El Valle de los Caídos com a excusa per a donar aire al franquisme

Des que algú ha dit que això de traure Franco del Valle de los Caídos va de bo, observe que els grans mitjans espanyols estan fent d’altaveu d’associacions, de grups i de qualsevol destrellatat que s’hi oposa. Fan com si en parlaren malament, però els donen veu per a despotricar contra la democràcia, justificar el colp d’estat militar i permeten que es burlen de les víctimes d’una repressió inhumana fredament aplicada a consciència.
No sé si pensar que es tracta de fer veure que hi ha molta oposició a una mesura que duu 40 anys de retard per complicar-la. O només d’impedir que es refrede el franquisme sociològic donant-li aire. De totes maneres, de bo res.
 
A tot açò, si finalment començaren a canviar coses a la cova aquella encara faran un heroi de Pedro Sánchez, quan en realitat el que cal és recordar la covardia -podem discutir si justificada- de qui ho hauria mamprés fa dècades.

Viatjarem en el temps

Allò ve a ser com uns quatre cantons, però de dimensions pròpies d’una avinguda. S’hi estava bé l’altra nit, perquè corria un bon ventet que vencia sense esforços la basca que feia i que m’havia fet arribar-hi passaet de suor.

La conversa no tenia pressa, i vam anar bambant per qüestions desordenades. Ella va preguntar com estava això del llibre: ‘ara ja, inevitable’, crec recordar que li vaig dir. O una cosa per l’estil, perquè la realitat és eixa. El forn està en marxa i el llibre coent-se. Ara ja és cosa de setmanes que el puguem tindre entre els dits i inventar-se un viatge en el temps: presentar un llibre al cap de 30 anys d’haver-lo presentat.

Però que passe l’estiu i les festes i ja ens hi posarem.

La resurrecció d’un llibre

Foto: El llibre quan encara era de bolquers, amb alguns dels responsables del part

Fa una miqueta de respecte dir segons quines coses, perquè passa a voltes que en parlar d’algun projecte comença a complicar-se-li el futur.

Però em sembla que, tal i com l’hem deixada hui, la resurrecció del llibre ‘L’Olleria, Vila Reial’ és ja només una qüestió mecànica d’impressió. Molt possiblement, i després d’intents anteriors de reviscolar-lo, com que ara la cosa ja va de bo podrem reeditar -fins i tot amb un punt de masoquisme- la presentació del llibre original. Trenta anys després.

El Gran Germà no dina

Miraré de no exagerar, per això diré que no han tardat ni cinc minuts a fer-me arribar un missatge amb una proposta innecessària. Jo crec que han sigut encara més ràpids, que no s’han esperat ni dos minuts, però deixem-ho en cinc.

La qüestió és que encara no havien passat cinc minuts des que havia marcat el codi de la targeta de crèdit per a fer un pagament, que ja tenia al mòbil un missatge informant-me de la possibilitat d’ajornar o fraccionar l’import que acabava de liquidar. Amablement, amb una expressió que volia fer-me entendre que em feien un favor, m’oferien una opció que ni m’havia passat pel cap, que no la necessite. Si ho vull, ja ho demanaré. Però sobretot, el que més m’ha disgustat és comprovar -una volta més- que el Gran Germà no descansa, i això que era l’hora de dinar!

Ànims, sort, encerts i enhorabona!

Ha costat, però ja ho tenim ací. En no res es posen en marxa les emissions regulars de la nova televisió pública valenciana, una cosa que fa il·lusió després dels tants abusos patits per l’anterior que li provocaren (amb l’alegria d’alguns) la defunció no accidental.

Ara toca donar-li ànims i fer-li confiança. Ja vindran moments de fer-li retrets perquè cadascú és un món i a tohom li agrada veure les coses a la seua manera. Però de moment la cosa pinta bé. És la impressió que tinc, potser perquè per allà dins hi ha gent amb qui hem compartit trinxeres metafòriques, o les hem tingudes a prop, fa anys i més recentment.

Fa goig també que la veu que obrirà les emissions serà de casa. Adelaida Ferre condueix el noticiari amb què comença la tele nova, i això és una gràcia. Perquè és de la comarca -de Bocairent, concretament- i perquè va col·laborar uns mesos amb VilaWeb Ontinyent.

Ànims, sort, encerts, i enhorabona a tot el país.

Molts a zero, i ara ens torbarem amb maquinetes de joc

És això que al poble tenim ja tot de gimnasos i centres d’entrenament, a més del poliesportiu municipal i la piscina coberta. Hui m’ha semblat sentir a les notícies que 8 de cada 10 joves valencians fan alguna pràctica esportiva. Tot lliga. La llàstima és que això coincideix amb la notícia de la setmana passada sobre el descens de publicacions de llibres al País Valencià -amb un consum ínfim de lectura en valencià-, i coincideix amb el fet que a l’Olleria no hi haja cap de llibreria. Alguna papereria que ven llibres, una bona biblioteca municipal… però el marcador de culte al cos contra la lectura és de molts a zero.

Podria ser pitjor? Doncs sí. Perquè ara afegirem una sala de jocs (també a Albaida i a Ontinyent), en un temps on la ludopatia no és anecdòtica i en què sembla que es fomenta més l’afició al guany fàcil que no la reivindicació del dret a uns ingressos dignes.

Sant Ovidi: pensem en positiu

Tenim una gran tendència a queixar-nos del país. De la gent del país. De la falta de compromís de la nostra societat, i açò i allò. No diré que no en tinguem motius, però també tenim un punt d’exageració o de ganes de castigar-nos. També pot ser que resulta que hem assumit la propaganda incessant i interessada segons la qual els valencians som un poble meninfot i deixat i ja ens n’han convençut. Però també insisteixen per tots els mitjans possibles a fer-nos creure que som un país de corruptes –molts valencians s’ho estan creient–, i si ens parem a comparar …

Tot açò venia perquè dissabte vam viure un Sant Ovidi ple, amb tot de gent compromesa, animada, i amb la participació decidida de veus que en cap moment van dubtar a ser-hi. Fou un luxe. Jo no tenia la sort de conéixer Carmina Andrés, la filla d’Estellés, qui es va apuntar de seguida a l’aventura. De Paco Muñoz poca cosa nova puc dir. I de la immersió convençudíssima i impagable en aquest sarau o tuacte a què s’allistà Pau Benavent. I Pau Alabajos, qui féu tots els papers de l’auca.

Hem de canviar la manera de pensar: si no ho fem en positiu, els acabarem servint la derrota en safata. I ho hem de fer malgrat casos com els de l’amic Lluís Puig, a qui només vam poder veure en vídeo. Una alegria i un goig, la seua voluntat de ser-hi també, tot i que fóra d’una manera políticament reprimida.