Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Trenta anys, una conferència i un vídeo

0

No és nou, aquest vídeo del jaciment arqueològic del Col·lectiu l’Olla, però hui tinc un bon motiu per a tornar-lo a recordar: fa tot just trenta anys de la conferència de Vicent Partal sobre el Tractat de Maastricht.

No pareix l’altre dia. Ni l’any passat. Pareix la realitat, trenta anys. Això vol dir que ja fa tots eixos anys —i algun més— que som amics.

Per cert, ara que es parla de l’Any Internacional del Vidre, en el vídeo comprovareu que en aquells anys nosaltres ja recorríem als productes de fabricació vidriera per als regals als nostres convidats. De diners no en teníem, però miràvem de tindre detalls dignes i representatius.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Boriols de memòria

0

A l’altra banda de la memòria tot és diferent. O tot era diferent. Té igual: el temps verbal no hi té cap utilitat.

Els records hi són en un present inesgotable, encavallats màgicament i metòdicament en una equació d’incògnites intransferibles que no té solució. O que es dissol, a voltes, en un boriol que s’envola en forma de cançó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense nostàlgia

0

Passar pel Conflent sense entrar a visitar Prada hauria estat una descortesia per part meua. Una falta que no vaig cometre.
Després de bambar per alguns carrers coneguts vaig anar a parar a la plaça, a fer-me un café en el bar que més voltes m’havia acollit les nits de la Universitat Catalana d’Estiu aquells anys que semblen ja d’una altra vida. Una altra vida no, evidentment; però un altre temps sí.

La terrassa del bar es veia animada per una joventut que contrastava amb la sensació general d’absència de joves a tota la comarca. A la porta mateixa, un grupet cantava i xarrava en anglés. A l’interior, una aroma de substància recreativa fumada donava la benvinguda al bar, convertit en establiment modern.

Potser si el local haguera mantingut l’aspecte original hauria estat víctima d’un ataquet de nostàlgia. Però el decorat no acompanyava: millor pensar en el futur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De misses que no toquen

0

Que l’Ajuntament de l’Olleria celebrara ahir això que en diuen Fiesta de la Hispanidad no hauria de sorprendre ningú. És conseqüent amb el seu nacionalisme espanyol militant, perfectament legítim i conegut. Potser en parlem un altre dia.

Però trobe que el consistori hauria de ser conscient que, com a institució estatal, li toca ser respectuós amb la constitució espanyola que tant ens refreguen pels nassos com a intocable i quasi sagrada, i hauria de deixar precisament les coses realment sagrades per a l’àmbit privat de les creences personals. Si el paperot legislatiu parla d’aconfessionalitat de l’estat, vols dir que organitzar misses no és faltar-li al respecte?

D’ací no res arribarem a complir el primer quart de segle XXI i la lliçó de la separació estat-església (catòlica) encara no la sabem bé. Cansa tant de repetir curs i no avançar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Nou d’Octubre i l’aigua xirli*

0

Demà és Nou d’Octubre, dia del País Valencià que institucionalment s’ha anat descafeïnant de manera que ja no és ni dia de la Comunitat Valenciana: ara toca dir dia de tots els valencians i valencianes. Amaguem res que puga sonar ni de lluny a subjecte polític. D’actes reivindicatius, oficials, no se’n veuen.

Potser una de les poques excepcions per ací prop va ser el de l’Associació de Juristes Valencians divendres passat a l’Olleria, en la ruta que fan explicant la reivindicació de la recuperació del nostre històric dret civil. Llàstima que en fórem pocs, perquè la qüestió no és poca cosa.

Topem, de nou, amb la història dels acords presos a València pels partits polítics que, en arribar a Madrid, deixen de tindre’n el suport. Alguns dels ponents, fora de la taula, recordaven la necessitat de crear el ‘problema valencià’ que fa uns anys es volia fer visible, i que els darrers governs de la Generalitat han aigualit.

Pel que van contar els juristes, la reclamació és políticament transversal, a excepció de l’extrema dreta, i té el suport de les Corts, les diputacions i pràcticament el 100% dels ajuntaments. Trobe que és un aspecte de la identitat del país que ens cal fer respectar. Ara, de moment, amb un lleu afegitó a la constitució espanyola (si vol la meròpoli), a l’espera de tindre la nostra.

*Aigua xirli

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un brindis de fa cinc anys

0

Dissabte va fer cinc anys que, de nit ja tardet, vam brindar després d’un dia que ens havia marejat les emocions.

La vespra ja havia estat una nit emocionalment carregada. En una escola, les activitats diverses la mantenien oberta mentre esperaven que a la matinada arribaren les urnes i les paperetes, en un ambient ple d’il·lusió i alhora prevenció perquè ja es veia vindre que l’actuació de l’estat no seria gens amable. No feu fotos, ens van demanar. Em vaig sentir tornant a una clandestinitat que, per sort, no he arribat a viure en primera persona.

En un altre centre formatiu, de nivell superior, ens esperava una gentada compartint una festa d’esperança que l’endemà les hòsties van desbaratar.

Vam brindar la nit del primer d’octubre de 2017, quan la democràcia va véncer les porres. Després va vindre la repressió -inacabada–, i uns polítics que es veu que no saben traure-s’ho dels dits.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dimensió mòbil

0

És cosa sabuda i assumida pràcticament com una fatalitat que l’accessibilitat urbana és, per regla general i ara com ara, una pura fantasia. Però no és d’això que parle ara, encara que l’ús intermitent que faig del vehicle elèctric de suport nou ho corrobora contínuament.

La qüestió -una altra qüestió- que dóna a la circulació amb aquest invent un altre punt d’aventura (si t’ho prens amb calma), no exempta d’un cert risc, són els éssers humans que deambulen en una altra dimensió. Concretament en la dimensió del mòbil perpètuament a la vista: els que es mouen sense mirar per on caminen. O que es queden immòbils (pura contradicció) abduïts per la pantalleta enmig d’una vorera.

No s’hi val a dir allò de “gent jove, pa blanet”. He hagut d’esquivar obstacles humans de generacions ben diverses. Tampoc no toca tirar la culpa al govern (el local o el Consell): en açò són innocents. Encara que, en allò que déiem al principi, sí que s’haurien d’arromangar de veres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una sorpresa en segona lectura

0

Les lleixes de les prestatgeries que em fan de biblioteca personal són fondes, de manera que el desordre de llibres el tinc amb volums aparcats en doble fila. Això fa que per a consultar quins són els que s’han quedat dins, sense visibilitat, haja de fer maniobres amb els de la banda exterior que permeten de llegir els lloms castigats amb una posició immerescudament secundària.

En una d’aquestes maniobres vaig redescobrir el Jo confesso, de Jaume Cabré, llegit fa anys. El vaig rescatar per a rellegir-lo, i ja em té de nou fascinat.

En aquesta ocasió, però, he trobat un detall que em sembla que em va passar per alt en la primera lectura. El llibre va ple de referències mitològiques i històriques, moltes de les quals he de reconéixer que se m’escapen. I n’hi ha una que, ni que siga de rebot, ens pilla de prop. La que comentava que crec que no vaig guipar.

Diu en un dels passatges: “Ja sé on és el Mal. Fins i tot el Mal absolut. Es diu Himmler. Es diu Hitler. Es diu Pavelić. Es diu Luburić i el seu invent macabre de Jasenovać”. Luburić… aquell home a qui a Benigànim deien el polaco, l’ústaixa croat responsable del camp d’extermini de Jasenovać on van matar centenars de milers de persones i acollit pel franquisme com tants nazis més.

Després de viure a Benigànim va establir-se a Carcaixent, on el van assassinar i on la seua tomba encara és un insult, tot i els esforços de l’ajuntament per a exhumar les restes del criminal de guerra i desfer-se’n.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Discreció vençuda

0

Un servidor és, de natural, discret. També per convicció, si no és que açò és resultat de ser-ho ‘de naixement’. Però aquesta condició, fer-la efectiva, a voltes topa amb elements externs que no controles, que no poques vegades són poderosos i que et deixen al descobert.

Aparéixer al diari no és una de les millors maneres de passar desapercebut. Que siga a VilaWeb (que és casa), i que siga a l’editorial de Vicent, multiplica una exposició pública no buscada però que s’agraeix (amb un puntet de vergonya) enormement. Mas que en siga només un esguit, tot lo món té la seu vanitat.

Una altra qüestió és fer-ne bandera: no es tracta ara de voler lluir res, però tampoc de caure en el pecat de la falsa modèstia, un pecat de què em diuen que m’hauria de confessar algunes voltes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dubtes amb bandera roja

0
Publicat el 21 d'agost de 2022

Quan vius immers en un mar de dubtes, i sempre amb bandera roja, prendre decisions és un calvari. Decisions de les grosses, vull dir. Però no pots fugir-ne, perquè fer el mort no soluciona res: els corrents se t’enduen i encara és pitjor. Sé d’algú que ha anat a parar a una illa on tot l’any és diumenge de ressaca.

Prens la decisió i, inevitablement, mentre no arriba el dia X que tot saltarà pels aires, un uendo et furga la consciència amb temptacions de canviar d’idea contra les quals -com que ja tens una edat- pares una barrera d’experiències molt adjectivables.

I l’endemà… L’endemà serà dijous, dia de mercat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trenta anys i una pissarra

0
Publicat el 18 d'agost de 2022

“La vida és un tango”, deia aquell. I aquell altre que en cantava entonava que “veinte años no es nada…”. Vint, potser no; però trenta anys donen per a molt: mireu si no la diferència tecnològica amb què l’amic Partal explicava el 1992 a l’Olleria el Tractat de Maastricht, i com fa anar ara una pissarreta que en aquell moment era ciència ficció.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cartell de creu i ratlla

0
Publicat el 14 d'agost de 2022

Fa anys que, de comboi, faig els cartells de les vacacions de Ca Tarsi, per allò de mirar de donar un poc d’originalitat, humor i algun toc de recuperació lingüística casolana. A voltes la intenció s’ha quedat en l’intent, però això és a banda.
El cas és que ara tocava de fer el de l’estiu… i resulta el més complicat perquè és el definitiu, el de fer creu i ratlla, el de rodar la clau i passar el forrellat.

Est estiu no s’acabarà el món, però alguns mons particulars sí que van capgirant-se.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Temps de maixons

0

La ràdio alenava cançons de moda com cada vesprada, amb la companyia senzilla dels maixons que es desfeien en llana contra el fred de l’altra banda dels vidres. La llet calenta, les galetes em vénen a una memòria en què confie i que du la pau de saber que encara no te n’havies anat. Perquè encara no havies arribat.

Després sí. Però en aquella destrossa quotidiana la ràdio ja havia desaparegut amb els maixons i el fred feia gust d’absència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Insospitadament

0
Publicat el 12 de juny de 2022

Mentre el sentia parlar, admirat de la capacitat comunicativa i de la demostració de trellat que abocava, m’assaltava el dubte de saludar-lo i explicar-li que feia més de trenta anys el vam convidar a fer una conferència al poble.

Jo la recordava. Me’n recorde, a grans trets, però ell en deu haver fet centenars des de llavors.

Es va quedar mirant-me, quan li ho vaig dir, i es veu que se li va encendre la memòria i em va abraçar: “I tant que me’n recorde!”. I me’n va donar detalls perquè, va dir, hi ha coses, moments, que persisteixen, i aquella nit n’és un per a ell.
A voltes t’atrapen satisfaccions insospitades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Micó i Garcia, el rector que em va predir sense saber-ho

0
Publicat el 29 de maig de 2022

La vida pega voltes, i un dels revolts m’ha permés d’ajudar a tirar avant un llibre en record i homenatge a Vicent Micó i Garcia, el pare Vicent qui, sense saber-ho ni ell ni jo, va encendre’m de menut una llumeta que no crec que s’apague ja.

Com vaig dir en la introducció a la presentació del llibre, es tracta d’un treball necessari: una manera de començar a pagar un deute de la societat amb ell per la seua profunda humanitat, per la coherència radical i per l’estima a la terra en el sentit més ampli, el que va dels cavallons a la llengua.

Ara cal que el llibre faça el seu paper i molta més gent (no només del poble, però també d’ací) conega l’amplitud d’àmbits en què l’home destacava, dissimuladament en la discreció i la humilitat.

Un dels autors del llibre, Pep Frasés, va proposar que el municipi dedicara un carrer al pare Vicent. Ho va proposar i hi va insistir. Crec que seria un acte de justícia.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari