Què hi faig, a la ràdio?

En la mateixa mil·lèsima de segon en què vaig resoldre el dubte em vaig fer la pregunta conseqüent.

– Eixa veu…? Sí, sóc jo! I què faig parlant per la ràdio?

També va ser en un instant que vaig comprendre que estaven posant l’entrevista del Casal Jaume I de quan em van donar el premi Joan Baptista Basset.

Vaig deixar posada l’emissora, i vaig acabar d’escoltar-me -críticament- mentre conduïa. Quan es va acabar, amb traïdoria però de manera simpàtica, van afegir un dels trossos que, en teoria, no estaven gravats o no havien de formar part de la conversa oficial. Té igual, res de què penedir-se’n. O que tampoc no hauria sobrat en la conversa publicada.

A cal mecànic

Encara que allò no era una sala d’espera, vaig seure esperant que acabaren d’atendre la persona que estava dins el despatx-consulta. Com que els tècnics entraven i eixien de l’habitació, la porta era més temps oberta que no tancada, i a més la conversa la mantenien amb un to de veu que em feia saber què estaven explicant-se sense haver de posar-hi gens d’esforç.

Pels comentaris que sentia, vaig deduir -i endevinar- que l’home a qui atenien i que havia acudit per problemes tècnics en un aparell ortopèdic no estava massa posat a dur-ne. Van parlar d’una cama ortopèdica, i això em va fer pensar que si n’havia perdut una, de les de carn i ossos, hauria d’haver sigut de manera relativament recent, perquè li volien fer entendre que era normal que li costara de fer-se a l’invent, d’adaptar-s’hi. Que això és cosa de temps, de voluntat i d’agafar confiança. Un seguit de consells encertats i sensats, però que segons en quina banda estigues són més mal d’assimilar.

No vaig haver d’esperar molt en aquella sala-no-d’espera. Van eixir del taller els tècnics i l’home, i mentre encara acabaven de comentar detalls em van dir de passar. Ho vaig fer, i aquell home, en veure’m, va exclamar: ‘Veus, aixina m’agradaria anar ja’. Per un instant vaig estar a punt de fer la broma de dir-li que, evidentment, al meu costat ell no passava de ser un aficionat. Però vaig tindre el trellat de no arriscar-me amb un desconegut de qui no en sabia el grau de sensibilitat, i vaig deixar-ho en un ‘”pos” a  mi no m’agrada gens’ irònicament enunciat.

Després va vindre la meua sessió amb els tècnics, però ací ja no hi va haver res digne d’explicar.

Sant Ovidi farà el miracle

Escric açò amb una certa precaució. Vull dir que he estat uns dies dubtant si explicar-ho o no perquè en alguna ocasió ha passat que, en dir allò que s’havia de produir, s’ha presentat un impediment que ho ha fet impossible. En comptades ocasions. I sense que res faça pensar que hi ha cap relació entre el fet de parlar de les coses i que s’acaben complicant. Però ha passat.

En tot cas. espantem els mals pensaments: finalment, al cap de ni sé els múltiples mesos que ja sumen anys, arribarà el dia del gintònic que tenim promés. La nit, per a ser més precisos, perquè la Nit de Sant Ovidi l’Amàlia Garrigós i un servidor podrem fer-nos per fi el gintònic que tenim pendent des de temps immemorial.

Ja ho sabeu, no?, que és l’11 de març. Com sempre a Ca les Senyoretes d’Otos. Ella ve a parlar amb Pau Benavent de la relació dels mitjans amb la música i a la inversa. A més, aquest migdia m’ha confirmat Helena Montllor, la filla major de l’artista alcoià, que se’n vindrà també. I en acabant de sopar tindrem la música dels Sigarrito, una banda que vos agradarà.

Ja està fet. Ja ho he dit. Sant Ovidi farà el miracle.

Nota: serà un gintònic de persona, sense ingerències arbustives modernes

La Sexta farà de còmplice?

Després d’escoltar què ha dit Eduardo Inda aquests dies en el programa de ràdio de Federico Jiménez Losantos es fa difícil de començar a opinar per escrit, perquè hi ha tantes coses a dir que és complicat de triar-ne una. Sobretot una que no siga un exabrupte.

En tot cas, una reflexió que he fet sobre el cas és que ara podrem veure si tot l’arsenal de càstigs i persecucions que, durant anys, s’han abatut sobre la més mínima mirada o opinió diferent a l’oficial relacionada amb les víctimes d’ETA, s’aplica ara a la brutal i insensible banalització de la mort que Inda ha amollat alegrement. Si uns titellaires van acabar a la presó per uns jocs de paraules innocents, ací ja tarden a actuar. Però no espere molta contundència. Si n’hi ha.

Però a banda d’això, i del fet que l’home haja mentit conscientment sobre la ‘violència’ que assegura trobar al Principat, vull destacar una altra qüestió, una altra conseqüència més que justificada i que de no produir-se deixaria molt més per terra el prestigi de les televisions privades espanyoles. En alguna ocasió he comentat que cada vegada, al meu entendre, hi ha més programes qualificats d’informatius però que en realitat es dediquen a la discussió com a espectacle. No s’entén d’altra manera que un dels més coneguts tinga a aquesta persona i a un altre personatge de manera fixa: no creen debat seré, creen grans controvèrsies estèrils amb uns convidats que sempre n’ixen guanyadors per la manca de raonaments homologables i útils d’aquests dos. D’aquesta manera, el públic de tendència esquerrosa que segueix la cadena acaba content de veure triomfar els seus, ni que siga per la poca capacitat dels que fan d’opositors.

De desficacis, Inda i Marhuenda n’han dit molts aquests anys. L’anècdota del menyspreu, per ignorància, a l’Olleria en un programa del mes de juny passat no és més que això, una anècdota i pura ignorància. Però ara, tant la falta de respecte a les víctimes de la violència política a Euskadi com la insídia sobre la presència de la violència al Principat sobrepassa tota mesura. Si Inda torna al programa dels dissabtes a la nit de la Sexta, la cadena li farà de còmplice i l’espai ja no tindrà la més mínima credibilitat. I, per a mi, els invitats que accepten de fer el numeret amb ell, ben poca.

 

//platform.twitter.com/widgets.js

El mal del ric…

Segons he sentit i llegit de les declaracions de la fiscal en cap de Barcelona, Ana María Magaldi, algun manifestant li va dedicar paraules poc agradables, i diu que algú li va adreçar una mirada “que no oblidaré mai”. “Mai no havia vist una mirada amb tant odi”.
Sembla, segons volen donar a entendre des de certs mitjans amb lletres grosses i peces televisives quasi apocalíptiques, que el clima s’està fent irrespirable i la convivència precària.
Des de la distància, i a partir de les imatges que s’han pogut veure, em sembla que el que aquesta dona ha passat -sense justificació- és una broma al post del que s’ha hagut d’aguantar -i encara no s’ha acabat- en actes com els del Nou d’Octubre a València, amb amenaces concretes, insults sense eufemismes i agressions físiques, enmig d’un ambient de permissivitat oficial encoratjadora.
Però ja se sap que ‘el mal del ric té molt bon crit’. Ací, malgrat tot allò encara havíem de sentir-nos dir que provocàvem, mentre ara, allà, aquella dona la volen convertir en una màrtir.

Masclisme mal dissimulat

Mentre ens esquincem els vestits (amb motiu) pels desficacis que diu (i fa) el trompellot de Trump, com ara el seu comportament i política anunciada de promoció de la dona com a objecte, per ací (prop) les coses van en el mateix camí, però a la callanteta.
Adés, en les notícies de la TVE han explicat que tenen una càmera que pega un esclafit dedicada a captar els detalls ‘dels vestits, dels complements i dels maquillatges de les actrius’ dels Premios Goya. Ho han dit. No m’ho invente.
http://www.rtve.es/…/…/telediario-21-horas-04-02-17/3900463/
En el minut 10.25.
Després faran campanyes de to feminista amb grans declaracions. Però els fets, pagats amb dines públics, delaten.

Si ho feu, feu-ho bé

image009Com ve sent habitual, quan les televisions espanyoles decideixen d’informar sobre actualitat valenciana -a banda de fer escarafalls de casos de corrupció, com si ells no en tingueren-, és perquè hi ha hagut algun fet desgraciat o excessos meteorològics. També parlen a voltes del bon oratge, amb imatges de platges acaramullades de gent: açò sol ser quan fan pont a Madrid o ve l’estiu.

Ara mateix estan dient coses sobre el temporal de fred, neu i aigua, i per no perdre el costum han tornat a demostrar poca traça amb el mapa polític d’això que solen anomenar Levante sense que els faça vergonya. Ni per la poca traça ni pel nom. El cas és que a voltes sembla que continuen ubicant els pobles a ull, com el cas d’Ontinyent que s’encaboten a situar a la ‘província’ d’Alicante. Dic Ontinyent perquè és el que em cau més a prop, encara que sembla que el rècord ha estat col·locar Morella també en eixa mateixa ‘provincia hermana’.

Ja fa un temps que les xarxes socials es reboliquen immediatament amb això. Veus crítiques amb més o menys ironia, o amb més o menys mala llet, que els posen a caure d’un burro i els diuen poquet i bo. Critiquen que tinguen tan poc coneixement del nostre país (Comunitat encara oficialment i en boca dels governants, i això que són dels ‘nostres’). Denuncien que això passa perquè parlen poc i malament d’ací. I corregeixen: Ontinyent no és Alacant, és València. I sé que ho fan de bona fe. Però no.

No. Ontinyent no és València. Ontinyent és la capital de la Vall d’Albaida; i a l’altra banda del Port d’Albaida hi ha el Comtat, no hi ha Alacant, encara que hagen tingut l’humor de posar allà dalt Costa Blanca enmig de les muntanyes. Alacant és a l’Alacantí: no és a Turballos, ni a Xixona ni a Xàbia.

A mi em sembla que fer pedagogia a segons qui és perdre el temps. ‘Ells’ ens veuen com una colònia (o España asimilada com diu aquell famós mapa) i no ens prenen seriosament. Però si encara hi ha qui ho vol intentar, ja posats, deixeu-vos dels romanços decimonònics de les províncies.