Molta pedagogia cal, amb urgència

A la barra del bar, els glops de café mouen la conversa, i aquell dia va anar a parar a la Qüestió: aquell senyor, conegut per mi justament i exclusivament per moments de café, no ho veu gens clar això de la independència ‘dels catalans’. Vull dir que no ho veu ni factible ni raonable ni just.

Intercanviem opinions, però jo pose molt d’interés a fer-li arribar dues idees. Una, que això és imparable si no apareixen cataclismes; i l’altra, que quan passe serem els valencians qui més ho pagarem. A veure d’on trauen els diners que el Principat deixarà d’aportar, li dic: ens faran pagar encara més.

– I els andalusos, i els extremenys… Que ells no paguen, també?

Molta faena (i urgent) queda encara per fer si no es veu com va ( i com anirà) això de les peles en aquest estat i aquest estatut.

Supremacisme al mòbil

Sona el mòbil i se n’il·lumina la pantalla, on apareix un número amb un prefix que em fa pensar en alguna de les telefonades que tinc pendents de rebre. M’equivoque.

El meu interlocutor es presenta com a comercial d’una empresa del sector de les telecomunicacions i em demana si voldria que m’explicara ofertes per a comparar amb el contracte que puga tenir ara. Li dic que, com que estic content amb la companyia amb què treballe, no caldrà que mirem res.

S’ha emprenyat. No per la resposta negativa. S’ha ofés perquè li he parlat en català (així ho ha dit ell) quan ell m’havia parlat en castellà. I ha penjat. No ha dit que no m’entenia, no m’ha demanat si li podia parlar en castellà. S’ha sentit ofés, s’ha queixat que no li haja parlat en castellà, i ha penjat.

El cas és que en aquesta ocasió no hi ha hagut, per part meua, cap actitud militant: el prefix del telèfon visitant era 964, de l’àrea de Castelló, per tant tot quedava en casa. Com he d’endevinar jo que no m’entén? O siga, per què he d’assumir que he de parlar necessàriament en castellà als que ho fan? D’això se’n diu supremacisme.

Fent la maleta mental per a l’expedició

Ni l’any passat ni l’anterior no vaig poder anar al dinar de la Vinya, una cita a què em van incorporar fa anys i que dol en l’ànima perdre-se-la.

El d’enguany ja s’està comboiant, i si la cosa no es malva hi acudiré a gaudir de l’agradabilíssima companyia, de les converses multibanda i d’un espai que acull amb braços de mar i de muntanya oberts. Mentre es confirma la cosa aniré estudiant opcions per a la meta volant del viatge d’anada, un al·licient secundari però important en l’expedició.

Que faça temps que no ho comente no vol dir que deixen de produir-se les col·lisions d’agenda. És el cas, ara, per a la data inicialment prevista del dinar: però açò té preferència a les altres anotacions en el calendari.

Cercle virtuós

La vida a voltes fa cercles curiosos. Consentidor com sóc, em vaig deixar comboiar l’altre dia per a revisar un menú: no per la qüestió gastronòmica, sinó perquè la versió impresa fóra lingüísticament seriosa i correcta.

Si no comptem la intervenció traïdora de la impremta, la cosa ha anat bé. I si ha tingut un punt d’especial el menú per a una celebració d’un xiquet, és perquè justament la primera persona que m’ensenyà els rudiments bàsics de l’escriptura en l’única llengua meua quan l’escola la bandejava era avi seu.

Llàstima que en aquell moment, xiquets com érem, no fórem conscients del valor del gest d’aquell home que, a mi si més no, m’ajudà a començar a prendre consciència de la colonització idiomàtica que patíem.

Rosa Solbes, la mani mundial, un Xavi Castillo encara mig anònim i coses que passen de jove

Manifestació mundial a la plaça de l’Ajuntament de Bocairent

Hi ha algunes coses d’aquella (llarga) vesprada-nit que està bé que queden com a anècdotes per a riure quan les recordem. No és res que s’haja d’ocultar, però que tampoc té més interés que coses que fas quan tens edat de fer-les i ara ja ni te les planteges. Deixem-les per als qui les vam perpetrar.

Però n’hi ha altres que fan de bon explicar, perquè diria que aquella nit vam inventar la primera manifestació mundial. Poca broma amb això: no n’érem molts, però ens vam posar amb les pancartes contra la guerra que havia mogut Bush davant de la webcam de la plaça de l’Ajuntament de Bocairent. Vam retransmetre en directe aquella protesta. I sé del cert que ens van veure. Una persona, si més no, que des d’Alacant ens guiava per centrar la imatge. Eh! Fa setze anys no hi havia tanta gent fussant per internet.

Xavi Castillo en la celebració de VilaWeb Ontinyent

I més potència festiva encara, perquè després de la manifestació planetària, el postre del sopar fou, ni més ni menys, que Xavi Castillo, encara poc conegut però que ja feia pixar-se de riure. I després… tot això que no he explicat al principi.

 

 

 

Rosa Solbes, amb M. Josep Garcia i Gemma Pella al Centre de Cultura d’Ontinyent

Però com va començar tot? D’una manera seriosa i professional. Celebràvem (arqueologia internàutica) els 5 anys de VilaWeb Ontinyent -un diari digital quan quasi ningú tenia internet? Doncs sí. Són eixes circumstàncies que m’atrapen. El cas és que vam fer una jornada de celebració (els companys de Mollerussa i la Garriga que van vindre encara no ho han pogut oblidar), que vam encetar amb una conferència de Rosa Solbes, tota una institució en el món del periodisme i llavors presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. Amb ella, a la taula, la nostra companya del VilaWeb local M. Josep Garcia, i Gemma Pella, en aquell moment presidenta de la difunta Associació de Periodistes de la Vall d’Albaida. Un luxe. Un gran luxe tindre a casa aquella dona que tant ens va saber explicar.

Ara la tornaré a trobar. Al cap de tants anys. Divendres es presenta a Benigànim el llibre que han fet sobre ella ‘Rosa Solbes. El periodisme insurgent’. Vindrà ella amb l’autora, la també periodista Esperança Costa, amb la qual, ves per on, he tingut alguna relació prèvia de rebot. El món és un mocador. I sembla que comença a repetir-se, perquè enguany he retrobat ja uns quants coneguts i amics amb els que feia anys i panys que no coincidia ni de lluny.

Set anys i un referèndum

He buscat l’escritet que vaig fer sobre un dels dinars a la Vinya en què parlava d’un acte a Arenys de Munt quan arrencava tot açò de la pressa independentista. L’he cercat per recordar quin any era i perquè em sonava que havia fet referència a la quantitat de gent dalt i baix de l’escenari. De la calor que hi vam passar sí que recordava haver-ne parlat. Allò pareixia un forn de vidre.

Ara, rellegint-ho, sorprén com aquella pressa que s’intuïa ha quedat sobrepassada pels esdeveniments. Allò era el 2010: en 7 anys -només 7 anys- la cosa s’ha accelerat de tal manera que un poc més i ens atropella. Vull dir que ha anat molt més ràpid del que ningú dels allà presents hauria pogut predir, ni tan sols borratxos d’optimisme. Més ràpid, però no a burro barra. El trajecte s’ha fet a gran velocitat, però ben organitzat, sense improvisacions. Fins i tot diria que s’ha corregut gràcies al joc del rival, que no ha deixat cap altra opció més que anar avant.

Aquell dia, aquella nit que era ja quan vam eixir del teatre, no crec que ningú s’haguera jugat un sopar que enguany seríem on som. I això que n’érem molts. Segurament, ningú dels allà presents hauria pogut imaginar actes com el d’ara mateix a Montjuïc. Tampoc cap dels que hi érem pensàvem en una república pròpia (ni que siga territorialment parcial) ja a finals de 2017: no veig motius perquè açò últim no s’acomplisca també.

Si paguem allà, paguem en la llengua d’allà

Aquella parella d’amics tenen un estanc, i un dia em van contar –fa una eternitat, d’això– que el mateix repartidor que els havia dut els impresos d’Hisenda per a la declaració de la renda que ells havien de vendre havia tornat el mateix matí per dur-ne més: el segon viatge eren documents en català, perquè tots els que havien rebut primer eren en castellà.

Per què va passar, allò? Doncs perquè un servidor havia enviat a la Direcció General de Política Lingüística un fax (això ja és una pista de quant de temps fa) denunciant el cas. En aquell moment hi havia en el càrrec Jesús Huguet i, amb més o menys timidesa, de coses se’n feien. La resposta va ser ràpida i contundent: en cosa d’hores hi havia impresos nous. I ara ho he recordat quan he llegit que Hisenda (Hacienda) ha rectificat i ha tornat a activar la possibilitat de declarar i pagar en català en aquesta campanya de la renda. Els de la Plataforma per la Llengua diuen que és un èxit. Però… no sé què dir.

Ja hi ha qui diu, fa temps, que pagar els impostos allà és llançar els diners. Si no és llançar-los, és regalar-los. Però a més, d’alguns anys ençà dubte si té sentit que fem les declaracions en català. Si hem de pagar, paguem. De moment, si més no. Però com que ja sabem que els pagaments que fem a l’estat no tenen viatge de tornada, i que allà fan i desfan, què ens aporta omplir uns papers en el nostre idioma si en acabant el repartiment sempre el fan pensant en el d’ells? De què serveix el gest?

De fet, si s’avenen a permetre’ns de pagar en el nostre idioma és sols per evitar reclamacions i que la cosa vaja àgil. Només quan volen cobrar apliquen un bilingüisme exquisit. En realitat, és un bilingüisme interessat, però amb poc interès per a nosaltres. Trampós, podríem dir-ne. Comptat i debatut, no veig clar si mentre hàgem de pagar a la metròpoli no serà preferible de fer-ho en la llengua de l’imperi. Posats a ser súbdits, siguem-ho del tot i en serem més conscients.

Publicat a VilaWeb