Gàlim

Hi va haver un temps que tenia –de fet encara tinc– una clau que obria la porta principal de l’església de Loreto. Crec que ja no l’obri.

Tenia –dic– la clau aquella perquè durant els mesos que van durar les obres de restauració del temple, i amb el permís corresponent, vam anar algunes vesprades i nits de diumenges a gravar com evolucionaven els treballs. I què treien a la llum les excavacions i picolades. Era el 1996, i ara podem compartir aquelles imatges amb tot lo món gràcies al miracle civil, misteri racional o altaveu il·limitat que algú va batejar amb el mom d’internet.

Déu va crear l’home i li va donar el do de la paraula. I amb eixe ferrament l’ésser humà no sols va comunicar-se, sinó que començà a elaborar pensaments i idees complexes i fantasioses, com la de l’existència mateixa de Déu.

També es va posar a interrogar-se què és la vida, si és que la vida és res, i què l’existència. Fins i tot, què som aquests éssers animats amb consciència, conscients –no sempre– de ser-ho.

Tot això em va passar pel cap en un instant un diumenge de vesprada, mentre gravàvem les obres de restauració de l’església de Loreto. Havíem fet un muntonet amb restes òssies d’un cadàver antiquíssim, d’una tomba pretèrita i oculta que havien violat presumptament de manera accidental. Mirant això, aquelles despulles desconjuntades, la resposta a la pregunta filosòfica no tenia escapatòria: no som res.

Fotografia: El Mundo

L’altre dia, el rei dels espanyols se’n va anar a Àustria a un homenatge a les víctimes del nazisme al camp d’extermini de Mauthausen. Com que per allí es veien banderes republicanes espanyoles s’ha volgut vendre com un senyal de normalitat i respecte per part de la monarquia: generositat, crec que volien dir en realitat. Que no pensaren indulgència. Perquè ell anava amb la bandera de l’exèrcit franquista responsable que aquelles persones acabaren en aquell escorxador.

El cas és que, igual que s’ha recriminat justament al PP que les víctimes de la gota freda hagen hagut d’anar a Brussel·les perquè els feren cas, a aquest home se li pot dir que sense allunyar-se tant del seu palau trobarà fosses on reflexionar sobre un passat que no deixa de ser recent i que, li agrade o no, l’ha posat al tron que ocupa. Fosses on no ha anat. Una altra cosa és que els familiars el vulguen veure per allà.

(Fotografia: VilaWeb)

Diuen les persones que saben d’eixes coses que Espanya (ja m’enteneu) és la quarta potència econòmica de la Unió Europea, cosa de molt de lluir i que fa que molts polítics i molts empresaris de repica’m el colze pareguen polits unflats d’orgull.

Deu ser de veres. I precisament per això costa més d’entendre com és possible que, al cap de sis mesos, encara queden més de dos mil ascensors per arreglar dels vora deu mil fets malbé per la gota freda el 29 d’octubre passat. Diuen que no hi ha prou tècnics, prou mà d’obra especialitzada… Donem-los la raó: però ni l’estat ni l’estatut poden fer una arreplegueta de diners i dur-ne (o ajudar a dur-ne) d’altres estats socis de la unió? I la unió, no pot enviar-ne?

Hi ha qui fa mig any que no pot eixir de casa, o que depén d’ajuda o bona voluntat; hi ha a qui li costa Déu i ajuda pujar i baixar… Però això sembla que no és prioritari per a una “potència econòmica”, menys encara si és per a cals indígenes de la colònia.

El mundo es un pueblo. Necesidad de un idioma auxiliar. El esperanto. Tot això ve a ser el títol d’un llibre del mestre depurat pel franquisme Vicente Perles Moncho. Un títol diria jo que massa llarg, sobretot si atenem les dimensions amb què es va manufacturar el volum i el nombre reduït de pàgines interiors: catorze.

Més enllà d’aquestes característiques físiques del producte editorial, i de la meua sensació irrellevant sobre la inconveniència de la longitud del nom propi del llibre, el que destaca en realitat –amb un punt de vista purament localista– és que aquest cant imprés a la llengua del doctor Zamenhof es va estampar modestament, el 1953, a l’Olleria, a la impremta de Boluda, una indústria que jo recorde haver conegut molts anys més tard al cantó del carrer de la Font Nova i el Ravalet.

Sembla que l’impressor era seguidor d’aquest moviment il·lustrat i internacionalista. I com en el cas dels naturistes, un altre camp a investigar del passat cívic ollerià.

Si no fóra que ens coneixem, hauria pensat que l’Ajuntament de l’Olleria havia fet un gest simbòlic pel 25 d’Abril i havia abaixat a un nivell inferior la bandera més representativa dels vencedors d’aquella batalla i de les nefastes conseqüències derivades i planificadament continuades.

Però el cas és tot un altre. La bandera coneguda també per estanquera es troba a mig pal pel dol oficial decretat per la mort del papa Francesc, diria que ja fora de comptes. En feia broma jo l’altre dia perquè entenia que quan la comunicació municipal parlava de posar la bandera d’España a mitja asta, en realitat es referia a totes les ensenyes oficials que hi ha presents a la porta del consistori. Ho pensava així perquè em semblava poc seriós que consideraren que només la de l’estat monàrquic és portadora de la dignitat que comporta demostrar senyals públics.

I es veu que m’equivocava. Es veu que per a les nostres autoritats (no només les de la nostra localitat) hi ha banderes de primer nivell, amb categoria política i social, i unes altres d’anar per casa: regionals, ja saps. Subalternes.

Potser (segur que) no van pensar que, ni que siga amb l’afegit blau, la valenciana és bandera molt més “papal” que no l’altra: ells no han tingut cap de papa, i nosaltres dos. Curiosament (és un dir) en parlen poc i malament; segurament perquè no eren castellans.

Fa molt i molt de temps, en una visita a la catedral de Tarragona, em va assaltar la idea que devia ser una bona cosa ser creient. Va ser un instant mínim, com un boriol de temps. Pot ser –sé que irreverentment– fóra efecte de la frescoreta que allà dins reconfortava del sol d’agost que atalbava i ens havia socarrimat a l’exterior.

La bona qüestió és que continue sense fe, i amb poca tirada per les coses de la santa mare església. Això que es diu un descregut. Tot i això, sí que m’agrada veure passar les processons (i encara no tinc clar per quin motiu) i sentir les marxes amb què les bandes de música acompanyen el ritual. Hi ha qui va amb el ciri o carrega el sant, posat de vesta, amb una religiositat difusa.

Com que no puc aportar res a la creació musical en el camp processional, ni en cap altre, posaré esta interpretació en què almenys em vaig enviscar per a fer-la possible.

Restes de l’atac israelià sobre Tal al Sultan. (Fotografia de Haitham Imad)

(Comentava adés amb un amic que divendres aniré a saludar i sentir l’amiga Lola Bañon, i he recordat un llibre que vaig llegir fa uns mesos i que malauradament ja presagiava el desastre).

L’any 2019 es va publicar a França el llibre Mauvais juif, de Piotr Smolar. Dos anys més tard, la imprescoindible Editorial Afers en va traure l’edició en català amb el títol Mal jueu.

El reporter dedica tot el llibre a qüestionar-se la seua identitat com a jueu, educat als afores de la religió, els costums i les tradicions jueves. És jueu pel fet de nàixer en una família jueva tot i no sentir-se part de la comunitat jueva?

En un dels capítols, Smolar denuncia l’adopció per part de l’extrema dreta israeliana de l’estratègia de la deshumanització de l’enemic, feta seua també per Netanyahu a qui acusa “d’establir un paral·lelisme entre l’extermini dels jueus durant la Xoà i Hamàs”. Diu el periodista: “Res no pot justificar mai l’assassinat de civils, però refusar entendre l’Altre facilita que es perpetue la violència.” I en això han insistit i insisteixen importants sectors israelians, a despullar els palestins de la seua humanitat perquè destruir-los no afecte les consciències.

Si he posat la data de l’aparició del llibre és per a remarcar que ja donava pistes de com podia evolucionar la cosa, i per a poder comprendre com s’ha arribat a massacrar Gaza, perquè hi ha un altre fragment que ho il·lustra encara més. I més dramàticament. És quan recull les denúncies de l’ONG israeliana Breaking the Silence, formada per veterans de l’exèrcit, referents a una doctrina militar fonamentada en dues idees: “En un conflicte asimètric l’enemic armat es fon dins del paisatge urbà. Ja no hi ha població civil i intocable innocent des del moment que aquests civils romanen voluntàriament, després d’avisats, a la zona de confrontació. La segona idea estipula que cada cop infligit per l’enemic ha de rebre una resposta de molt més gran envergadura, a manera de dissuasió.”

Això, fil per randa, és el que veiem que fan i els deixen fer cada dia.

Fotografia: Coeters de l’Olleria (arxiu Col·lectiu l’Olla)

Si no vaig errat, Núria Martí es va acomiadar la setmana passada de l’ofici de coetera. Ho va fer amb una mascletà monumental a València, i el Dia de la Dona Treballadora.

La pirotècnia –l’empresa– continua, un ofici de profunda tradició a l’Olleria que ha deixat disseminades pel terme marques d’aquesta producció en forma de “casetes de coeters”, on s’elaboraven (i elaboren) tota mena de focs artificials, no exempts alguns de renom internacional.

Les ordenances municipals de 1879 regulaven la ubicació i característiques d’aquestes instal·lacions, també les condicions amb què es podien emmagatzemar els productes a les cases on se’n venien. Se’n desprén que en aquell moment ja era una indústria destacada al poble, amb mesures de seguretat més que necessàries que, tot i això, no van evitar greus accidents que van marcar famílies senceres.

No tinc molt clara la normativa aplicable als patinets elèctrics quant a la circulació pels carrers del poble. N’hi ha que van per direcció prohibida (prohibida als vehicles que enteníem com a habituals fins ara), alguns els veus (mai millor dit, perquè no se senten) escopetats, altres passen per damunt dels passos de vianants… També n’hi ha que van per les voreres.

Ja dic que no estic al dia de la normativa que els correspon observar, ni de quin grau de responsabilitat en la redacció i aplicació en tenen els consistoris. Però per si serveix com a base actualitzable, el 1879 es va aprovar una ordenança municipal que prohibia (en l’article 56) dur per les voreres els cavalls, haques i etc. (carregats o de buit). És canviar “cavalleries” per “patinets” i ja ho tenim. Almenys això de les voreres.

Aquelles ordenances també prohibien fer-se arca, però d’això ja se n’ha perdut l’hàbit. No sé cert si per a bé.

Posem que sona el despertador. Encenc la ràdio. Notícies: Aquesta matinada s’ha mort Ovidi Montllor al seu domicili de Barcelona.

Dic “posem” perquè, trenta anys després d’aquell 10 de març de 1995, el record del detall de com vaig saber que l’Ovidi s’havia mort no és precís. En tot cas, estic convençut que si no va ser exactament així no se’n degué anar molt. Sé que la notícia em va arribar prompte, que en vaig parlar amb Paco Muñoz, i que a mitjan matí vaig enviar un telegrama de condol; en nom del Col·lectiu l’Olla. Un document que fa poques setmanes vaig tindre la sort de trobar perquè forma part d’una de les poques col·leccions de papers que tinc mínimament organitzades.

“Gràcies per haver viscut”, hi vaig posar. És una cita d’Espriu que ara no sabria dir per què la vaig triar.

Després van nàixer cent mil batecs, com ara

• Parle de David Mira Text d’Ovidi Montllor dedicat al seu amic i poeta (10/3/15)
• Record i exemple d’Ovidi Montllor David Mira (10/3/15)
• exemplar únic Text inèdit de David Mira sobre Ovidi Montllor l’abril de 2012 (10/3/15)
• Ovidi en la memòria Francesc Mompó (10/3/15)
• Descripció d’una involució – de por… (sempre prèvia i repetida) David Mira (11/5/15)
• Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés Jordi Oviedo (12/5/15)
• L’Ovidi en els músics d’ara Dèlia Celada (13/5/15)
• Descobrir Ovidi Consol Rico (15/5/15)
• L’Ovidi i l’ofici de ser actor Jordi Tormo (15/5/15)
• Ai, Ovidi Noèlia Sanvíctor (12/11/15)
• L’Ovidi, vint-i-cinc anys fa que torna (vídeos) (10/3/20)
• ‘Els burros per la finestra’, espectacle ovidià de Toni de l’Hostal amb Pau Miquel Soler i Jesús Barranco (14/3/21)
• El pas del temps farà de nosaltres colors Exposició viatgera de Jordi Albinyana
• A dos de val, un disc ben parit per Paco Muñoz
• (alguns) Sant Ovidi a Ca les Senyoretes

L’altre dia em vaig trobar, regirant calaixos, L’espoir, la novel·la d’André Malraux que em vaig llegir fa una caterva d’anys. No sé què feia el llibre dins d’un calaix, fora del seu hàbitat natural de les lleixes.

En fi, que se’m va fer present inesperadament i vaig recordar que algunes dècades després d’haver-lo llegit havia vist la pel·lícula que el mateix Malraux va dirigir amb el títol de Sierra de Teruel els anys 1938 i 1939, basada en la novel·la.

Entre una cosa i l’altra hi ha la descoberta de L’espoir, la cançó de Léo Ferré, també dedicada a la lluita antifeixista de la guerra d’Espanya i la resistència antifranquista. Encara que sembla que en aquest tema i alguns més de l’època hi influí l’origen espanyol de la llavors muller de Ferré, la coincidència dels títols de la cançó i de la novel·la em fa pensar que no és una casualitat, sobretot en un personatge tan polititzat com el cantautor nascut a Mònegue.

Ricardo Albiñana Oviedo, el cullerer

Ricardo Albiñana. el cullerer, i jo vam xarrar un grapat de voltes aquella temporada en què una colla d’ateus, agnòstics i creients raonables (vull dir, no integristes) ens ajuntàrem perquè l’església de Loreto tenia l’enemic dins del confessionari mateix (això semblava i jo encara ho crec) i en algun despatx.

– Saps que els miracles existeixen? Ves un dia a Lorda (Lurdes, deia), hi trobaràs tot de gent malalta que espera curar-se i que torna igual que quan va eixir de casa. Ves-hi un dia i voràs que allà no hi ha res. I viuen d’això!! No és un miracle?

Sé que ho he contat moltes voltes, però és que a banda de la gràcia que té (sobretot amb la sorna amb què ell solia parlar), és una bona demostració de fe no fanàtica, diria que humanista en el seu cas.
Ara s’ha mort i s’ha endut un cabàs de cultura popular olleriana que atresorava. Dins del mal, ens queda escrit un bon grapat del seu irrefrenable ímpetu versaor.

L’última volta que vam quedar vam dinar bé, encara que la meua tria de l’allotjament al Conflent no va resultar tan encertada com pensava. El cas és que vam dinar de bona gana uns plats ben saborosos, amb una llarga sobretaula en una terrasseta mig improvisada.

El temps ha passat de pressa, i la idea de convidar-lo jo ara a dinar que de tant en tant m’ha assaltat darrerament, se’m va presentar ahir gairebé com una necessitat mentre el veia i el sentia en el documentari li han dedicat. Per a bé anar li tocaria a ell de vindre i menjar-se una bona cassola, però com que els filferros encara no volen ja miraré jo d’anar a tocar a la porta de sa casa.

Això va anar i era una dona tan i tan bona persona que era una santa. El marit, un malabèstia, li feia passar les anacoretes, però ella tot ho suportava amb enteresa, fidelitat i submissió.

Un dia, mentre acabava de parar taula per al dinar, a punt d’arribar l’home, va descobrir sobre el tapet la cagada d’una gallina. Va ser veure-la i sentir que s’obria la porta del carrer: li va vindre justet per a tapar aquella deposició inoportuna amb un saleret.

El marit venia amb una cara de gos que espantava, i quan ella li va preguntar què volia per a dinar va respondre, amb el seu mal geni humiliant:

-Què vull per a dinar? Merda vull per a dinar!

La dona, atorrollada però servicial, va alçar el saleret i li va dir:

-Ací la tens, la merda.

I esta és la historieta que ma mare m’explicà (en la seua versió amb la beata ganxuda com a protagonista) sobre la bondat i santa paciència de Josepha Teresa Albinyana Gomar (no tinc constància de cap relació familiar), la famosa beata Agnés de Benigànim que va nàixer hui fa quatre-cents anys. Són boniques aquestes històries de la cultura popular, que fins i tot s’atreveixen a “casar” una monja tan abocada al servei a Déu. No sé si els estaments eclesiàstics ho trobaran irreverent, però més insultant és que la facen castellana…