Un soparet a la fresca

Primer va dir ‘Bon profit’. Estàvem sopant a la porta de sa casa, en l’última taula que el bar tenia al carrer en una nit agradosa. Li vam preguntar per la samarreta, amb un logo antic de Ràdio9, i allò va desencadenar una conversa plena de llargs monòlegs seus en què l’home ens descobrí la vida de mig poble —que no arriba a cent habitants—, ens parlà de la seua néta que viu a Berlín, dels anys de verema i el patués que allà parlaven —encara que ell preferia aprendre francés—, dels viatges que féu per tornar allà a soterrar coneguts d’aquella faena, de l’autogestió amb què funcionava —deia— fins fa no res l’ajuntament… i de certes misèries d’un sector sociocultural (amb molts gallets pel mig) que tampoc és menester delatar.

Les primeres gotes d’una pluja imminent ens van fer abandonar el carrer i l’home, que una hora abans havia dit que se n’anava a dormir, i que resulta que és també el jutge de pau d’aquell poblet pacífic.

Ollerianes pel món

Un intent de recerca -més aïnes, una curiositat que no s’acaba- em duu a telefonar a un ajuntament del Pallars Jussà. El senyor batle no hi és, però la xicona que m’atén escolta molt amablement el dubte que m’ha fet arribar fins allà i m’ofereix alguna opció per a anar aclarint-lo.

Aficionat a coses de l’idioma, note que el seu parlar, tot i ser el d’un territori lingüísticament occidental, té un pronúncia encara més pròxima que no esperava. Té una explicació: si quan li dic que sóc de l’Olleria, ho empoma amb naturalitat, és perquè resulta que ella és de Llíria. I no només això, la sorpresa s’unfla perquè resulta que per allà ella té treballant en una altra administració una  amiga que és, veges tu!, de l’Olleria.

Ara toca seguir fussant per la recerca inicial, i caldrà esbrinar quina olleriana viu en aquelles terres.

El Valle de los Caídos com a excusa per a donar aire al franquisme

Des que algú ha dit que això de traure Franco del Valle de los Caídos va de bo, observe que els grans mitjans espanyols estan fent d’altaveu d’associacions, de grups i de qualsevol destrellatat que s’hi oposa. Fan com si en parlaren malament, però els donen veu per a despotricar contra la democràcia, justificar el colp d’estat militar i permeten que es burlen de les víctimes d’una repressió inhumana fredament aplicada a consciència.
No sé si pensar que es tracta de fer veure que hi ha molta oposició a una mesura que duu 40 anys de retard per complicar-la. O només d’impedir que es refrede el franquisme sociològic donant-li aire. De totes maneres, de bo res.
 
A tot açò, si finalment començaren a canviar coses a la cova aquella encara faran un heroi de Pedro Sánchez, quan en realitat el que cal és recordar la covardia -podem discutir si justificada- de qui ho hauria mamprés fa dècades.

Viatjarem en el temps

Allò ve a ser com uns quatre cantons, però de dimensions pròpies d’una avinguda. S’hi estava bé l’altra nit, perquè corria un bon ventet que vencia sense esforços la basca que feia i que m’havia fet arribar-hi passaet de suor.

La conversa no tenia pressa, i vam anar bambant per qüestions desordenades. Ella va preguntar com estava això del llibre: ‘ara ja, inevitable’, crec recordar que li vaig dir. O una cosa per l’estil, perquè la realitat és eixa. El forn està en marxa i el llibre coent-se. Ara ja és cosa de setmanes que el puguem tindre entre els dits i inventar-se un viatge en el temps: presentar un llibre al cap de 30 anys d’haver-lo presentat.

Però que passe l’estiu i les festes i ja ens hi posarem.

La resurrecció d’un llibre

Foto: El llibre quan encara era de bolquers, amb alguns dels responsables del part

Fa una miqueta de respecte dir segons quines coses, perquè passa a voltes que en parlar d’algun projecte comença a complicar-se-li el futur.

Però em sembla que, tal i com l’hem deixada hui, la resurrecció del llibre ‘L’Olleria, Vila Reial’ és ja només una qüestió mecànica d’impressió. Molt possiblement, i després d’intents anteriors de reviscolar-lo, com que ara la cosa ja va de bo podrem reeditar -fins i tot amb un punt de masoquisme- la presentació del llibre original. Trenta anys després.

El Gran Germà no dina

Miraré de no exagerar, per això diré que no han tardat ni cinc minuts a fer-me arribar un missatge amb una proposta innecessària. Jo crec que han sigut encara més ràpids, que no s’han esperat ni dos minuts, però deixem-ho en cinc.

La qüestió és que encara no havien passat cinc minuts des que havia marcat el codi de la targeta de crèdit per a fer un pagament, que ja tenia al mòbil un missatge informant-me de la possibilitat d’ajornar o fraccionar l’import que acabava de liquidar. Amablement, amb una expressió que volia fer-me entendre que em feien un favor, m’oferien una opció que ni m’havia passat pel cap, que no la necessite. Si ho vull, ja ho demanaré. Però sobretot, el que més m’ha disgustat és comprovar -una volta més- que el Gran Germà no descansa, i això que era l’hora de dinar!

Ànims, sort, encerts i enhorabona!

Ha costat, però ja ho tenim ací. En no res es posen en marxa les emissions regulars de la nova televisió pública valenciana, una cosa que fa il·lusió després dels tants abusos patits per l’anterior que li provocaren (amb l’alegria d’alguns) la defunció no accidental.

Ara toca donar-li ànims i fer-li confiança. Ja vindran moments de fer-li retrets perquè cadascú és un món i a tohom li agrada veure les coses a la seua manera. Però de moment la cosa pinta bé. És la impressió que tinc, potser perquè per allà dins hi ha gent amb qui hem compartit trinxeres metafòriques, o les hem tingudes a prop, fa anys i més recentment.

Fa goig també que la veu que obrirà les emissions serà de casa. Adelaida Ferre condueix el noticiari amb què comença la tele nova, i això és una gràcia. Perquè és de la comarca -de Bocairent, concretament- i perquè va col·laborar uns mesos amb VilaWeb Ontinyent.

Ànims, sort, encerts, i enhorabona a tot el país.