Si paguem allà, paguem en la llengua d’allà

Aquella parella d’amics tenen un estanc, i un dia em van contar –fa una eternitat, d’això– que el mateix repartidor que els havia dut els impresos d’Hisenda per a la declaració de la renda que ells havien de vendre havia tornat el mateix matí per dur-ne més: el segon viatge eren documents en català, perquè tots els que havien rebut primer eren en castellà.

Per què va passar, allò? Doncs perquè un servidor havia enviat a la Direcció General de Política Lingüística un fax (això ja és una pista de quant de temps fa) denunciant el cas. En aquell moment hi havia en el càrrec Jesús Huguet i, amb més o menys timidesa, de coses se’n feien. La resposta va ser ràpida i contundent: en cosa d’hores hi havia impresos nous. I ara ho he recordat quan he llegit que Hisenda (Hacienda) ha rectificat i ha tornat a activar la possibilitat de declarar i pagar en català en aquesta campanya de la renda. Els de la Plataforma per la Llengua diuen que és un èxit. Però… no sé què dir.

Ja hi ha qui diu, fa temps, que pagar els impostos allà és llançar els diners. Si no és llançar-los, és regalar-los. Però a més, d’alguns anys ençà dubte si té sentit que fem les declaracions en català. Si hem de pagar, paguem. De moment, si més no. Però com que ja sabem que els pagaments que fem a l’estat no tenen viatge de tornada, i que allà fan i desfan, què ens aporta omplir uns papers en el nostre idioma si en acabant el repartiment sempre el fan pensant en el d’ells? De què serveix el gest?

De fet, si s’avenen a permetre’ns de pagar en el nostre idioma és sols per evitar reclamacions i que la cosa vaja àgil. Només quan volen cobrar apliquen un bilingüisme exquisit. En realitat, és un bilingüisme interessat, però amb poc interès per a nosaltres. Trampós, podríem dir-ne. Comptat i debatut, no veig clar si mentre hàgem de pagar a la metròpoli no serà preferible de fer-ho en la llengua de l’imperi. Posats a ser súbdits, siguem-ho del tot i en serem més conscients.

Publicat a VilaWeb

Polítics d’espaseta

Foto: AFP

Resulta relativament freqüent escoltar comentaris relacionats amb certes actituds de polítics que, al cap d’un moment de mantenir agres discussions i debats ratllant l’insult, mostren una disposició increïble per a no sentir-se afectats i seguir amb els colpets amicals a l’esquena com si no s’hagueren acabat de dir el nom del porc.

En algun paper de fa molts anys, Fuster ja referia la sorpresa que això causava entre la població que estrenava un sistema parlamentari, i assegurava que això anava d’eixa manera, que era la democràcia: el contrari -venia a dir- era la guerra civil.

El fet és que en general és sorprenent la capacitat de dir-se i de sentir-se dir coses que tenen segons quins polítics. Podríem dir que això va en el jornal, i evidentment en el caràcter. Sobta l’actitud, i encara que potser demanaríem una miqueta més de reacció, tampoc no voldríem que fóra tan extrema com la que va dur fa ara 50 anys a dos diputats francesos a protagonitzar el darrer duel en aquell país.

Un debat descontrolat, amb interrupcions i improperis, va acabar amb un dels diputats demanant a un col·lega que es disculpara per la seua actitud. Com que no ho va aconseguir, va canviar la petició de disculpes per la demanda de la reparació de l’honor: un duel a espasa. Va durar poc. En quatre minuts, un dels dos ja havia rebut dues puntades feridores a l’avantbraç i el van donar per perdedor. L’altre, segons conten, més posat en això de les espasetes, va fer encara broma dient que no havia volgut ferir-lo en l’entrecuix per no fotre-li la nit de noces de l’endemà.

Fotos, banderes i memòria

– ‘Dimarts és l’últim dia? Pinet tanca?’. Hi vam pujar.

En seure a taula vaig veure que els veïns, que n’ocupaven una de ben llarga, estaven ja acabant-se la paella. Entre les ampolles escampades al mig dels gots i el plats, un objecte em va cridar l’atenció: era com un ull de plàstic amb una llumeta intermitent. No havia vist mai ningú dinant amb una webcam sobre la taula.

Vaig pensar que aquell invent devia anar fent fotos automàticament, però per donar-li un poc de dramatisme li vaig a dir a Maite, encara ignorant del cas, que mirara de comportar-se perquè eixiria en una pel·lícula. El drama va passar a terror quan ella, en fer-se càrrec de la situació, va insinuar que potser estaven emetent en directe per internet…

L’apreciació potser era errònia, però durant tot el dinar vam tindre la sensació que hi havia una activitat ‘retratista’ molt superior a l’habitual -que ja de per si és elevada en aquell local. Detalls i més detalls, plans generals… de tot anava passant a càmeres de foto (diria que en vaig veure una), mòbils i pissarretes electròniques. Hi havia un senyor que amb una d’aquestes tauletes es va dedicar a recórrer fotogràficament quadres, dedicatòries, banderes, cartells i molts dels inacabables detalls ornamentals del bar, un home que hi havia arribat sense saber que allò s’acabava, i que sorprés s’hi va abocar amb avarícia. Fou ell qui ens va fotografiar, amb amable professionalitat. No caldria repetir que, sense fugir-ne, sóc dels qui no busquen les fotos, però ja que allò serà un moment ‘històric’, en tocava alguna. Tampoc no sóc gran amant d’ensenyes i banderes. N’hi ha amb què em sent més o menys representat, i ja està. Aquesta de la foto, per exemple, m’és simpàtica -que no pròpia.

Tots els comensals van anar acabant de dinar. Pinet se n’havia anat i Jeroni insistia: ‘Heu de vindre el dia que obrim a Alcalalí. Dis-li-ho a Natzari, a vore si poguéreu vindre tots, com abans’. Vam eixir per aquella porteta, amerats de mistela de Xaló com tantes altres voltes, i ara també amb el pes de no poder afegir més records a la memòria que hi compatim.

 

El Penyal i la tarja de crèdit

Anàvem pel Real (llavors encara de Montroi) buscant un caixer automàtic. No ben bé buscant, perquè Paco Muñoz venia amb nosaltres i ens guiava, encara que ell duia el cap calent amb aquella cançó que deia que tenia ja a punt.
– Diuen que el Penyal d’Ifac…
Anava cantant-la i explicant-la. Hi tornava una volta i una altra amb més detalls i més il·lusió cada volta. Allò, aquella alegria contagiosa i contínuament cantada de la nova cançó li va durar prou de temps, i després, ja gravada, li va dur un reconeixement que sé que el fa feliç.
A tot açò, el caixer automàtic es va engolir per a sempre la tarja de qui necessitava traure diners, i allà mateix vam desposseir-lo del càrrec de president del Col·lectiu l’Olla per un ridícul tan gran.

Després, alamon després, va vindre aquest vídeo. Però això entra en una altra secció de romanços.

‘Muntar un pollo’: un canyaret colonitzat

Vaig començar la setmana amb dos grans batistots. Primer, per l’atracament anual del pressupost de l’estat, encara que no siguen cap novetat i el lladronici no ens hauria de sorprendre. Però, mira, aquestes coses, tot i ser sabudes, ens encenen. Sobretot quan veus la impassibilitat amb què retallen unes inversions que ja no passaven de ser com bromes de mal gust.

Aclarim-nos: l’estat no ens roba; la frase pot quedar bé però no és certa. Espanya –l’estat és d’ells– només s’aprofita d’una paciència injustificada que ens fa creure que en algun moment se’n recordarà de nosaltres. La ignorància és molt atrevida. I és aquesta ignorància (una mena de credulitat infantil) que no ens fa sentir majoritàriament, encara, violentats per qui s’ofereix –diguem-ho així– a administrar els nostres béns com si nosaltres no en fórem capaços, i confiem en qui, més que demostradament, s’omple les vidrioles mentre van buidant-se les nostres.

Ens hi hem acostumat com a poble, però si realment volem canviar les coses primer hem de començar a pensar d’una altra manera. Per això, encara que la reacció arran del desficaci de Montoro ha estat més potent que mai, i segurament més que no hauríem pensat, m’ha semblat fofa la campanya iniciada per Compromís, aquella que reclama un ‘tracte just’. Demanar un tracte just és deixar en mans d’algú altre la decisió de com es comportarà amb tu. El canvi que necessitem, l’únic que realment pot ser efectiu, és que siguem nosaltres qui marquem les regles amb què volem jugar. La nostra manera de pensar i actuar ha d’anar per ací. Descolonitzem el pensament. No hem de demanar que ens tracten amb justícia: ens l’hem d’administrar nosaltres.

Siga com siga, el segon gran disgust a què em referia al principi no era per aquest lema del tracte just, sinó per l’altra part de la campanya, l’eslògan que m’ha fet desbatejar, que m’ha tret de polleguera i agafar un botó de mil dimonis. Veieu? Les coses es poden dir de moltes maneres, genuïnes, sense passar per una modernor de traducció a traïció. Me n’he queixat on he pogut i sabut, sense arribar a muntar cap ciri, ni armar cap canyaret… Ens queixem de l’asfíxia dels diners, de la humiliació de terra conquistada, però ens conformem (es conformen) amb ‘muntar un pollo’ com si la llengua no calguera (també i amb urgència) descolonitzar-la.

Publicar a VilaWeb

No ens hauríem d’equivocar de problema

Encara recorde la vesprada en què Josep Ll. Carod-Rovira m’explicà, entusiasmat, que havien fitxat la Pilar Rahola per a la la llista electoral d’ERC en 1993. L’home n’estava molt devanit, i a mi em semblava que amb motiu. Després les coses van anar com van anar, amb els pleits i la fugida no massa modèlica d’aquella dona.

No li tinc una estima ideològica (tampoc si parlàrem de qüestions cíviques) especial. Potser és una cosa irracional, però la seua facilitat per a aparéixer i figurar en programes televisius i radiofònics pròxims a l’espectacle o al ‘vedetisme’ (i no és ella només) no m’ajuden gens a veure-la millor. Per això no m’ha estranyat la seua resposta twittera i desencaminada a les afirmacions de Mónica Oltra. Que tampoc no eren gens afortunades.

Que no volia dir que els diners promesos per a Catalunya eixiran o deixaran de vindre al País Valencià? Això vull creure. Que s’ha interpretat (erròniament o deliberadament) d’una altra manera? Ja es veu que sí.

Però el que és cert és que no té sentit amplificar una discussió inútil. No té trellat que ara polemitzem sobre qui s’endurà els diners (i no diré que el Levante-EMV no estiga caient en la temptació) quan sabem massa bé que el cas no és qui se’ls endú, sinó d’on ixen, que és de les nostres butxaques. I dic nostres en el sentit ampli: de Salses a Guardamar i tot això. I la polèmica, si és estèril per a nosaltres, ja sabem a qui beneficia.

El que ens ha de preocupar als valencians és, ara quan el Principat diga que ja en té prou i comence a imprimir passaports propis, com ho farem per a pagar encara més.

Com l’ungla del dit polze

Què pot fer d’això? 15 anys? 17? Sé que era en el pis de València on aquella dona ens mostrava les fotografies que tenia del poble, de quan era jove i altres de la família. I el diploma de l’Exposició Universal de Chicago al vi fet al poble que hi havien dut, i més coses.
Hi havíem anat carregats de portàtil i escàner (d’aquells anys) per anar digitalitzant les fotos que ens semblaren d’interés. Aquestes dues eren com l’ungla del dit polze. Si voleu, posem que una miqueta més grans, però no molt. No s’hi distingia pràcticament res, per això en tindre-la escanejada la vaig ampliar per si hi veia alguna cosa interessant.
Les carrosses, el cantó de la casa Sacarés, la casa Roja, un senyor vestit a ratlles amb una cosa a la mà… Ep! És això! N’hi havia més amb uns vestits similars. No podia ser una altra cosa: eren els del Ball dels Locos! Ja en teníem constància gràfica.
No hem trobat més fotografies on apareguen. És possible que no n’hi haja. Però aquella troballa va ser tot un descobriment. Mal d’oblidar-ne el moment.