Ens fan desbatejar

És obrir la porta de casa i sentir la veu de Javier Arenas del PP parlant del referèndum. Ma mare ja té una edat avançada i el volum és alt, de manera que sense passar per davant del televisor el sent assegurar que donen suport als ‘centenares de alcaldes del PSOE, PP i Ciudadanos’ que no col·laboraran, diu, en la il·legalitat. No li he vist la cara, però la veu no li ha tremolat gens a l’hora de dir-ho sense esmentar el detall que d’eixos poc més 200 (de 950), entre el PP i Ciudadanos només en tenen 1.

És que sense voler et fan desbatejar.

Al remat m’ho han preguntat

Tot i que és molt recurrent, fins fa ben poc encara no m’havia trobat personalment interpel·lat amb la famosa pregunta ’En tu DNI qué pone?’. Sorprén la fe que l’interlocutor posa en el valor de la lletra impresa en alguns documents, quan tots sabem que el saber popular ja adverteix que el paper aguanta qualsevol cosa.

La qualitat d’oficial d’un paper no li infereix la característica d’infal·libilitat, ni el converteix en document sagrat. Almenys en les societats que diuen que són modernes i es proclamen democràtiques.

En el meu DNI, evidentment i inevitablement hi diu ‘Espanya’, però també en vaig tindre on havien escrit ‘Albiñana’ i ja no ho posa. És més, també tenia un paper carregat de símbols de legalitat que em deia subnormal. Ara dubte si no haver-li fet cas em converteix en delinqüent i sediciós.

En totes les faenes es fuma (i V)

Vaig deixar l’hostal i el poble amb calma. Havia plogut i encara plovisquejava, i l’Espluga de Francolí s’havia despertat modestament mullada. Vaig tornar a la cafeteria de davant de l’hostal per desdejunar, i tot i que no em vaig afanyar molt, a l’hora de pagar la dependenta em va dir que havia anat ràpida la cosa. Sense entrar en detalls vaig dir-li que m’esperava una ruta d’algunes hores i no em fiava molt de l’oratge.

Amb la raó que em va donar la dona i superant algunes rotondes vaig eixir del poble en direcció al sud, aprofitant l’autovia gratuïta que discorre durant alguns quilòmetres al costat de l’autopista. Les coses bones duen poc, i al remat has de tornar als peatges si no vols deixar-te la paciència a la carretera tercermundista.

Tot s’acaba. El temps per a fumar també es va acabar, i no sé si quan torne a pujar ja haurà de ser amb algun paper administratiu per passar el riu Sénia. A tot açò, com és que diuen que als del sud no ens posaran facilitats per a tindre un passaport de la república nova?

En totes les faenes es fuma (IV)

Finalment sí que vaig anar a pegar una miraeta a la Ruta dels Temples que havia vist anunciada. Comença a la porta de l’Església Vella (ja havia dit que n’hi ha dues a la mateixa plaça; l’altra és la Nova), dedicada a Sant Miquel. Allà posa que és del segle XIII. No sé com és per dins perquè la vaig trobar tancada, i es veu que a l’interior es pot veure un audiovisual sobre els templers. Per un lateral del temple, un carreró, vas a parar a tot de carrers estrets on segueix la ruta pel barri antic. Vista la complicació de costeres, i amb una basca que ja m’havia fet anar xopat s suor, vaig optar per tornar a la plaça on posen cervesa fresca. Prosaic, però pràctic. Ja no som jóvens.

En aquella plaça -ja m’havia passat la vespra- vaig observar la gran quantitat de castellans* que hi havia. Vull dir que en aquell espai se sentia parlar molt de castellà, molt més que en altres racons del poble. Els cambrers i propietaris dels bars, per exemple, encara que tota la cartelleria i menús foren en català, parlaven en castellà. A mi no: jo parlava en valldalbaidí i ells responien en català, però entre ells era el castellà l’idioma imperant. I la gent d’allà catalanoparlant?

No puc evitar anar amb l’orella plantada, i l’observació indiscutible em demostrà que allà són tan lingüísticament acomplexats com ací. Una frase breu, simple, mínima, en castellà fa canviar automàticament i inconscientment de llengua, abandonar l’idioma com si l’altra persona s’haguera de sentir ofés o no fóra capaç d’entendre-ho, malgrat les evidències diàries i contundents que això és fals. I suïcida.

*De xicotet, de tot aquell que no parlava valencià déiem que era ‘castellà’. Igual tenia que en fóra oficialment, o que fóra andalús, o manxec… Si parlava castellà, era castellà. L’excepció eren els de València, que encara que parlaren castellà era per una altra qüestió.

En totes les faenes es fuma (III)

Jo m’havia mentalitzat per a assaborir el gintònic. Com que tocava beure-me’l sense companyia, i sense conversa tinc tendència a engolir amb una certa celeritat, havia estat convencent-me que no hauria de tindre pressa, que aquesta nit m’acomiadava de l’expedició i de les vacances (quina broma!), i que per tant havia de fer condir els glops.

Però el destí és prou trompellot. Quan l’he demanat ja m’ha fet la sensació que la cara del cambrer no era d’alegria, i en pocs minuts m’he quedat tot sol en el local que de normal és el de més ambient de tot el poble. M’he convertit en l’únic client mentre recollien taules, amuntegaven cadires, apagaven llums… Començava a sobrar allà.

· No recordava haver vist, en els viatges anteriors per ací, la placa que indicava la direcció a través d’un camí que duu al castell de Mirmanda. M’ha despertat la curiositat, i m’hi he aventurat. Llàstima que no l’haja pogut visitar, perquè de fora es veu bonic i curiós. Sembla que és el centre de producció de vi i algun altre licor.

En totes les faenes es fuma (II)

La vorera ampla d’aquell cantó redó serveix de terrassa d’una cafeteria-pastisseria on aquest matí l’oratge feia de molt bon seure. Hi corria un griset, un ventet suau que acompanyava una temperatura modesta amb el resultat d’un nivell alt en l’escala de l’agradabilitat.

Entre converses intranscendents ha aparegut una música llunyana seguida d’una veu celestial (perquè venia del cel) que devia dir alguna cosa. Era el bando. He parat l’orella i, tot i que ja ho sabem, he confirmat que encara que havia passat la ratlla del Sénia seguim parlant igual. Tots dos sonen exactament de la mateixa manera: no hi ha mans d’entendre’ls.

Per si no havia tingut prou experiència de filologia ficció, a l’hora de dinar m’he atrevit amb una altra variant d’aquesta branca de la ciència i m’he llançat sense precaucions a la filologia d’aventura. Sense haver mirat cap mapa d’isoglosses ni cap estudi de dialectologia comarcal he acceptat un plat de llonganissa a la brasa, sabedor com sóc que el nom en aquests embotits tenen una variabilitat digna del llibre aquell dels rècords. L’aventura ha acabat bé. Era una llonganissa de les que els del sud anomenem llonganissa, i a més estava ben guisada.

Això ha sigut a la plaça, on dilluns fan mercat, i on tenen dues esglésies. Grans. Pràcticament tocant-se. Allà comença també una Ruta dels Templers que recorre uns quants carrers i que no he visitat. Potser demà. O no.

En aquella mateixa plaça, a la nit, un vehicle anunciava que qui vulguera ja es podia apuntar a l’autobús per a anar a la manifestació de l’Onze de Setembre de Barcelona, aquella plena d’independentistes i gent que diuen que volen descosir Espanya. He mirat amb atenció la gent de les terrasses dels bars, els vianants que passaven per allà, els xiquets que jugaven amb un baló… i m’he quedat esperant algun senyal de la crispació i divisió social que les ments preclares diuen que pateix la societat d’ací. Si n’hi ha, hui s’ha quedat a casa.

Nota: sembla que hui ja hi ha més gent a l’hostal.

En totes les faenes es fuma (I)

A l’autopista -del Sénia en avall- el català no existeix

En totes les faenes es fuma. Tota la vida s’ha dit això: almenys tota la meua vida ho he sentit. Això vol dir que sempre que es treballa hi ha d’haver algun moment per al relax, tot lo món ha de poder fer un paronet i descansar.

Jo portava idea de fer alguna expedició aquest estiu, això de ‘parar a fumar’ alguns dies, però entre ous i colomins si m’encante no les taste. S’acaba el mes oficial de vacances i encara no he canviat d’aires. Així les coses, quasibé pensat i fet, he picat sola mentre agranaven les restes de l’Alardo de dissabte.

La carretera estava bastant amable, aquest matí. No he trobat tropolls, i no ha sigut fins a l’alçada de Benicarló (crec) que no ha aparegut el primer problema. M’ha fotut, però els inconvenients són un al·licient: un viatge plàcid no té mèrit. Dic que pense que devia ser Benicarló perquè em sona que era el nom que tenia l’àrea de servei on he perdut la tarja de plàstic que serveix per a pagar i traure diners. Me n’he adonat quan ja havia fet uns quants quilòmetres AP-7 amunt. D’això i també que de diners en duia pocs. Sembla que demà ho podré tindre solventat.

Arribar a la destinació no ha presentat més problemes, llevat d’un incident suau amb la màquina de cobrar el peatge que es negava a llegir el tiquet. Això i un intent del navegador del cotxe de fer-me anar per una ruta distinta a la que indicaven les plaques de la carretera. Res important.

L’hostal està més o menys com l’última volta que hi vaig vindre. Gran, tranquil -em fa l’efecte que buit-. El restaurant està tancat. Per millores, diu el cartell. A la replaça de davant hi havia hui una mena de fira de productes gastronòmics, amb unes coques ben aconseguides de sabor. Demà faré una visita pel poble.

El moment misteriós

En algun punt de l’AP7, diria que a males penes més amunt de l’Ebre, he avançat un cotxe amb un distintiu que he reconegut de seguida. Era un adhesiu gran, amb una A ben visible, corresponent a la regió occitana de l’Aude. El conec de les visites que he fet per allà. La bona qüestió és que al mateix moment que l’avançava, a la ràdio ha començat a haver-hi unes interferències que impedien escoltar bé l’emissora, i al mateix temps se sentia -malament però de manera intel·ligible- una emissió en francés. Això ha durat ben bé un parell de minuts o tres. No sé quin rebot la feia arribar, però ja és casualitat que haja sigut justament (misteriosament) quan he coincidit amb aquell cotxe de la A.