Un malson impertinent

Diuen que, de somiar, se somia cada nit. Sempre que dorms. O pràcticament sempre. Que només alguns somnis es recorden; parcialment, o passats per la consciència una vegada desperts.

No n’he tinguat mai dels que en diuen profètics, ni tan sols per coincidències. Però hui m’he despertat amb un somni encara calent, potser sense acabar. Era trist: un anunci en primera persona d’un dol pròxim, d’un final dolorós i amb data definida.

Sé que això no va enlloc. La persona que en el somni em confessava esbalaïda el seu futur amb un despús-demà escàs, en la vida palpable ha superat la maldat biològica que havia començat a rosegar-la per dins.

No ha passat de ser un malson, ho sé. Però no me n’he pogut desllapissar en tot el dia.

A Benigànim a presentar un bon llibre

No m’ha agradat mai anar als llocs amb el temps justet, però les coses vénen com vénen i a voltes et toca anar escopetat per arribar a l’hora. Això passa per tindre el vici de ser puntual.
El cas és que divendres no vaig poder eixir de casa quan volia, i arribar al lloc indicat es va anar posant emocionant a mesura que trobava carrers tallats i senyals que em feien pensar que el centre de Benigànim podia estar automobilísticament incomunicat. Encara com que em vaig equivocar i a l’hora exacta de començar l’acte entrava per la porta de la biblioteca.
No sé si se’m notava, però em feia il·lusió aquell acte. Isabel Donet, la protagonista de la nit, em donà les gràcies per acudir a la cita, com si per a mi no fóra un honor estar en la taula de la presentació del seu llibre. L’excusa per a ser-hi és que una part significativa dels articles que formen el llibre ‘De l’erm al verd’ s’havien publicat a VilaWeb Ontinyent, però el mèrit és dels seus textos.
En públic, Isabel em va fer responsable últim d’estar tots allà anit, per haver-la convençuda de publicar-li un escrit que va convertir-se en el primer de la série d’articles que va haver de deixar de fer per qüestions professionals. No ho discutirem. En tot cas, exagere poc o molt, me n’alegre bona cosa.
No em vaig poder quedar al sopar. I va ser una llàstima, perquè la conversa amb l’editor Rafa Arnal i la periodista Iolanda Ibarra, amb qui vaig compartir entaulat, i amb l’autora segur que hauria sigut ben profitosa. I agradable. I amb més gent que va acudir atenta i amable a l’acte.

Nota: Deu fer vint anys de l’última volta que ens vam veure, li vaig dir a Anna. Va fer un gest extremat d’incredulitat, però dos càlculs bàsics a partir d’un record comú la va obligar a donar-me la raó. Vint anys!

Santa Cecília em parla de Toni

Com que s’havia d’escriure, vaig parlar amb el mestre Jem Cabanes a veure com ho havíem de fer: Cileta? No ho tenia clar, i per això li vaig demanar quina grafia tocava a aquest nom de la cançó de què volíem fer una versió en vídeo. Sembla, segons va explicar, que pot tractar-se d’un hipocorístic de Cecília, de manera que havíem de posar Cileta i no Sileta.

Hui és Santa Cecília. Per això me n’he recordat. I he pensat que recuperar el vídeo amb l’aventura corresponent és una bona maners de recordar Toni Canet, director i manifasser major d’aquell gran sarau.

L’Olleria, Vila Reial: efectes col·lateral (VII)

Les presentacions de llibres i d’altres peripècies comporta parlaments davant del públic que haja tingut a bé d’acudir a la cita. No és una cosa que m’agrade, però, com diuen al meu poble, “lo que és p’a tu, debades corres”, i si t’ha tocat, avant.
En aquest cas no hi havia discussió possible i el meu paper estava a la taula. A voltes he pensat que en ocasions m’ha faltat poc per a demostrar la possibilitat de tindre el do de la ubiqüitat, però el dia de la presentació sí que vaig tindre el de la multipersonalitat: vaig presentar l’acte, vaig parlar en nom del col·lectiu l’Olla, i ho vaig fer en nom de l’IEVA. Per sort, tot va acabar bé.
I què vaig explicar? Ací ho podeu llegir si esteu ociosos:
 
Em permetreu que comence jo els parlaments de la nit, perquè així ja per a mi faena feta no porta destorb. I a més perquè em toca fer més d’un paper. Després prendran la paraula la resta dels qui m’acompanyen en este altar civil, i que no necessiten molta presentació: el diputat de Cultura Xavier Rius, el batle Julià Engo, i l’autor del llibre i responsable últim que ens trobem ací, Germà Ramírez.
Si vos preneu la molèstia de llegir la justificació que hem incorporat al llibre, veureu que no tenim idea de convertir açò en una sobredosi de nostàlgia, però és inevitable que els records ens acacen. Per això havíem mirat de tindre també la companyia del secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet, i d’Alfons Llorenç, que formaren part de la presentació l’any 1989 del llibre original. Però fer casar tantes agendes s’ha fet impossible. Sí que tenim amb nosaltres qui fou l’editor d’aquell volum, Rafa Arnal, i molta gent que ens va acompanyar aquell dia preciós i important.
Per al Col·lectiu l’Olla -ara em pose en aquest paper-, la proposta de Ramon Cerdà de mamprendre la publicació del llibre va significar un punt, no d’inflexió, però sí de solvència d’una entitat que començava a traure el cap en el desert cultural i social d’aquell temps. L’aventura va arribar a molt bon port, guiada per l’historiador, i amb l’esforç de molta gent que vam aprendre moltes coses. D’història i de com funcionen certs ambients.
No és ara moment de fer un elogi del llibre. Ja s’ha fet per part de qui en sap. I si al cap d’uns anys ens enviscàrem en un altre estudi a càrrec del mateix autor, això ja demostra com n’estàvem de desvanits del primer, exhaurit de fa anys.
Fa temps que miràvem opcions de tornar a posar a disposició dels interessats aquest llibre, i plantejàvem diferents formats. Per no fer-ho llarg, al remat hem pogut fer realitat aquest volum que ara presentem, gràcies a la iniciativa conjunta amb l’Ajuntament i amb el suport de l’àrea de Cultura de la Diputació de València. I també de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida -canvie de paper- des del qual hem ajudat modestament a fer-lo possible. ‘L’Olleria, Vila Reial’ és un llibre que obria un camí en els estudis competents d’història local, i ajudar a la reedició semblava una decisió indiscutible.
La reedició, ara la veureu, reprodueix com si fóra un facsímil el llibre original, al qual hem afegit només una nova introducció de l’autor, i la justificació que comentava al principi. També hem posat una fotografia actual de Germà Ramírez, per si encara calia fer més sang amb el pas del temps. Un temps que sense deixar d’avançar, ara sembla que es deixa dur políticament i perillosament a recules.
Per acabar, avise que ara el meu desig és rebre una invitació per a la presentació d’alguna altra investigació local. Jo ja ho he dit.

A mena de justificació

La reedició del llibre L’Olleria, Vila Reial és com una edició facsímil de l’original. Li hem incorporat una introducció nova de l’autor, Germà Ramírez, i un servidor va fer un text per a justificar el volum nou. És açò:

Trenta anys en són molts, però la perspectiva mana. Vull dir que si ho comparem amb els quatre-cents trenta de la segregació de l’Olleria respecte de Xàtiva com a Vila Reial, és com si parlàrem de despús-ahir.

Però per a la realitat vital dels qui ens vam veure immersos ara fa trenta anys en l’aventura investigadora i editorial de publicar el llibre “L’Olleria, Vila Reial”, aquest temps transcorregut és pràcticament una vida. I si ara en fem una mena de segona edició, una publicació de l’obra en format facsímil, no caurem en la temptació de creure que això farà anar arrere el temps. Perquè aquella il·lusió, aquell treball intens, extens i de profit, l’emoció de ser partícips d’un projecte d’envergadura que marcà un camí (no només) a la nostra vila… tot aquell caramull de sensacions no es pot repetir.

Està molt bé que ho recordem, i que aprofitem l’ocasió que des de l’Ajuntament de l’Olleria i l’Àrea de Cultura de la Diputació de València ens posen a la mà per a aquesta nova edició d’un llibre exhaurit de fa temps. Recordem-ho, agraïm-los la confiança i comboiem-nos un dia per a festejar la nova publicació. Però que la nostàlgia siga només un episodi fugaç en la festa, perquè al sendemà mateix hi ha d’haver uns altres queferosos enviscats en més propòsits que deixen solatge.

No es pot acabar açò, aquesta mena de justificació del llibre que teniu a les mans, sense l’agraïment consistent a l’autor de la investigació, Germán Ramírez, i a les persones que van confiar en nosaltres per fer palpable el llibre original. Sense Jesús Huguet, Carme Mompó, els impressors Vicent Albentosa i Vicent Martínez, i l’editor Rafa Arnal, ara no tindríem excusa per a escriure ací. I no direu que no seria una llàstima.

L’Olleria, maig de 2018

L’Olleria, Vila Reial: efectes col·laterals (VI)

Definitivament, haurem d’intercanviar un dia els papers. Fins ara, només m’havien afegit el segon nom en converses privades. Divendres, però, ja va ser en públic, amb tot de gent mirant i escoltant la presentació del llibre.

Un dia ja ho vam comentar, que potser podríem substituir-nos en algun acte. Despús-demà ell va a Alcoi. Que no ho farem?

L’Olleria, Vila Reial: efectes col·laterals (V)

Mires avant i veus que la sala s’ha quedat menuda. Després, a mesura que es desfà el grup compacte del públic comença el moment d’anar saludant. HI ha també gent que veus a la llarga, fins i tot molt a la llarga, i hi ha qui aprofita per a fer-te comentaris de l’acte, del llibre i d’aquella altra cosa que potser podria ser interessant.

I al final, abandones el local satisfet i amb la sensació que n’ixes amb més faena -i això que volies anar deixant de mamprendre’n-. I amb el dubte de si seràs capaç de recordar tots els encàrrecs.