Gàlim

Demà presenten a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Contra el silenci i la impunitat, el llibre de Xavier Montanyà publicat per VilaWeb. Ací els vam pillar la mà i ja el vam presentar en societat divendres passat, en una mampresa que pràcticament des que la vam engendrar es va dedicar a fer-nos la guitza i posar a prova la nostra capacitat de reacció i cabuderia.

Més enllà de l’acte editorial en si, amb una precisa aproximació històrica de Lluís Bernat Prats i una contundent i documentada intervenció de l’autor sobre l’estafa patrocinada de la transició, l’expedició del periodista em va permetre hores de converses profitoses per a mi. És molt sa parar l’orella a gent que sap amb sentit crític i comparteix amb generositat. I també em va servir per a mostrar un país que de l’Ebre en amunt molta gent té boirós i ple de tòpics desenfocats.

Van ser vint-i-huit hores (pam amunt, pam avall) ben aprofitades. Fins i tot vaig ser el fill pròdig del llit que tenia abandonat a Ca Les Senyoretes, i el turista motoritzat en la visita que vam fer a les costeres de Bocairent ben guiats per Josep Lluís Pasqual.

Les peripècies de la vida poden conduir a experiències que deixen solatge, i a altres que no passen de simples anècdotes. També és cert que n’hi ha d’aquestes que, tot i superficials, prescindibles, queden surant i s’enganxen com una llepassa (molesta, de vegades) a alguna activitat o acció que involuntàriament te la recorden.

Posem per cas, en primera persona, aquesta cançó de Léo Ferré. L’home ve a dir que per molta gent que hi puga haver que l’admire, no és cap ídol: no passa de ser un artista.

Doncs bé, per molt a la llarga que la senta (com és el cas), no puc evitar que em vinga al cap la imatge d’aquell altre famosíssim artista que em va rebre en calçotets després d’una actuació.

Complement final de l’Alcorà de Bellús amb indicació de la data i lloc de redacció. Foli 125, pàgina 450

L’any 1518, el 24 de juny del calendari julià més concretament, unes mans anònimes van acabar de cal·ligrafiar el que es considera l’últim alcorà del Regne de València. El llibre diu any 914 [de l’Hègira], i diu també que l’han escrit “a Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiyà”. També demana “al Nostre Senyor que ens la retorne”, però això no va passar. Al contrari, els moriscos van ser expulsats i els invasors (nosaltres, per a entendre’ns) encara continuem ací.

Cinc-cents vuit anys més tard (perquè serà ja el 2026), una còpia tecnològica d’aquell magnífic Llibre, conservat a Múnic, a la Biblioteca Estatal de Baviera, arribarà a Bellús on va ser manufacturat.

Serà dia de festa grossa al poble i a tota la Vall. I a cals socarrats, que posaren el paper.

Què més voleu saber del Llibre?

L’any 2016, vostés se’n deuen recordar, hi va haver una polèmica quan uns pretesos periodistes van referir-se despectivament al poble. A l’Olleria.

Era un d’aquells programes presentats com a presumptes debats polítics i que resulten ser un espectacle. S’hi va parlar d’una polèmica inicial, també olleriana, d’unes paraules de la llavors regidora del PP Gema Borràs, qui en el ple del 30 de maig va amollar que els homosexuals “tenen trastornades les hormones”. El PP valencià la va desautoritzar, no la formació local. Ella, en un escrit, va demanar disculpes, retirà l’afirmació i assegurà que no volia ofendre ningú.

La qüestió és en aquell programa Eduardo Inda i Francisco Marhuenda van voler llevar-li importància. Marhuenda va parlar en to pretesament irònic “d’eixe poble tan important anomenat la Ollera” (sic). Per a acabar-ho de rematar Inda es referí a un poble “perdut allà a València”, i afegí que “són cavernícoles, estan fora de la realitat”.

Hi va haver rebombori, i molt de renou a les xarxes i a les converses naturals. I si ho comente ara és perquè és bo saber amb qui s’ajunta cadascú, especialment si té responsabilitats vitals. És el cas del president (en funcions) Mazón, que ha amollat bona cosa de diners de tots els valencians al pamflet d’Eduardo Inda perquè li faça costat. Sí, al mateix que ens va dir cavernícoles. Queda (més) clara, doncs, la credibilitat de tots dos.

________________________________________

La notícia amb vídeo: Malestar a l’Olleria pel menyspreu de Marhuenda i Inda

El 1993 i alguns anys més, Vicent Martí va dedicar moltes hores a gravar imatges del poble perquè la desaparició de patrimoni (no exclusivament monumental ni material) era una amenaça que guaitava, antiga i golafre. La idea era, si més no, deixar-ne constància si la cosa es malmetia; i, si era possible, que servira per a mostrar-lo en un àmbit divulgatiu malauradament inèdit que permetria –com bé es va demostrar en més d’un cas– fer-lo valdre en una població que l’ignorava perquè no el coneixia.

És a esta fornada de faena discreta que pertany el vídeo ara publicat. Són imatges de la Casa Santonja l’any 1993, en un estat deplorable, que van ajudar a fer obrir els ulls a responsables que no sempre eren conscients de ser-ho.

Ahir, en una sala plena de gent amb ganes de saber, Jovi Vidal ben acompanyat d’Alicia Muñoz va fer una revolada per un procés de recuperació i rehabilitació laboriós que dura dècades. Calia, perquè al valor simbòlic, sentimental, artístic, social… de la casa se li ha d’afegir el de l’esforç no sempre comprés. I de vegades molest per a qui queda en evidència.

Més vídeos publicats (n’hi ha en procés):

· Obres de restauració de l’església de Loreto 1996
· Un passeig per l’Olleria 1996
· Alcavó de les monges (1993 i 1996)
· Festes de l’Olleria (1966). Film recuperat dels pirotècnics Nadal

Familiars mostren fotografies de les víctimes en el funeral d’estat (fotografia: Prats i Camps).

Josep s’havia posat a treballar de fuster en les obres del temple de Jerusalem. En un descans de la jornada laboral va sentir uns soldats que comentaven l’ordre rebuda del rei Herodes de matar tots els xiquets de Betlem de menys de tres anys. Esquallat per la informació –el seu fill era encara de bolquers–, va eixir escopetat cap a Betlem on la família vivia acollida en una cova dels afores. La idea era recollir l’infant i la dona, Maria, i fugir; però en arribar van creure que era millor no fer-ho per si es trobaven els soldats. Potser era millor quedar-se: als afores i en una cova, segurament no hi entraven a cercar nens.

Ho van encertar. Les tropes del rei no hi van anar i Jesús es va salvar. Però de la cova estant sentiren els plors esgarrats de les mares i els crits desesperats dels pares testimonis de la mort brutal i incomprensible dels fills. Com hem dit, Jesús va sobreviure a la matança; amb tot, el conhort es va convertir en maledicció quan Maria va retraure a Josep, amorosament però severa, que si bé havia salvat el seu fill havia condemnat els fills dels altres per no haver-los avisat de l’arribada dels soldats amb l’ordre assassina. Això va caure com una llosa sobre la consciència de Josep: el remordiment el va acompanyar en forma d’un malson insuportable que el perseguí cada nit fins que va morir injustament crucificat pels romans quan Jesús tenia tretze anys.

Tot açò ho explica un dels evangelis més apòcrifs dels que roden pel món. Literari, en realitat. És L’Evangeli segons Jesucrist, un llibre de José Saramago que estic llegint i que m’ha fet pensar com la mort dels innocents de Betlem condemna Josep a una vida patida més que viscuda, mentre al País Valencià els 229 morts de la gota freda no han fet ni una mossa en la consciència de Carlos Mazón. La qual cosa, potser, demostra que no en té.

D’això ell no és responsable –de no tindre consciència, vull dir–, però sí dels seus actes. I també en són responsables els qui el van posar al càrrec del partit (bé sabien amb qui jugaven) i, més i tot, els qui este últim any s’han dedicat a fer-li palmes mentre centenars de persones s’han hagut d’ofegar en un dol esguitat contínuament per la indignitat presidencial.

Ahir de matí va entrar a casa Ingrata pàtria, la nova novel·la de Martí Domínguez. De vesprada en vaig llegir els primers capítols, abans d’acabar les últimes pàgines del llibre que tenia entre mans, la sorprenent L’any de la mort de Ricardo Reis, l’obra que se suposa que no m’hauria d’haver sorprés de José Saramago.

A les darreres planes de la novel·la del portugués, llegides després de l’inici de la narració valenciana sobre l’afusellament del rector de la universitat a mans franquistes, inesperadament em vaig trobar amb l’estil inimitable de Saramago este fragment:

“Badajoz s’ha rendit. Reduïda a ruïnes pels bombardejos continuats, trencades les espases, esmussades les falçs, destrossats les maces i els garrots, s’ha rendit. El general Mola ha proclamat, És hora de passar i la plaça de toros ha obert les portes per rebre els milicians presoners, després s’ha tancat, és la fiesta, les metralladores entonen olé, olé, olé, mai no s’ha cridat tan alt a la plaça de Badajoz, els minotaures vestits d’obrers cauen l’un sobre l’altre, barrejant les sangs, transfonent les venes, quan ja no en resta ni un sol dempeus els matadors aniran a liquidar, a tret de pistola, els qui només havien quedat ferits, i si algun ha arribat a escapar d’aquest cop de gràcia ha estat per ser enterrat viu.”

Això dic. No m’esperava esta referència a la barbàrie de l’exèrcit que encara no s’ha disculpat, ni la coincidència relativa en les lectures.

Diu el calendari oficial que hui, 12 d’octubre, és (de 1987 ençà) la Fiesta Nacional de España; però es veu que no acaba de saber quina mena de nació és i, encalada encara en un miratge de passat gloriós imperial, ha de recórrer al Dia de la Hispanidad d’infausta memòria per a sentir-se important.

Fa anys que, arribat el dia, alguns sectors contraposen amb cert èxit el lema “Res a celebrar”, però crec que no és exacte. Ben mirat, el sector de població que més entusiàsticament festeja un dia d’exaltació de l’antic imperi coincideix, amb poques excepcions, amb el que anomena despectivament “panchitos” als veïns que han vingut d’aquelles terres. O siga, que potser més que “res a celebrar”, es podria proposar celebrar el 12 d’octubre com a Dia de la Contradicció colonial».

Quan es va obrir la porta on havia tocat va aparéixer una dona endolada. Que se li ha mort algú?, va preguntar. Sí, tu!

Era l’any 1962, si no ho vaig entendre malament. M’ho contava la néta dissabte, mentre ens menjàvem l’arròs de muntanya. L’avi havia pogut fugir de Maó en guerra on els feixistes l’havien condemnat a mort, i s’havia establert a Occitània. A casa el van tindre per mort durant molt de temps.

Els vaig conéixer, a ella i al marit, a primeries d’estiu al Barcarés on tenen un bar, i vam fer bona lliga. Ja m’hi va parlar dels seus orígens valencians, de les peripècies del seu avi que es va quedar a viure per terres afrancesades i que, aconsellat per altres exiliats i emigrants, no va mantindre el català (ni va ensenyar el castellà) amb la descendència: no podien ni oldre als “espanyols”, allà; calia integrar-se per dissolució. Els xenòfobs d’ací es pensen que els estrangers són sempre els altres. No fou fins que ja era molt gran que no va recuperar un cert hàbit de parlar en el seu català meridional, sobretot a la besneta.

La visita va ser una autèntica sorpresa. No és que no esperava que vingueren, que ja havíem quedat que em cercarien si venien per ací baix (com solen fer). La cosa és que jo m’imaginava alguna mena d’anunci o consulta sobre possible data del viatge… No. A la porta de casa me’ls vaig trobar. Per sort, ningú no duia dol.

*Nota: ara veig que ells i jo devem ser de l’àmbit poc amic de l’ostentació d’imatges. No ens vam fer cap de foto. I mira, ara hauria anat bé tindre’n una.

Si parlava l’altre dia de la impressió que em va fer una fotografia passada per la IA eixa que dóna moviment, i que em mostrava sense haver-me de refermar en les crosses, ara m’he quedat de pasta de moniato. He fet una altra prova i m’he vist camejant com si ho haguera fet tota la vida. Fins i tot m’ha fet una miqueta de por, les coses com siguen.

Si he de valorar l’invent, d’una banda, podem dir-ne que és genial per la capacitat creativa i de realisme que demostra. Però, per un altre costat, es veu que és poc espavilat i li ho has de dir tot: si, assegut, al costat tinc les crosses, hauria de saber que n’he de menester i en alçar-me no les puc deixar abandonades. Tot no pot ser.

(A la pròxima faré una prova amb una fotografia que puga mostrar completa, que ara veig que esta també pega un poc en reservada).

“Me ejecutarán mañana de mañana”. Ahir va fer cinquanta anys dels darrers afusellaments del franquisme, i amb aquestes paraules començava Xose Humberto Baena, un dels cinc assassinats, la carta amb què s’acomiadava dels seus pares. Irremeiablement, he recordat la carta que, l’estiu de 1939, l’ollerià Juan Arades escriví de la presó estant a la seua família: “Hoy mismo o sea esta noche tengo que ser ejecutado”.

Trenta-sis anys de repressió calculada. Milers i milers d’afusellats per un dictador criminal que, arribat el moment, serviren de moneda de canvi en una rendició tramposa batejada com a transició: s’amnistiaven presos polítics; es difuminaven els crims del règim i se n’apuntalava l’estructura bàsica; els morts es quedaven colgats en fosses insuportables i en l’oblit promocionat. El poder, en definitiva, no es movia; encara no n’han soltat el mos.

Si no és tothom, crec que la majoria del personal s’ha fet en alguna ocasió preguntes sense trellat ni forrellat, de les que no tenen resposta o són ganes de parlar foradat. Dic que és cosa general perquè vull creure que no em passa només a mi i a quatre ociosos més.

En el meu cas, una de les qüestions sobre la qual alguna volta vaig reflexionar per ganes de fer el tararot era què faria jo amb les mans si, gràcies a un miracle impossible o algun avanç científic revolucionari, poguera caminar. Com les mouria mentre vaig anant, per exemple. Tot desfici.

Però ep! Quan ja feia ni sé els anys que havia oblidat la broma, va i em veig, a mi mateix, a la pantalla, movent les mans en una conversa, plantat i sense els suports que als diccionaris recullen com a crosses i que al meu poble diem (qui ho diu, ara?) closses. Era allò que jo mirava d’imaginar, producte d’una revolució mèdica, però que ha arribat com a efecte d’un regiró tècnic que afig moviment a les fotografies.

Com a bon resultat de la nova intel·ligència global m’ha permés de soltar-me; però com a perfecta adjectivació no passa de ser un efecte artificial i és només la meua imatge qui es beneficia del nou avanç tecnològic. Un servidor no passa de pacient espectador lligat a l’ortopèdia perenne. I tornant als desficis del principi, ara m’entra el dubte de si aquesta intel·ligència, a més d’artificial, és també burleta.

(No pose la fotografia perquè hi ix gent a qui ara no puc demanar permís per a publicar-la)

El rastell era més alt en aquell punt del carrer. Ella s’hi va asseure a esperar les amigues. Havien quedat a les dotze i pegava en prompte; encara no eren els tres quarts. Es va tornar a ajustar el mocador al cap, i sense solta ni volta va creure que rotllar-se un cigarret i pegar-li quatre xamades li hauria vingut bé per a matar el temps.

Quin destrellat, va pensar, mentre instintivament girava la mirada vers la part alta del carrer, d’on un soroll impenetrable precedia una estranya comitiva fúnebre. Es va alçar amb la sensació que havia deixat de tocar terra, que els cinc sentits eren una convenció ja inservible, que es movia amb el pas de la caixa improcedent. Va ser llavors quan va comprendre que era ella la injusta protagonista. I va ser llavors quan ningú va entendre que a ella li tocara de fer també aquest paper escrit per un déu de calbot.

Hui tenia hora en cal metge. Res d’important. El cas és que la setmana passada em van telefonar del Centre de Salut per a dir-me, molt educadament, que no tindrien suplents i no em podrien visitar. Ho vam canviar per a despús-demà.

La suplència (no coberta) a què es referia era per vacances del metge, si no vaig errat, i això fa pensar que a cal conseller no tenen ben organitzats els calendaris. O que van justos de personal. Dues possibilitats que, de fet, no són incompatibles.

No sé què cobren els metges, però, fent números-ficció, amb els 300.000 euros que la Generalitat Valenciana no ha dedicat als afectats per la gota freda i ha regalat als toreros madrilenys, dic jo que alguns doctors més tindríem encara que fóra per a suplències. Fins i tot per a atendre als rebolcats (i que es quede en això) pels bous.

Fotografia: @Prats i Camps

Tot i la sana competència de la vesprada (aplec de danses, festes diverses, curses…), la sala es va omplir dissabte per a escoltar Esperança Camps en la presentació del seu llibre Els morts de Mazón. Una lliçó de periodisme compromés i humà, abocat al paper imprés de la nova iniciativa editorial de VilaWeb explicada pel director, Vicent Partal.

Lluís M. Segrelles referí, a partir del seu cas personal com a afectat a Aldaia, fets, conseqüències, negligències, drames. I com s’articulen ara les associacions de víctimes. Per a drames, un dels assistents entre el públic, una de les víctimes més directes de la catàstrofe i de la negligència, fill d’una víctima mortal a la residència de Paiporta.

(Per si vos interessa, la pròxima presentació serà el 17 de setembre a les 19.00 a la llibreria Somnis de Paper, al carrer Major 36, de Benetússer).