Restes de l’atac israelià sobre Tal al Sultan. (Fotografia de Haitham Imad)
(Comentava adés amb un amic que divendres aniré a saludar i sentir l’amiga Lola Bañon, i he recordat un llibre que vaig llegir fa uns mesos i que malauradament ja presagiava el desastre).
L’any 2019 es va publicar a França el llibre Mauvais juif, de Piotr Smolar. Dos anys més tard, la imprescoindible Editorial Afers en va traure l’edició en català amb el títol Mal jueu.
El reporter dedica tot el llibre a qüestionar-se la seua identitat com a jueu, educat als afores de la religió, els costums i les tradicions jueves. És jueu pel fet de nàixer en una família jueva tot i no sentir-se part de la comunitat jueva?
En un dels capítols, Smolar denuncia l’adopció per part de l’extrema dreta israeliana de l’estratègia de la deshumanització de l’enemic, feta seua també per Netanyahu a qui acusa “d’establir un paral·lelisme entre l’extermini dels jueus durant la Xoà i Hamàs”. Diu el periodista: “Res no pot justificar mai l’assassinat de civils, però refusar entendre l’Altre facilita que es perpetue la violència.” I en això han insistit i insisteixen importants sectors israelians, a despullar els palestins de la seua humanitat perquè destruir-los no afecte les consciències.
Si he posat la data de l’aparició del llibre és per a remarcar que ja donava pistes de com podia evolucionar la cosa, i per a poder comprendre com s’ha arribat a massacrar Gaza, perquè hi ha un altre fragment que ho il·lustra encara més. I més dramàticament. És quan recull les denúncies de l’ONG israeliana Breaking the Silence, formada per veterans de l’exèrcit, referents a una doctrina militar fonamentada en dues idees: “En un conflicte asimètric l’enemic armat es fon dins del paisatge urbà. Ja no hi ha població civil i intocable innocent des del moment que aquests civils romanen voluntàriament, després d’avisats, a la zona de confrontació. La segona idea estipula que cada cop infligit per l’enemic ha de rebre una resposta de molt més gran envergadura, a manera de dissuasió.”
Això, fil per randa, és el que veiem que fan i els deixen fer cada dia.
