De pactes i colònies

Mentre amb ganes o sense entrem en controvèrsies sobre l’acord que diu que ara tenen l’AVL i la RACV, un dels problemes de fons de la llengua continua sense solucionar i amb poques expectatives positives.

Una mostra recent: quan mirava l’altre dia de fer-me un café he escoltat sense poder-ho evitar una mena de monòleg elevat de to i de volum. Des d’on em trobava no podia veure, però sí escoltar, el grup d’homes que asseguts a taula ja devien haver acabat de dinar, un dels quals es lamentava de l’obsessió’ d’introduir el valencià en l’ensenyament com una llengua homologada.

Potser és que havien regat generosament el menjar i això el feia més vehement. En tot cas, jo me l’imaginava encés, sobretot quan ha arribat al cas concret de la família. De la seua. Pel que sembla, un seu germà és una eminència en alguns estudis literaris, un fora de série en certs aspectes de les lletres escrites, però —i ací venien els grans plors— no el deixaven fer de catedràtic perquè no sap valencià. El protagonista dels planys furiosos es veu que tampoc.

O siga, que aquell home de grans capacitats intel·lectuals i d’una àmplia estima pels llibres no pot arribar a obtenir alguna distinció professional en el món acadèmic perquè no parla valencià. I el germà comensal se’n planyia com qui s’esquinça els vestits davant una injustícia manifesta i malvada.

En un cert moment ha introduït un raonament que ell deu trobar favorable al valencià, però que no passa de ser pervers i amb un punt caritatiu. Al seu parer, aquella obligatorietat en el domini del valencià no fa més que crear animadversió envers una llengua que, de no ser exigida… El silenci volia donar a entendre que si fóra una cosa voluntària hi hauria més comprensió. Heus ací la perversió: si no fóra exigible tampoc no l’aprendria i seguiria considerant-la una cosa decorativa i absolutament prescindible. Com la pròpia consideració de voluntària donaria a entendre, i com la realitat s’encabota a demostrar cada dia.

Me’n vaig anar i me’ls vaig deixar amb el tema a la boca. No vaig tindre cap temptació d’involucrar-me en un sermó al qual els acompanyants hi feien pocs comentaris, i cap en sentit contrari. En tot cas, si inesperadament m’haguera demanat l’opinió, li hauria dit que no tenia motiu de queixa. El germà potser no pot aconseguir la plaça que vol, però si en compte de no saber valencià fóra analfabet en castellà, ni tan sols no s’hauria pogut matricular com a estudiant.

És clar que això no l’hauria fet baixar del burro: no es tracta d’ignorància o manca d’informació, sinó d’un supremacisme lingüístic gairebé genètic, secularment administrat de manera quasi científica amb un èxit indiscutible, i que ha colonitzat la nostra consciència lingüística fins arribar a tindre-la alegrement esclava.

És contra això, també, que hem de plantar cara. I si diuen que la trampa aquella de l’amenaça del català s’esvaeix per un pacte insòlit i de dubtosa sensatesa, tinguem el trellat de no caure ara en la temptació de disgregar-nos en militàncies dialectals i dediquem els esforços a descolonitzar-nos. Lingüísticament també.

(Publicat a VilaWeb 03.06.16)

Trellat

Això va anar i era una campanya electoral de fa una caterva d’anys. En la candidatura d’un dels partits que s’hi presentaven hi figurava un conegut meu, molt relacionat amb les lletres i la cultura, i un dia que vam estar xarrant una estona va dir-me que si aconseguien ser necessaris per a la formació de govern (parlem del govern espanyol) exigirien el Ministeri de Cultura. Vaig respondre-li que no era una bona idea, que seria molt més útil (i utòpic) tindre el ministeri dels diners.

Al cap dels anys s’ha vist calríssim que tindre la clau de la caixa és tindre el poder efectiu, per això m’ha semblat una bona notícia que Joan Baldoví haja dit en una entrevista que si haguera de triar un ministeri es decidiria pel d’Hisenda. Crec que és una cosa de trellat, que vés per on m’ha fet recordar aquella conversa llunyana.

Calcular destrellatadament

PacoMÉs això que la informació t’arriba amb temps, de primera mà, i ben explicada. Però alguna interferència et fa malinterpretar-ne les dates: dimarts dia 17 veig que dissabte 21 se li fa un homenatge a Paco Muñoz, i ves a saber quin càlcul m’impedeix entendre que el 21 és…

Efectivament, anit em vaig adonar que el 21 era ahir mateix, i no més avant com destrellatadament havia pensat. Un desastre! Ara hauré d’esperar que la seua immensa misericòrdia l’aplique sobre mi, disposat a fer la penitència que m’impose.

Ja ho deien els savis; no som res, i amb tanta informació, ni això.

Un diputat amb gorret de llana

Foto: Anna Mari Mollà (La Veu del País Valencià)

Foto: Anna Mari Mollà (La Veu del País Valencià)

- Ja veig que envelleixes com jo.

M’ho va dir a l’orelleta, quan es va acostar a saludar-me. I la veritat siga dita, tret de la diferència d’edat té total la raó del món. No crec exagerar si dic que devia fer deu anys que no ens trobàvem, fins ahir.

Vam estar una bona estona asseguts mentre esperava que li tocara el torn de pujar a l’escenari, parlant un poc de tot i de res. Continua fent de vedette aplicada (li ho vaig dir i no em va desmentir), vinga de fer-se fotos amb uns i altres que no paraven de demanar-li-ho. Érem davant l’escala de l’entaulat, per on baixaven, pujaven i pegaven (i no pocs) bacs artistes, ajudants, tècnics, periodistes… per això es va alegrar quan li van dir que li tocava de pujar per l’altra banda, on hi havia una rampa ben llarga.

Després el van cridar, i obedient se’n va anar cap a l’escenari. Ara que ho pense, és la primera volta que parle, alhora, amb un cantant, un productor de vi, un escriptor i un polític. Ep! I ànima benefactora (que no caritativa) des de la seua fundació, que se m’havia despistat això.

Em va ensenyar l’agenda i vaig desistir en l’intent de quedar. Potser d’ací deu anys tornem a coincidir.

D’on ve la paraula ‘rua’ com a sinònim d’entrepà?

La qüestió ha aparegut un moment quan ja s’estava acabant l’entrepà del dinar. Entre els últims mossos ha aventurat una hipòtesi molt atrevida, i jo he estat a punt de dir-li que això era fer filologia ficció, una miqueta desviada. Que jo en tinc una certa experiència, en això de la poca punteria filològica. Però me n’he estat. Una cosa és que el conseller de Cultura et convide al café i una altra posar-se a desbarrar com si fórem amics de saraus.

Això sí, he aprofitat que ens hem trobat per dir-li que miren de tindre trellat quan facen el congrés del Bloc, ara que sembla que una miqueta optimistes podem ser amb aquest país.

Fer pala

També havia pensat de posar-li a aquesta noteta el títol de ‘Pensat i fet’, perquè pràcticament la cosa va anar així: pensat i fet. Vull dir que ahir de matí vaig eixir de casa amb la idea de fer-me un tallat, i mentre me’l prenia vaig pensar que un diumenge de Pasqua es mereix una expedició, ni que siga mínima. Mentalment, vaig repassar llocs visitables i algun viarany neuronal em va dur la idea: quant fa que no passes per Fontanars? Sí, aquell dels Alforins, on fa una eternitat freqüentàveu un bar reconvertit després en restaurant reconegut amb una Estrella Michelin que va acabar tornant perquè no li calia…

La idea era bona. La llàstima era el dia. No per res, sinó precisament per ser Pasqua. I és que el local estava atabicat de personal.
- Hauries d’haver avisat, em va dir Julio, l’amo del restaurant i ara també l’alcalde del poble.
Ens vam saludar d’arrapa i fuig, que ell tenia molta faena. Em va oferir, si em podia esperar, una taula, però vaig entendre que allò es podia fer més llarg del que ell creia. A més, ja que estava per allà, m’hauria agradat de xarrar amb ell una miqueta.

En fi, a l’altre viatge ho arreglarem millor per a evitar fer pala.