Respecte

Va ser després d’haver vist clar que això no ho havia d’utilitzar quan he recordat un cas relativament similar. Vull dir que dijous, després de la tragèdia de Barcelona i l’ensurt de Cambrils, mirant si hi havia alguna informació que des de la comarca hi tinguera alguna relació -per sort, cap de desgràcia-, vaig veure clarament que de les imatges impactants de víctimes envoltades de sang i dolor no n’havia de fer ús.

Les xarxes socials i altres fonts n’anaven plenes. Fotografies i vídeos. També pel uatxap me n’havien arribat. Fotos esborronadores i vídeos que feien mal als ulls i a l’ànima. Vaig pensar en els familiars i amics d’aquelles víctimes, en el dolor que se’ls afegiria de veure unes imatges com aquelles. Millor que no.

Al remat em vaig limitar a parlar de les concentracions de repulsa que s’estaven convocant als ajuntaments per a divendres. No tenia cap sentit posar imatges de ‘sang i fetge’. Qui vulga morbo que el busque en altres llocs. Molts altres ho han fet igual, com s’ha vist a les xarxes que també reclamaven contenció i respecte.

I si he dit que vaig recordar un cas similar és perquè em va vindre al cap el cas de 2012, quan no vaig voler publicar un vídeo que mostrava la mort d’un home envestit per un bou durant el Congrés de Bou en Corda celebrat a Ontinyent. La mort no és un espectacle, encara que hi haja qui ha convertit la dignitat de les persones en un saldo.

Redactem o traduïm a traïdoria?

Acostumats com estem (que no vol dir resignats) als destarifos en les traduccions del Levante-EMV al valencià, fa l’efecte que ens desentenem de molts desficacis que fa ‘en la nostra llengua’ perquè són un poc menys cridaners. Més subtils.

Evidentment, convertir el sindicat agrari la Unió de Llauradors en Va Unir és un escàndol. Millor dit: és un escàndol que l’error de la màquina no el corregisca ningú. De casos com aquest n’hi ha a punta pala, però se’n troben també d’una magnitud menor -si volem dir-ho així- que també fan a banderes l’idioma. O que el destrossen encara més. Potser no són tan espectaculars, però fan més mal, perquè és com si donaren carta de naturalitat a la castellanització en l’estructura de la llengua.

Aquest dissabte he llegit que ‘Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla es pugen a les taules del Teatre Olympia’. No he vist l’espectacle, però tinc quimera que no hi deu haver taules sobre les quals apareguen els artistes. Que la traducció de tablas siga taules, s’entén en la lògica de la màquina traductora, no en la dels responsables del diari. Però més greu és que diguen que es pugen, amb un pronom que en el nostre cas, si el posem, duu companyia perquè se’n pugen bé.

I sense canviar de dia ni passar de la portada, trobem que asseguren que ‘Instal·len un tendal per a donar ombra en el col·legi 103′. Això pot ser? És possible que el tendal tinga la propietat de l’ombra per a poder-la donar? Jo sempre he conegut l’ombra com una cosa gratuïta, no cal que ningú ni res te la done: simplement t’has de posar allà on algun element -potser un tendal- en faça.

En fi. Em sume a les crítiques que s’han fet a la manca de control de les subvencions a l’ús del valencià en els mitjans de comunicació. Està bé que es potencie la informació en la nostra llengua, però si no se’n vigila l’ús, pot acabar sent contraproduent. Perquè estarem subvencionant la propagació de la castellanització ‘invisible’, la que es menja l’idioma per dins. Més enllà del lèxic, per sota, hi ha l’estructura, i això ens ho estan desfent com la invasió subtil que explicava Pere Calders. Si no, escolteu les notícies que fan en valencià en OndaCero: en valencià és només el vocabulari, les frases (i la mentalitat) són castellanes. I si ajudem a redactar a casa en compte de traduir continguts forasters?

Algú a la sala que puga posar ordre en tot açò?

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

El metge a Carrícola

El bar de Carrícola, plenet d’orandelles artístiques

Sempre és agradable de visitar Carrícola. Hui hi he anat a mitjan matí, després d’una visita matinera a Ontinyent. Asseguts a la porta del bar, davall les orandelles, hem xarrat Pere i jo de les coses que hem d’anar concretant per a la participació d’aquell poble en unes jornades sobre patrimoni que preparem des de l’IEVA. Seran ben entrada la tardor, però si no ho mirem amb temps, després tot són presses i correres.

S’hi estava bé, sobretot hui que l’oratge permetia de respirar amb un lleu ventet que corria sota els núvols. Crec que he repetit més voltes de les necessàries què necessitava d’ell per a allargar la conversa: feia perea alçar-se d’allà.

La sorpresa me l’ha donada el Doctor. No el doctor Olivares, sinó el doctor Francés, a qui tenia de metge ací en el poble i que fa temps que va canviar d’aires. L’he trobat en una de les taules de fora del bar, esmorzant. No recordava jo que ara feia de metge a Atzeneta (d’Albaida), i que això inclou visites a Carrícola. I també a Bèlgida. D’això enraonava amb unes dones que hi havia per allà i que preguntaven on i quan els tocava d’anar al metge. Diria que l’última volta que ens vam veure va ser a Banyeres, fa… un grapat d’anys. El salude des d’ací, perquè sembla que encara passa a voltes a llegir aquestes cosetes. M’he alegrat de veure’l.

Després me n’he vingut a casa, on m’esperaven les vacances a mitges que se m’han endut el temps.

Dt., Em, El meu, Mo, Músics. La nova banda de Dani Miquel

Justament parlava aquest matí, amb un regidor de fora de la comarca, sobre les notes de premsa de les institucions púbiques. Ja fa un cert temps que les redacten com si fóra una notícia, de manera que faciliten -quan no indueixen- allò de copiar i enganxar. No em sembla una bona cosa, això de reproduir literalment. Si volen un altaveu, que se’l paguen.

Bé, ja sé que en certs casos és exactament això el que acaba passant. Però el cas que m’he trobat hui és encara més trist. No he pogut evitar soltar una exclamació de sorpresa quan he llegit -i he pogut aclarir- una mena d’endevinalla involuntària inserida en una nota de premsa. Des de l’altra part de la barra on em feia el café -amb els mòbils ja pots llegir-ho tot- s’han sorprés de la reacció espontània que he tingut quan ha aconseguit entendre què era allò que semblava indesxifrable: els Dt., Em, El meu, Mo, Músics.

Per a arribar a aclarir-ho he tirat mà d’algun coneixement musical, i de qüestions de coneixement de llengua. I també saber que encara ara la gent escriu en castellà i passa les parrafaes per traductors automàtics impersonals. Com que això anava lligat a Dani Miquel, he fet memòria d’espectacles seus i he recordat que en té un acompanyat dels ‘Ma, Me, Mi, Mo, Músics’. Anem a pams: Dt.? això és l’abreviatura de dimarts, i en castellà martes l’abrevien en Ma. Em ho han traduït de Me, el pronom. Evidentment, de Mi han passat a El Meu. Només Mo i Músics s’han salvat de la barrabassada.

Com era d’esperar, la nova banda de Dani Miquel, el nom sense trellat dels Ma, Me, Mi, Mo, Músics producte d’un corrector automàtic, és el que ha acabat figurant en alguns mitjans. I així anem. I així van les institucions -moltes, si més no-, escrivint en castellà i acudint a màquines per a fer versions que sovint ni revisen.

 

Josep Requena, gràcies

Estic per dir que l’última volta que el vaig veure va ser el 4 d’abril de 1993. I d’arrapa-i-fuig.

Si dic el dia exacte és perquè va ser en el darrer dels actes en homenatge a Joan Fuster que vam fer a l’Olleria, on ell acudí acompanyat de la seua filla. Crec que ja no el vaig tornar a veure més.

Des que el vaig deixar de tindre de mestre a escola, poques voltes havíem coincidit. En recorde una, en aquell temps en què reclamàvem veure la TV3 i veníem de bona fe uns bons per a pagar els repetidors i les instal·lacions. Li’n vaig oferir. Me’n va comprar, però com qui ho fa per militància en un ideal que veu finit: ‘Això ja no té solució’. Segur que la frase no és exacta, els anys compliquen els records, però la sensació que em va fer -i això sí que ho recorde- era aquella.

Josep Requena

Jo l’havia tingut de mestre a escola. Un bon mestre que els xiquets no estàvem en condicions de valorar. I el mestre que va pintar-nos a la pissarra com s’escrivia allò que parlàvem. Perquè resulta que allò que parlàvem tenia ortografia, i història, i nom, i un territori ampli amb un mapa llarg i amb illes. Tècnicament no vam poder aprendre molt. Un dia a la setmana, l’última classe de totes, divendres de vesprada i amb uns caps encara embotats d’ensenyament franquista. Era difícil. Però, almenys en el meu cas, algunes dubtes que començava a tindre van anar aclarint-se i es va despertar un cuquet insaciable.

Després vaig saber de la seua profunda estima per l’idioma, del seu treball discret ensenyant-la, de la seu afició a l’escriptura. De les ambaixades que des de 1975 fins al 1999 va escriure per a les festes del seu poble. Fins que ja no va poder fer-ne més. L’any 2000 es va morir.

Fa unes setmanes, el fill em va dir que l’ajuntament preparava un llibre recopilatori de les ambaixades. Me’n vaig alegrar. I ara ja sé que es presentarà divendres, a les 20.30 a la Casa de Cultura. Hi aniré. Perquè l’home s’ho mereix. De fet, potser, sense ell jo açò no ho hauria pogut escriure, i no li’n vaig donar mai les gràcies.

La comarcalització: entre el desig, la poca espenta i la necessitat

Dissabte passat vam estar en la festa de la Magdalena. Després del sopar va arribar el moment de la xarraeta i del gintònic. O dels gintònics, encara que res ja no és com en els primers anys d’aquell sarau, quan érem jóvens i ens havien de separar a la força de la barra perquè ja s’havia fet quina hora i havien de desmuntar-la de la plaça.

El cas no és eixe. La qüestió és que la conversa va començar -no sé per què- al voltant de la comarcalització del País Valencià, una cosa que el meu contertulià defenia i sobre la qual jo mirava de confirmar-li que alguna cosa s’estava movent, dins l’estreta legalitat que permeten la Constitució espanyola i la seua força de xoc en forma de jutges. Coincidíem a valorar positivament l’estructuració en comarques i regions (com ara la de Comarques Centrals) mentre li explicava que feia l’efecte que el Consell s’ho estava agafant amb un mínim interés.

L’endemà no tenia ressaca -ni motiu per a tindre’n-, però dilluns sí que n’hi hagué per a tindre un cert malestar, en llegir que la vice-presidenta Mónica Oltra visitava ‘els municipis alacantins d’Ibi i Castalla’. Alacantins… Ho deia una informació del propi Consell. Al cap de 2 anys, el servei de premsa del Consell encara no sap geografia política de comarques i s’aferra a la província. Mala barraca.

Més encara. A la Diputació de València han decidit que al territori que gestionen no li diran ‘província de València’ -i me n’alegre-, però l’alternativa d’ara no soluciona l’amputació: ara són ‘les comarques valencianes’, com si l’Alcoià o l’Alcalatén no en foren. S’entén que la solució és complicada, o fins i tot diria que no n’hi ha si volem posar noms nostres a estructures polítiques forasteres. O siga, que no traurem la cua del forat fins que no ens en desfem.

El resquit d’un 18 de juliol

Dissabte torna la Festa de la Magdalena. Enguany coincideix amb la data oficial de la santa, el 22 de juliol. El primer any va ser un 18 de juliol, divendres, només per pura coincidència de calendari. El dia va caure així, no va ser per cap intenció dels organitzadors de fer-ho coincidir i tocar el dengue a qui es poguera sentir al·ludit per conviccions tradicionalistes i de las JONS.

Però sí que és cert que la casualitat fou com una mena de resquit per tanta foscor acumulada on encara ens volien tindre, i que, com a bons insensats, miràvem d’abandonar. No el vam buscar, però en vam gaudir.