla, el dimoni el furga

0
Publicat el 4 de juny de 2021

A la Pobla de Vallbona, una nit que crec recordar que vam estar a punt de quedar-nos sense sopar esperant que arribaren els músics, es va estrenar l’espectacle que Pep “Botifarra” i Ahmed Touzani preparaven, però que estava mig embastat només.

Crec que no ho he explicat encara, però el nom aquell de “De banda a banda” me’l vaig inventar jo (sense que tinga més importància), pensant en l’empelt que volien fer de músiques d’ací i d’allà.

Me n’he recordat en trobar el vídeo en una plataforma on ja havia oblidat que jo mateix l’havia posat. Jo de vosaltres no me’n riuria, que ja sabeu què diuen: “Per on parles, passes”, i també que “a qui es burla, el dimoni el furga”.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Emblanquir el franquisme com qui no vol la cosa

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Al bar tenen posada la tele, situada davant la taula on vaig a parar a fer-me un café. Jo m’estime més el café al calaix, però la barra ara és una víctima més de les restriccions per la pandèmia.

El programa que s’emet parla de l’aniversari que es veu que és hui de la mort de Lola Flores, i mentre una senyora ocupa mitja pantalla dient coses que pràcticament no se senten, en l’altra meitat van apareixent fotografies d’una cantaora imposada en l’imaginari col·lectiu: això sí que era (és?) adoctrinament. Ells sí que en saben.

Van eixint fotografies, dic, i de colp me la veig, en una de les instantànies, al costat de la senyora de Franco. La sorpresa no és que les retrataren juntes, que potser tampoc podia fugir-ne. La sorpresa (ben relativa) és que mostren alegrement una fotografia de la persona a qui volen homenatjar acompanyant la dona del dictador, del criminal. Com si res. Com si la guerra i la dictadura hagueren sigut un ‘Cuéntame’ en compte d’un règim de sang i terror.

I és amb detallets així com s’emblanqueix el franquisme, i l’extrema dreta; i després vindran els grapadets de l’aigua i ningú voldrà entendre com hem pogut recular tant.

La cadena de televisió era Antena3, i el programa Espejo Público. Ho dic perquè hem de saber contra qui juguem.

La benedicció del fracàs

0
Publicat el 10 de maig de 2021

Quan la secretària de Pujol (una de les secretàries, supose) ens va dir que moltes gràcies per la invitació, però que l’home no vindria a l’homenatge a Fuster, vam alenar. Si per una d’aquelles li pega per acudir, amb la nostra inexperiència allò ens hauria superat per totes bandes. Lerma tampoc va vindre, però ell crec recordar que no va arribar ni a donar un descàrrec. També va ser una sort que Gabriel Cañellas, el president del govern balear, declinara la invitació: en aquest cas, de vindre ens hauria desballestat el pressupost si tocava pagar avions…

Molts anys després -i ara ja en fa alguns- vaig tindre una altra pensamentada i vaig moure fils diversos amb la idea de fer un acte on ajuntar Pujol amb Josep Lluís Albinyana, el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià. Com que difícil no vol dir impossible, la flauta va sonar (no per casualitat, que les coses sempre duen bona cosa de faena i temps), i una secretària (no sé si la mateixa) del president de la Generalitat de Catalunya ja retirat em va escriure obrint la possibilitat de mamprendre allò. La sort, en aquesta ocasió, és que la polèmica pels diners de la família Pujol va esclatar aquella mateixa nit i em va estalviar que ho fera amb més faena feta o -no vull ni pensar-ho- amb ell per ací.  Els fracassos, a voltes, són una benedicció.

Nota: amb el president Albinyana sí que he fet coses més tard. Fins i tot vam parlar d’intercanviar-nos algun dia, però el coneixement està molt bé en les persones.

La sorpresa de la banda sonora

0
Publicat el 26 d'abril de 2021

Durant els crèdits no me n’he adonat. Ha sigut en l’escena en què la protagonista (Joan Crawford) seu a sopar en un restaurant quan he tingut la sorpresa. A la taula hi ha un aparell des d’on pot engegar la màquina de discos. Hi fica la moneda i comença la cançó. Sabia que havia tingut molt d’èxit i n’havien fet un grapat de versions, però no coneixia la que sona en aquell moment, ni que era la base de tota la banda sonora de la pel·lícula Autumn Leaves (Hojas de Otoño, en la versió espanyola que acabe de veure).

La versió que sona en la pel·lícula és aquesta de Nat King Cole.

La que jo coneixia més és la d’Yves Montand, en l’idioma original de la lletra el poeta Jacques Prévert.

Aneu parant taula

0
Publicat el 24 d'abril de 2021
És això que per fi, després d’una aglomeració de peripècies desafortunades, podeu tornar a ajuntar-vos i veus que passa el temps, però que ell continua que li falta l’aire per a amollar una cançó.
Un matí productiu que hem acordat que tindrà continuïtat en una taula parada.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Desfici desmemoriat

0
Publicat el 21 d'abril de 2021
Saps? Sóc incapaç de recordar la banda sonora d’aquell temps. No vull dir les cançons de llavors, les que duia el moment. Vull dir les que m’haurien de transportar a la línia del temps que havíem compartit.

He regirat la memòria, i només una veu m’hi porta. I és, diria, just al punt inicial en què les vies paral·leles es van tocar. Però no faces molt de cas, és desfici.

Del paladar a la memòria

2
Publicat el 2 d'abril de 2021

Ara és temps de coques tapades. Amb espinacs i lluç, per exemple. De menut m’agradava veure com les feien ma mare i ma tia, de bona mida i ben farcides. Una faenassa. No en menjava quasi, perquè em pensava que no m’agradaven… Manies.

Després ja no n’he tastades de tan bones. I ara s’ajunten moltes sensacions que van del paladar a la memòria. Amb el temps s’acumulen els anys enforfoguits de mancances, d’allò que no pensaves que trobaries a faltar. I també d’allò que ja sabies que sí.

Fa poc m’explicava una amiga que en un forn no l’havien entesa quan en va demanar, de coques tapades. Empanadilles, en diuen ara. Ni pastissets diuen. També ho trobarem a faltar això, parlar com els nostres pares i que ens entenguen.

Parlar per no callar

0
Publicat el 1 d'abril de 2021

Mentre pegàvem un mosset ha eixit la qüestió eixa del jugador de futbol del Madrid que va aparéixer a la Malva-rosa. Evidentment s’ha comentat que, amb els diners que guanya, la multa li representa dos quinzets.

Jo he apuntat la idea que, a banda de la qüestió pecuniària (que en aquest cas no li farà ni cosconelles), se l’hauria de castigar a treballs ‘a tanda de vila’, o siga, en benefici de la comunitat.

És parlar per no callar. Però sí que trobe que caldria que l’empresa on treballa li aplicara algun correctiu pel mal exemple que dóna una persona que viu, també en gran part, de la imatge pública (com també l’empresa, o siga el club de futbol). Però tinc quimera que açò també és parlar per no callar i no ho veurem.

PS. Que es faça fotos i les publique per a deixar constància que se’n fot de la música i dels tocadors no vol dir que siga estúpid, sinó que creu que nosaltres sí que ho som.

La memòria escales avall

0

Com que els premis que es donen s’han de justificar, aquella nit es va dir un rastre de motius pels quals me’n consideraven mereixedor, una série de mampreses de les quals em feien responsable, i no sé si d’alguna també culpable. La meua sorpresa, mentre m’engolia com podia la vergonya de no poder passar discretament el moment, va ser l’esment d’un parell de coses que, sense haver-les oblidades, no les tenia gens fresques en la memòria. No n’hauria parlat en aquell moment si m’hagueren demanat un informe de maldats.

És un problema meu. La memòria la tinc amb una tendència a la boira que, de vegades, pot semblar desinterés, però no: és un cert caos que regna en el meu sistema retentiu i que, no poques voltes, em deixa en evidència. Això podria veure’s compensat si haguera deixat més constància dels embolics en què m’he ficat, però com que no he sabut mai vendre’m (vull dir, que sempre he anat més aïnes a la callanteta, sense fer grans abarintos, com diria ma mare), tampoc no hi ha massa llocs on trobar-me el meu propi rastre.

Se’m faria molt costera amunt si haguera d’escriure un llibre de memòries, com algú em va insistir durant un temps. Massa buits i, sobretot, poca cosa d’interés. Com que això no passarà (no ho mane Déu!), m’estalviaré el ridícul i el dubte que se’m presentaria de si posar o no el nom de qui en una ocasió va dir en veu alta que li hauria agradat de veure’m regolar escales avall. I el de la persona que ho va sentir i m’ho va explicar. Tots dos són morts (un de manera tristament prematura), però tot i això crec que no caldria.

I si no pense dir-ne els noms, a quin sant parlar-ne ara? Molt senzill: perquè si això també se’m quedara colgat en algun banc de boira de la memòria, potser algú dels qui passen per ací m’ho podria recordar. En tot cas, si haguera oblidat també els noms, no passaria res si acabaren esborrats. De fet, no he donat mai importància a una cosa que, fins ara, no sabia ningú i el món seguia rodant tan desballestat com sempre.

De Sant Cristòfol als tarambanes

0

Conten que en el segle XIX duien els malalts de lepra a l’ermita de Sant Cristòfol (foto), dalt dels Casals, convertida en llatzeret, i que el menjar els el deixaven en el camí, a una certa distància per por d’acostar-se.

Expliquen que, també en el XIX, els carros passaven pels carrers recollint els morts pel còlera.

En el XX, la pòlio va malbaratar vides i en va descompassar altres perquè els senyors governants es van engrunsar i no van tindre pressa a dur el vaccí.

Ara, que tenim centres de Salut, hospitals, UCI, tecnologia contra la covid… també tenim veïns amb poca memòria -o massa ignorància- i gens de trellat que es riuen de la música i dels tocadors, de les mesures sanitàries i de la ciència.
Sempre n’hi ha hagut, de tarambanes. Però és que ara el mal ens el poden fer -apegar- a qualsevol de nosaltres.

Legalment

0
Publicat el 2 de març de 2021

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.

 

Le roi des cons

0
Juan Carlos I paga quatre milions d’euros més a la Hisenda espanyola
 

No preguntaré quants contenidors es poden comprar amb aquests diners (i tots els altres), ara que està de moda de fer números amb aquesta mesura.

Però, i quantes màscares, respiradors, EPI, vacunes, ordinadors per a estudiar a casa, jornals de metges… quantes coses de necessitat es podrien comprar amb tots els gallets que tinc quimera que no ens tornarà? També ajudes a empreses i autònoms, justament reclamades pels qui (quines coses!) no volen que li demanem comptes.

 
…/…
Potser que amb un fandango
desallotgen el vell Franco
Però poca esperança tinc
que destronen el rei dels tarambanes
…/…