Fa goig

casa santonjaEn poc de temps he fet tres visites a la Casa Santonja. En el que portem de mes, hi he estat en l’actuació d’Eugeni Alemany, en el concert d’Andreu Valor de presentació de l’espectacle ‘Bandautòrium’ amb la banda de música, i dissabte passat en el sopar de la Festa de la Magdalena. Podem dir que és un (mig) mes ben complit en el també conegut (no tant) com a Palau dels Marau.

Fins i tot en la primera de les tres ocasions la visita va ser relativament extensa, ja que ens acompanyaven el Màrius Serra i la Mercè (demane disculpes per no saber-ne el cognom) i li vam fer una mena de tournée per l’edifici. A tos dos els va encantar, la casa i l’actuació de l’Eugeni que ens va fer riure a la gana.

Jo encara no havia vist la restauració que s’havia fet darrerament d’un dels laterals del pati, amb la frontera de la casa també neta i blanca. Fa goig. O en fa molt més. Ho vaig pensar mentre esperàvem que començara l’actuació, amb vona cosa de públic expectant; i ho vaig tornar a fer mentre cantava l’Andreu Valor acompanyat dels músics de la banda. I dissabte, mentre sopava un entrepà miraculosament aconseguit a última hora, ho vaig pensar de bell nou mentre recordava com l’havíem trobada i quin canyaret vam haver d’armar perquè, qui en tenia la responsabilitat, hi veiera un espai de futur.

Encara queda per fer, però és d’eixes coses que et fa sentir-te bé perquè l’esforç va acabar amb una bona recompensa. Fa goig veure allò ple de vida, i amb la modèstia necessària, reconec que n’estic desvanit per la part que em toca.

La Vall de Hawaii

Màrius Serra

Vaig ser el primer a encertar els enigmes verbals de dissabte passat. “Treballen només quan volen. 6 lletres: PILOTS”. I com en el viatge anterior, va ser també l’últim punt que em vaig endur.

màrius serra, pep caleroVa ser una nit molt agradable, d’una climatologia benigna que s’adeia bona cosa amb l’ambient de competició aguda i amical, i que posava fi a una visita raonablement intensa encetada divendres a la biblioteca de l’Olleria. Allà vaig saludar de nou, al cap se set anys, la Mercè i el Màrius, qui havia vingut a presentar ‘Res no és perfecte a Hawaii’, i a fer-nos jugar l’endemà a Ca les Senyoretes.

Dia i mig mal comptats de visites per la Vall, gastronomia, riure amb l’Eugeni Alemany, molta conversa, i la certesa que això no s’acabarà ací.

De pactes i colònies

Mentre amb ganes o sense entrem en controvèrsies sobre l’acord que diu que ara tenen l’AVL i la RACV, un dels problemes de fons de la llengua continua sense solucionar i amb poques expectatives positives.

Una mostra recent: quan mirava l’altre dia de fer-me un café he escoltat sense poder-ho evitar una mena de monòleg elevat de to i de volum. Des d’on em trobava no podia veure, però sí escoltar, el grup d’homes que asseguts a taula ja devien haver acabat de dinar, un dels quals es lamentava de l’obsessió’ d’introduir el valencià en l’ensenyament com una llengua homologada.

Potser és que havien regat generosament el menjar i això el feia més vehement. En tot cas, jo me l’imaginava encés, sobretot quan ha arribat al cas concret de la família. De la seua. Pel que sembla, un seu germà és una eminència en alguns estudis literaris, un fora de série en certs aspectes de les lletres escrites, però —i ací venien els grans plors— no el deixaven fer de catedràtic perquè no sap valencià. El protagonista dels planys furiosos es veu que tampoc.

O siga, que aquell home de grans capacitats intel·lectuals i d’una àmplia estima pels llibres no pot arribar a obtenir alguna distinció professional en el món acadèmic perquè no parla valencià. I el germà comensal se’n planyia com qui s’esquinça els vestits davant una injustícia manifesta i malvada.

En un cert moment ha introduït un raonament que ell deu trobar favorable al valencià, però que no passa de ser pervers i amb un punt caritatiu. Al seu parer, aquella obligatorietat en el domini del valencià no fa més que crear animadversió envers una llengua que, de no ser exigida… El silenci volia donar a entendre que si fóra una cosa voluntària hi hauria més comprensió. Heus ací la perversió: si no fóra exigible tampoc no l’aprendria i seguiria considerant-la una cosa decorativa i absolutament prescindible. Com la pròpia consideració de voluntària donaria a entendre, i com la realitat s’encabota a demostrar cada dia.

Me’n vaig anar i me’ls vaig deixar amb el tema a la boca. No vaig tindre cap temptació d’involucrar-me en un sermó al qual els acompanyants hi feien pocs comentaris, i cap en sentit contrari. En tot cas, si inesperadament m’haguera demanat l’opinió, li hauria dit que no tenia motiu de queixa. El germà potser no pot aconseguir la plaça que vol, però si en compte de no saber valencià fóra analfabet en castellà, ni tan sols no s’hauria pogut matricular com a estudiant.

És clar que això no l’hauria fet baixar del burro: no es tracta d’ignorància o manca d’informació, sinó d’un supremacisme lingüístic gairebé genètic, secularment administrat de manera quasi científica amb un èxit indiscutible, i que ha colonitzat la nostra consciència lingüística fins arribar a tindre-la alegrement esclava.

És contra això, també, que hem de plantar cara. I si diuen que la trampa aquella de l’amenaça del català s’esvaeix per un pacte insòlit i de dubtosa sensatesa, tinguem el trellat de no caure ara en la temptació de disgregar-nos en militàncies dialectals i dediquem els esforços a descolonitzar-nos. Lingüísticament també.

(Publicat a VilaWeb 03.06.16)

Trellat

Això va anar i era una campanya electoral de fa una caterva d’anys. En la candidatura d’un dels partits que s’hi presentaven hi figurava un conegut meu, molt relacionat amb les lletres i la cultura, i un dia que vam estar xarrant una estona va dir-me que si aconseguien ser necessaris per a la formació de govern (parlem del govern espanyol) exigirien el Ministeri de Cultura. Vaig respondre-li que no era una bona idea, que seria molt més útil (i utòpic) tindre el ministeri dels diners.

Al cap dels anys s’ha vist calríssim que tindre la clau de la caixa és tindre el poder efectiu, per això m’ha semblat una bona notícia que Joan Baldoví haja dit en una entrevista que si haguera de triar un ministeri es decidiria pel d’Hisenda. Crec que és una cosa de trellat, que vés per on m’ha fet recordar aquella conversa llunyana.

Calcular destrellatadament

PacoMÉs això que la informació t’arriba amb temps, de primera mà, i ben explicada. Però alguna interferència et fa malinterpretar-ne les dates: dimarts dia 17 veig que dissabte 21 se li fa un homenatge a Paco Muñoz, i ves a saber quin càlcul m’impedeix entendre que el 21 és…

Efectivament, anit em vaig adonar que el 21 era ahir mateix, i no més avant com destrellatadament havia pensat. Un desastre! Ara hauré d’esperar que la seua immensa misericòrdia l’aplique sobre mi, disposat a fer la penitència que m’impose.

Ja ho deien els savis; no som res, i amb tanta informació, ni això.

Un diputat amb gorret de llana

Foto: Anna Mari Mollà (La Veu del País Valencià)

Foto: Anna Mari Mollà (La Veu del País Valencià)

- Ja veig que envelleixes com jo.

M’ho va dir a l’orelleta, quan es va acostar a saludar-me. I la veritat siga dita, tret de la diferència d’edat té total la raó del món. No crec exagerar si dic que devia fer deu anys que no ens trobàvem, fins ahir.

Vam estar una bona estona asseguts mentre esperava que li tocara el torn de pujar a l’escenari, parlant un poc de tot i de res. Continua fent de vedette aplicada (li ho vaig dir i no em va desmentir), vinga de fer-se fotos amb uns i altres que no paraven de demanar-li-ho. Érem davant l’escala de l’entaulat, per on baixaven, pujaven i pegaven (i no pocs) bacs artistes, ajudants, tècnics, periodistes… per això es va alegrar quan li van dir que li tocava de pujar per l’altra banda, on hi havia una rampa ben llarga.

Després el van cridar, i obedient se’n va anar cap a l’escenari. Ara que ho pense, és la primera volta que parle, alhora, amb un cantant, un productor de vi, un escriptor i un polític. Ep! I ànima benefactora (que no caritativa) des de la seua fundació, que se m’havia despistat això.

Em va ensenyar l’agenda i vaig desistir en l’intent de quedar. Potser d’ací deu anys tornem a coincidir.