Malgrat tot, vos esperem el dia 1

Quan hem parlat aquestes setmanes sobre com anirà el debat del dia 1, de detalls, de l’organització, de les combinacions d’alguns desplaçaments… en algun moment o altre ha eixit la broma: ‘tot això serà si no ens apliquen el 155’.
Més enllà de la broma puntual, la cosa comença a posar-se seriosa. No pel debat -que està ja encarrilat-, sinó perquè sembla que una part molt important de la societat ha assumit amb tanta naturalitat la regressió en drets i llibertats que patim que costa de creure que els valoraven, i fins i tot ja no sé si havien arribat a saber que els tenien.
En tot cas, dijous de la setmana que ve vos esperem.

Subvencionar l’enemic

El fet és gravíssim, de manera que no sóc capaç de fer un escritet amb to sorneguer com m’abelliria. Però tampoc sóc capaç de deixar-ho passar.

El cas és una notícia publicada en un mitjà que habitualment fa les coses en castellà. Sobretot el paper imprés. Parla d’un cas més que probablement de violència de gènere, amb un final tràgic, i diu que abans del desenllaç fatal la víctima ja havia aparegut ‘amb cardenals’. Toca engolir-se la broma, perquè l’afer és massa seriós.

Però és evident que deixar en mans dels traductors automàtics la premsa ‘en valencià’ és un mal negoci. Sobretot si a més encara ho subvencionem. Perquè, com ara en aquest cas, paguem per afavorir la substitució lingüística que condemna les ‘blaüres’ a convertir-se en un arcaisme substituït per uns ‘cardenals’ que van menjant-se’ns la llengua. I com aquest cas, n’hi ha a garberes. Caldrà mirar alguna solució ràpida. I no, no parle del Levante.

Paco: a la de tres, o mort o pres

Paco Muñoz en el concert d’Otos en l’estiu de 2017. Foto: Sergi Gómez i Soler

Diu que ja no queden entrades. Potser algunes de soltes pels galliners més incòmodes, però res més.

Nosaltres en tenim, a la primera fila. La butaca 1 de la fila 1 (i col·laterals), reservades expressament pel protagonista de la vesprada-nit del 10 de març a València. Paco Muñoz actua al Teatre Principal, acompanyat de Josep Aparici ‘Apa’ i Ina Martí també com a cantants, amb més veus i una colla de músics imprescindibles*, en un concert que pinta històric perquè és, definitivament, l’adéu dels escenaris del gran home, de l’home gran, de la cançó malgrat tantes coses.

Ara sí, que la cosa és definitiva. L’edat fa estralls i la salut no acompanya suficientment per a passar tots els tropolls que comporta anar amunt i avall dels escenaris. Millor així. Jo ja n’havia viscut dos, de comiats de Paco. Un a Castelló de la Ribera, i un altre d’anterior i gloriós a la plaça de bous de Bocairent -mig trampós perquè era el darrer concert ‘a la Vall d’Albaida’. Però ara sí: a la de tres, o mort o pres. Serà el darrer, però ell seguirà potrós sense parar de fer i de maquinar isetes plenes de solfa.

 

*En el concert hi haurà més artistes de la música dalt de l’escenari, però crec que no puc dir noms.

El 155 invisible

Si dic que fa trenta anys, no crec que m’equivoque. Potser fins i tot algun més. Era la segona vegada en la meua vida que anava a Madrid. Una d’aquelles nits, en un pub sense més història, xarrava distretament amb els familiars que m’acompanyaven en l’expedició. La conversa es va interrompre quan, de sobte, un altre client del local ens va demanar si érem catalans.

-Valencians, va respondre-li un cosí meu.

-Bueno, es lo mismo, va sentenciar el desconegut. No recorde què volia aquell home, però l’anècdota no inclou ni males cares ni males paraules per part seua. La pregunta no tenia mala bava.

L’anècdota l’he lligada quasi automàticament amb la notícia de la decisió de Consum de deixar d’etiquetar (també) alguns productes seus en valencià, i amb un dels pitjors efectes de l’aplicació del 155. Miraré d’explicar-me.

Aquell senyor de Madrid va identificar com a català allò que nosaltres parlàvem, i el fet de ser valencians –lògicament– no li va llevar gens de raó quant a la llengua, i a parer seu no deixàvem de ser catalans. Potser és això que temen a ca Consum, que a les espanyes vegen coses escrites en una llengua identificada com a català, i automàticament els relacionen amb l’independentisme i el ‘sedicionisme’. I com que això no ho volem, com que som bons ciutadans d’aquesta monarquia moderna, amaguem la llengua i avant.

Heus ací la gran victòria del 155: el ‘per si de cas’, això que en diem l’autocensura. La por injustificada, la prevenció excepcional, la sensació de ser indefugiblement sospitosos de qualsevol cosa. I el perill d’acabar-nos-hi acostumant, d’actuar sempre a la defensiva com si ja fórem culpables sense saber de què.

És el 155 invisible, que ara hem comprovat que no coneix límits autonòmics i ens afecta a tots. Perquè a nosaltres ens costa de reconèixer, però ‘ells’ sempre han tingut clar on comença i on acaba el nostre país.

Publicat a VilaWeb 13.02.18

La demanda social a conveniència

És natural que quan governa un partit d’una ideologia diferent a la teua, prenga decisions i aprove lleis que et disgusten. Ara mana –i molt– el PP a l’estat espanyol, una formació amb una ideologia política formal bastant allunyada de la meua. Dic ‘ideologia política formal’ en referència a la que més o menys mostren, encara que queda pendent d’aclarir si la finalitat última del partit és ideològica o de caràcter lucratiu, com ja apunten informes poc sospitosos d’esquerrans o separatistes.

Posem que sí, que és només per ideologia que es mou el partit. En aquest cas, entenc que propose i mire de dur avant una legislació conservadora. Però cal que tracte al personal com si fórem imbècils? Ho vinc a dir perquè el senyor ministre de Justícia –m’estalvie els adjectius que em vénen al cap– justifica la voluntat del govern espanyol d’ampliar la cadena perpètua revisable amb l’existència d’una ‘demanda social’.

Sincerament jo no la veig, però que m’explique on troba aquesta ‘demanda social’ algú que és incapaç de veure-la en les nombroses manifestacions més que multitudinàries pel dret de decidir. Rafael Catalá ens vol fer creure que hi ha una demanda social –coincident amb el seu discurs interessat– que l’obliga, però alhora exigeix que considerem que les grans mobilitzacions catalanes –i 2.100.000 vots– no representen cap demanda social, sinó que són només manipulacions i enganys.

Cansa, tant de malabarisme polític de circ en crisi.

 

Un paper amb molta història

En aquelll temps no hi havia uatxap. Ni tan sols hi havia telèfons mòbils –vull dir entre els simples mortals– ni comunicacions internàutiques a nivell popular. I tot i això funcionàvem.

Però ara sí que que en tenim, de uatxap. I és per ací que m’han fet arribar un document que lliga de ple amb una de les coses que ara tinc entre mans, el debat del dia 1 de març amb Enric Capilla, Josep Ll. Carod-Rovira, Josep Guia, Vicent Soler i Enric Tàrrega: ja sabeu, el debat dels 25 anys del debat original amb els mateixos participants però amb un quart de segle més d’edat, d’experiència i d’història del país.

També repetirà el moderador, Francesc Mompó, el remitent del uatxap que conté un document que fa referència als actes d’homenatge a Fuster de 1993, dins els quals hi hagué el debat aquell.

I què és? Doncs un article de la revista Crònica que explica com va anar tot allò, una pàgina escrita per Julià Engo que a hores d’ara és batle de l’Olleria. També hi ha un text de David Mira sobre Estellés, el gran poeta que es va morir el mateix dia del debat.

A tota vela

Es diu el pecat, però no el pecador. O siga, que no diré ara qui va ser la primera persona a qui vaig sentir parlar de ‘veles’ quan s’estava referint a ciris. Era (és) una persona compromesa amb la llengua, activa en aquest sentit, i això em va alarmar. No només perquè gent així vaja desbalafiant el lèxic, sinó precisament perquè gent com aquesta fa d’altaveu i -sense voler- multiplica la substitució lingüística.

Aquesta mateixa setmana, de mà d’una gent diferent però també de la que defén i s’esforça a dignificar l’idioma, vaig tornar-me a trobar amb les ‘veles’ quan parlaven de ciris. Els ho vaig explicar, i ho van corregir.

I adés mateix m’he tornat a topar per escrit amb un ‘veles’ fora de lloc. En un escrit d’algú que es dedica en gran part a les lletres i que no deixa de ser també un estudiós de la llengua.

Com pot ser que vaja això tan de pressa? És una pregunta retòrica, però d’alguna manera havia d’acabar.