Gàlim

Hui fa vuitanta-set anys que l’aviació feixista aliada del general Franco va bombardar l’estació de Xàtiva. Un fet tràgic i criminal ben conegut (però potser no prou denunciat).

Però no és tan sabut que la vespra, l’11 de febrer de 1939, una veïna de l’Olleria va ser assassinada a Manuel, morta per les bombes italianes amigues dels sollevats contra la República per a imposar, com van fer amb èxit, un règim de terror. A les 10 del matí, cinc avions llançaren quaranta bombes de cent kg i vint de vint 20 kg incendiàries sobre l’estació. Era Amparo Boluda Albiñana, de trenta-dos anys. En total, hi van morir quatre persones, i dèsset més van quedar ferides.

+ Revista La Bellota Núm. 40 Febrer 2019. Monogràfic

Foto: L’Olleria, 28 de novembre de 1992. Conferència de Vicent Partal sobre el Tractat de Maastricht. Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=B8tleiEbsGM

L’amic Vicent Partal explica en el llibre Fronteres, en el capítol dedicat a Mont-real: “Jo havia arribat a Toronto convidat per Wayne McPhail per a participar en la posada en funcionament del projecte digital de la seua companyia. Entre tots els diaris de l’empresa, havien triat el Hamilton Spectator per a fer les proves d’allò que amb els anys seria rutina a tot arreu: un diari digital. L’Spec era un diari tradicional, apegat a les regles de sempre, que de sobte va veure com un grup de gent que explicava coses incomprensibles ocupava el final de la gran sala de redacció, parapetats rere un vidre i un rètol: Southam InfoLab. Això érem i això féiem. Un laboratori en què experimentàvem coses que ni tan sols sabíem si es podien fer.”

Això passava, diu, a mitjans dels anys vuitanta del segle XX, i devien haver passat pocs anys quan intentà fer-m’ho entendre. Recorde que anàvem tots dos en el cotxe, de Perpinyà a Prada; que parlava entusiasmat d’informació connectada, d’ordinadors en xarxa, d’enllaços i actualitzacions… i que jo no comprenia res de tot aquell tropoll d’idees i conceptes que en acabant ens han atropellat. No me’n vaig amagar. La imaginació feia curt i no tenia trellat dissimular-ho. De totes maneres, pel que sembla tampoc aquells visionaris sabien ben bé què tenien entre mans.

He fullejat el llibre ara que l’he tret de la lleixa per a deixar-lo a un amic, i pensant també que el 19 de febrer Vicent i jo tornarem a coincidir en el cotxe (ara per la Vall) per a anar a la presentació d’un altre llibre, el recent Entendre els mapes, a Ontinyent. Amb la participació de Marc Andrés.

“Desbatejar” és el verb precís, quirúrgic, que et ve al cap quan, després de superar alguns tràmits administratius previstos i comprensibles, veus que n’ixen de nous, col·laterals i inesperats. I quan en acabant, quan ja els has poguts solucionar, n’ataülles vindre un altre que si en dius surrealista ningú ho trobarà exagerat. És en eixe moment, doncs, quan dius: em fareu desbatejar!

Ja ho sé: els funcionaris de l’altra banda del calaix electrònic no tenen la culpa que algunes administracions s’hagen trastornat, que n’hi ha de colgats per bona cosa de paperassa (per molt digital que siga). Però han de comprendre que ens fan desbatejar. O com també deia ma mare, ens fan traure els cabells verds.

Si dic que alabe el gust del rei dels espanyols Felipe VI pot sonar estrany. Però té una explicació.

Fa uns dies va anar a fer un discurs al Parlament Europeu, i l’home, després d’una introducció entenc que protocol·lària en anglés, el va amollar tot senceret en castellà davant d’un públic babèlic amb auriculars per a la traducció simultània. I dic que li alabe el gust perquè no va caure en la trampa aquella de “la lengua compartida” i altres mandangues. Tot el personal aquell que l’escoltava sap anglés, ell sap anglés, però ell va anteposar l’estima per la seua llengua i, gràcies a la tecnologia, tothom el va entendre a la perfecció.

Entre el públic retut a l’orador hi havia, per exemple, González Pons, eurodiputat distingit del PP, un partit que fa ús amb tota normalitat dels auriculars a Brussel·les, però que els veu com un luxe asiàtic (més encara com una pèrdua de diners i un atac a la santa pàtria) si es tracta del Congreso.

El Borbó pot anar a Brussel·les i parlar orgullós en la seua llengua; que una diputada valenciana puga parlar en la seua a Madrid ho consideren una cessió al judici final independentista. I això té una raó senzilla: el castellà és una llengua europea i el català és folklore. Ho entenen així. Ens ho volen fer creure així, I no pararan.

Tapats fins a les orelles vam assistir dissabte passat a la presentació del projecte de llibre “Vidriers de l’Olleria”. Tot i la gelor a la sala aquella de la Casa Santonja, crec que cap dels assistents es va quedar sense captivar per la metòdica, didàctica i assequible explicació de la gènesi i creació d’un treball que va ser mereixedor del VII Premi al Millor TFG de l’IEVA (Desenvolupament i disseny d’un llibre interactiu sobre l’ofici del vidre a l’Olleria).

Però és que a més de l’explicació, l’artefacte publicable en paper resultant de l’esforç de Lara Juan Linares és un compendi que, tal com subratlla, vol mostrar (ho fa) amb tècniques i formes actuals i innovadores un ofici que ens lliga al passat.

Dir que seria un crim que el projecte no passe a paper, per més metafòricament que parlem, pot ser exagerat. Però per ací va la cosa.

Dijous ja és Cassoleta (amb majúscula). Com passa el temps! Va de braç. Pareix que siga l’altre dia quan pagava, com a penitència del pecat de sobredosi de colesterol al forn, una digestió laboriosa. I ja hi tornem a ser.

Més val perdre un bon amo que un mal costum, diu la saviesa popular. I no seré jo (sobretot en este afer) qui duga la contrària. Lliguem-nos els matxos que la cosa va de bo.

Enguany, de Cassoleta, només n’hi ha quatre dijous i el dimarts, vespra de Cendra. No passaran molts dies abans que marquem en el calendari la data joiosa.

Carrer de la Mare de Déu del Carme. La botiga de ca l’Areneta es trobava al pany de cases de la dreta, al cantó (fora de la foto) amb la costera del forn de Maties (Arxiu Col·lectiu l’Olla)

La sarsa la vam comprar en ca l’Areneta. Potser ho havíem fet ja algun altre any, però ara no sabria dir-ho. Era per al sopar de la foguera de Sant Antoni, quan érem xiquets i la construíem darrere dels corrals (en un “darrere dels corrals” del poble, que en aquell temps n’hi havia uns quants). Potser va ser el mateix any que vam arribar a posar trampes per a evitar que els d’altres territoris locals ens furtaren llenya: hi havia competència entre les diverses fogueres escampades per barris.

Pa i mescla, cacau i alguna coseta més; la sarsa, botar-li foc a la foguera, i l’aparició dels pares que ens envien a casa: va que es fa tard i demà fan escola. Possiblement, este abús d’autoritat sobre els monyicots té ara algun nom tècnic: en aquell moment era inapel·lable i au. També és cert que ara difícilment es pot arribar a eixe extrem perquè els xiquets ni fan fogueres, ni corren per bancals, ni agarren cullerots… Ni saben què són. Una miqueta assilvestrats érem, i no crec que fóra mala cosa.

Però tot açò ve perquè, en la memòria dels fets, quan he recordat el moment en què els pares prenen possessió de la foguera i de la festa, quan ens en fan fora i s’apropien de la faena que havíem fet, m’ha passat pel cap que eren els majorots qui ens expulsaven, i no. Eren els pares; no eren els majorots.

I qui eren els majorots? Per a nosaltres, xiquets, eren aquells que ja havien entrat en una edat en què transitaven a una sociabilització nova, abandonaven els jocs amb què ens havíem criat al carrer, i amb els canvis corporals la diferència física era també palesa. Potser ara en podríem dir adolescents. No sé si coincidiria ben bé, però és evident que en aquell temps això no podíem saber-ho. I entre algunes característiques seues, per tal de mostrar que ja no eren nens, n’hi ha que esdevenen abusananos, assetjadors en traducció actual. Naturalment, nosaltres també vam arribar a ser, més tard, majorots. Dubte que ara n’hi haja. Algú podria fer-ne un estudi.

És curiós com, a partir del record de la sarsa i ca l’Areneta, he anat a entropessar amb una paraula colgada sota algun plec de l’edat ves i busca des de quan.

Com hem comentat en més d’una ocasió, Josep Pla i Costa era un ollerià del segle XIX desficiós que, entre més mampreses, va fer com un diccionari valencià-castellà. Amb aquells paperots, Josep Martines va redactar una tesi doctoral de la qual van eixir alguns llibres. És un resum succint.

Ara he trobat que el que du per títol El valencià del segle XIX: el lèxic es pot consultar íntegre a internet. I descarregar també. Un tresor que ens han posat més a mà. Aprofitem-ho.

➡️Ací un altre dels llibres: El valencià del segle XIX. Estudi lingüístic del Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa

Si he de fer cas de la memòria volàtil era a l’entrada de casa seua, una casa bona de poble. De totes maneres és un detall negligible. Ell havia sigut metge, en aquell moment (fa més de vint-i-cinc anys) ja vell i retirat, i ens contava com una vegada la Guàrdia Civil li va dur un home ferit de bala al port de l’Olleria. Es parlà d’un atac de maquis, però ell deia que probablement hi havia hagut un pleit per infidelitat perquè per ací no de n’havien vist, de guerrillers antifranquistes.

Però resulta que els papers impresos (i ara digitalitzats) diuen coses, i algunes poden lligar amb els records. El periòdic Lluita que editava el Partit Socialista Unificat de Catalunya (imprés a París), publicava el setembre de 1948 la notícia d’un atac dels maquis a un grup de falangistes al port de l’Olleria. Hi hagué, segons detallen, un mort i un ferit, que ben bé podria ser el que la Guàrdia Civil va dur a cal metge aquell d’Aielo de Malferit.

És cert que sembla que per ací no hi va haver molt (o pràcticament gens) de moviment actiu de maquis, però sí que n’hi hagué de pas cap a zones més d’interior i nord. I també és possible que la hipòtesi de la disputa per infidelitat es fera córrer per a ocultar l’atemptat. En tot cas, el que és evident una volta més és que la guerra va acabar el 1939 com a conflicte bèl·lic entre exèrcits, però no es va acabar la resistència a la pau dels cementeris instaurada.

Enguany farà 33 anys que es van gravar les imatges que ara podeu veure tranquil·lament sense moure-vos de la butaca. Són una recopilació d’algun dels treballs videogràfics ingents que va fer Vicent Martí per a guardar en la retina de la memòria espais del nostre poble amb sort (o dissort) diversa.

Hi ha vistes exteriors de l’església de Santa Maria Magdalena, del Ravalet (Casa Roja, Casa del Sacarés, Casa Santonja), i interiors i exteriors de les ermites de Sant Cristòfol i de Sant Joan (antic despoblat del Vint-i-cinc). Un patrimoni valorat més aïnes superficialment.

Més vídeos:

· La Casa Santonja el 1993
· Obres de restauració de l’església de Loreto 1996
· Un passeig per l’Olleria 1996
· Alcavó de les monges (1993 i 1996)
· Festes de l’Olleria (1966). Film recuperat dels pirotècnics Nadal

El 2021, Noèlia Sanvíctor va entrevistar per a VilaWeb Ontinyent la directora de teatre, escriptora i actriu Isabel Martí per a parlar de la seua obra Salem. Dissabte passat la vaig veure, dalt de l’escenari del cine Goya de l’Olleria, on representava Rogles de cançons i misèria, una nova creació escènica l’autoria de la qual comparteix amb Paula Llorens (d’arrels ollerianes com és ben sabut).

Totes dues van a barca també com a actrius en la representació, acompanyades per Raquel Piera, en una série de converses inconnexes però entrellaçades per la quotidianitat femenina que les colga encara més avall de la misèria masculina.

Del llavador al part; de la mortalla al sotmetiment, les discriminacions (també les assumides) van fent-se tema de conversa i denúncia. En un moment, puntualment present, una de les actrius s’admira de com ha millorat la societat per a les dones en només cent anys. Em va sobtar, això: crec que el canvi  s’ha fet en un temps molt més curt. Jo recorde una societat on es vivia com a natural, per exemple, que les dones no pogueren entrar sense companyia masculina als bars. Els canvis, justos però inacabats, s’han precipitat en poques dècades. És cert que en aquesta banda d’Europa van començar més tard perquè la dictadura s’aferrava a un tradicionalisme falangista castrador, tan maquillat posteriorment que ara hi ha qui el reivindica com a revolucionari.

La “revolució” femenina ha sigut més ràpida. El mal és que, com el mal del ric, la involució té molt bon crit i cal estar a l’aguait.

Demà presenten a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Contra el silenci i la impunitat, el llibre de Xavier Montanyà publicat per VilaWeb. Ací els vam pillar la mà i ja el vam presentar en societat divendres passat, en una mampresa que pràcticament des que la vam engendrar es va dedicar a fer-nos la guitza i posar a prova la nostra capacitat de reacció i cabuderia.

Més enllà de l’acte editorial en si, amb una precisa aproximació històrica de Lluís Bernat Prats i una contundent i documentada intervenció de l’autor sobre l’estafa patrocinada de la transició, l’expedició del periodista em va permetre hores de converses profitoses per a mi. És molt sa parar l’orella a gent que sap amb sentit crític i comparteix amb generositat. I també em va servir per a mostrar un país que de l’Ebre en amunt molta gent té boirós i ple de tòpics desenfocats.

Van ser vint-i-huit hores (pam amunt, pam avall) ben aprofitades. Fins i tot vaig ser el fill pròdig del llit que tenia abandonat a Ca Les Senyoretes, i el turista motoritzat en la visita que vam fer a les costeres de Bocairent ben guiats per Josep Lluís Pasqual.

Les peripècies de la vida poden conduir a experiències que deixen solatge, i a altres que no passen de simples anècdotes. També és cert que n’hi ha d’aquestes que, tot i superficials, prescindibles, queden surant i s’enganxen com una llepassa (molesta, de vegades) a alguna activitat o acció que involuntàriament te la recorden.

Posem per cas, en primera persona, aquesta cançó de Léo Ferré. L’home ve a dir que per molta gent que hi puga haver que l’admire, no és cap ídol: no passa de ser un artista.

Doncs bé, per molt a la llarga que la senta (com és el cas), no puc evitar que em vinga al cap la imatge d’aquell altre famosíssim artista que em va rebre en calçotets després d’una actuació.

Complement final de l’Alcorà de Bellús amb indicació de la data i lloc de redacció. Foli 125, pàgina 450

L’any 1518, el 24 de juny del calendari julià més concretament, unes mans anònimes van acabar de cal·ligrafiar el que es considera l’últim alcorà del Regne de València. El llibre diu any 914 [de l’Hègira], i diu també que l’han escrit “a Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiyà”. També demana “al Nostre Senyor que ens la retorne”, però això no va passar. Al contrari, els moriscos van ser expulsats i els invasors (nosaltres, per a entendre’ns) encara continuem ací.

Cinc-cents vuit anys més tard (perquè serà ja el 2026), una còpia tecnològica d’aquell magnífic Llibre, conservat a Múnic, a la Biblioteca Estatal de Baviera, arribarà a Bellús on va ser manufacturat.

Serà dia de festa grossa al poble i a tota la Vall. I a cals socarrats, que posaren el paper.

Què més voleu saber del Llibre?

L’any 2016, vostés se’n deuen recordar, hi va haver una polèmica quan uns pretesos periodistes van referir-se despectivament al poble. A l’Olleria.

Era un d’aquells programes presentats com a presumptes debats polítics i que resulten ser un espectacle. S’hi va parlar d’una polèmica inicial, també olleriana, d’unes paraules de la llavors regidora del PP Gema Borràs, qui en el ple del 30 de maig va amollar que els homosexuals “tenen trastornades les hormones”. El PP valencià la va desautoritzar, no la formació local. Ella, en un escrit, va demanar disculpes, retirà l’afirmació i assegurà que no volia ofendre ningú.

La qüestió és en aquell programa Eduardo Inda i Francisco Marhuenda van voler llevar-li importància. Marhuenda va parlar en to pretesament irònic “d’eixe poble tan important anomenat la Ollera” (sic). Per a acabar-ho de rematar Inda es referí a un poble “perdut allà a València”, i afegí que “són cavernícoles, estan fora de la realitat”.

Hi va haver rebombori, i molt de renou a les xarxes i a les converses naturals. I si ho comente ara és perquè és bo saber amb qui s’ajunta cadascú, especialment si té responsabilitats vitals. És el cas del president (en funcions) Mazón, que ha amollat bona cosa de diners de tots els valencians al pamflet d’Eduardo Inda perquè li faça costat. Sí, al mateix que ens va dir cavernícoles. Queda (més) clara, doncs, la credibilitat de tots dos.

________________________________________

La notícia amb vídeo: Malestar a l’Olleria pel menyspreu de Marhuenda i Inda