Qüestió de noms

No, no de noms de territoris o llengües. Noms d’ideologies.

Moltes voltes s’ha dit ja que l’ús indiscriminat del terme ‘feixista’ com a qualificatiu despectiu, com a insult, com a substitut d’un raonament que ets incapaç de trobar en una discussió; l’abús alegre, inconscient i ignorant del mot no fa sinó banalitzar-ne, perillosament, el significat i la pròpia ideologia. Perquè de tant de dir feixista a qui no és capaç de raonar en una discussió, a qui es dedica a usar impertinències i parlar-escriure com un desburbat; de tant de titllar de feixista gent no passa de ser contrari ideològicament sense criteri per a explicar-se, tot això acaba fent pensar que efectivament és això el feixisme.

I després ve la realitat, quan els feixistes ixen del cau de cacera i n’hi ha qui se’n sorprén.

Era qüestió de temps

Efectivament. Després que via telefònica m’hagueren confós en alguna ocasió amb el president Albinyana, era qüestió de temps que la situació es repetira en el mitjà internàutic.

I ja ha passat. Hi ha qui ha compartit en el féisbuc un article meu pensant -i comentant- que era del mestre Josep Lluís Albinyana. M’ho he de prendre -i m’ho prenc- ben de gust, que per a mi una confusió amb algú d’aquell nivell és tot un honor.

Nou dies d’octubre i tot un mapa

Si dic que m’ho esperava, no mentiria. Com a molt, exageraria. Vull dir que m’imaginava que aquest Nou d’Octubre els ànims d’alguns destrellatats arribarien massa exaltats, però de cap manera no suposava que la cosa aniria tan lluny.

Era d’esperar que la ultradreta s’aplegara excitada a una diada que havia anat perdent els últims anys. Ja s’havia avisat, amb convocatòries públiques que difícilment el delegat del govern espanyol pot dir que ignorava. Sí que em va sorprendre la virulència de l’atac, l’abast de les amenaces i de les agressions. I un poc, també, la comoditat amb què actuava. Només un poc: al País Valencià aquests grups violents sempre han trobat facilitats –o pocs impediments– per a les seues accions. Durant l’anomenada transició, que al País Valencià no va acabar fins al 2015, l’extrema dreta ha tingut com a missió frenar el valencianisme al carrer com a braç armat mentre la dreta extrema intoxicava la política i justificava agressions.

L’actuació policíaca deixa pocs dubtes. Podem recordar, per comparança, la contundència amb què va actuar la policia espanyola durant aquella Primavera Valenciana contra estudiants d’institut. Fa pocs anys, una nit va desaparèixer un ninot de la falla de l’Ajuntament de València i en només 24 hores es van fer amb el responsable. Ara, amb tot ple de vídeos, fotos i testimonis, han necessitat uns quants dies per a fer alguna detenció. I no deu ser perquè no coneguen els energúmens, que els tenen ben identificats. I localitzats, que no s’amaguen gens ni miqueta, conscients que els tracten amb una certa mànega ampla.

I tot això, a cara descoberta i braç enlaire, fou per a fer mal, per a fer por, amb ràbia. Ara tornen als carrers amb la intenció de reobrir una ‘batalla de València’ que no va ser tal, perquè només ells atacaven. Volen introduir una inseguretat que paralitze la societat com van fer llavors per a evitar que avancem, però la societat valenciana ha canviat. Em sembla que ja no accepta aquesta violència: les institucions del país exigeixen actuacions, i la gent no va dubtar a manifestar-se per reclamar responsabilitats al delegat del govern espanyol.

Volien fer mal i por. I en van fer. No cercaven només amenaçar o provocar. I difícilment puc separar aquesta actitud amb la viscuda l’1 d’octubre a Barcelona, allà a càrrec de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, que no es limità a mirar de tancar col·legis electorals, sinó que anà a escarmentar els ciutadans que defensaven les urnes i els qui volien votar. Anaren a fer por. La tàctica és la mateixa, i en aplicar-la metòdicament dibuixen el mapa que ells volen esborrar i a alguns de nosaltres, encara ara, els costa de creure que és el nostre.

Article publicat a VilaWeb

Recordeu que hem d’anar a barca

Amics, amigues, coneguts, saludats i tothom del Principat que puga llegir açò. Heu de saber que per ací baix no en som pocs (més dels que penseu) que fem tanta força com podem perquè l’anhel de llibertat tinga la recompensa que us esteu guanyant a pols. Ho fem per solidaritat i perquè, en el fons, el camí que feu ara és per on hem de passar també nosaltres.

Dit això, he de demanar-vos que ho tingueu ben present i que, una vegada alliberats, no caigueu en la temptació de perdre la memòra -la històrica i la recent-, sobretot perquè teniu el nostre suport conscients com som que això implica que quan us n’haureu anat ens faran passar les anacoretes*. Més encara.

Ja sé que a molts no cal ni dir-vos-ho, però em veig en la necessitat de fer-ho. En aquest negoci hem d’anar a barca*. Si no, mala barraca. Per a tots.

*Loc. Passar les anacoretes: sofrir, passar-ho malament / Anar a barca: anar a mitges en un negoci, compartir els guanys.

Ens fan desbatejar

És obrir la porta de casa i sentir la veu de Javier Arenas del PP parlant del referèndum. Ma mare ja té una edat avançada i el volum és alt, de manera que sense passar per davant del televisor el sent assegurar que donen suport als ‘centenares de alcaldes del PSOE, PP i Ciudadanos’ que no col·laboraran, diu, en la il·legalitat. No li he vist la cara, però la veu no li ha tremolat gens a l’hora de dir-ho sense esmentar el detall que d’eixos poc més 200 (de 950), entre el PP i Ciudadanos només en tenen 1.

És que sense voler et fan desbatejar.

Al remat m’ho han preguntat

Tot i que és molt recurrent, fins fa ben poc encara no m’havia trobat personalment interpel·lat amb la famosa pregunta ’En tu DNI qué pone?’. Sorprén la fe que l’interlocutor posa en el valor de la lletra impresa en alguns documents, quan tots sabem que el saber popular ja adverteix que el paper aguanta qualsevol cosa.

La qualitat d’oficial d’un paper no li infereix la característica d’infal·libilitat, ni el converteix en document sagrat. Almenys en les societats que diuen que són modernes i es proclamen democràtiques.

En el meu DNI, evidentment i inevitablement hi diu ‘Espanya’, però també en vaig tindre on havien escrit ‘Albiñana’ i ja no ho posa. És més, també tenia un paper carregat de símbols de legalitat que em deia subnormal. Ara dubte si no haver-li fet cas em converteix en delinqüent i sediciós.

En totes les faenes es fuma (i V)

Vaig deixar l’hostal i el poble amb calma. Havia plogut i encara plovisquejava, i l’Espluga de Francolí s’havia despertat modestament mullada. Vaig tornar a la cafeteria de davant de l’hostal per desdejunar, i tot i que no em vaig afanyar molt, a l’hora de pagar la dependenta em va dir que havia anat ràpida la cosa. Sense entrar en detalls vaig dir-li que m’esperava una ruta d’algunes hores i no em fiava molt de l’oratge.

Amb la raó que em va donar la dona i superant algunes rotondes vaig eixir del poble en direcció al sud, aprofitant l’autovia gratuïta que discorre durant alguns quilòmetres al costat de l’autopista. Les coses bones duen poc, i al remat has de tornar als peatges si no vols deixar-te la paciència a la carretera tercermundista.

Tot s’acaba. El temps per a fumar també es va acabar, i no sé si quan torne a pujar ja haurà de ser amb algun paper administratiu per passar el riu Sénia. A tot açò, com és que diuen que als del sud no ens posaran facilitats per a tindre un passaport de la república nova?