Gàlim

Com que encara no feia una hora que havíem parlat, vaig imaginar que ara em telefonava per a dir-me que ja havia concretat la data de la xarrada que estava organitzant. Segons em va dir, només li faltava parlar amb aquell home per a confirmar el dia que li venia bé.

Vaig despenjar de manera animada, però de seguida vaig notar que allà hi fallava alguna cosa. La manera com es va presentar, com si jo no sabera amb qui parlava, no era normal. La forma amb què em va tractar, amb un Albinyana reverenciat… això el va delatar.

Vaig riure, perquè hi ha confiança, i vam convindre que li aniria millor telefonar-li a l’altre Albinyana, a l’original -diguem-ne- que és amb qui havia de parlar, i no a mi. Li vaig dir que ja m’estava acostumant a aquestes situacions, i que faré per anar a escoltar-los el dia que finalment queden. No li vaig dir, perquè això ho acabe de pensar ara, que m’hauran de convidar a sopar. I és que, com diuen per ací: a la de tres, o mort o pres. Així que, en haver sigut la tercera volta que em algú em confon, els tocarà d’apitonar-se i parar-me taula.