L’Enric, el Tàrrega

En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.

Sempre recordaré quan em va dir tot seriós sobre un gran personatge: ‘Si ell fa alguna cosa, tu al seu costat per a ajudar; si tu en fas alguna, que no se t’acoste’.

La seua estima per la terra era enciclopèdica, tot ho sabia, i apassionada; sense fronteres en un país sencer que coneixia i vivia pam a pam.

Cadascú és com és, i la meua poca afecció a les fotografies fa que no en tinga cap amb ell. Però sí que tinc aquest vídeo, l’únic acte a què el vaig poder convéncer perquè participara. El debat dels actes dedicats a Joan Fuster l’any 1993. Precisament fa dos anys, quan vam fer-ne una repetició amb motiu dels 25 anys d’aquell acte, el Tàrrega (com li déiem tot lo mon) ja no va voler vindre. Vaig ser incapaç d’insistir-li molt, no es trobava amb força. Va ser l’última volta que vam parlar.

Una nit andalusa a Madrid

Una de les expedicions més desastroses de la meua vida, un estiu de fa un grapat d’anys, va començar uns mesos abans en un local d’algun barri de Madrid. No és que no recorde quin era, és que no ho sé.
Va ser ella qui em va dur allà. Es veu que n’era client habitual; li n’agradava l’ambient i la musica de reivindicació andalusista -sense connotacions polítiques-, com qui reivindica uns orígens més bastits que no heretats. I superficials.
La cabellera era llarga, amb cos, de rulls incerts i d’una negror conjuntada perfectament amb els ulls i el vestit volander. També quan va començar l’expedició, però d’açò no hi ha banda sonora.

La llengua de destral

Aquella dona tenia una llengua com una destral, i un geni cagat. Tenia un fill amb una discapacitat severa, encara que en aquell temps la terminologia administrativa ho arreglava dient que era subnormal.
Jo devia ser un adolescent el dia que, a ma casa, la vaig sentir destralejar contra el rei. Crec recordar que hi havia anunciada una visita a València (o potser era a Ontinyent, però no perdem ara el fil amb qüestions d’avantpassats meruts). Deia que em sona que en la conversa d’aquella dona amb ma mare va aparéixer aquella visita borbònica, i que ella assegurava que, si la deixaven, li’n diria poquet i bo, al Borbó, que ja veus tant de luxe, tant de criat, tant de palau mentre al seu fill el passen amb raons, i uns per altres el tenen abandonat. No sé si va arribar a dir-li lladre, però no descarte que fóra de les coses més delicades que li dedicà.
No puc evitar recordar-la cada volta que ixen més escàndols del senyor rei emèrit espanyol (que ja sabíem però que ja no poden amagar), i me la imagine pujant-se’n per les parets i dient-li el nom del porc amb aquella llengua de destral que faria fredat.
Ep! I amb tota la raó del món.

L’any que ve haurà de ser

El 18 de juliol de 1996, Xavi Castillo va actuar a la plaça de la Vila. Era la primera volta que ho feia a l’Olleria, i fou amb motiu de la Festa de la Magdalena, en la primera de les festes de la nova època, reinventada.
L’artista s’ha fet famós, ha vingut moltes més voltes al poble, i tots ens hem fet majors -alguns tirant a vells-. També la festa. Diuen que hui, també 18 de juliol, hauria fet 25 anys, però que el coronavirus ho ha desbaratat.
Que aquella primera Magdalena descreguda fóra un 18 de juliol va ser (i ja em perdonarà) una simple coincidència. No hi havia cap maldat en l’elecció, ni tan sols cap insensatesa induïda.
L’any que ve haurà de ser la celebració que es veu que es preparava per a recordar aquella nit de cadires de boga i xiquets per terra.
He explicat ja quina relació té la festa amb el bar Garden de Benigànim?

Calia?

Davant de l’hotel (que en glòria estiga) hi havia una plaça d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda. Ara, per algun motiu que desconec però segurament raonable, l’han llevada i n’han posada una altra un poquet més amunt, encara en la frontera del mateix edifici.

En aquesta nova plaça han col·locat un senyal vertical que explicita que no s’hi pot aparcar si no et correspon, una placa amb un parell de símbols claríssims i una (única) paraula que, per algun motiu que no conec però evidentment desencertat, han posat en la lengua del imperio. Era menester?

Un Paper que fa viatjar en el temps

Hi ha coses sense importància que, tot i això, fan una certa por. O deixem-ho en una certa impressió.

Com ara, quan una concatenació de curiositats m’ha dut a llegir una cosa d’aquest bloc de fa vuit anys. He escrit ‘curiositats’, però en realitat han sigut ‘casualitats’, aquelles que ella m’insisteix que no existeixen i que, incrèdul com sóc, em presegueixen.

Dos o tres bots m’han dut ací, a un moment mal de passar però sortosament superat. He recordat vivament el moment i la torbació, la incapacitat de coordinar pensament i ànima i d’articular frases en directe.

L’escritet meu té al final un comentari seu, d’agraïment i confiança. I de colp, en llegir-lo, m’he sentit transportat mil anys arrere, quan la vida tenia un futur diferent, equivocat. ’Tu faràs el teu paper’, diu, i per algun motiu que potser ni tan sols existeix l’he llegit amb majúscula, com la d’aquell que compartírem i tant de paper ens va fer.

La ment, el desfici, té aquestes coses. Potser és que estic cansat i el cervell inventa més que no raona. Té igual: ha sigut bonic. Ho va ser, i ja riurem quan en parlarem davant el sopar que tenim mig comboiat. Si és que encara té en la memòria el record que m’ha fet viatjar en el temps.

Per poc que arribe la felicitat
és fàcil oblidar
els episodis del camí

De quan rossejàvem els pollastres

Dimarts passat ja va tornar la paradeta que ven els xurros. Senyal que, si no es malva la cosa, anem més o menys ben encarats per a abandonar la clausura. En part, mas que siga.

I dijous serà el camionet dels pollastres, que també és un bon senyal. Llegir la nota informativa que n’ha fet l’ajuntament m’ha fet entrar nostàlgia lèxica, perquè en vore escrit ‘pollastres rostits’ he trobat a faltar el clàssic ‘pollastres rossejats’, expressió amb què tota la vida hem conegut al poble aquesta manera de guisar-los (http://ieva.info/diva/index.php?title=Rossejar)

És una llàstima que el necessari vocabulari docte i estàndard colgue un lèxic més pròxim i popular. És una llàstima, però no és necessàriament menester que passe.

Per cert, que observe darrerament en les notes municipals una tendència a escriure erròniament -de nou- “L’Olleria”, amb ‘L’ majúscula. La gent de l’IEC i de l’AVL no tenen dubtes sobre això.