Joan Fuster a cal tio Luís

El tio Luís tenia un bar a Aielo de Malferit: el bar del tio Luís.

Aquell matí havíem quedat d’anar a Sueca a visitar Joan Fuster. El pla era ben senzill: arribar a sa casa, tocar a la porta i que ens deixara entrar. Només perquè sí. En un ataquet de coneiximent vaig objectar que allò no tenia molt de futur, per no dir gens, i que, ja que ens havíem alçat un diumenge de matí, podríem anar a almorzar i trauríem més trellat.

Diu que hui fa noranta-vuit anys que va nàixer Fuster, i seguint el costum de fa dos dies de parlar de dates marcades en negreta, faig memòria del dia que més prop vaig arribar a estar d’ell, amb un bon tros de pa i mescla al bar del tio Luís.

(Molt temps després va vindre allò de l’homenatge que vam fer a Fuster, però això és una altra aventura).

Broma quasi profètica

En aquell temps encara feia poc que ens coneixíem. Un dia li vaig dir que aquell que li feia de representant li havia arreglat una actuació en què interpretaria un parell de cançons amb Francisco… i a través de l’auricular del telèfon -que encara no en déiem fixe perquè no n’hi havia d’altres- el vaig sentir com se’n pujava per les parets i maleïa al mànager.
Es va tranquil·litzar quan li vaig confessar que era una broma, però aleshores, sense baixar de les parets, va ser a mi a qui maleïa.
I per què ho explique açò? Doncs perquè he vist ara que uns destarotats han convidat increïblement aquest personatge de la canción española -profundament espanyolista en el sentit més antivalencià i groller- a participar en el disc de la Marató que cada any publica la CCMA, i he pensat que aquella broma, sense voler, ha estat no massa lluny de convertir-se en profecia. Si arriben a coincidir en el disc, m’hauria encanat de riure.

La pista de Portugal

El senyor ministre de Cultura espanyol es va espolsar l’altre dia un piulet d’eixos de Twitter que li va costar un grapat de bescollades a la xarxa, als mitjans i fins i tot en alguna moció parlamentària.
 
La immensa majoria de calbots i protestes (la majoria dels que jo he vist), posen a parir l’home per l’enumeració que fa de les llengües peninsulars*, en què posa per separat català i valencià. Com que ja li han dit poquet i bo pel destrellat, no cal que ho faça jo també.
 
Em sembla més insultant i il·lustrativa una altra qüestió: més enllà de la fal·làcia de la “lengua común”, hi ha un menyspreu envers les llengües que, des del supremacisme del castellà, tracta de “regionals”, del corralet. De reserva índia pràcticament. Ve a dir que l’espanyol és una llengua europea, i que les altres, com ara la nostra, encara que siguem Europa no són europees. Ni tan sols estatals: no són llengua de l’estat, sinó de l’estatut i encara gràcies. I això, la no “europeïtat”, no és que ho constaten, és que ho provoquen negant-se a demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
 
No tinc gens clar que el ministre ignore quin és l’àmbit territorial del català. Però a gosades que té un concepte de la nostra llengua de subordinació en la qual, com a molt, cap la permissivitat actual. I a voltes trobe que perquè no tenen més remei.
 
*El portugués també és una llengua peninsular, però sí que la posa com a idioma que es parla a Europa. Portugal té un estat propi: no sé si això dóna alguna pista.

La vespra de la ressaca al Conflent

Els gendarmes es van acostar al cotxe i em van preguntar què feia allà, als afores del poble, de nit, sol. Descansava del viatge que m’havia dut quasi d’una tirada de casa a Prada del Conflent, sense saber que el que m’esperava era una altra prova de resistència.
Em van creure i se’n van anar. I jo vaig tornar a la plaça on havia deixat sopant els amics de Tres fan Ball que havien d’actuar a l’escenari de la Universitat Catalana d’Estiu. Havien insistit que per tot i per tot havia de fer de públic, i allà que em van trobar. Però la gesta va començar en acabar la darrera cançó: no sé si estava previst o va ser allò de ‘que no seguireu tocant allà a la universitat?’, però la bona qüestió és que m’hi van enredrar, en una mena de festa alternativa, amb tot de gent descompassada.
Em van donar una faena: havien dut dues marraixes de café-licor i, situat darrere dels músics, em dedicava a omplir gots com si s’acabara el món. No es va acabar, però sí el café-licor, i una miqueta la consciència també.
A poc a poc la improvisada sala de festes es va buidar, vés a saber a quina hora. Sense pressa vaig fer via cap a l’hotel, a la porta del qual vaig repassar la combinació numèrica que l’obria i vaig sentir nàixer un pànic casolà en descobrir que era incapaç de recordar el número de l’habitació que m’havien donat. Sobre el taulell hi devia haver les claus de les habitacions repartides, i la imaginació dopada pel café em feia entreveure que acabaria per entrar en qualsevol que no fóra a meua.
La història s’acaba ací, perquè per sort per a tot lo món al calaix només hi havia una clau solitària, de manera que vaig poder arribar al que aquells dies seria el meu llit, amerat de burreta per dins i per fora.
Crec que, afortunadament, no hi ha constància gràfica del desgavell d’aquella nit.

Orwell, l’humorista francés

Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.
Quan vas a llocs que paren tan lluny de casa, fa una certa il·lusió trobar-te gent coneguda, com en aquella ocasió que vaig coincidir amb Pere Codonyan, el corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. També va resultar que coneixia al ponent de la conferència, però si a mi no em va fer ni fred ni calor de trobar-me’l, a ell crec que li va pegar tort perquè era conscient que jo sabia coses que no quedaven bé amb la imatge que volia donar.
Amb el Pere vaig poder xarrar poc, perquè l’home estava de faena, però recorde que vam comentar una de les aportacions desficaciades del conferenciant, quan es va referir solemne a un humorista francés com a autor de la famosa frase “tots som iguals, però un són més iguals que altres”.
No és l’instant capturat en la fotografia, en què es veu l’amic Pere a l’esquerra, ben atent i amb el cabet en la faena, i el meu cap al costat, escoltant al mestre de cerimònies de l’acte que tenia enfront el conferenciant.