Vespinet filològic
Per molt que saps que passa, i que et passa, no pots deixar de sorprendre’t en cada ocasió que es repeteix el fet: un rebot en algun punt del pensament et destapa un record modest, d’alguna cosa o situació insignificant en el seu moment, i que de sobte torna a la vida. Com aquell vespinet que un dia em va dur a casa després de tornar d’una reunió fa…
No és cert del tot, però em sembla que han comentat aquest matí que el projecte aquell va arrancar fa trenta anys. Vull dir que se’n pot anar un any dalt o baix. Jo hi vaig arribar per curiositat i desfici, atenent una invitació després de la qual m’hi vaig quedar ja fins que al cap d’uns cinc anys allò va entrar en una etapa diferent. En un estat de latència activa i que, a més, requeria una formació que jo no tinc.
Allò no es va arribar a parar mai, de faena se n’ha seguit fent a punta pala, però el resultat ha continuat encobert. No hi ha hagut part en tot aquest temps, i el nounat no ha arribat encara.
Però ara sembla que la cosa va de bo. El xiquet naixerà, i en ser que ho farà en els temps de la tecnologia de les pantalletes i les connexions, tindrà la forma que ara més corre i més pràctic resulta per a treballar. Finalment tindrem Diccionari de la Vall d’Albaida, d’ací uns mesos, quan es facen els darrers retocs, correccions, afegits… i algunes reunions per la comarca, com abans.
Pensava precisament en aquelles reunions mentre tornava a casa quan m’he trobat, al fons del cervell, el vespinet que tenia parada al Desvio.