De quan rossejàvem els pollastres

Dimarts passat ja va tornar la paradeta que ven els xurros. Senyal que, si no es malva la cosa, anem més o menys ben encarats per a abandonar la clausura. En part, mas que siga.

I dijous serà el camionet dels pollastres, que també és un bon senyal. Llegir la nota informativa que n’ha fet l’ajuntament m’ha fet entrar nostàlgia lèxica, perquè en vore escrit ‘pollastres rostits’ he trobat a faltar el clàssic ‘pollastres rossejats’, expressió amb què tota la vida hem conegut al poble aquesta manera de guisar-los (http://ieva.info/diva/index.php?title=Rossejar)

És una llàstima que el necessari vocabulari docte i estàndard colgue un lèxic més pròxim i popular. És una llàstima, però no és necessàriament menester que passe.

Per cert, que observe darrerament en les notes municipals una tendència a escriure erròniament -de nou- “L’Olleria”, amb ‘L’ majúscula. La gent de l’IEC i de l’AVL no tenen dubtes sobre això.

Dis-li ‘nova normalitat’ a la regressió democràtica

‘Tot serà com abans’, cantava aquest home pelat. És evident que no, que no tot serà com era; i que encara aniran canviant més coses.
No sé en quin sentit es mouran els canvis. Segurament no tots en el mateix, i tant una cosa com l’altra són inquietants.
I una cosa que ja comença a inquietar-me és l’ús insistent -i cada vegada més coral- de la fórmula ‘nova normalitat’. Escamat com estic de tantes maniobres que ja hem conegut, tinc quimera que quan encara no hi hem arribat, a la normalitat que vindrà, ja hi ha qui la té pensada i perimetrada, i ens vol anar preparant perquè assumim una regressió democràtica que ens diran inevitable.
Malpensat? No és necessàriament incompatible amb anar encertat.

Un pet com un cadirer només de llegir

Entre unes coses i altres, fa sis mesos llargs que a males penes taste l’alcohol. En l’últim mes, confinat, ni gota. No és d’estranyar, doncs, que en arribar al tercer capítol del llibre que tinc entre mans ja porte un pet com un cadirer. És una història d’aquelles de lladres i serenos, un clàssic de la novel·la negra americana, molt bona, però clareta és la pàgina on els personatges no es posen a berrutxar. Sempre van amb el got entre els dits, i l’ampolla a mà per a reomplir.
A cada casa i despatx hi ha bones provisions de licors i uns per altres tot lo món sap fer combinacions anomenades còctels, sense que l’hora que marque el rellotge hi tinga gens d’importància.
Beuen molt, a casa. I ara com ara tinc quimera que nosaltres haurem d’anar a parar ací, perquè la nostra vida social als bars, durant molt de temps -i que no siga definitivament-, s’ha acabat. S’ha mort, de colp a repent, i no sé com n’haurem de passar el dol.

Fe patriòtica

Ahir vaig eixir de casa per primera volta. Des que hi ha en dansa açò del confinament que encara no havia xafat el carrer. Ho vaig fer per a arreplegar una recepta a cals metges, i traure el medicament de ca l’apotecari.
Al carrer no vaig trobar quasi ningú. Ja m’ho esperava, però no deixava de causar-me efecte la buidor d’humanitat circulant. Però trobar desert i silenciós el Centre de Salut, que és sempre un formiguer, confirma la idea de com està el ball.
A la farmàcia, també una quietud més aïnes inquieta.
Me’n torne a casa, i en un carrer veig unes cases, veïnes entre si, decorades amb banderes espanyoles. Com que no són festes, entenc que les han posades com un inútil amulet protector, com a trista conseqüència del fervor patriòtic amb què s’encaboten a parlar de la crisi sanitària, en compte de plantar cara d’una vegada fent cas als tècnics i científics que diuen que o ho parem tot o vés a saber on pararem.

Inútil

De menut, les autoritats del règim legalment vigent em van fer un paper on deien que patia ‘subnormalidad’. Aquells senyors -perquè eren hòmens- no sabien de romanços literaris en la documentació, i es veu que ni tan sols de terminologia mèdica.

Anys després, unes altres autoritats també amb el suport legal del moment em van dir ‘inútil’. No els servia per a anar de soldat i fer tots els numerets consegüents.

La subnormalitat la porte com puc, mirant de disfressar-la amb un esguit de dignitat. Però això de la inutilitat per a ser soldat ara em toca la fibra: si resulta que aquesta pandèmia l’hem de véncer fent de soldats… què faig? Em tocarà el paper de presoner de l’enemic? O els senyors d’uniforme i mala cara que ixen a les rodes de premsa espanyoles em manaran una tasca administrativa, subalterna i avorrida?

Jo, ingenu, pensava que havíem de fer front a una crisi sanitària amb criteris científics, especialistes en epidemiologia i més branques de la salut, i governants espavilats. Però en compte d’això em trobe un llenguatge bèl·lic i nacionalista, enrocat i cabut, que deixa veure actituds coincidents amb els mateixos adjectius.

No podem fer com si el gobierno no existira, però sí que podem deixar-nos de pel·lícules de soldats, i fer amb trellat allò que depenga de nosaltres. I la cosa més bàsica i senzilla que tenim a mà és quedar-se a casa. Tot lo món.

De pitjors n’hem passat

És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.
De fet, aquella gent van ser les primeres víctimes col·laterals del rastre d’incidències que m’han assetjat com una mena de plaga poc anecdòtica, encavallades de mala manera en el temps i en la salut.
N’hi ha hagut més, és clar, de víctimes col·laterals, com la vida social que en alguns moments ha estat prop de les absoltes, i la privada, també privada de vida en segons quins afers.
Ara diríem que la cosa du espill d’anar encarant el retorn -sense data fixa- a la normalitat. L’agenda torna a omplir-se de vida social assequible i l’altra és qüestió també de tornar a posar-la en marxa, tot sense tropolls i amb la constància aplicada amb naturalitat. La que m’acompanya de sempre. Al cap i a la fi, de pitjors n’hem passat.

De l’homenatge a la profanació per una paraula

Això de parlar -i escriure- amb propietat és una cosa que hem d’intentar tant com siga possible, perquè de vegades podem induir a interpretacions enemistades amb la realitat que es vol explicar.
L’altre dia vaig llegir que unes persones havien anat a homenatjar un difunt i li havien ficat unes flors a la tomba. Dit així, més que un homenatge era una profanació. La sort és que en la fotografia es comprovava que aquelles persones no havien ficat les flors a la tomba, sinó que les hi havien posades. Per a ficar-les (que vol dir introduir-les) l’haurien haguda d’obrir, i això fa molt lleig.