Molts a zero, i ara ens torbarem amb maquinetes de joc

És això que al poble tenim ja tot de gimnasos i centres d’entrenament, a més del poliesportiu municipal i la piscina coberta. Hui m’ha semblat sentir a les notícies que 8 de cada 10 joves valencians fan alguna pràctica esportiva. Tot lliga. La llàstima és que això coincideix amb la notícia de la setmana passada sobre el descens de publicacions de llibres al País Valencià -amb un consum ínfim de lectura en valencià-, i coincideix amb el fet que a l’Olleria no hi haja cap de llibreria. Alguna papereria que ven llibres, una bona biblioteca municipal… però el marcador de culte al cos contra la lectura és de molts a zero.

Podria ser pitjor? Doncs sí. Perquè ara afegirem una sala de jocs (també a Albaida i a Ontinyent), en un temps on la ludopatia no és anecdòtica i en què sembla que es fomenta més l’afició al guany fàcil que no la reivindicació del dret a uns ingressos dignes.

Sant Ovidi: pensem en positiu

Tenim una gran tendència a queixar-nos del país. De la gent del país. De la falta de compromís de la nostra societat, i açò i allò. No diré que no en tinguem motius, però també tenim un punt d’exageració o de ganes de castigar-nos. També pot ser que resulta que hem assumit la propaganda incessant i interessada segons la qual els valencians som un poble meninfot i deixat i ja ens n’han convençut. Però també insisteixen per tots els mitjans possibles a fer-nos creure que som un país de corruptes –molts valencians s’ho estan creient–, i si ens parem a comparar …

Tot açò venia perquè dissabte vam viure un Sant Ovidi ple, amb tot de gent compromesa, animada, i amb la participació decidida de veus que en cap moment van dubtar a ser-hi. Fou un luxe. Jo no tenia la sort de conéixer Carmina Andrés, la filla d’Estellés, qui es va apuntar de seguida a l’aventura. De Paco Muñoz poca cosa nova puc dir. I de la immersió convençudíssima i impagable en aquest sarau o tuacte a què s’allistà Pau Benavent. I Pau Alabajos, qui féu tots els papers de l’auca.

Hem de canviar la manera de pensar: si no ho fem en positiu, els acabarem servint la derrota en safata. I ho hem de fer malgrat casos com els de l’amic Lluís Puig, a qui només vam poder veure en vídeo. Una alegria i un goig, la seua voluntat de ser-hi també, tot i que fóra d’una manera políticament reprimida.

De derrota a rendició?

Diu la notícia que l’altre dia va anar el president de les corts, Enric Morera, a Almansa, a presenciar la recreació històrica de la maleïda batalla i que, després del desplegament teatral, hi van escenificar un acte de ‘reconciliació’.

És un gest sense valor, però també em sembla de poca dignitat per la part valenciana. La reconciliació la signaven la segona autoritat del país amb el batle d’Almansa, molt respectable però d’una qualitat representativa molt inferior. Ni tan sols fou amb el president del parlament regional d’allà.

Però pitjor encara és que, de tot allò, ara és l’hora que esperem que es deroguen els Decrets de Nova Planta, demanen perdó per tota la repressió i deixen de tractar-nos com a terra conquerida. Això, més que una reconciliació em sembla un reconeixement de la derrota, no en la batalla, sinó en la història.

Sant Ovidi íntim, quotidià, d’anar per casa com Estellés

Actualització: per motius personals, Jana Montllor no podrà acompanyar-nos en la festa. Sí que ho farà Paco Muñoz, amic personal d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, qui participarà en la tertúlia amb Carmina Estellés.

2018: 25 aniversari de la mort d’Estellés. Com no lligar-ho amb Sant Ovidi? Amb una de les figures artístiques que més va ajudar a popularitzar els versos de la ploma quotidiana del poeta de Burjassot?

Decidit! Enguany el Sant Ovidi de VilaWeb Ontinyent a Ca les Senyoretes d’Otos el dediquem a Vicent Andrés Estellés, a la seua relació amb Ovidi Montllor. Ho farem fugint d’actes doctes sobre el poeta, que ja n’hi ha molts i de gran volada. Hem pensat una cosa més d’anar per casa, més ‘quotidiana’, diríem que més estellesiana.

Per això hem convidat a conversar sobre el poeta i sobre l’artista Carmina Andrés i Jana Montllor. La filla de l’escriptor i la de l’alcoià ens acompanyaran en una tertúlia oberta per conéixer-los tots dos d’una manera planera, familiar, d’anar per casa, amb la participació de tots vosaltres.

També Estellés coprotagonitzarà la nit, quan l’altre protagonista de la vetlada, Pau Alabajos, ens presentarà el seu nou treball discogràfic ‘Ciutat a cau d’orella’, un homenatge musical al poeta.

Programa per al 5 de maig:

19.30 Tertúlia amb l’excusa d’Estellés i l’Ovidi
21.30 Sopar
21.30 Actuació de Pau Alabajos

D’ací poc ampliarem la informació amb el menú del sopar i el preu. Però de moment ja podeu anar fent les reserves al 962358032.

Només un sopar, que no és poc

Acomiadant Paco, en un altre darrer concert

Paco Muñoz diu que s’ha retirat dels escenaris. N’hi ha que vam veure, en aquell darrer concert a València, com se n’anava cap a les bambolines al ritme de la primavera inesperada del Martí i Pol, entre els aplaudiments incansables i la certesa del retrobament a qualsevol carrer.

I qui diu al carrer diu a la taula, a la cadira del costat o a la de més cap allà. No és gens difícil, això. De fet, passarà el divendres 13 d’abril que ve.

Lluny d’homenatges, protocols i compliments, hem pensat de fer-li un sopar, de convidar-lo i de mostrar-li l’estima com a amics, de tu a tu, i sense pretensions d’acte grandiloqüent ni coreografiat.

La idea: tornar-li tota l’estima que ell ha dut i donat a l’Olleria fent-li companyia. Quan? El divendres 13 d’abril, a les 21.30. On? Al bar Plata de l’Olleria, amb un sopar (preu: 20 euros). Com? Telefoneu al 619506325 fins al dia 10 i aviseu (si ho feu abans de les 18.00 o després del dia 10 no s’hi valdrà).

No espereu sorpreses, de no ser que les porteu vosaltres.

Coses sorprenents

Ja fa temps que quan sona el telèfon fixe de casa sé que és algú que vol vendre alguna cosa. Només els comercials de les companyies de telefonia apareixen via mòbil: almenys a mi em passa això.

Hui no ha sigut cap excepció. Però sí que ha sigut una sorpresa. L’home que hi havia a l’altra banda del telèfon, després de preguntar per mi, s’ha identificat com a comercial d’una empresa elèctrica (una multinacional), i m’ha parlat d’un descompte a què jo podria tindre dret si tornava a treballar amb ells. Amb la mateixa amabilitat que ell, li he dit que no tenia cap interés ni a plantejar-m’ho, perquè els vaig abandonar per a fer-me client d’una cooperativa de casa (Seneo, en concret) i m’hi trobava molt bé.

L’home, i ací és on m’he sorprés, no ha insistit gens. Al contrari: m’ha donat la raó i m’ha dit que si treballava amb aquesta cooperativa, ell no tenia res a oferir-me que poguera significar cap millora. No és habitual ni la poca insistència, ni el reconeixement de la superioritat de la competència. Per desgràcia, no n’és, d’habitual.

Una trista metàfora

No sé quant de temps deu dur així, però jo ho he vist hui; adés. El bancal on de xiquets jugàvem a futbol l’han tancat amb una tanca de tela metàl·lica, de les que serveixen per delimitar propietats i barrar-hi el pas. M’ha fet pena, encara que ja fa molts anys que els infants han deixat de jugar-hi: han deixat de fer-ho de manera espontània allà i a qualsevol espai obert. Almenys ja fa massa temps que passa ací i a la majoria de pobles.

M’ha fet pena, dic, i a més m’ha semblat una metàfora precisa dels dies que estem passant. Mesos, en realitat. Aquell tros de terra, un lloc de llibertat per als que hi passàvem temps i temps mentre creixíem, ara és un territori prohibit, i alhora és imatge palpable de límits on ens volen fer entrar. I encara, una representació de centre penitenciari, tan al dia i tan amenaçant encara que semble una exageració.