Fer-se vell també és això (o potser és això?)

Deu fer ja dues dècades que ens coneixem. Solem coincidir una vegada l’any, o any i mig, depén de com vaja la cosa, i aquell dia, com que tenim temps, solem xarrar de tot un poc.

El pas dels anys marca a tot lo món, però en el seu cas, i als meus ulls, més enllà dels solcs i cavallons que en deixen constància a la pell, és en el pensament on més se li fa evident. Diguem que continua sent més o menys progressista, encara es defineix d’esquerres i en mostra algun detall en comentaris i valoracions. Diria (jo) que es manté com a votant de forces no molt conservadores (dir progressistes ací és jugar-se-la molt perquè l’etiqueta és massa barata). Però…
Però fa temps que ha caigut en un pendent d’acceleració cap al conservadorisme social que fa pena. És una llàstima sentir-la parlar basant-se en tot de tòpics i llocs comuns com aquells vells que criticàvem quan érem jóvens. Fa pena veure com cau en prejudicis que ella mateixa havia denunciat en altres temps.
És trist. Li ho dius i no ho entén: potser això és, finalment, fer-se vell, i té igual l’edat.
Ve a ser com allò de la cançó de Brel: els estudiants que es burlen dels ‘burgesos’ i que, amb els temps, acaben queixant-se de les burles dels joves.

De bots i patrimoni

Hi va haver un moment que es va comentar l’opció de dir ‘bot’ a allò que havia arribat ací com a ‘link’ en el vocabulari d’internet, i que ha quedat com a ‘enllaç’. La idea era bona, perquè si vas punxant ací i allà no fas més que anar a bots (i algun bac), a voltes sense solta ni volta.

En un d’aquells bots vaig anar a parar l’altre dia a una notícia que parlava d’una capella del Roser, a Valls, decorada amb una representació de la batalla de Lepant.

– Això -vaig pensar- ja ho he vist sense eixir del poble. Vull dir que una representació d’aquella batalla contra els turcs (febrer el curt, més mal que un turc) en una capella del Roser ja existeix al ‘convent’, l’església de l’antic convent de Dominics.

Capella del Roser, amb la batalla de Lepant a l’església del Convent. L’Olleria

La pintura la tenim allà, però hauria desaparegut si hagueren enderrocat l’església, cosa que va estar ben a punt de passar. A voltes em pregunte com seria ara la plaça del Convent (topònim més adient -crec- que plaça de Loreto) sense el temple històric i amb un edifici modern, per més eclesiàstic i artístic que fóra. Ja havíem perdut el convent: sense l’església ja només quedaria la memòria, sempre volàtil.

Salvar aquella església va obrir, amb un rebot acrobàtic, el camí de la recuperació de la Casa Santonja. En tots dos casos, l’escepticisme i algun punt d’incomprensió acompanyaren els complicats processos de salvació, però ara tot lo món se n’alegra i aprofita (està bé que siga així) unes peces imprescindibles del nostre patrimoni.

Paret lateral de la Casa Sacarés, al carrer dels Cistellers

La qüestió és que açò no s’acaba mai, i no em direu que no fa mal als ulls de veure com una de les grans cases bones del Ravalet, la casa dels rics Sacaresos que va arribar a ser caserna de pobres soldats durant la guerra contra el feixisme, cau a trossos amb la indiferència (em sembla) dels propietaris. Veure-la assolar-se seria un patir.

Algun historiador o arquitecte dels joves que tenim ara al poble no s’hi interessaria?

Al centre superior d’aquesta històrica fotografia, la Casa Sacarés en plena esplendor

Què hi ha de fer, Mónica Oltra, a La Sexta Noche?

He vist per les xarxes que hui participa la vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, en el programa La Sexta Noche. No em sembla bé. És la meua opinió i no espere que li importe a ningú, ni que ningú faça o desfaça pel que dic. Però com que Oltra és representant meua pel seu càrrec en el govern, tinc dret de dir-ho.
No em sembla bé que vaja a un programa disfressat de debat on es dóna barra lliure a personatges com Marhuenda i Inda, dignes representants de l’antiperiodisme. Ja hi ha gent que es nega a acudir a programes en què s’haja de compartir micro amb Vox. Potser és hora de deixar d’emblanquir també segons quins ‘opinadors’ i ‘debats’.

PS Potser hui aquests personatges fan vacances i no hi són: té igual, no cal fer bo aquest xou.

Toponímia controvertida

Anàvem en el meu cotxe, i em deixà caure que això de ‘l’Olleria’ quina mena de nom estrany de poble era. Feia broma, però no vaig poder evitar replicar-li que no sabia de què s’estranyava ell, que venia de Verges i el poble del costat es diu Ultramort.
 
Nota: Com que parlar de les coses que tens entre mans per a un futur, mas que siga pròxim, és molt arriscat tal com està el ball, resulta més fàcil recórrer al passat que comença a ser llarg. I d’açò me n’he recordat adés, que hi ha qui tenia curiositat pel making-of de la visita -la primera- de Llach al poble i n’hem parlat un moment.

Del formatge del bar Garden i la Magdalena de l’Olleria

Ho vaig deixar caure per ací un dia, que podria explicar quina relació hi ha entre la festa de la Magdalena de l’Olleria actual i el bar Garden de Benigànim. Clar i ras: la connexió és purament casual. No sé si algun ganxut es quedarà despagat, però tot fa pensar que si la idea va nàixer entre els plats d’aquell local, va ser només una simple coincidència.

Tot i això, la bona qüestió és que va ser en aquell bar on -vés i busca per quin motiu-, en un moment determinat i a traïció es degueren donar les condicions neuronals necessàries perquè, sense buscar-ho en aquell moment, prenguera forma una idea que buscàvem feia temps.

No em feu molt de cas si dic que menjava formatge en el punt exacte de l’eclosió de la idea. Em sona que sí, però no puc estar-ne segur ni té gens d’importància. El cas és que tot d’una vaig pensar que podríem aplegar en una festa els dolçainers, les danses i el Ball dels Locos, tots grups que s’havien recuperat de feia poc, i que aquella festa podria dur aparellat el sopar popular al ras que durant molt de temps, amb certa gent, trobàvem a faltar en les festes del poble. Ara diria que situar el sarau en la festivitat de la Magdalena, una celebració perduda i que s’afegiria a les recuperacions, no va formar part de l’esclat inicial de la idea, però possiblement encara l’hi vaig col·locar mentre em menjava el mateix tros de formatge.

No sé si l’explicació pot llevar-li èpica al moment de la concepció de la festa. De fet, és que no en té. Sí que en va tindre el part, però ara fa massa calor per a tornar-ho a explicar.

Deu anys, ara des de l’eternitat i l’exili

Ara va i resulta que aquest estiu fa deu anys que vam gravar el vídeo de la Cileta. Deu anys, ja.

Vaig acabar ben fart de la cançoneta, de tantes voltes com la vam haver de sentir aquella nit perquè Toni Canet volia repetir l’escena. La volia fer a foc seguit -pla seqüència crec que se’n diu, d’això-, i sempre trobava que es podia millorar.

 

Lluís Puig, des de l’exili

El record fa goig, però alhora té mal gust. Toni Canet ha pegat a fugir, convertit en calciner etern. I Lluís Puig, amb qui vaig celebrar el final de la gravació amb un bon gintònic, és ara un amic en l’exili per cortesia de l’avançada democràcia espanyola.

Deu anys…

L’Enric, el Tàrrega

En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.

Sempre recordaré quan em va dir tot seriós sobre un gran personatge: ‘Si ell fa alguna cosa, tu al seu costat per a ajudar; si tu en fas alguna, que no se t’acoste’.

La seua estima per la terra era enciclopèdica, tot ho sabia, i apassionada; sense fronteres en un país sencer que coneixia i vivia pam a pam.

Cadascú és com és, i la meua poca afecció a les fotografies fa que no en tinga cap amb ell. Però sí que tinc aquest vídeo, l’únic acte a què el vaig poder convéncer perquè participara. El debat dels actes dedicats a Joan Fuster l’any 1993. Precisament fa dos anys, quan vam fer-ne una repetició amb motiu dels 25 anys d’aquell acte, el Tàrrega (com li déiem tot lo mon) ja no va voler vindre. Vaig ser incapaç d’insistir-li molt, no es trobava amb força. Va ser l’última volta que vam parlar.