Havia de tornar a passar

No sé si va ser mentre sopàvem o en acabant, que ella i jo vam estar parlant d’aquells moments que tot lo món ha viscut en què algú et saluda i la memòria és incapaç de situar la persona en qüestió en algun record que la identifique.

Feia quinze dies d’aquella conversa quan em vaig trobar, quasi a foc seguit, en dues de les circumstàncies possibles que havíem il·lustrat amb exemples per on ja havíem passat anteriorment. En la primera, diguem que de les més fàcils de gestionar, a una salutació purament formal la millor manera de respondre és reconéixer el buit en la memòria: ‘Perdona, però ara no recorde de què et conec‘, vaig reconéixer. Simple, però sincer i efectiu. Si ho creu oportú, el saludador ja et farà veure quin és el record que has perdut.

L’endemà mateix, però, es va presentar un dels graus màxims quan qui et saluda ho fa amb una efusivitat manifesta que contrasta amb el teu buit de memòria. Per algun motiu que desconec vaig tindre la sensació, des que el vaig veure acostar-se on érem, que venia a buscar-me. Primer vaig descartar, per més que li semblara, que fóra germà d’un conegut meu perquè no té germans; també em va sorprendre la ressemblança que tenia amb un altre amic i que, evidentment no era ell. Tot això em va passar pel cap en el temps que van durar les tres últimes passes ràpides que va fer fins a posar-se’m al costat i allargar-me la mà amb un somriure ben complagut.

En un cas d’emergència com aquell, quan fa lleig reconéixer que no reconeixes, vaig concentrar totes les energies a buscar en una mil·lèsima de pensament alguna pista que evitara el desastre. No n’hi va haver, de desastre: en aquell moment vaig lligar aquella salutació amb una informació sobre algú que m’havia buscat la setmana anterior, i a qui, perquè la cosa tinguera més mèrit, no havia vist mai. Em vaig agafar a aquella opció, que sortosament fou la correcta, però no ho done a passar a ningú.

Coses que no han canviat

Fa alguns anys, quan el PP encara governava la Generalitat, em queixava que la comunicació oficial que arribava als mitjans de comunicació ratllava el 100% en castellà.
Ara, després d’una legislatura del nou govern i començada la reedició del Botànic, la cosa continua lamentablement inclinada a favor de l’idioma de l’imperio. Hui, per exemple, de 18 notes de premsa, només tres han aplegat en valencià i una en bilingüe. Les altres, ja sabeu.
No negaré que l’actitud del Consell ha canviat alamon, però és que l’anterior era tan negativa que partíem d’un nivell sota terra i ara a males penes arribem, encara, a entreveure el camí cap a la superfície.
I precisament pels esforços que s’han fet -alguns purament estètics sense voler anar a l’arrel del problema, tot s’ha de dir-, justament per això veig estrany que la comunicació de la Generalitat amb els mitjans de comunicació amague el valencià d’aquesta manera. Només cal anar a la pàgina del Gabinet de Comunicació del Consell, seleccionar-la en valencià, i comprovareu que els continguts no canvien de llengua (castellana).
Hi ha d’haver alguna explicació, però potser és millor no saber-la.

Canvi d’aires

Els pocs dies que he estat fora ara recentment no poden qualificar-se d’expedició. Ha estat simplement un desplaçament, un canvi d’ubicació geogràfica temporal sense massa modificacions en els hàbits rutinaris. Pràcticament he fet la mateixa faena que si no m’haguera mogut d’ací, però en un(s) espai(s) diferent(s) i amb una calma més definida.

Els tràmits alimentaris sí que s’han vist més afectats. Evidentment sense grandiloqüències, però tot i això acaçats per alguns incidents de baixa intensitat.

Ara toca mirar si serà possible de fer una expedició de reglament, ni que siga modesta. De les d’endur-se les obligacions més mínimes possibles, i pensar en allò que diuen de desconnectar, una cosa que em sembla que no passa de ser una llegenda urbana o un eslògan de gent que es vist de modern.

Anar de ‘torrà’ de bon matí

Em va semblar llegir-li en la cara el pensament: ‘Què diu este senyor?’.

Era evident que no ho entenia, i jo estava convençut que no li demanava res de l’altre món. Un café amb llet, i una rosqueta de pa torrat.

– Sí dona, un tros de pa torrat, vaig provar a dir-ho d’una manera diferent.

Li va canviar la cara quan, per algun motiu, ho va entendre.

– Ah! una tostà!

Vaig véncer la temptació de dir-li que sí, que una torrada volia. Però és que no m’agrada això de ‘torrada’, i no ho vaig fer. Per això no havia començat per ací. En el meu imaginari, una torrà és una aglomeració més o menys voluminosa de carn i de gent al voltant de la brasa per compartir una alimentació lúdica. I crec que em perdonaran si a les vuit del matí no em sol vindre de gust.

Sense voler

És això que parlem perquè hem d’acabar de concretar qüestions més o menys tècniques d’un sopar que portem a mitges. Jo com a organitzador, ell com a senyor batle que ens acull i posa la infraestructura per a la part gastronòmica i la projecció cinematogràfica aparaulada.

La confiança que dóna una amistat d’anys fa allargar la conversa, que ell aprofita per a comentar-me que té embastades les actuacions musicals dels divendres d’agost al poble, i per a demanar-me si no li sé dir d’algú per a acabar de confeccionar el programa…

I sense buscar-ho li he fet mitja programació. Noe i Sigarrito tocaran a Salem els dies 2 i 9 d’agost, respectivament, a la nit davall del Benicadell. Amb sopar optatiu. Una bona opció si busqueu una fresca empeltada de bona música.

Com que encara no m’he gitat, és hui que fa quinze anys

Tècnicament ja és dilluns 1 de juliol, però segons la saviesa popular, fins que no et gites és hui, de manera que continua sent diumenge 30 de juny, dia en què fa quinze anys vaig encetar aquest bloc.

Va ser un dels primers d’aquesta santa casa, d’alguna manera com una mena de conillet d’índies per a anar posant a to l’engranatge d’aquesta ferramenta comunicativa que llavors anava despuntant.

És molt de temps, quinze anys. Han passat alamont de coses i m’han passat alamont de coses. Com a tot lo món. Algunes han tingut reflex ací, i la majoria no. Qui em coneix ja sap que sóc una persona amant de la discreció i la privacitat. En tot cas, hi ha hagut temporades de més expansió a nivell personal i altres amb tendències més de caràcter general. Sempre, això sí, descarregades de vel·leïtats dogmàtiques i mirant de rimar amb l’escepticisme i el dubte higiènics.

Hi ha hagut també èpoques de gran producció d’escritets, seguides de moments de sequera escriptora, com ara mateix que passe per ací al cap de les mil. El motiu, ara, és que llig poc, i no llegir (em) fa deixar d’escriure. I això és mala cosa, perquè no llegir i no escriure arruga el pensament i el fa lent i farfallós. I dèbil.

Mirarem d’alimentar-lo, perquè com diu el mestre Leo Ferré (un dels antics habituals per ací), per a fer la revolució al carrer s’ha d’haver fet abans al cap.

Un record en el record

Era el cinema Odeon d’Albaida, deu fer ja tres quarts d’una eternitat, d’això. Jo acompanyava l’amic Ernest perquè volia entrevistar a Lluís Llach per a la ràdio on treballava i em va demanar si li ho podria arreglar.
Quan va acabar la sessió de preguntes més o menys oficial, em va dir si jo li’n volia fer alguna.
– Ja te’n recordes, de les lletres de les cançons?
– No, i tu ets un fill de puta per preguntar-ho.
El to i el somriure reforçaven el sentit de broma i confiança de la resposta que he recordat ara, quan he retrobat el vídeo d’aquesta cançó dedicada a la Laura Almerich, la seua companya musical que es va morir ahir, on es veu una volta més la facilitat amb què l’home es perdia enmig de les lletres de les seues pròpies cançons.

L’havia buscat per afegir-me, d’alguna manera, als records d’aquesta dona responsable també de la història d’èxit de Llach.