Per si cal una cançó
El viatge de tornada de Barcelona ha sigut tranquil. El tren duia la velocitat habitual i parava en els llocs on sol fer-ho per aquelles coses de les infrestructures viàries colonials. Res d’estrany.
He aprofitat el temps, entre altres coses, per a escoltar música. En l’aparell digital que fa de tot i també és telèfon hi duc abocat un parell de cabassos de cançons que anaven passant, una rere l’altra, de manera aleatòria. De colp, n’ha arribat una que feia anys que no escoltava; no la tenia present. I tot d’una m’ha vingut a la ment l’autor de la lletra, del poema que canta Lluís Miquel, i m’he aborronat. Perquè Toni Mestre es mereixia haver viscut la nit del diumenge passat, l’alegria dels carrers de València, aquells que retrata amb enyorança i amb el desig que retroben la força que, finalment, han recuperat.
Si cal una cançó, una mena de banda sonora de la ‘revolució de València’, no crec que calga buscar-ne cap altra.