Si ho feu, feu-ho bé

image009Com ve sent habitual, quan les televisions espanyoles decideixen d’informar sobre actualitat valenciana -a banda de fer escarafalls de casos de corrupció, com si ells no en tingueren-, és perquè hi ha hagut algun fet desgraciat o excessos meteorològics. També parlen a voltes del bon oratge, amb imatges de platges acaramullades de gent: açò sol ser quan fan pont a Madrid o ve l’estiu.

Ara mateix estan dient coses sobre el temporal de fred, neu i aigua, i per no perdre el costum han tornat a demostrar poca traça amb el mapa polític d’això que solen anomenar Levante sense que els faça vergonya. Ni per la poca traça ni pel nom. El cas és que a voltes sembla que continuen ubicant els pobles a ull, com el cas d’Ontinyent que s’encaboten a situar a la ‘província’ d’Alicante. Dic Ontinyent perquè és el que em cau més a prop, encara que sembla que el rècord ha estat col·locar Morella també en eixa mateixa ‘provincia hermana’.

Ja fa un temps que les xarxes socials es reboliquen immediatament amb això. Veus crítiques amb més o menys ironia, o amb més o menys mala llet, que els posen a caure d’un burro i els diuen poquet i bo. Critiquen que tinguen tan poc coneixement del nostre país (Comunitat encara oficialment i en boca dels governants, i això que són dels ‘nostres’). Denuncien que això passa perquè parlen poc i malament d’ací. I corregeixen: Ontinyent no és Alacant, és València. I sé que ho fan de bona fe. Però no.

No. Ontinyent no és València. Ontinyent és la capital de la Vall d’Albaida; i a l’altra banda del Port d’Albaida hi ha el Comtat, no hi ha Alacant, encara que hagen tingut l’humor de posar allà dalt Costa Blanca enmig de les muntanyes. Alacant és a l’Alacantí: no és a Turballos, ni a Xixona ni a Xàbia.

A mi em sembla que fer pedagogia a segons qui és perdre el temps. ‘Ells’ ens veuen com una colònia (o España asimilada com diu aquell famós mapa) i no ens prenen seriosament. Però si encara hi ha qui ho vol intentar, ja posats, deixeu-vos dels romanços decimonònics de les províncies.

Circumstàncies alfabètiques

IMG_4856Quan anava a escola, ja em passava això. Si el mestre passava llista, o alguna activitat s’havia de fer seguint l’ordre alfabètic, un servidor sempre era el primer. Coses dels cognoms.

M’ha passat algunes altres voltes, i ara mateix. Ara -en realitat fa un parell de mesos- ha eixit del forn després d’unes quantes peripècies el llibre voluminós que recull tot l’allau d’informació que es va aplegar en el IV Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, perpetrat a Benigànim en novembre de 2014. M’hi vaig veure involucrat, en el llibre -i en el congrés-, i ja hi tornem a ser. La llista de noms primera és curta, i m’ha tocat d’anar el primer: però només per qüestions alfabètiques.

Ja posats, podem explicar que el llibre es presentarà dijous 26 al Centre Cultural Caixa Ontinyent.

targeta vall d'albaida

 

A veure si pot ser

Si dic que fa mil anys, no és una exageració. És una manera de dir que en fa molts, perquè la realitat és eixa. Ens vam conéixer fa mil anys, allà a Prada del Conflent. Ell va ser un dels tres insensats, amb mi i un altre xicot de qui ja no he tornat a saber res més, que vam mamprendre una atrevida excursió per lliure a la capital del Rosselló amb resultats més aïnes còmics.

Durant anys vam mantenir l’amistat amb grups respectius dels dos pobles (l’Olleria i Albal), francesc martínez sanchisperò com sol passar el temps s’aprofita de circumstàncies per separar trajectòries. No és que no ens hàgem tornat a trobar: però ha estat això, encontres més o menys fortuïts i fugaços. Per això quan em va dir de vindre a presentar el seu nou llibre (s’ha convertit en tot un investigador, amb doctorat i tot) i que ho organitzara em vaig alegrar bona cosa.

Va vindre divendres a presentar el darrer que ha publicat ‘Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987)’, però jo vaig tornar a casa amb l’anterior també: ‘La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes’. Un molt bon present que em va fer.

Vam dir de comboiar-nos un dia. A veure si som capaços d’orquestrar-ho amb alguns dels que ens ajuntàvem llavors per viatjar pel país.

IMG_5101

Ara cal una resposta oficial i contundent

Això del regidor de Gata i els guàrdies civils que li exigeixen parlar en espanyol no és cap de broma. M’ha alegrat la repercussió que ha tingut la seua denúncia dels fets, però trobe que ara, amb el govern que tenim, una resposta oficial i contundent no s’hauria de fer esperar.

No s’hi valen les paraules de suport per féisbucs, tuiters i romanços. No s’hi valen eixes només. Calen coses escrites en paper timbrat amb l’escut de la Generalitat i firma contundent. Perquè entenc que ara el govern és dels nostres.

Sanatori de la Malva-rosa

El passat de cada dia

Diuen que s’ha mort Ana Marx -Anita, diuen en realitat les notícies, però no tinc jo confiança per a tant-, viuda del famós cantant Manolo Escobar. I llegir-ho m’ha fet recordar episodis de la meua infantesa, alguns dels més remots.

Si sé que era la viuda d’aquell home no és perquè n’estiguera al corrent, sinó perquè els mitjans ho han destacat als titulars per poder convertir la desgràcia de la mort d’aquesta dona en una cosa ben noticiable. I si la informació m’ha refrescat la memòria és perquè el nom de Manolo Escobar el tinc indirectament, però inevitablement, relacionat amb una època de la meua vida en blanc i negre.

Com és d’esperar, la relació no era directa, ni de bon tros, però m’és difícil no lligar mentalment el nom del cantant amb un temps, un espai i una persona. La ‘sinyo’ Maria era l’ama d’una casa a la Malva-rosa -un antic xalet d’opulència malbaratada- on hi llogava habitacions i llits, i cada vegada que a la ràdio franquista sonaven les cançons d’Escobar havia de recordar a la clientela tota devanida que eren del mateix poble.

Ara em perdonaran vostés si dubte, al cap de prop de 50 anys, si allò era literalment cert o volia dir que eren tots dos d’Almeria en el sentit de província, o… Té igual. La dona n’estava ben pagada, i tots ho havíem de saber. I jo crec -torne a dir que fa tants anys- que als clients ens tenia ben bé igual. Per a nosaltres era molt més important mirar de passar de la millor manera possible el temps en aquella casa trista i decaiguda, on compartíem tan bé com podíem cambres fosques, llits desballestats i subnormalitats diverses. Si no pose cometes a subnormalitats és perquè era així com ens definia el règim que ens havia creat. Tinc guardat el certificat que ho diu. Diagnóstico: subnormal.

Jo llavors no ho sabia, és clar. Encara estava aprenent a llegir i començava a sentir parlar en castellà. Allà, a banda de l’ama andalusa del negoci ruïnós que era aquella casa, hi veníem gent de tot arreu de l’estat perquè enfront hi havia el sanatori on, amb voluntat però sense massa traça, miraven de tractar uns xiquets a qui una mala coincidència biològica regalà el contacte indecent amb el virus de la pòlio. Una coincidència biològica, però, sobretot, una ‘negligència’ criminal de l’autoritat competent -negligència diuen alguns: potser; criminal, segur. La veritat és que més aviat sembla que el règim del general Franco es va desentendre sense remordiments de les vacunes que haurien frenat una epidèmia que segons ells no existia, encara que sí que n’existien -i existim- els afectats. A milers.

De manera que la mort d’una dona per a mi completament desconeguda m’ha dut a escriure açò. Perquè m’ha activat en la memòria profunda aquella relació. I perquè per a aquells que vam superar amb vida el conflicte biològic, el dia a dia s’oposa feroçment a l’argument cínic dels qui es neguen a condemnar i jutjar el franquisme més enllà de fer-ho de boqueta i diuen que això només serveix per a remoure el passat i velles ferides. Quin passat? El que és inevitablement present cada dia, cada hora, cada moviment? I no ho dic pel Borbó. O sí?

Publicat a VilaWeb Ontinyent

Arcaismes vius

Deu ser de les poques persones en el poble, per no dir l’única, que encara usa el ‘lo’ com a article masculí . Almenys jo no ho sent dir a ningú més.

Des que me’n vaig adonar, quan el veig i el sent parlar plante l’orella. No és que l’utilitze de manera exclusiva, però tampoc no ho fa de manera massa escassa. És estrany -i sona estrany- perquè jo només recorde haver-ho sentit de manera habitual a l’Olleria en boca de gent molt major quan jo era ben menut.

 

llibres david mira

Una tona de poesia

El senyor Verkami em va vindre a buscar l’altre dia i em va fer a mans un dels llibres que més merescudament s’ha vist publicat un autor els darrers anys a la nostra comarca (o més enllà), una faenassa que tocava fer-se en reconeixement a l’autor prolífic, pacífic i irrefrenable que és David Mira.

La contundent antologia poètica de més de 800 pàgines duia de la mà el llibre ‘Octubre’, una autoedició artesanal i limitada que fa goig i que comença a llegir-se com si escoltares David: sense treva.

llibres david mira